(Cliqueu aquí per ampliar la imatge)
La Carme ens va fer fer una visita exhaustiva al Museu de la Tècnica de Terrassa, que llavors dirirgia, i ens va encomanar el seu entusiasme.
Les voltes de les naus de l’edifici són una meravella.
(Per ampliar la imatge cliqueu aquí)
Guardo els seus dibuixos de fa més de vint anys, De quan en tenia … deu
(Per ampliar la imatge, cliqueu aquí)
És un mas bo amb palmeres, al peu del Montgrí. Llàstima de la pedrera amenaçaora que hi ha just al darrera!!
Hi ha hagut canvis tècnics i ara ja ES PODEN TORNAR A POSAR COMENTARIS al blog.
Ha sortit el num.47 de Paper de Vidre (portada aquí sota) amb, entre altres coses, un article meu que es diu La memòria històrica és selectiva, tres lectures, on hi ha els antics posts Alemanya1 i Alemanya 2, a més d’unes notes de la lectura de A writer at war, Vasily Grossman with the Red Army 1941-1945.
Una aigüera de marbre molt ben pensada, però que ja es fa servir poc des que hi ha rentaplats.
El documental d’aproximadament 1 hora Bucarest, la memòria perduda d’Albert Solé és una pel.lícula tendra i intel.ligent sobre la trajectòria del seu pare, Jordi Solé Tura, vista a través dels ulls d’un nen envoltat de clandestinitat, després d’un adolescent i finalment d’una persona adulta que veu com es degrada la memòria i la vida del pare per l’Alzheimer.
Darrera hi deu haver, imagino, moltes hores d’entrevistes, però a la pel.lícula només se’n conserven fragments molt breus i alguns tenen frases antològiques (els del Fraga Iribarne i els del Carrillo, i també els del Sergi Pàmies).
Trobo que està bé que s’abordi la història sense pretensions d’objectivitat i que quedi clar que es narra des d’un punt de vista tan particular. I també està bé que es plantegi al final la pregunta ¿Va valdre la pena?
Alguns apunts de crònica de l’acte de presentació del documental:
Presentava l’acte la Júlia Otero, que ha treballat amb l’Albert Solé quinze anys. Va explicar que el Solé li havia demanat feina, havien començat a treballar junts “i fins al cap de molt de temps no vaig saber que era fill del Ministre de Cultura! De cap manera no volia que semblés que feia valdre influències!”.
El Pasqual Maragall va parlar molt desinhibit: va fer menció dels anys comunistes del Solé i va dir literalment: “són els que ens van fer la feina fins a la transició, ja ho podem dir.”
Es va referir a l’Alzheimer i va dir una cosa del tipus “la tenim tots tres, el Suàrez que va fer la transició, tu que vas fer la Constitució i jo que he fet l’Estatut”.
També van parlar el Montilla i en Saura, però van ser parlaments mé “plans”.
Veure al final el Solé Tura a dalt de la tarima rebent aplaudiments glaçava el cor, perquè em demanava què recordava d’ell mateix i què entenia de l’acte.
El film es passa al cinema Alexandra a partir del 18 de gener.
(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Una amanita muscaria, d’una clapa immensa d’aquest bolets a la Carbassa, a sobre Meranges.
(Sembla que sí, que muscaria ve del llatí musca o mosca, en el sentit que el bolet actua a mena d’insecticida de les bestioles que s’hi acosten. En francès en diuen tue-mouche).
Està a punt de ploure. Des de la Carabassa, es veu Meranges al fons.
És el començament de la tardor i trobem bolets (a la propera dedicatòria).
(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Relacionada amb aquesta dedicatòria, una nota de fa tres anys sobre una passejada a la vora del Besòs i la sèrie de notes sobre Praga, sobretot aquesta
(Podeu clicar per ampliar les imatges)
Molt recomanable la pel.lícula PERSÈPOLIS. (val la pena clicar: és la web oficial de la pel.lícula amb força imatges)
Havia agafat el full i havia llegit la sinopsi i m’havia semblat interessant que es tractés d’una visió autobiogràfica de la directora sobre els últims temps del Sha de Pèrsia, la revolta, la pujada islamista…
Però es veu que no vaig girar el full per llegir-ne l’altra cara, perquè no va ser fins al començar la pel.lícula que em vaig adonar que és una pel.lícula de dibuixos, a més en blanc i negre.
Doncs res, el resultat és de primera. A més és una història molt subtil i plena de matisos que inclou un material molt bo sobre l’estada de la protagonista a Viena i la seva vida adolescent entre austríacs.
Hi ha una àvia que, si no fos que les que vaig tenir ja m’agradaven, hagués volgut que fos la meva.
(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Regal de Reis.
Record d’un viatge que li havia de canviar la vida.
