divendres, 20 d’octubre del 2017

Lectura de "Dona i ocell de Joan Miró"



Ben lluny de la política que s'està manifestant a Catalunya, un grup d'aficionats s'asseu el divendres 20 d'octubre de 2017 a dibuixar l'escultura Dona i ocell de Joan Miró, a l'espai que abans era l'Escorxador, i ara plaça-parc-jardí de Joan Miró de Barcelona.
Ho miris per on ho miris, es tracta de l'evocació d'un fal·lus, però quan t'hi acostes més, resulta que al bell mig d'aquest fal·lus hi ha una vagina oberta, amb mosaic d'un negre escandalós (el negre i el granat són colors tradicionalment associats a la fertilitat). Una clivella que no acostuma a sortir a les fotos.
Els soi-disant barretet i ocell del cim de l'escultura són una brometa infantil i mironiana. Dic brometa perquè és com si es tractés de coronar l'escultura amb un joc o acudit, quan en realitat estem davant d'un intent que ve de molt antic d'unir el masculí i el femení, de fondre'ls en una sola peça. I com totes aquestes coses tan antigues, segur que no és cap broma, sinó que és una cosa important per a la vida humana. La simbiosi entre homes i dones.
Tinc de fa temps el mes profund respecte per les manifestacions prehistòriques, s'estava formant el nostre imaginari. Eren gent pràctica, sabien i creaven coses imprescindibles per sobreviure en condicions difícils i passar el cap d'una glaciació sense morir congelats, com a mínim sense morir congelats abans d'haver-se pogut reproduir i pujar les cries amunt. I les coses que sabien i creaven no només eren destrals i cordills, sinó idees i símbols de les idees.
Me'n vaig a notes de Barcelonetes de fa anys, les notes on tractava de la prehistòria i els símbols artístics que ens n'han arribat. Vaig parlar de Venus o figures femenines prehistòriques, copiades de diversos museus i exposicions. Però no vaig arribar a fer cap nota d'algunes peces on es busca una unió entre l'aspecte femella i l'aspecte mascle, la unió dels contraris o dels diversos.
Hi vaig caure al Museu Nacional a Praga, on vaig fer dos esquemes de peces d'ivori (a la dreta) que em van sorprendre i després vaig veure que l'arqueòloga Marija Gimbutas al seu llibre "El lenguaje de la diosa" reproduïda objectes semblants, procedents de Vestonice (Moràvia) datats del 24.000 a C. (a l'esquerra). Una combinació dels atributs sexuals d'homes i dones.
Aquí sota,

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Molt interessant el teu relat, hi vas veure més que no pas jo!

Eulàlia Petit Vilà ha dit...

Sóc més vella! :-)

Eulàlia Petit Vilà ha dit...

I potser tinc massa imaginació!