Interiors 1: Tangos de fons

Desorientació. Mandra o paràlisi pel que fa a aquest bloc, o potser bloqueig, que és més. En qualsevol cas poques ganes de fer ni d'escriure coses noves. De moment.

Com que tampoc no tinc ben bé ganes de tirar l'esponja, decideixo fer una mica de trampa i desempolsar dibuixos, fets fa temps, d'una casa del Camp de Tarragona que em tinc molt mirada i viscuda. Ens situem fora de l'actualitat, de totes totes.
Aquestes imatges evoquen una època en què les cases estaven més plenes de gent, s'era més gent a viure plegats. I es gastava molta estona matant el temps, cadascú amb la seva dèria.
El d'avui és d'un racó del menjador, un racó d'abans de les ràdios i tocadiscos. Al vespre, quan es feia fosc i a dins de casa s'encenien els llums de carburo, uns llegien, d'altres jugaven a cartes, i algú s'entretenia tocant cançons al piano. Les notes de Cocaïna, sé que al fin me has de matar omplien el menjador.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

Va de iaios

Vaig a la ferreteria de sota de casa i, mentre faig cua, entra una dona gran, més que dona gran, velleta, de les que surten a comprar pel barri amb sabatilles de quadres. És petita, es mou molt i parla adreçant-se a tothom.

Es cola descaradament i demana una balda per a la persiana del balcó, ajudant-se amb els dits: "D'aquelles que són així. De les antigües."
I com que el dependent no ho acaba d'entendre, s'explica millor :"És que quan la guerra va caure una bomba i es va quedar així, tota torta". Llavors fa una carona de pilla i, perquè tot plegat sigui més clar, afegeix: "Viscu al costat de la presó".
El dependent té sentit de l'humor: "Dona, haver començat per aquí".
He sortit de la ferreteria amb un somriure d'aquests imperceptibles i m'ha vingut al cap una descripció de iaios que va publicar el bloc del Gumets fa uns mesos. Era de primera. L'he tornada a llegir i ara fins i tot he trobat bons els comentaris. Si voleu somriure us suggereixo que li doneu un cop d'ull.

Compra de quadres

Tothom ho diu: a internet es troba de tot.
He visitat la web personal de Montserrat Badia on, a més d'informacions de tipus professional, exposa la seva pintura i detalla preus i mides de cada quadre. O sigui que si algú li interessa comprar un oli, hi pot anar a fer un tomb.
Aquí al costat, per a la vostra informació, he copiat un quadre de la seva web.

Conec una catalana casada amb un nord-americà. Em diu que el seu home anirà a votar, perquè no surti una altra vegada el Bush. Precisa que fins ara mai no havia votat.
D'un sol cas no se'n poden treure conclusions.
Però no em puc estar de pensar en el moviment de gent que va participar en les eleccions espanyoles perquè no tornés a sortir l'Aznar.

Musulmans a la Gran Bretanya

A Londres, a la National Library, hi ha una exposició sobre l'origen del llibre. Un home la visita amb quatre criatures, d'uns 8 o 9 anys. Un nen i tres nenes. Les nenes porten bambes, texans, anorac i un mocador enorme que els embolica el cap. Les orelles, el front i el coll perfectament invisibles, i no parlem ja del cabell. M'hi fixo. El nen és tranquil. Elles són més i potser per això són més mogudes. Es miren les coses, fan broma, corren una mica. Tot com si el mocador no hi fos. L'home, -potser és el pare- dóna alguna explicació, vigila, però no renya. Em penso un moment com si jo fos una d'elles. Potser no veuria el mocador, però ara segur que tindria calor.
Pel carrer moltes noies i dones porten mocadors. Entenem-nos: d'aquests que ara en diem vel. Veig sobretot noies amb pantalons texans.
Al supermercat un parell de caixeres duen mocador negre sobre l'uniforme. De tant en tant riuen amb les treballadores de les caixes del costat, una rosseta pigallada amb piercings i una negra grassoneta amb el cabell estirat.
Al metro puja una d'aquestes jovenetes amb anorac i mocador. Obre la motxilla, en treu un llibre i llegeix amb fruïció. El títol: Sex, Passion and Love.

Al mercat de Whitehall hi ha molta gent amb vestits que denoten origen musulmà. Una dona porta un mocador de color carbassa, molt vistós i es tapa nas i boca amb un drapet negre subjectat al clatell amb un velcro. Em sembla que s'ho ha fet ella. Molt funcional. També pot servir per a un atracament.
Entre dues parades de venda ambulant, una taula de propaganda islàmica. Sobre el taulell, fulls impresos i al costat dos o tres barbuts morenos, amb roba blanca, palplantats amb cara sèria. Un barbut també vestit de blanc, però ros, està fent una arenga amb to agressiu, per un megàfon. En anglès. L'únic que entenc: "...nosaltres, musulmans creiem en Moisès..." Bueno. La gent passa comprant sense fer-li cas.
Em comenten que el radicalisme islàmic té molt d'èxit entre els nois joves. I també sento una altra opinió: que la confraternització a Gran Bretanya en gran mida es fa als pubs, bevent, però que els musulmans no beuen alcohol i això crea una barrera.
A Edinburgh hi ha una gran mesquita moderna al centre de la ciutat. Diuen que l'han pagada els saudís.
Els escocesos, i suposo que els anglesos també, es venen les esglésies. Potser no s'hauria de dir així, el cas és que he vist esglésies que són botigues de souvenirs, botigues de coses normals, bars, una convertida en un teatre -una mica alternatiu, això sí- i també n'he vista una que era una consulta mèdica.
A Londres, a St Martin in the Fields, hi ha un bar instal.lat a la cripta i amb un vas a la mà et pots passejar per sobre les pedres tombals.
No he vist, però, com al centre d'Amsterdam, cap església neogòtica convertida en mesquita. Allò que feia tanta por a la Ferrussola es veu que no treu la son als holandesos. O potser a alguns sí, però d'altres passen amb bicicleta impertorbables davant la mesquita. Els nous propietaris han col.locat les tres boles i la mitja lluna dalt de l'agulla gòtica més alta.
A Londres he conegut una parella de professors espanyols que tenen una filla casada amb un iranià. Un iranià mig londinenc. Han anat a Iran a conèixer la família política. El consogre és un científic que havia estat professor a la Universitat de Teheran, fins que diu que es va fastiguejar que els proselitistes de la revolució li interrompessin les classes per cooptar nois per anar al front. Era quan l'Iran i l'Irak estaven en guerra. La parella espanyola diu que s'han sentit tan propers a la família iraniana, "en valors, en el concepte de la família".
I acabo aquesta lletania dient que a Edinburgh no he trobat ni una merceria que no fos pakistanesa. Hi venen més lentejuelas que a les catalanes i roba de setí de tots els colors de l'arc de Sant Martí.
__________________
(Vegeu també: nota sobre l'exposició "Occident vist des d'Orient" i notes sobre el vel islàmic a França)

Ai, les russes blanques...

Com deia fa bastants dies, aquest estiu hi ha hagut a la Royal Academy a Londres una exposició antològica sobre l'obra de Tamara de Lempicka.

Reprodueixo aquí a sobre un dels seus quadres, una Dama de verd, que va aparèixer en un magazine de La Vanguardia, fa temps. No vaig retenir llavors el nom de la pintora: Tamara de Lempicka. Veritablement, sona exòtic. Alguns apunts:
Tamara de Lempicka és filla de pare rus i de mare polonesa. El 1919, just amb vint anys, marit i filla petita, arriba a París, escapant de la revolució bolxevic.
Tamara de Lempicka pinta molt bé, treballa dur i es fa un nom com a retratista.
Té un estil personal molt marcat i, a la vegada, se situa completament dins els corrents i la moda de l'època.
Una mica de cubisme, una mica de futurisme i molta sensualitat; un xic de "bojos anys vint" i de "París era una festa", l'ambient de l'art déco. Luxe i una determinada modernitat.
Com a exemples d'aquest futurisme, observeu els grataceles que apareixen al fons d'aquest quadre:

O el cotxe esportiu del seu autorretrat. Igualment, al quadre on pinta el seu principal mecenes, el doctor Boucard, el representa, com a home de ciència que era, amb els seus instruments de laboratori a la mà (per cert, va ser l'inventor del Lacteol, medicina que sonarà als que hagin tingut criatures petites amb diarerres).

Al començament de la Segona guerra Mundial va emigrar amb el seu segon marit a Amèrica, possiblement empesa per la seva ascendència jueva. Els quadres de la nova etapa ja no són el que eren. És curiós. És com si passada una moda i una etapa d'opulència, després de la guerra ja no es pogués continuar fent allò que havia fet amb èxit i se sentís perduda. Hi ha algun quadre amb refugiats, algun altre de motiu religiós, però jo diria que és clar que allò ja no és el que ella sent.
La seva vida, en part, va ser com un reflex de la sofisticació representada en els seus quadres. Se li atribueixen amistats i activitats, i també l'exhibició de joies, roba i pells, que s'adiuen amb el glamour que volia evocar a la pintura, i que crec que és evocat igualment en el retrat que ve a continuació: sembla ser que els fotògrafs van estar dues hores per fer-li la foto. Les llegendes no s'improvisen. I ella es va bastir una identitat de personatge poderós, triomfant, escandalós i eficaç.