El vel i l'informe Stasi

Hi ha vels i vels. Mocadors de cap que tapen la closca, els que no han de deixar veure ni cabells ni orelles ni coll, els que han de tapar també la barbeta, els que només han de deixar veure els ulls i els que són com posar-se un sac al cap.
Els francesos van de bòlit amb el vel musulmà d'algunes alumnes, d'algunes funcionàries i d'algunes fotos d'identitat. És el debat nacional del 2003.
(Com que m'he estat llegint l'informe Stasi sobre aquest tema -Le Monde del 12.12.03-, permeteu-me que us en faci cinc cèntims.)

Seria fàcil de ridiculitzar i de dir que els francesos no han paït psicològicament la guerra d'Algèria, però no es tracta només del mocador al cap, sinó també d'altres qüestions com el refús de l'escola mixta, de cursar assignatures de biologia i educació física, de ser examinats per professors del sexe contrari, o l'exigència de tenir poder de decisió sobre el sexe i la religió d'infermers i metges que han d'atendre el pacient. Aquest any el cas d'algunes funcionàries que atenen el públic i que s'han posat el mocador ha amplificat el debat. Hi ha una preocupació per la propagació proselitista dels signes religiosos i també per les pràctiques que consagren i amplifiquen la inferioritat de la dona.

Diversos polítics i partits polítics han anat modificant la seva posició sobre la qüestió, i molts dels que eren partidaris de tractar-lo amb mà esquerra i dirigir-lo pels camins de la integració, ara es decanten per fer una llei que abordi l'assumpte. Dins de molts partits no hi ha unanimitat i alguns dels que són contraris a legislar pertanyen a les tendències més diverses, com el Front National de Lepen o els partits trotskistes.

Hi ha doncs debat apassionat sobre la "laïcité", la laïcitat, un concepte molt francès, amb molta càrrega afectiva, i estrany a d'altres països europeus. Al Regne Unit la reina és el cap de l'església, a Finlàndia i a Dinamarca el luteranisme és la religió de l'Estat, a Grècia fins fa molt poc als documents d'identitat s'esmentava la religió ortodoxa, als paisos catòlics perviuen règims concordataris amb el Vaticà. Però a França hi ha la laïcité i amb la laïcité no s'hi juga.
M'explicava una funcionària francesa ja retirada, la senyora Maguy Aucher, que als anys 60 havia estat nomenada directora d'un centre sanitari en un poble a la regió de les Cévennes -que des del segle XVI és un feu de la religió protestant-, i que a la seva arribada els notables del lloc l'havien convocada i li havien preguntat de quina religió era. Els havia replicat, en to tallant, que creia que no havia de contestar la pregunta perquè "som en una República". Encara ara estava orgullosa d'haver defensat la laïcitat trenta i tants anys enrera. Incomprensible a altres latituds.

Doncs bé, a França han encarregat a un consell de vint "sages", savis assenyats, un informe, perquè el President de la República decideixi si es fa o no es fa una llei.
levoileacudit70pc80pc90pc.jpg Els vint savis, presidits per Bernard Stasi, han entrevistat a cent personalitats de diverses tendències, professions i confessions i a dos cents alumnes de liceus de secundària. M'ha sorprès la varietat de la llista dels entrevistats, que va des de responsables de sindicats i partits, passant per diversos ministres, fins a les representants del moviment de dones magrebines "Ni putes ni submises". També s'han desplaçat a d'altres països europeus i les experiències negatives que recullen dels Països Baixos són especialment interessants. Finalment l'informe ha vist la llum i el punt que tots els mitjans han anat a buscar per als titulars és què diu sobre el vel: "No s'haurien de permetre a l'escola els signes ostensibles de confessionalitat, tals com grans creus, vels o kippa [el casquet judaic]". La discussió ha estat immediata: què vol dir exactament "ostensible" (vegeu el dibuix de Le Monde).

Però en realitat l'informe no se centra en absolut en el vel, sinó que fa una llarga reflexió sobre la laïcitat, els canvis haguts des del 1905, any en què s'estableix la separació de l'Església i l'Estat, i avança una sèrie de propostes. És un intent d'adequar el concepte a la realitat actual. Ja que les confessions s'han diversificat, s'han de diversificar les actuacions per conservar el principi de fons. D'una banda s'ha d'acabar amb una visió de la laïcitat, fundada per mantenir a ratlla essencialment el catolicisme, i d'altra banda s'ha de pal.liar la situació de marginació d'una gran part de la població d'origen magrebí, justament desencisada de la República.

Parteixen, doncs, del concepte de laïcitat, (els cito) "pedra angular del pacte republicà, basat sobre tres valors indissociables: llibertat de consciència, igualtat de dret de les opcions religioses i espirituals, neutralitat del poder polític". A França s'insisteix molt en el dret dels individus contraposat al que ells anomenen el "communitarisme", és a dir els drets excepcionals que voldrien reivindicar per a elles mateixes determinades comunitats basades en la religió, en la política o en d'altres particularitats [això afecta punts per a nosaltres molt sensibles com les llengues minoritàries, cf. el català, però ara no parlem d'això]. S'insisteix també molt en la diferència entre una manifestació confessional pública que es produeixi en un espai qualsevol i la que tindria lloc en un espai podríem dir-ne estatal o d'un servei públic.

Per tant, en un lloc com és l'escola pública, que per a França representa un centre on s'ha produït el "brassage" social, o fusió i comunió dels francesos, no s'hi han d'exhibir signes ostentadors o reivindicatius de cap religió.
Reconeix que si al 1905 la laïcitat era principalment combativa en front de l'església catòlica, actualment la societat francesa s'ha diversificat espiritualment i s'han de tenir en compte les noves opcions religioses. Planteja, doncs, que s'ha d'avançar en aspectes que tot just s'han endegat els últims anys: facilitar permisos per a la construcció de mesquites i pagodes i per als ritus funeraris de confessions no cristianes; procurar que hi hagi capellans de totes les religions a presons, hospitals i exèrcits; tenir en compte a menús d'escoles i hospitals les prohibicions alimentàries de les diverses religions; proposa que, ja que hi ha quatre festes nacionals d'origen cristià, se n'afegeixin dues més, representatives de l'islam i el judaisme (es veu que els budistes, molt pragmàtics, fan que les seves festes coincideixin amb diumenges). També diu que l'ensenyament de la història s'ha de revisar i ha d'incloure o aprofundir els temes de l'esclavisme, la colonització i la immigració; que s'ha de potenciar l'ensenyament de l'àrab, i d'altres llengues no estatals, com el kurd i el berber, dins l'estudi de llengües modernes de l'ensenyament secundari. Conscients que la marginació i pobresa de la població magrebina és una de les causes del fonamentalisme islàmic, proposa diverses actuacions per dignificar els seus barris; amén d'actuacions pedagògiques per explicar les virtuts de la laïcitat.

L'informe Stasi es decanta, doncs, per reconèixer l'existència de noves religions i facilitar-ne el culte, com a dret dels francesos a tenir una vida espiritual, i per disminuir les desigualtats econòmiques i socials entre la població.

Però en canvi, s'encara molt críticament al que considera que són atemptats contra
la laïcitat dins dels serveis públics, sobretot perquè darrera d'algunes posicions confessionals hi veu una voluntat política de modificació de l'estatut republicà.
La part que a mi més m'ha punyit de l'informe és el punt titulat "El desafiament a la laïcitat", on a'assenyalen diverses situacions extretes de l'auditoria a les cent personalitats i al dos cents alumnes, abans mencionats. Només em referiré a una d'elles que té a veure amb la regressió de l'alliberament de la dona.

A França, com a tants països industrials, hi ha molts barris de nova construcció als afores de la ciutat on l'atur puja fins al 40% i la gent que hi viu està fortament marginada socialment i econòmicament. Ells en diuen les "cités". A moltes d'aquestes "cités" la població és d'origen magrebí, i al llarg dels anys 90 s'hi han anat imposant grups de fonamentalistes islàmics que fan imperar la seva llei. Diverses dones magrebines han accedit a testimoniar davant de la comissió a condició de fer-ho a porta tancada (la majoria dels testimonis han estat públics), i s'han queixat que als seus barris les dones per no ser insultades ni violades han d'anar amb mocador i gavardina. Directores i monitores d'associacions femenines d'aquests barris s'han planyut que les dones es donen de baixa de les associacions, que les associacions esportives femenines perden adherents i que a algunes piscines municipals els grups islàmics han imposat horaris exclusius per a dones.
Llegint aquesta part de l'informe, el mocador islàmic a les escoles pren una altra dimensió, sobretot quan moltes alumnes confessen que no el porten induïdes per la família, sinó per l'ambient gansgteril que domina els seus barris.

L'informe cita la frase d'una de les dones magrebines: "La República ja no defensa les seves filles", i més enllà la d'un magrebí que es queixa de la marginació social: "Només a la mesquita em sento algú". Dues afirmacions
lapidàries que diuen molt sobre la bona voluntat de l'informe Stasi i molt també sobre la complexitat del problema i les dificultats de la solució.

Ara bé, que una de les propostes de l'informe, com he dit al començament, sigui prohibir el vel a l'escola pot ser molt i molt discutible. Un dels savis de la comissió, Jean Bauberot, sociòleg protestant i únic membre que s'ha abstingut en el vot final d'aprovació de l'informe, adverteix: "Amb una llei ens arrisquen a ser contraproduents. No hem d'oblidar que el mocador té moltes significacions paradoxals". Per a les que el porten pot respondre al desig d'afirmar-se com a culturalment diferents en una societat on se senten rebutjades. En efecte, fa uns mesos dues germanes, Alma i Lila Levy, van adoptar el mocador de cap per anar a l'escola i quan es va parlar de si se les expulsava o no, van aparèixer als diaris detalls de la seva situació familiar: eren filles de pare francès jueu i nétes d'una mestra francesa també jueva, una d'aquestes mestres republicanes que troba malament el mocador de cap però també que s'expulsi a cap alumna per portar-lo. Les noies s'havien fet musulmanes contra l'opinió de la seva família i tot semblava indicar que era un cas de rebel.lia.

Altres comentaris sobre la premsa francesa d'aquests dies:

He trobat interessant descobrir en l'informe que a Alsàcia encara és vigent un estatut especial pel que fa a l'ensenyament de la religió. La senyora Núria Scherdel, que viu a Barcelona i és de família alsaciana, m'havia explicat que als anys trenta quan ella feia el batxillerat a l'escola pública a Alsàcia, l'ensenyament era bilingüe francès-alemany i que tenien classe de religió: "Abans de començar la classe es reunien a la sala de professors el capellà catòlic, el pastor protestant i el rabí a prendre cafè i després quan tocava el timbre cada u se n'anava a fer el curs de religió amb els seus alumnes". Em va donar a entendre que pel fet de ser una regió que havia passat de mans franceses a mans alemanyes i de nou a mans franceses, se li havia reconegut una situació d'exempció. També em va explicar, encara que això ens allunya del vel, que les famílies riques enviaven els nois a estudiar el batxillerat científic a Alemanya i a les noies les enviaven a les monges franceses perquè els donessin una educació de senyoretes, la qual cosa va fer que durant la Segona Guerra Mundial en algunes famílies els homes fossin pro-alemanys i elles pro-resistents.
L'informe proposa per a Alsàcia incloure l'islam entre els ensenyaments religiosos proposats i també facilitar la possibilitat de no seguir-ne cap.

S'informa també que als països musulmans se segueix el debat a França i que es publiquen articles incendiaris en contra de la mania persecutòria que tindrien els francesos contra els musulmans. La presentadora estrella de la cadena Al Jazira, Khadija Benganna, que és una algeriana que va haver d'exiliar-se d'Algèria per culpa de l'integrisme musulmà, ha decidit sortir a presentar les notícies amb un mocador al cap (això sí, de colors, i posat amb negligència) en solidaritat amb les musulmanes franceses.

Comentari final: diuen que no hi ha hagut més de cent casos d'alumnes amb mocador que hagin portat problemes a les escoles i que només deu casos arriben anualment als tribunals, i no obstant això munten la comissió de savis que fan una anàlisi aprofundida de la laïcitat. Als francesos els encanten els principis. Explicava un autor americà que un intel.lectual francès li havia comentat un nou plantejament urbanístic que es duria a terme a la seva ciutat i havia conclòs: "En la pràctica funcionarà bé, però ¿i en la teoria?"