Amàlia Tineo

Ha sortit l'esquela al diari. Deia:

AMALIA TINEO GIL
Morí, tan serenament com havia viscut, la matinada del dilluns 22. L'escola Aula i tots els que tinguérem la sort de conèixer-la i treballar amb ella sabem quina admirable persona era. Segur que cadascú de vosaltres en té un record ple d'agraïment. A tots ens ensenyà a ser una mica millors alguna vegada. Dona de fortes conviccions, fou sempre un exemple de tolerància i de comprensió...

També hi ha una ressenya a Vilaweb amb què acabaré el comentari d'avui.

L'Amàlia Tineo tenia 97 anys i crec que feia anys que estava pràcticament cega.
Havia estat professora de fornades i fornades d'alumnes al Liceu Francès de Barcelona i després també a l'escola Aula; d'alumnes que ara deuen tenir entre quaranta i setanta anys. Passar per les seves classes no deixava indiferent. Després amb el temps et preguntes què hi passava, què s'hi feia allà perquè deixés empremta. Sobretot m'ho pregunto perquè m'he acabat dedicant també a l'ensenyament.

Segurament hi havia alguna cosa determinant en el personatge que et feia escoltar, interessar-te, jugar el joc, voler entrar en el sistema proposat. A començament dels anys 60 jo no havia conegut ningú ni sentit a parlar mai d'un munt de coses que ella coneixia i sabia transmetre. No era corrent llavors que una professora de batxillerat que donava classe a criatures que tenien entre 11 i 16 anys hagués viscut a Nova York, a l'Equador o conegués Istambul. Era una dona viatjada i cosmopolita.
Un exemple d'imatge que jo tinc gravada: ens explicava que de joveneta, cap a final dels anys vint, estava estudiant a Alemanya i que l'havien impressionat les cues d'alemanys indigents que maldaven per obtenir sopa calenta d'un lloc de beneficència. Durant molts anys vaig associar aquesta foto verbal a la pujada del nazisme.
Cadascú recorda coses diferents, uns de les classes d'anglès, d'altres de les de filosofia. Jo recordo una mena de classes de literatura. Teníem 12 o 13 anys i ens llegia, amb una veu fenomenal, fragments de la Ilíada, de l'Odissea, dels Nibelungs, del poema del Mío Cid i de la cançó de Roland. Com s'ho feia perquè ens agradés, no ho sé, però ens encantava i hi havia un silenci fantàstic que encara puc tocar ara. De tant en tant ens manava redaccions imaginant la continuació del que ens llegia. Mai més he tornat a ser Andròmeda.
Amb els nois devia treure potser una vena més autoritària, però la classe de les noies era una bassa d'oli. Aprendre sense estrés és una manera agradabilíssima d'aprendre.
Ens feia anar algun vespre a fer cua per tenir entrades de cinquè pis al Liceu. Ens ensenyava a fer xocolata desfeta a classe. Era un fet establert que la Tineo anava de viatge amb els alumnes quan acabaven el batxillerat (la precisió és important: en el temps de les seves vacances). La ruta en general era per Castella la Vella.

I aquí faria distingos, que deixo per un altre dia, perquè voldria matisar i abans d'escriure-ho vull tenir alguna conversa i rumiar-m'ho bé. En tot cas, els paràgrafs de la necrològica de Vilaweb, que he citat més amunt i que reprodueixo aquí sota, tenen a veure amb l'altra faceta de l'Amàlia Tineo de què voldria parlar, la d'intel.lectual:

Explica Pere Ribera que hi havia una relació d'amistat molt profunda entre Amalia Tineo i els poetes: 'El Rosselló-Pòrcel la trucava cada vespre i l'Espriu anava cada tarda a casa seva. Va ser allí on es va fer la primera lectura de 'Primera història d'Ester'. Si Espriu no és prou conegut és perquè ningú va saber acostar-se a l'Amalia perquè en parlés. Ella era molt discreta, no li agradava la xafarderia, i no en parlava mai'.

Segons Ribera, Espriu va confiar a Amàlia Tineo la seva correspondència i altra documentació. També va ser Tineo qui va guardar la documentació i els llibres de Rosselló-Pòrcel, que fa uns anys va dipositar a Mallorca. Però segons Montserrat Cava, responsable del Centre d'Estudis Salvador Espriu d'Arenys de Mar, 'és difícil que es conservin les cartes que va rebre Espriu, perquè ell no les volia guardar, deia que 'no es pot deixar rastre'. Ara, llibres i altres documents sí que els guardava l'Amalia. Perquè mantenien una profunda amistat que va durar tota la vida i una relació intel·lectual de tu a tu. L'Amalia era de les primeres persones que llegia l'obra nova de l'Espriu i durant molts anys feien una tertúlia cada setmana, l'Amalia, l'Espriu, la Lola Solà, la Mercè Montañola'.