dilluns, 20 de desembre del 2004

Trilogia sobre la revolució Cultural Xinesa (3)


(Acabem avui els comentaris sorgits a partir de l'exposició de fotografies sobre la Revolució Cultural).


Fa un parell d'anys vaig recórrer a una acupuntora, la Margarita Chuang Ching Li, de qui m'havien parlat molt bé.
Em vaig trobar davant d'una dona xinesa, vorejant la seixantena, afable i bona professional. A la paret del seu despatx del carrer Casanova, hi té la traducció d'un certificat dels anys d'exercici professional a Xina. A la sala d'espera hi ha el títol de metge de la Universitat de Kunming, a Yunnan, del 1965. És un títol que té una factura una mica matussera, el paper és senzill, el disseny és... revolucionari, en el sentit polític del mot.
També té, emmarcades a la paret d'una de les sales, cartes de pacients catalans datades dels anys 80, que certifiquen que la Margarita els ha curat amb acupuntura tal o qual dolència que ningú els havia sabut tractar.
Al passadís hi ha quadres xinesos i una peixera.
Fins aquí, el decorat.
Ara, ella.
La Margarita, doncs, és metge, tot i que m'imagino que el títol no l'ha pogut convalidar i que per això a Barcelona s'ha de limitar a l'acupuntura. Però et mira en tant que metge, et fa treure la llengua i et dóna uns copets a la panxa, que no m'havien donat des que tenia 5 o 6 anys. És una dona forta, amb molta personalitat, intel.ligent i viva, un toc d'ingenuïtat, entranyable.
Un dia, veient-la tan amarada de cultura xinesa, apuntant la propera cita i les notes sobre la meva salut en xinès, li pregunto com és que es diu Margarita.
Polque mi madle e' catalana, sento, sorpresa.
Li demano que, si us plau, m'ho expliqui.
I escolto amb atenció.
------------------
Som a Barcelona, l'any 1935, i la seva mare, la Margarita Rafí, té 23 anys. Acaba de conèixer un intel.lectual xinès, un home cultivat i viatjat que ha vingut a Barcelona per tenir contacte amb la llengua castellana, ja que treballa com a traductor. Enamorament fulminant i decisió ràpida: la Margarita vol casar-se amb l'home xinès i marxar a viure a la Xina.
Entonce' viaje no como ahola, ela todo difíci', balco, tlen, otlo balco. Todo' le decía': "no vaya', si allí él no te quiele, tú lejo' y sola ¿qué hace'?".
A la foto de la seva mare que la Margarita té al despatx, veig una noia molt jove amb cabell ondulat a l'estil dels anys 30, però amb una barra forta i un aire decidit. La Margarita Rafí, ja us ho suposeu, es casa i marxa.
El marit decideix instal.lar-se a Shangai, perquè és la ciutat més cosmopolita i adequada per a la seva dona estrangera.
Mi madle no vivió guela civi' española, pelo vivió guela con japonese'. El pare té sentiments clars contra la invasió japonesa i escriu articles abrandats als diaris que sovint a última hora són censurats pels invasors. El dilecto' de su peliódico dice: "No haga' altículo' ta' fuelte' polque luego a media noche tengo que colé' a esclibí' otla cosa". Pelo él continua esclibiendo fuelte.
Detenen uns seus companys, a ell el vigilen els espies japonesos i finalment el vénen a buscar, però la Margarita Rafí diu a la policia que el seu marit no hi és i aconsegueixen escapar. Marxen a Canton a corre-cuita, però enduent-se'n els diccionaris, i més endavant acabaran fugint a Hong-Kong, on tenen tota la casa plena de refugiats com ells.
Després de la guerra, reinstal.lats a la Xina no colonial, són ja tota una família. La Margarita Rafí ha tingut cinc fills, el segon dels quals es diu Margarita com ella i és la meva acupuntora.
Li pregunto com és que no parla gens de català i em torno aquedar de pedra: Polque mi madle a nosotlo' siemple no' habló en chino. Sorprenent per més d'un motiu aquesta noia de barra forta i mirada decidida. (Per continuar llegint heu de clicar a sobre el CONTINUA de la ratlla següent)

La Margarita m'explica que les autoritats comunistes van respectar el nivell de vida de la família. Vivien en una finca, amb arbres fruiters i amb algun treballador per cuidar el terreny. Y hasta había un lago con una balca". Com que el pare tenía família emigrada i la dona era estrangera, la finca podia haver estat comprada amb diners del treball a l'estranger i no els va ser confiscada. Lo' comunista' tlatalon bien a mi padle.
Cap al 1961 decideixen marxar a Barcelona. No goso preguntar quins són els motius de la decisió. En tot cas, primer marxarà la Margarita Rafí amb els fills i el pare té la intenció de fer-ho al cap de pocs anys, perquè ara no li donen el passaport i ha d'esperar a jubilar-se. La Margarita filla, la meva acupuntora, es queda també a la Xina per no deixar sol el pare i, a més, per continuar estudiant medicina a la Universitat de Kunming on ha aconseguit entrar després de molt d'estudi i esforç.
Però quan arriba la jubilació, no és possible marxar perquè es troben immersos en la Gran Revolució Cultural Proletària. Recordo la seva frase: Entonce' lo' chico' hacía' lo que quelía'.
La Margarita s'assabenta que a l'empresa on treballa el pare hi ha una sessió d'acusació i autocrítica pública i que ell és un dels que són a l'escenari. Cojo bicicleta y voy coliendo a vel qué pasa. Son do' i al que clitica' má' e' al otlo, pero él està allí al lado de pie mucha' hora' y cara toda muy roja. Yo tengo miedo que tenga infalto.
La Margarita està trasbalsada perquè el seu pare no acceptarà de reconèixer, afirmar o autocriticar-se de cap cosa de la qual ell no estigui convençut. La imatge que té d'ell és una imatge bonica, de persona coherent, amb conviccions. És per això que la foto de Zhensheng, on hi ha uns dels denunciats amb un guant entaforat a la boca, perquè no pugui parlar, no només m'ha fet pensar en la insubmissió i en la desobediència civil, sinó també en el seu pare.
Després d'aquesta primera sessió, la Margarita es preocupa de protegir-lo, perquè està amenaçat de noves sessions. Se li acut d'ingressar-lo com a malalt en una habitació de l'hospital on ella treballa. Pero no podía esconde'lo allí polque todo estaba al revé'. Enfelmera' pasaba' visita' y médico' flegaba' pasillo'. Parla amb els membres de l'empresa on treballa el pare i els convenç que està malalt i que s'ha de curar. Luego vosotros' hacéi' lo que quelei' con él, ahora no, él enfelmo, tiene que cura'. La Margarita em diu que ella visita els treballadors de l'empresa i que com que té prestigi professional, exerceix certa influència sobre els pacients-denunciadors. El pare es reclou a casa, on una cunyada li porta el menjar, i sis mesos després la Margarita se l'enduu a casa seva, però em diu; Había mucho' chivato' y yo hago coltal pelo y vestil bien, perquè no es murmuri que està amagat.
Un bon dia apareix un gran cartell al seu hospital, denunciant-la perquè està molt lligada al seu pare i és filla d'una estrangera. Decideix no fer cap comentari i la denúncia finalment no té conseqüències.
Passen el cap, però fins l'any 79 la Margarita amb els dos fills que ha tingut entretant, i el seu pare, no poden venir a Barcelona. El marit de la Margarita tardarà encara dos anys a poder obtenir passaport.
Mi familia aquí no podían clee' lo que yo decía de revolución'.
M'explica altres coses de la seva instal.lació a Barcelona, però això ja ens apartaria massa de la Revolució Cultural.
També em diu que la seva mare, la Margarita Rafí, ha escrit algun llibre, crec que sobre naturisme, i que és vegetariana estricta. Que cada dia fa dues hores d'automassatge xinès, començant pel cap i acabant pels peus, i en camina dues més per la terrassa de l'àtic on viu. No la conec, però pel que m'explica la Margarita em sembla encara més xinesa la mare que la filla.

dijous, 16 de desembre del 2004

Trilogia sobre la Revolució Cultural: 2 La distància


El dia anterior parlàvem de l'exposició fotogràfica sobre la Revolució Cultural xinesa al CaixaFòrum. Arran d'aquesta mostra vull dir alguna cosa més, sobre la Margarita i el seu pare, que van viure directament la Revolució Cultural, i també sobre com és de lenta a vegades la reflexió a propòsit d'un fet històric.

En la nota biogràfica del fotògraf Li Zhensheng hi ha de fet un resum de la cronologia de la Revolució Cultural:
El 1966 té 26 anys i està treballant com a fotoperiodista al diari de la seva província, Heilongjiang. Comença el moviment revolucionari i ell participa activament a la seva empresa en l'acusació i destitució dels membres de la direcció. A partir de l'any següent es veu immers en les lluites entre els diferents grups revolucionaris que s'acusen els uns als altres de no ser-ho prou. Al 1969 la direcció del Partit, recuperada per Mao Tse-tung, decideix posar ordre en tota aquella joventut que vaga per les ciutats i Li Zhensheng és enviat a reeducar-se a una comuna camperola, igual que molts altres joves. Dos anys després torna a treballar a la capital de la seva província i el 1972 dirigeix el Diari de Heilongjiang. No va donar a conèixer el material que avui s'exposa fins al 1999.
-----------------
El primer estiu de la Revolució Cultural, el del 66, hi va haver set aparicions de Mao Tse-tung a la plaça Tian'anmen davant de multituds de guàrdies rojos.
¿Quants eren els milions de joves i adolescents xinesos circulant a peu i amb tren pel país, camí de Pekin, per si podien veure el Mao? Dotze milions? Vint? El doble? Eren molts milions.
Entonce' lo' chico' hacía' lo que quelía' em diu, impotent, la Margarita, amb el seu castellà-xinès sense consonants finals.
Ara, amb més informació i amb la perspectiva dels anys, és fàcil veure-ho amb distància. Llavors, en calent i des d'Europa, embriagava.
L'oposició al monolitisme soviètic, a l'encarcarament, la il.lusió d'una altra manera de ser revolucionari.
-----------------
A l'exposició es mostra un vídeo amb una entrevista actual al fotògraf, que té interès justament pel recul que pren respecte als fets de què parla.
Ajuden a reflexionar alguns dels llibres que toquen el tema:
Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie, és una perla des de tots punts de vista, començant per la seva concisió. És un relat ple de matisos que suggereixen moltes idees, ambientat en una comuna pagesa on es reeduquen uns joves ciutadans.
Cisnes salvajes, de Jung Chang, Ed. Circe, és la narració de la vida de tres generacions de dones, l'última de les quals viu la Revolució Cultural en plena adolescència. Té molt d'interès memorialístic, més que no pas literari. La Margarita ha llegit el llibre i marca distàncies: Esta chica pasó má' mal que yo.
Hi ha un tercer llibre, Ser dona a la Xina, de Xinran, Ed. 62, que recull històries de dones xineses que van ser difoses en un programa de ràdio conduït per l'autora del llibre. És un testimoni valuós, però més radiofònic, una mica morbós, amb molts exemples d'abusos sexuals, alguns dels quals ocorreguts durant els anys de la Revolució Cultural.
Sortint de l'exposició em vénen a la memòria fets i converses que al fil dels anys van ser flashos de lucidesa.
El primer, la lectura del llibre Deuxième retour en Chine de Claudie i Jacques Broyelle, que havien marxat entusiasmats a treballar un any a les Edicions en Llengües estrangeres a Pekin i en van tornar el 1976 esparverats
Una conversa a finals dels anys setanta, amb uns turistes que tornaven del Perú: En aquell poble de mala mort, hi havia un iaio amb ponxo, arraulit contra una tanca, mig endormiscat al solet. I a la paret de darrera seu, una pintada recent, formidable: "Abajo el traidor Lin Piao".
Eren els anys del Sendero Luminoso al Perú i els del Pol Pot a Camboia. El Lin Piao, de ser el "dofí" del Mao, havia passat a fugir en un avió en direcció a la URSS i a estrellar-se a Mongòlia.
El 1976, a la mort de Chu En Lai (pocs mesos abans que la de Mao Tse-tung), la plaça Tian'anmen havia vist desfilar, durant dies, milions de persones en una manifestació espontània de dol que va ser interpretada com un elogi popular al relatiu seny del personatge, enfront dels excessos dels altres dirigents.
Després de la mort de Mao, només va fer falta un mes, un de sol, perquè fos detinguda la seva dona i se l'acusés de totes les intransigències. Ella i els seus tres companys polítics van ser batejats la banda dels quatre, motiu amb més reminiscències de bandolers de camí ral, que de polítics d'un país tan gran.
Ens queda acabar aquesta trilogia el dia que ve amb una història de novel.la: 3.- La Margarita i el seu pare

dimarts, 14 de desembre del 2004

Trilogia sobre la Revolució Cultural: 1 L'exposició de fotografies


Al CaixaFòrum (la sala d'exposicions a la Casa Ramona, al peu de Montjuïc), hi ha una exposició de fotos d'un periodista xinès, Li Zhensheng, sobre la Revolució Cultural.


Les fotos són bones. Es tracta majoritàriament d'instantànies no publicades a l'època, perquè mostren la cara negra, repressiva de la Revolució Cultural. El fullet de l'exposició diu que el fotògraf "capta la gran obra de teatre que va ser el moviment". Hi ha alguna cosa d'això: els escenaris, les tarimes, el públic..., la mise en scène.
Em fixo ara en algunes fotos:
La primera, la d'uns monjos budistes que duen un cartell on hi ha escrits penjaments sobre la doctrina budista. Les seves mirades esporuguides són com si ens diguessin: "no portem aquest cartell infame perquè creguem res del que hi diu, sinó perquè tenim por". És una imatge que parla sobretot dels qui són a l'altra banda, dels que els han posat els cartells.
Una altra. Una sèrie de dues fotos: en un descampat, uns homes d'esquena amb les mans lligades al darrera, una mica de públic, un escamot que apunta. A la foto següent ja han disparat i els cossos jeuen bocaterrosa. Aquest afusellament és el contrapunt a les imatges de repressió més "simbòlica" o teatral: els cucurutxos de paper al cap, els cartells penjats al coll, les genuflexions obligades, els insults. Recorda que no tot quedava en paraules i gestos.
La tercera imatge que vull comentar és la imatge de la insubmissió i
em va fer pensar en el pare de la Margarita, de qui parlaré a la propera nota. També es tracta d'una sèrie de fotos, com si fossin fotogrames d'una pel.lícula. Un acusat és exposat en públic i el volen fer declarar en contra del seu pare, també detingut. L'acusat no només no ho vol fer, sinó que a més pretén protestar. Els seus acusadors li entaforen un guant a la boca per fer-lo callar.
El dia que ve:
Trilogia sobre la Revolució Cultural: 2 La distància

dilluns, 13 de desembre del 2004

Interiors 8: entaular-se

Continuo il.lustrant la mateixa casa de notes anteriors.
La taula del menjador és ben gran, per poder-hi menjar molta gent, envoltada de força cadires, desparellades, i una trona, perquè en un lloc així sempre hi ha una criatura que l'ha de menester.
Les frases que acompanyen el ritual són com campanades de rellotge:
Que ja tirem l'aigua a l'arròs!
Nens, a parar taula!
El dinar és a taula!
A la taula i al llit al primer crit!

I en acabat, quan s'ha de desparar la taula, la més pràctica de totes:
Aprofiteu el viatge, s'entén : cap a la cuina.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dimarts, 7 de desembre del 2004

Passeig

De les grans obres, em recomanen les de condicionament de les ribes del Besòs. I en efecte, resulta una caminada interessant i agradable.
Des de l'alçada del pont del tren, a prop de l'estació de Sant Adrià, vora la desembocadura del riu, es pot anar pujant per la banda esquerra del Besòs. Hi ha una ampla franja verda de prat força cuidat, un doble carril de bicicleta i un passeig asfaltat per a vianants. Sudamericans que juguen partits de futbol, famílies que passegen, uns que hi han vingut a córrer, ciclistes, alguns patinadors. Baixa aigua pel riu.

Després del nus de la Trinitat s'acaba l'ajardinament, però es pot seguir amunt per un camí més enlairat, també asfaltat. A baix, vora el riu, hi ha un canyissar interminable, després un ramat de bens i cabres que pasturen. Uns ocells blancs, de coll i potes llargues, espigolen alguna cosa per terra i de tant en tant alcen el vol i aterren al llom dels bens, baixen el bec i hi piquen ¿una puça? Els bens no s'immuten, però els ocells s'hi posen amb les potes una mica aixerrancades, perquè el be poc o molt camina i ells no volen caure. N'hi ha un que fa un saltiró i canvia de be. No sé, sembla com una falta de respecte.
La dona que m'acompanya, al començament de la passejada, m'ha dit:
-Aquí hi vaig haver de venir per l'aixecament d'un cadàver.
Ella és jutge. El mort era un jove submarinista que es va aventurar per l'aigua de sota el pantalà de la tèrmica de Sant Adrià i va ser absorbit per una de les turbines de refrigeració d'aigua.

Quan som més amunt, es gira, mira la presó de la Trinitat a l'altra banda del riu, es torna a girar cara al cementiri de Santa Coloma i m'explica el que ja veia fa trenta-cinc anys des de la finestra de la seva cel.la i el que no veia, perquè s'ha construït després.
Ja no hi ha cap més pont, fins a Montcada. Allà es pot travessar el riu a l'alçada del Parc de les Aigües. És on començava el Rec Comtal que duia l'aigua del Besòs cap a la Barcelona vella. El carrer del Rec Comtal, el carrer del Rec, i potser el carrer de Regomir, no ho sé, recorden el trajecte de l'aigua.
A Montcada es pot agafar el tren per tornar a Barcelona en un tres i no res. Uns nens sudamericans semblen un pèl sorpresos quan els demanem en català on és l'estació. El noiet més gran, es concentra com qui medeix les pròpies forces, dubta i ens dóna les indicacions en castellà. La nena més petita l'interromp per precisar millor el trajecte, en català.
Per arribar a Sant Adrià es pot agafar, també, el tren o l'autobús número 43, o si voleu el 44.
Dues horetes de caminar per un passeig recomanable.
(Recordo que es pot clicar per ampliar el mapa)

dimecres, 1 de desembre del 2004

Interiors 7: els armaris empotrats

Dos o tres tons de blau a les motllures dels armaris.
De portes endins, uns espais grans, de quan un armari no era un moble, sinó una mena de cambra, un espai a mig camí d'un rebost.
Les bigues una mica tortes, fetes de pins desbastats, sense floritures de fuster. N'hi ha una de transversal que falca totes les altres.
Parets, bigues i voltetes del sostre, emblanquinades amb calç.
Aquest quarto dels armaris té un lavabet, un rentamans, a la paret, però l'he esborrat perquè no quedava bé. El dibuix i els programes informàtics de dibuix tenen això, que es pot canviar la realitat.
Aquesta peça és una entrada al menjador, on hi ha la llar de foc i el piano. Rentar-se les mans abans de dinar, un bon costum que estem perdent, ara que ja anem tan nets tot el sant dia.
A l'altre racó del quarto dels armaris, a finals d'estiu hi havia sacs d'avellanes.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)