Amàlia Tineo

Ha sortit l'esquela al diari. Deia:

AMALIA TINEO GIL
Morí, tan serenament com havia viscut, la matinada del dilluns 22. L'escola Aula i tots els que tinguérem la sort de conèixer-la i treballar amb ella sabem quina admirable persona era. Segur que cadascú de vosaltres en té un record ple d'agraïment. A tots ens ensenyà a ser una mica millors alguna vegada. Dona de fortes conviccions, fou sempre un exemple de tolerància i de comprensió...

També hi ha una ressenya a Vilaweb amb què acabaré el comentari d'avui.

L'Amàlia Tineo tenia 97 anys i crec que feia anys que estava pràcticament cega.
Havia estat professora de fornades i fornades d'alumnes al Liceu Francès de Barcelona i després també a l'escola Aula; d'alumnes que ara deuen tenir entre quaranta i setanta anys. Passar per les seves classes no deixava indiferent. Després amb el temps et preguntes què hi passava, què s'hi feia allà perquè deixés empremta. Sobretot m'ho pregunto perquè m'he acabat dedicant també a l'ensenyament.

Segurament hi havia alguna cosa determinant en el personatge que et feia escoltar, interessar-te, jugar el joc, voler entrar en el sistema proposat. A començament dels anys 60 jo no havia conegut ningú ni sentit a parlar mai d'un munt de coses que ella coneixia i sabia transmetre. No era corrent llavors que una professora de batxillerat que donava classe a criatures que tenien entre 11 i 16 anys hagués viscut a Nova York, a l'Equador o conegués Istambul. Era una dona viatjada i cosmopolita.
Un exemple d'imatge que jo tinc gravada: ens explicava que de joveneta, cap a final dels anys vint, estava estudiant a Alemanya i que l'havien impressionat les cues d'alemanys indigents que maldaven per obtenir sopa calenta d'un lloc de beneficència. Durant molts anys vaig associar aquesta foto verbal a la pujada del nazisme.
Cadascú recorda coses diferents, uns de les classes d'anglès, d'altres de les de filosofia. Jo recordo una mena de classes de literatura. Teníem 12 o 13 anys i ens llegia, amb una veu fenomenal, fragments de la Ilíada, de l'Odissea, dels Nibelungs, del poema del Mío Cid i de la cançó de Roland. Com s'ho feia perquè ens agradés, no ho sé, però ens encantava i hi havia un silenci fantàstic que encara puc tocar ara. De tant en tant ens manava redaccions imaginant la continuació del que ens llegia. Mai més he tornat a ser Andròmeda.
Amb els nois devia treure potser una vena més autoritària, però la classe de les noies era una bassa d'oli. Aprendre sense estrés és una manera agradabilíssima d'aprendre.
Ens feia anar algun vespre a fer cua per tenir entrades de cinquè pis al Liceu. Ens ensenyava a fer xocolata desfeta a classe. Era un fet establert que la Tineo anava de viatge amb els alumnes quan acabaven el batxillerat (la precisió és important: en el temps de les seves vacances). La ruta en general era per Castella la Vella.

I aquí faria distingos, que deixo per un altre dia, perquè voldria matisar i abans d'escriure-ho vull tenir alguna conversa i rumiar-m'ho bé. En tot cas, els paràgrafs de la necrològica de Vilaweb, que he citat més amunt i que reprodueixo aquí sota, tenen a veure amb l'altra faceta de l'Amàlia Tineo de què voldria parlar, la d'intel.lectual:

Explica Pere Ribera que hi havia una relació d'amistat molt profunda entre Amalia Tineo i els poetes: 'El Rosselló-Pòrcel la trucava cada vespre i l'Espriu anava cada tarda a casa seva. Va ser allí on es va fer la primera lectura de 'Primera història d'Ester'. Si Espriu no és prou conegut és perquè ningú va saber acostar-se a l'Amalia perquè en parlés. Ella era molt discreta, no li agradava la xafarderia, i no en parlava mai'.

Segons Ribera, Espriu va confiar a Amàlia Tineo la seva correspondència i altra documentació. També va ser Tineo qui va guardar la documentació i els llibres de Rosselló-Pòrcel, que fa uns anys va dipositar a Mallorca. Però segons Montserrat Cava, responsable del Centre d'Estudis Salvador Espriu d'Arenys de Mar, 'és difícil que es conservin les cartes que va rebre Espriu, perquè ell no les volia guardar, deia que 'no es pot deixar rastre'. Ara, llibres i altres documents sí que els guardava l'Amalia. Perquè mantenien una profunda amistat que va durar tota la vida i una relació intel·lectual de tu a tu. L'Amalia era de les primeres persones que llegia l'obra nova de l'Espriu i durant molts anys feien una tertúlia cada setmana, l'Amalia, l'Espriu, la Lola Solà, la Mercè Montañola'.

Ryszard Kapuscinski

Acabo de sentir a la ràdio que ha mort Ryszard Kapuscinski. M'havien impressionat i interessat molt els seus llibres, els "sencers", vull dir els que no eren entrevistes o reculls de cites. A les Barcelonetes n'havia parlat el juny del 2005. Reprodueixo el que vaig publicar llavors, en homentage a un home de tant valor moral i literari.

Avui la Universitat Ramon Llull homenatja Ryszard Kapuscinski.
Periodista polonès destinat al tercer món durant dècades, ha escrit uns quants llibres que a mi m'han semblat molt bons, tant pel coneixement que transmeten com per la forma literària.

"Ébano" és un fresc africà. Comença amb una visita a Ghana els anys cinquanta, amb la independència acabada d'estrenar i un ministre simpàtic i campetxano que omple les planes d'esperança. Van passant països, situacions i anys i cloem el llibre amb el cor encongit. Recordo que vaig pensar: "Si jo fos de Sierra Leone també seria a la Plaça de Catalunya".
En aquest llibre hi ha sensibilitat -bondat- i molta intel.ligència: no és cap pamflet, no hi ha víctimes bones i botxins dolents. Res de discursos, tampoc. És una visió matisada i complexa que va de l'antropologia a la política basant-se sempre en fets vius, persones concretes, paisatges reals.

Recomanable al mateix nivell "El Imperio", sobre la Unió Soviètica i la seva desmembració. Afegeix interès al tema que el llibre estigui escrit per algú com Kapuscinski que domina el rus, coneix el país a fons i hi ha estat en moments molt diversos de la seva història. Arrenca el relat amb una visita de propagandistes bolxevics a l'escola on el nen Kapuscinski assisteix cada dia, en un poblet de la Polònia fronterera. Cada criatura rep una camisa blanca amb la recomanació de reservar-la per a les celebracions a l'escola i unes quantes xapes amb els caretos dels dirigents russos, per enganxar-les al jersei. Uns pocs dies de tengui-falti i la de l'Stalin que és més gran es cotitza a dos del Molotov.

"El Emperador", sobre l'antic monarca d'Etiòpia, Haile Salassié, i "El Sha", sobre l'antic Sha de Pèrsia, tracten d'una manera literàriament original els ressorts del poder i dels estats. A mi em van agradar també molt.

N'hi ha un altre, no recordo el títol, sobre la lluita entre les faccions guerrilleres a Angola, que a l'igual que Ébano és un retrat fort de l'Àfrica actual. També té un debut memorable: Luanda, la capital angolesa, acaba de buidar-se d'occidentals, s'han retirat definitivament els portuguesos i hi ha unes hores d'expectació: ha d'arribar la guerrilla i ningú sap què passarà.

(Si he insistit amb els començaments dels llibres, no és perquè m'hagi llegit només els primers capítol :-), sinó perquè volia assenyalar que la manera de narrar és molt atractiva).

17/06/2005

Seguint el to informatiu que casualment va agafar aquest blog, faig propaganda de ràdio i televisió franceses, per als que vulgueu fer pràctica de francès o veure el caire que agafen les notícies a França.

La RFI (Radio France Internationale) sembla ser que té un repetidor, antena o el que sigui, a l'Institut Francès de Barcelona, en tot cas es pot sentir força bé a tota la ciutat, sintonitzant FM 105'35.

Pel que fa a la televisió, els francesos tenen la TV5 que s'emet per a tot el món. És el seu canal públic internacional. Per internet podeu entrar-hi per aquest link i us recomano en especial veure un programa que es diu Sept jours de la Planète, que és un noticiari setmanal. D'algunes de les notícies del programa se'n fa una presentació didàctica, és a dir que es poden veure i escoltar per internet i fer després uns exercicis de comprensió, autocorrectius.
Aquests noticiaris, ja sigui sencers ja sigui fragmentats amb activitats associades, estan visibles a la web durant dos mesos. Us proposo que cliqueu directament aquí per fer la prova. I a continuació trieu "Voir le journal dans son intégralité" o bé "Exercises en ligne".
En general les notícies africanes tenen més dimensió que les d'aquí.

(A veure si el blog torna a arrencar i explico coses de Vichy, on justament es preparen setmanalment alguns d'aquests exercicis didàctics del "Sept jours de la planète")