Lectura de "Dona i ocell de Joan Miró"

Ben lluny de la política que s'està manifestant a Catalunya, un grup d'aficionats s'asseu el divendres 20 d'octubre de 2017 a dibuixar l'escultura Dona i ocell de Joan Miró, a l'espai que abans era l'Escorxador, i ara plaça-parc-jardí de Joan Miró de Barcelona.
Ho miris per on ho miris, es tracta de l'evocació d'un fal·lus, però quan t'hi acostes més, resulta que al bell mig d'aquest fal·lus hi ha una vagina oberta, amb mosaic d'un negre escandalós (el negre i el granat són colors tradicionalment associats a la fertilitat). Una clivella que no acostuma a sortir a les fotos.
Els soi-disant barretet i ocell del cim de l'escultura són una brometa infantil i mironiana. Dic brometa perquè és com si es tractés de coronar l'escultura amb un joc o acudit, quan en realitat estem davant d'un intent que ve de molt antic d'unir el masculí i el femení, de fondre'ls en una sola peça. I com totes aquestes coses tan antigues, segur que no és cap broma, sinó que és una cosa important per a la vida humana. La simbiosi entre homes i dones.
Tinc de fa temps el mes profund respecte per les manifestacions prehistòriques, s'estava formant el nostre imaginari. Eren gent pràctica, sabien i creaven coses imprescindibles per sobreviure en condicions difícils i passar el cap d'una glaciació sense morir congelats, com a mínim sense morir congelats abans d'haver-se pogut reproduir i pujar les cries amunt. I les coses que sabien i creaven no només eren destrals i cordills, sinó idees i símbols de les idees.
Me'n vaig a notes de Barcelonetes de fa anys, les notes on tractava de la prehistòria i els símbols artístics que ens n'han arribat. Vaig parlar de Venus o figures femenines prehistòriques, copiades de diversos museus i exposicions. Però no vaig arribar a fer cap nota d'algunes peces on es busca una unió entre l'aspecte femella i l'aspecte mascle, la unió dels contraris o dels diversos.
Hi vaig caure al Museu Nacional a Praga, on vaig fer dos esquemes de peces d'ivori (a la dreta) que em van sorprendre i després vaig veure que l'arqueòloga Marija Gimbutas al seu llibre "El lenguaje de la diosa" reproduïda objectes semblants, procedents de Vestonice (Moràvia) datats del 24.000 a C. (a l'esquerra). Una combinació dels atributs sexuals d'homes i dones.
Aquí sota,

Viena 19, final i descans.- La Venus de Willendorf i la "Fanny"

A la sala de les Venus paleolítiques només n'hi ha dues, la conegudíssima Venus de Willendorf, datada entre el 22.000 a 20.000 aC. i la menys coneguda Venus de Galgenberg (aquí sota), més antiga, de 30.000 anys aC. Mai no n'havia sentit a parlar, va ser descoberta el 1988 a Àustria, i per la posició de la figura que sembla que balli, la van anomenar Fanny, nom d'una ballarina austríaca. Es molt petita, de pedra verda i, en efecte, sembla que balli. Van trobar-la trencada però es veu que els trossos encaixen perfectament.

Viena 18.- Les figures femenines prehistòriques

Continuem al Museu d'Història Natural de Viena. Aquí sobre una figura del primer Neolític europeu, mitjan 5è mileni, la lady of Pazardzhik, del que ara és Bulgària (la boca no m'ha quedat bé). Aquí sota dues fotos meves amb més figures femenines del mateix tipus.

I ara la quantitat. No és mateix trobar una figureta que sis mil. Justament l'arqueòloga lituano-americana Marija Gimbutas parlava de 6.000 estatuetes femenines recenssades en la part sud-oriental d'Europa, datades del primer Neolític Europeu, abans de l'arribada dels pobles indoeuropeus. La quantitat és significativa, vol dir que hi ha una idea, una creença... que es repeteix, es difon, s'expandeix... La foto d'aquí sota és d'una vitrina on es mostren trossos d'aquestes figures, per recordar-nos que n'hi ha moltes.
(Parèntesi: al Museu arqueològic de París, que és als afores, es pot visitar la Salle Piette, que és el gabinet o museu que tenia el senyor Piette de peces prehistòriques, bàsicament del sud de França. La quantitat aclapara, fa entendre que allò era una cultura estesa, que repetia uns símbols, unes idees.)

Viena 17.- Prehistòria al Museu d'Història Natural. Ceràmica i símbols

Continuo al Museu d'Història Natural de Viena, a la secció de prehistòria. Començament del Neolític europeu, aproximadament 5.300 aC. Ja tenim cereals i farinetes, probablement llet i cervesa. Necessitem pots.
La ceràmica més antiga té incisions geomètriques, algunes de les quals també es troben a les figures femenines més antigues i a les peces d'os del Paleolític, és com si els atuells domèstics agafessin el relleu i passessin a ser portadors d'uns símbols, segurament importants i significatius, encara que no sapiguem què volien dir. Per exemple, els triangles i les ratlles de les tres peces de baix són formes que apareixen a les Venus del Paleolític, i les espirals de la ceràmica de dalt estan presents en les roques megalítiques escoceses.
Fa anys vaig escriure algunes notes sobre les teories de Marija Gimbutas i els símbols prehistòrics:
aquí, després d'una exposició sobre l'antiga Sumèria, 
aquí, des d'Escòcia,
aquí després d'una exposició sobre "Deesses" a Barcelona
i a moltes altres notes de les Venus prehistòriques.

Viena 16.- El Museu d'Història Natural. Hallstatt

Avui ,11 de setembre, aniré a la concentració. Posats a mirar enrere, avui a Barcelonetes tirem 3.200 anys enrere. O tot o res! (que no s'enfadi ningú)

El Museu d'Història Natural és de visita obligada. Només vaig "veure" una planta i m'hi hauria quedat tot el dia: minerals, meteorits d'una tona de pes, exposició de fotos dels planetes del sistema solar, reproducció a escala natural d'homínids, ancestres nostres...

El Museu inclou també la prehistòria, des de les troballes més antigues, de fa 30.000 anys, fins a les restes trobades a Hallstatt, que pertanyen a l'Edat del Bronze final i a l'Edat de Ferro (1.250-450 aC). Està molt ben explicat i és interessant saber que a Hallstatt hi havia una gran mina de sal (crec que ara encara s'explota, perquè al final de la mostra hi ha propaganda d'una companyia actual, que deu haver participat en el finançament de l'exposició).

És precisament gràcies a la sal que s'han conservat tantes restes d'aquesta cultura: les motxilles amb què es transportava la sal a l'esquena, que permeten ser buidades sense haver-les de descarregar, és a dir que s'inclinaven cap endavant i vessaven la sal per damunt del cap; les boines (sí, boines!) amb què es protegien el cap, els guants o protectors dels palmells de la mà, sabates, eines... Gràcies a la gran quantitat de restes d'ossos humans i als coneixements actuals, es pot saber quin tipus de feines manuals portava a terme cada grup humà, dividits per gèneres i per edats. La visita és com una classe de medicina paleontològica, amb radiografies que permeten saber a través de l'estat de les vèrtebres si es duien pesos al cap o a l'esquena; i també les marques que deixen els lligaments musculars als ossos que serveixen per saber si es feia força amb els braços...

Hi ha dos sales petites, amb il·luminació especial per centrar l'atenció del visitant: una és la de les Venus -preparo una nota a part-  i l'altra la de les peces d'or. Fan molt d'efecte. Els esbossos d'aquí dalt pertanyen a la "Sala de l'or".

Exposició "Els Primers pagesos" al Museu d'Història de Barcelona

L'exposició sobre "Els primers pagesos a Barcelona", és a dir, sobre el Neolític, al Museu d'Història de Barcelona, està molt bé.
Estem parlant d'uns 5.000 anys abans de Jesucrist. El que m'ha interessant especialment és veure que al Pla de Barcelona, i en concret a la ciutat de Barcelona  hi ha força restes de poblats i enterraments d'aquella època: a Sant Pau del Camp, al carrer de la Reina Amàlia 31, al carrer Muntaner 400 i pico... I a la Sagrera: hi ha un vídeo aeri, impressionant, sobre l'emplaçament d'un lloc d'enterrament col·lectiu que es troba al bell mig de les obres de l'AVE. Una estadística també sorprenent: han trobat dos esquelets aquí, deu allà... i a la Sagrera n'han trobat més de 200!

El que és l'exposició permanent o visita habitual -bàsicament el subsòl romà de la plaça del Rei- comença amb un video on s'explica la història de Barcelona a base de mapes, que resulta molt gràfica tot i la velocitat vertiginosa amb què passen imatges i explicacions. Es veuen els canvis que ha sofert la costa, a mesura que el mar s'ha anat enretirant, i les dimensions que en cada moment tenia la ciutat.

I ara un piropo per als turistes que envaeixen els nostres carrers -almenys per a alguns-. Eren molts els que visitaven amb calma i interès el museu. Resumint, que hi ha gent molt civilitzada. No ho hem d'oblidar.

El Camino de Santiago 62. A Coruña, el museu arqueològic

(Dibuix de ceràmica campaniforme)

Al llarg d'aquest camí he aprofitat per visitar algun museu arqueològic. Ara, quan sóc a A Coruña per agafar el tren cap a Barcelona, aprofito per visitar el que està situat al Castillo de San Antón.

Molt breu. Hi ha tres aspectes que normalment no trobem als museus arqueològics catalans:

El primer són aquestes esteles, mig estela mig megàlit, que normalment es clavaven a terra i, doncs, quedaven dretes. A León n'hi havia una de molt particular (ídolo del Tabujo). Aquí en dibuixo una altra, també amb figura humana esquemàtica. La inscripció DMS de la base fa referència a la invocació als Déus Manes, per tant ja hi ha contacte amb el món romà. És relativament moderna. Però els cercles concèntrics, els cercles puntejats i l'aspa ens remeten als símbols del Paleolític.

El segon aspecte són els anomenats petròglifs. Són gravats a pedres o roques en el sòl, de les quals només sobressurt una ínfima part a la superfície. Es veu que és un "fenòmen atlàntic". A Escòcia, com a Galícia, n'hi ha uns quants. A Barcelonetes en vam parlar a diferents notes:
El petroglif d'Achnabreck
Més sobre espirals i cercles concèntrics gravats a la roca
Sobre les idees que sorgeixen mirant símbols antics
Aquí, al museu de A Coruña, hi ha un intent d'agrupar els símbols gravats als petroglifos (vegeu esquema del full del museu, aquí sota). Diuen que la quarta columna representa puntes de llança i armes i que correspon ja a l'Edat dels Metalls (quan es feia servir el bronze i el ferro per a armes de cacera mentre que a l'agricultura es continuaven usant eines de pedra).
Això que segueix és de la meva collita: la primera i segona columna -món dels cercles, cercles concèntrics, espirals i puntejats-, així com l'últim símbol de l'última columna -la ziga-zaga-, són símbols que es troben en les manifestacions artístiques més antigues, en particular gravats a algunes de les figuretes femenines del primer neolític europeu, i que van passar a formar part de la decoració dela ceràmica neolítica.

El tercer aspecte present al museu també és especifíc del nordoest peninsular: la cultura dels castros o cultura castreña. Segurament heu vist fotos, sovint fotos aèries, de les bases circulars o ovalades d'aquestes cases que formaven els poblats o castros. Aquesta cultura celta castreña va entrar en contacte directe amb la cultura romana. A mi algunes pallozas m'hi han fer pensar.
Bé, amics, amigues, s'acaba el Camí i demà encara faré una breu reflexió.

Camí de Santiago 54. Esglésies, cementiris, pedres i menhirs

Moltes de les esglésies dels pobles estan envoltades pel cementiri, és a dir que hi ha un mur que encercla el cementiri i al bell mig hi ha l'església. Per tant, per entrar a l'església has de passar abans pel cementiri. M'ha vingut al cap que és com posar el lloc de pregària a dins d'un dolmen, que no era més que una tomba comunitària prehistòrica.

I parlo de dolmens, perquè les pedres en aquest tram gallec són omnipresents:
A les àrees de descans de les carreteres, les taules no són de fusta, sinó que són blocs plans de pissarra, d'una peça -parlo de taules grans per menjar-hi ben bé vuit persones!
Em fixo en l'escaleta per entrar en una casa que té la porta principal una mica elevada. Ni volta catalana ni biga inclinada per sostenir els graons; és una escala massissa, de pedres, de dalt a baix. No sé si m'explico, vull dir que no hi ha cap forat que sigui "un sota escala".
Molts camps estan delimitats amb filferros de punxes, però no hi ha estaques de fusta per aguantar el filferro, sinó que fan servir grans pedres, més o menys planes, aixecades i clavades a terra (vegeu el dibuix).

En un lloc apartat, un lloc emboscat sense altres cases, apareix un bar, del no res. Es diu "O carteiro". I al costat del bar hi ha un menhir. Un menhir modern, aixecat deu fer pocs anys, amb un rètol entendridor que diu "En homenaxe ao carteiro Alfredo". M'imagino hiverns de neu, camins impracticables, i el carteiro Alfredo ben abrigat travessant el bosc per venir en aquest lloc tan aïllat a dur la carta del noi que és a la mili o del parent que va marxar a Amèrica.

El camí de Santiago 19. Atapuerca

(Aquesta imatge no és meva -massa ben beta! L'he trobada a la xarxa i és de Antón Hurtado. Són els bosquets de la Sierra de Atapuerca.)

(Intentaré acabar aquest Juliol les notes sobre el tros del Camí de Sant Jaume que vaig fer l'any passat.)

A l'etapa abans de Burgos, vaig veure que el Camí passa molt a prop del jaciment prehistòric d'Atapuerca i vaig telefonar per conèixer els horaris. L'endemà hi havia una visita guiada a mig matí i vaig decidir anar-hi. Vaig marxar el més tard possible de l'alberg de San Juan de Ortega, a les 8h del matí, que és quan tothom ja ha de ser fora. Hi havia només sis quilòmetres fins a Atapuerca i vaig haver d'entretenir-me per fer temps i arribar-hi a les onze. O sigui que vaig poder llegir les inscripcions de tots els monolits commemoratius que hi ha en un camp a l'entrada del poble.


Un dels monolits té una placa que diu que la pedra pesa 2.500 kgs. i que va ser aixecada per membres de les excavacions i per habitants del poble, seguint "los métodos prehistóricos". 
Un altre dels monolits està dedicat "A Emiliano Aguirre, padre e impulsor del proyecto científico de Atapuerca. Gracias a ti aquí hubo, hay y habrá tesis". La frase és bona.
Vaig començar a veure que els tres arqueòlegs que dirigeixen les excavacions, tenen imaginació, Juan Luis Arsuaga, J.M. Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell.

A les 11h era al Centro de visitantes (un local massa luxós pel meu gust, fet amb unes mides, sales, espais per això i per allò que denotaven que hem passat per un període de vaques molt grasses i hem pecat de megalomania). Com que vaig d'observadora multidisciplinar, vaig preguntar a les noies que venen les entrades si aquelles sales de reunions i conferències es feien servir i em van dir que no, que estava previst que s'hi fessin fòrums, convencions i demés, però que de moment no s'ultilitzaven. M'ho vaig apuntar al cap i us ho explico ara. De totes maneres és l'única cosa negativa que us diré.  


D'allà ens van portar en autocar fins a un poble, a uns 18 Km., que es diu Ibeas de Juarros, situat dins la Sierra de Atapuerca i d'allà a l'entrada del jaciment. Vam caminar per una zona elevada des d'on es veu el jaciment, com es treballa i també vam veure un meeting a peu d'obra entre l'Eudald Carbonell i una dotzena de... savis? que també visitaven el jaciment però per la zona de baix de la rasa.

Algunes coses, que potser ja han sortit en reportatges televisius, però que jo desconeixia i que vaig trobar interessantíssimes:

Origen de la descoberta: Al segle XIX una companyia anglesa que volia transportar mineral de ferro des d'unes mines de la Sierra de la Demanda cap al nord industrial d'Espanya, va tallar (fer una rasa o trinxera) la Sierra de Atapuerca per fer-hi passar un ferrocarril. A simple vista van quedar al descobert diversos estrats d'activitat prehistòrica. Es veu que la gent de per allà hi recollia ossos i altres coses, però que va ser sobretot Emiliano Aguirre qui primer va veure la importància del lloc per a l'arqueologia científica, cap al 1976.
(Sigui dit de pas, avui dia segurament estaria absolutament prohibit fer una rasa com la que es va fer per permetre el pas d'un ferrocarril.)
 
Lloc estratègcic: la Sierra de  Atapuerca es troba en un lloc considerat estratègic pels prehistoriadors, ja que pot ser lloc de trànsit entre les conques de l'Ebre i del Duero, i entre la Serra Ibèrica (Serra de la Demanda) i la Cordillera Cantàbrica. A prop hi ha el riu Arlanzón, on era molt fàcil abastir-se d'aigua i caçar-hi, perquè s'hi trobaven animals que hi anaven a beure. La serra d'Atapuerca, doncs, devia ser una zona important de pas. Es possible que aquesta situació fes que s'hi hagin trobat restes prehistòriques pertanyents a un període que abraça més de 800.000 anys.

Situem-nos: Tenim d'una banda l'anomenat Home de Neandertal, un tipus d'home que va viure a Euràsia entre el 230.000 i el 28.000 a.C. Va coexistir durant uns 5.000 anys amb l'anomenat Homo Sapiens del qual s'han trobat restes a Europa a partir del 33.000 a.C. Aquest Homo Sapiens, per entendre'ns, som nosaltres, els actuals habitants dels cinc continents.
Sobre el tema ¿Com va ser que es va extingir l'Home de Neandertal i es va imposar l'Homo Sapiens? s'han dit moltes coses i hi ha teories diverses. He vist que els dos pols de l'explicació estan en pugna. Un: es van extingir perquè devien entrar en contradicció amb l'Homo Sapiens; sobreviu el més fort, el més adaptat (en pla Darwin). L'altre: no té perquè haver-hi hagut violència o domini, fins i tot hi va haver creuament entre les dues espècies (posició més "buenista" que es diu ara). El cas és que el que va desaparèixer va ser el Neandertal i no el Sapiens. En aquesta visita m'he assabentat d'una cosa molt curiosa: la població europea té entre un 1% i un 4% de genoma de l'Home de Neandertal. O sigui tenim (tinc!) entre un 1% i un 4% de genoma de l'Home de Neandertal
Hi ha un altre espècimen més antic, anomenat Homo Hildenberguensis, que seria un ancestre de l'home de Neandertal. Va existir entre el 600.000 i el 250.000.
A Atapuerca han trobat restes d'un nou tipus més antic encara, que han anomenat Homo Antecessor, que devia existir cap al 800.000 i que fan pensar en un ancestre de l'home Hildenberguensis. Cada cop més enrera, cada cop més lluny!


Geologia: El tipus de roca calcària ha permès, per erosió deguda a l'aigua, la formació de coves i avencs subterranis que van constituir trampes naturals per a animals i que van ser utilitzades per aquests primers homes com a dipòsits de cadàvers. Posteriorment aquestes cavitats han estat reomplertes de manera natural per materials que s'hi han sedimentat i s'anomenen dolines.
Rebre l'explicació de com s'investiguen aquests amuntegaments d'ossos i de les conclusions a què s'arriba, és apassionant.

Només un detall: a un dels avencs plens d'ossos d'animals caiguts per accident, s'hi podia entrar gatejant per un forat lateral. Hi entraven alguns mamífers carronyaires i també alguns humans. Per les marques dels d'ossos es pot saber si els carronyaires eren animals (deixaven marques d'urpes) o humans (deixaven marques de destrals). Resulta curiós que quan s'ha fet l'estadística dels ossos dels animals caiguts s'han trobat a faltar molts caps i moltes potes. Vaja, que sobretot hi ha carcanades! Això significa que els humans s'enduien els caps i les potes, més fàcils de tallar i de transportar.

Troballes:
Les troballes són contínues. S'excava del 15 de juny al 15 de juliol. Em vaig preguntar: per què un períde tan curt? per falta de pressupost? No! És que es troba tant de material que fan falta els onze mesos restants per analitzar-lo.

El Parc d'interpretació Arqueològic es troba al costat del Centre de Visitants i s'hi fan demostracions de tècniques prehistòriques: et fan una destral davant teu, fan sonar una mena d'instrument musical, llencen una fletxa amb un propulsor, t'encenen foc... Les persones que ens fan les explicacions i demostracions, tant aquí com al jaciment són arqueòlogues i parlen en tot moment amb coneixement de caua.

Aquesta visita a Atapuerca s'ha d'allargar anant a  Burgos a visitar el Museo de la Evolución. Es va fundar arrel dels descobriments d'Atapuerca, s'hi exposa entre altres el material trobat a les excavacions i els directors, crec, són els tres magnífics del jaciment. S'hi han degut d'invertir molts diners, però el resultat és de qualitat.

Ball pagès a Formentera

A Formentera he tingut ocasió de veure davant l'església de Sant Francesc Xavier una demostració del ball pagès. Unes quantes parelles habillades amb vestits tradicionals, acompanyats de tres músics amb instruments molt primitius, fan uns balls... xocants. Elles miren sempre a terra, en una actitud molt i molt continguda, fan passets petits, com de nines autòmates, en algun ball s'agafen les faldilles o s'estiren el davantal de banda a banda, en un altre tanquen les mans ajuntant les puntes dels dits cap amunt, són només lleus variacions. Ells, en canvi, són molt actius, salten, alcen les cames gairebé com si ballessin un aurresku, somriuen i miren descaradament les dones mentre fan les cabrioles, repiquen unes grans castanyoles i s'acosten a les noies en actitud de gresca provocadora.

 

En un ball hi ha només una parella, en un altre n'hi ha moltes, i hi ha també un ball amb un noi i dues noies. També n'hi ha un on la parella al final es toca les mans i ella... somriu! (aquest em sembla que és el de casament).

Doncs res, primer he pensat Això és un ball d'abans que les noies haguessin de tenir dot per casar-se. Després he pensat en alguna cosa més antiga, en un ball d'ocells, o sigui un paó conquistant la femella i ella fent-se la que no acaba d'estar per la labor. Ara he mirat a internet i es veu que hi ha més gent que troba que aquest ball té alguna cosa de conquista entre aus. Com que a Formentera hi ha un sepulcre megalític, Na Costa, de l'època neolítica, d'aquests que a mi m'interessant tant, un sepulcre fantàstic, ben conservat... no m'he pogut estar de pensar que en aquestes illes hi ha vingut tothom, però que no tots han substituït completament el d'abans, segur que deuen haver quedat en peu coses de cada un d'aquests pobles. Uns que coneixem hi han deixat la barretina, però potser els de Na Costa hi van deixar alguna cosa més antiga.

(Anècdota: en un dels balls hi ha una noieta que va amb samarreta, short i sabatilles de platja. Acabat el ball, aplaudeixo -no sóc l'única- i la dona gran que tinc al davant es gira a mirar-me, inquisidora. Jo dic amb veu interrogativa: Molt bé, no? Ella em contesta tallant: No! Malament! Jo: Malament? Per què? Ella: Perquè totes han de dur roba pagesa, si no l'any que ve les altres tampoc no en voldran portar. Aquí acabem la conversa.

Després en un altre ball hi ha un home jove amb espardenyes, però amb un pantaló de ciutat, corbata de ciutat i un barret com si fos d'una pel·l.icula de detectius dels anys 50. Va vestit com si diguéssim d'americanu. A la senyora de davant no sé si això li sembla malament o ho troba tolerable.)