dimarts, 18 de setembre del 2007

ALEMANYA 1

Una mujer en Berlín. Anònim. Ed.Anagrama, 2005
Una dona de trenta i tants anys comença un diari el 20 d'abril del 1945, des de dins d'un refugi subterrani a Berlín. Afora cauen bombes i es viuen els últims dies del règim nazi. El text acaba el 15 de juliol del 1945 quan la ciutat comença a reorganitzar-se sota l'ocupació soviètica.
Són tres mesos de vida quotidiana relatats minuciosament des d'un punt de vista estrictament personal, el de l'autora, una dona intel.ligent, cultivada, curiosa, pragmàtica.
La lectura no es fa impunement.
Sembla que Alemanya, el 1945, va ser el cas més massiu i sistemàtic de violacions de dones que mai hagi ocorregut en cap guerra. Si no és el més, sí va ser en tot cas massiu i sistemàtic. Aquest és un dels aspectes que es narren en aquest diari, amb un to que no és ni melodramàtic ni autocompassiu. Potser és el relatiu distanciament amb què s'expliquen els fets el que porta a una reflexió més fonda.
L'autora no va voler mai que es conegués el seu nom i és significatiu que el diari es publiqués per primer cop en anglès als Estats Units el 1954 i que no aparegués fins al 1959 en alemany editat, però, per una editorial suïssa. Es veu que la crítica gairebé va ignorar el llibre i el poc cas que li va fer li va ser desfavorable, acusant la diarista de "desvergonyida i immoral". No es podia criticar l'exèrcit alliberador. No va ser fins al 2003 que es va tornar a editar en alemany a instàncies de Hans Magnus Enzensberger.
Una catalana jove, que havia estat una temporada força llarga a Alemanya a començament dels anys 80, m'explicava un dia que les dones alemanyes grans li queien molt bé. "En el fons són molt obertes" em deia, "totes se n'han anat al llit amb algun soldat americà per obtenir-ne algun benefici i poder mantenir el fill, el pare, el germà o el marit que havien tornat moralment desfets de la guerra, és com si sabessin de veritat de què va la vida".
Llegint "Una mujer en Berlín" m'ha tornat a venir al cap aquest comentari, perquè en aquest diari de post-guerra surt justament aquest aspecte: els homes alemanys, derrotats, miren cap a una altra banda mentre les seves dones són violades.
L'autora no parla de l'exèrcit americà, sinó del soviètic, coneix una mica de rus i pot comunicar amb els soldats. La seva curiositat la porta a fixar-se en detalls i aspectes concrets, com si volgués trobar els individus, més enllà del comportament general de la tropa.
En aquesta dona anònima hi ha una fortalesa especial, segurament per la superioritat moral que sent respecte d'aquests soldats ocupants. De la mateixa manera, quan es refereix a les dones del seu voltant que són violades, fa matisos i explica reaccions diverses. La que es torna boja, la que es queda embarassada, les que recorren a l'humor negre. No es lamenta. És el relat d'algú que busca la veritat, la veritat del mal, mirant-lo als ulls, que vol entendre.
M'ha fet pensar en el Primo Levi que volia que el seu llibre "Els caiguts i els salvats" es publiqués a Alemanya i esperava cartes d'alemanys que li donessin les explicacions que buscava.
El dia que ve: Alemanya 2 - La historia natural de la destrucción de W.G.Sebald

dimecres, 5 de setembre del 2007

ALTAÏR, exposició del quaderns de viatges de Joaquin González Dorao

El Fòrum ALTAÏR organitza durant aquest mes de setembre una exposició sobre el quadern de viatge a Etiòpia de Joaquín González Dorao.
(Horari de l'exposició: de dilluns a dissabte de 10 a 14 h. i de 16:30 a 20:30 h. Entrada lliure
telf.: 93.342.71.70 - fax : 93.342.71.78
Gran Via, 616 - Barcelona 08007)
Entrada lliure
telf.: 93.342.71.70 - fax : 93.342.71.78
Gran Via, 616 - Barcelona 08007)
Poso un parell de les seves pàgines agafades de la seva web, molt recomanable, on he vist que ofreix a la venda reproduccions facsímils dels seus quaderns (és il.lustrador professional).

dilluns, 3 de setembre del 2007

Les places

(Continuació de El Musée du Désert i fi de la sèrie)
Acabo l'itinerari que ha començat a Vichy, amb un dibuix d'un ball una nit d'estiu a la plaça major d'Anduze, just davant les columnes del temple. Ballen els locals i el que abans se'n deia estiuejants, també ballen les criatures just a sota la tarima on hi ha l'orquestra. Tot és molt "bon enfant".

diumenge, 2 de setembre del 2007

El Musée du Désert

(Continuació de les Cévennes Protestants
(Imatges extretes del tríptic promocional del Musée du Désert)
Prop d'Anduze hi ha un mas anomenat Mas Soubeyran on han instal.lat el Musée du Désert que és un museu sobre la guerra dels Camisards, la repressió subsegüent i el protestantisme a la zona. Hi ha molta documentació i objectes curiosos com aquesta bota-trona-de-predicació desplegable, que era transportada en un carro i que passava desapercebuda si hi havia un escorcoll dels dragons del rei.
El més interessant és el lloc, aquest Mas que són tres cases en un paratge recollit en un plec de la muntanya.
Un incís sobre el mot desert aplicat al recolliment religiós, i que dóna nom a aquest museu. Que s'anomeni desert no és perquè es tracti d'un desert-desert on un sant hi va a fer dejuni, sinó perquè es considera que és un lloc recollit, sovint amagat dels llocs més fressats, i que permet l'aïllament, la penitència i la meditació. M'ho van explicar un dia fent referència al desert de Sarrià a Barcelona, i també a la forma dels claustres dels monestirs que recreen aquest aïllament.
(Continua a: Les places dels pobles)