Els aiguamolls de El Prat de Llobregat

A veure si avui surt una nota optimista. 

L'actual desastre econòmic no ens ha de fer oblidar que en els anys de bonança es van fer coses de què ara podem gaudir. Hi ha llocs que es van agençar mangníficament i que ara podem aprofitar. Aprofitem-lo doncs.

Fa molts anys vaig anar a la desembocadura del Llobregat i hi vaig fer uns dibuixos. Ara hi acabo de tornar i n'he fet d'altres. El que he vist ara m'ha meravellat. Ara és un espai sanejat, ordenat, amb zones agrícoles, zones de protecció ambiental, zones d'esbarjo, punts d'informació...

Recomano altament que un dia d'hivern amb solet hi aneu a passar una bona estona i a caminar uns quants quilòmetres. Arribeu a El Prat (en tren!) i endinseu-vos pels camins peatonals que circulen entre horts, masies en funcionament i masies derruïdes, erms, aiguamolls, basses i arriben fins al Llobregat i fins a la platja.

El Semàfor és una construcció vora la platja que ha estar modificada per servir de mirador. Si el dia és clar veure el mar i Montserrat. Al mirador de Els Carrabiners, passa el mateix: teniu un cartell que us explica des de quan es feia servir aquest espai, i quines vicissituds ha sofert. Mireu les basses del tet, de la Bunyola, de l'Arana... No sentireu altre soroll... que el dels avions que ja baixen per aterrar al Prat!

Aquí sota, deesembocadura del Llobregat, mirant riu amunt.

Aquí sota, desembocadura del Lobregat, mirant cap al nord. 

El que em sembla que ha desaparegut, i ha estat comprat per l'aeroport, és La Granja que hi havia a la finca de La Ricarda. Aquí sota, façana de la masia o casa pairal d'aquesta anomenada granja, amb esgrafiats de tema agrícola.

A continuación les quadres de La Granja, d'estil no sé si modernista o posterior.

Aquí sota detall de la rajola de València que emmarca les finestres i portes de les quadres d'aquesta Granja, amb un bust clàssic inclòs.

Acabo amb la casa-torre de la finca anomenada La Ricarda, pel nom de la bassa que hi ha al centre de la propietat. És una finca immensa, tancada, on no es pot entrar si no és amb algun permís especial, la qual cosa fa que els circuits peatonals, o sigui 3els circuits per a nosaltres, poble corrent, tinguin un impediment. Però jo actualment m'ho miro d'una altra manera (he dit que avui la nota seria optimista): la propietat de la finca ha fet que avui aquest espai no sigui una ubanització, ni un camping, ni un parc temàtic tipus Port Aventura. Ja és molt. Encara que no pugui trepitjar la seva finca, i sense conèixe'ls de res, els estic agraïda.

I encara un altre dibuix, de fa anys: caseta per a caçadors (deu existir encara?).

El GR92 - Més sobre el tram Cadaqués - Roses

Alguns dibuixos i alguna cosa més d'aquest tram del GR92 Cadaqués-Roses.
Aquí a sobre, el cap de Creus vist quan es deixa Cadaqués i es va pujant cap al pla de la Figura, camí de cala Jóncols.
Aquí sota, arribada a cala Jóncols, amb el cap Norfeu i al fons el Montgrí.

Una altra imatge, aquí sota: una pedra blanca de les que afloren al cap Norfeu i que es troben entre les més antigues del món, formades a l'era Primària o Paleozoic.

Acabo amb un apunt sobre Cadaqués. És l'únic lloc on he vist actuar un pregoner. Era l'any 1957 (!!). Al matí passava el pregoner municipal i s'aturava a unes quantes cruïlles de carrers, tocava la trompeta, les dones sortien a les finestres i ell anunciava cridant que a tal hora arribava el venedor de tal o qual cosa, que s'havia perdut o trobat tal objecte... Quan acabava, sovint sortia alguna dona a un portal o a alguna finestra i li demanava a crits que ho repetís, que havia arribat tard. El pregoner renegava com un condemnat (recony de dones, etc...) abans de repetir els avisos de mala manera, més ràpidament i amb menys professionalitat. Era un personatge molt popular, amb fama de tenir mal caràcter.
Em van explicar pocs anys més tard, que el pregoner de Cadaqués s'havia suïcidat la nit de Nadal. Quan la gent sortia de missa de gall van veure un bulto penjat del seu balcó i van creure que era un ninot o alguna broma. L'estiu següent la corda encara voleiva al balcó.


Ara Cadaqués és un enclau turístic amb una carretera potable, però ha estat un racó apartat i oblidat de la vida metropolitana. M'explicaven d'una vella del poble que havia estat a La Havana, però mai havia trepitjat Barcelona: s'havia embarcat a Palamós.
Aquesta característica de poble especialment perdut, m'ha vingut al cap pensant en dos personatges que hi van buscar refugi, a èpoques ben diferents, com si allà estiguessin fora del món.
Narcís Monturiol, perseguit per l'autoritat el 1848, es va refugiar a França, però el 1855 trobant-se un altre cop en la mateixa situació, va anar a viure un temps a Cadaqués: ja era prou lluny. Va ser allà veient el perill de la feina dels corallers, que se li va acudir de fer un submarí.
Josep Pla als anys 40 viu una llarga època a Cadaqués, lloc que simbolitza un període d'exili interior.

CU-CÚ

Si heu llegit la nota anterior, ja enteneu de què va el dibuix (aquest es pot ampliar, a diferència de l'anterior que no ho permet, i no acabo de saber per què)

Barcelona, la placeta de Milans. Una història

Aquí comença una història antiga de la placeta de Milans.

Ciril·lo Monserrat Masó, fill d'un casa benestant de Valls, marxa a viure a Barcelona amb vint anys o poc més. Som al 1865. Té dotze germans, dels quals dos o tres són capellans. La seva família a Valls és coneguda amb el nom de Cals Capellans.

A Barcelona diuen que va muntar un banc, justament a la placeta de Milans, on vivia. Aquest banc devia ser un negoci força modest perquè he conegut i tocat el moble que es veu que era "el banc": una mena de chiffonnier alt, una rastellera de calaixos. Els tres del mig són falsos calaixos, en realitat és un taulell que s'obre i descobreix un secreter per tenir-hi ploma i tinter, escriure-hi pagarés i guardar-los en sis calaixets petits que hi ha a la part de dins.

En Ciril.lo entra en contacte amb el grup de Figueres, en Josep Tutau, l'Abdó Terrades, en Narcís Monturiol. Eren més grans que ell, li devien fer impressió amb les seves idees de millora social, amb interessos tan allunyats dels que devien ser normals a Cals Capellans. En Tutau era economista i va ser ministre durant la primera República, l'Abdó Terrades escrivia, era comunista utòpic i es va implicar en política, en Narcís Monturiol bullia d'idees, com és conegut. En Ciril.lo va comprar accions del projecte del submarí Ictineo i estava invitat a una de les primeres immersions, a la qual per raons que desconec finalment no va poder assistir. 

Tenim, doncs, que en Ciril.lo es va formant en idees noves. Acompanya els grans, Tutau i Monturiol, en un viatge que fan a Londres per visitar l'exposició universal que s'hi celebra i agafar-hi idees.  

Londres! El Ciril.lo eixampla mires.

Una anècdota dels temps revolucionaris que corrien: el Ciril·lo durant un temps va tenir un mico, que sovint s'instal.lava al balcó. La particularitat d'aquest mico és que anava vestit de capellà i que tenia un barret de teula que havia après a treure's per saludar els clients que venien al banc.

Quan en Ciril.lo es decideix a casar-se amb Francisca, vídua d'un de la colla de Figueres, ella va a ca la modista i comenta que es casa. Sorpresa, sent com la modista contesta que ja ho sap, i que coneix el nuvi. 

"El coneixeu? però de què el coneixeu?" 

La modista la tranquil·litza: "El coneixem perquè li fem les sotanes del mico".

Els meus besavis.

Aquí acaba una història antiga de la placeta de Milans, tan vera o poc vera com ho pot ser una història antiga.

Contra la crisi

Com a ex-funcionària vaig assistir a la manifestació de funcionaris contra les retallades de la Generalitat, el dimecres passat.

La vaig abandonar aviat.

Em vaig sentir incòmoda amb els bombers, gent tan estimada, que tenen una feina necessària i sense tatxa, que són els més simpàtics, sens dubte, tocant xiulets, fent sonar sirenes i llençant fums, però que em consta que tenen un calendari laboral d'escàndol, que els fa estar de guàrdia tres dies de cada quinze. Si es fan els càlculs, les hores surten igual: 24h x 3dies = 72h, que equivalen si fa o no fa a les hores de feina de dues setmanes. És un horari que es compleix a la, diguem-ne, caserna menjant i dormint la meitat del temps i, mira per on, els permet de tenir una altra feina. Un horari que dificulta algunes qüestions importants de torns i disponibilitat d'efectius en moments de feina extrema. El desastre i els morts de l'incendi d'Horta de Sant Joan potser van tenir alguna cosa a veure amb aquests torns demencials.
Resumint, que els bombers em cauen molt bé, però no per compartir manifestació reivindicativa. Em sentia com si demanéssim viure de la sopa boba.

I ja em va fer sortir urticària manifestar-me amb els mossos d'esquadra que també deuen ser uns tipus fantàstics presos individualment, però que en grup resulten molt xuletes. Un que s'havia posat la gorra bufant-la cap amunt perquè semblés una barretina, em va fer recordar la seva forma de protesta de parlar només en castellà, i em va decidir a tocar el dos.

No escric ni poc ni molt sobre la crisi perquè tinc una desorientació màxima i no tinc cap pensament ni reflexió original.

El GR92 - Tercer tram. Cadaqués - Roses

Després del segon tram (El Port de la Selva- Cadaqués) ve Cadaqués - Roses.

Tram de costa, excepte el Cap Norfeu que es talla per l'interior. De costa verge, com no em pensava que en quedés cap tros a Catalunya. Sembla que és un paratge sense aigua, que mai va estar ni poblat ni conreat. Ara que, tècnicament, es podria dur l'aigua des d'on fos, no s'hi ha construït perquè em sembla que és zona protegida.

És una excursió preciosa, però això sí, no es para de pujar i baixar a les cales.
Passem cala Jóncols, una pura meravella, cala Calitjar, cala Pelosa i després cala Montjoi, on hi ha el Bulli, ara tancat. Continuem camí de l'Almadrava i Roses, i veiem sobre la Punta Falconera tota la badia de Roses, amb les Medes i el Montgrí al fons, de siluetes tan característiques, però girades de l'altra banda -estem acostumats al Baix Empordà!

Són gairebé les cinc i el mar és de tots els colors blau cel imaginables. Es veu el fum d'uns quants vaixells de pesca que van cap al port de Roses a tota màquina, perquè si arribem tard els posen una multa. És una de les visions més maques dels últims mesos! He pensat en aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:

Amb quins altres sentits me'l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes...

i el mar immens, i el sol que per tot brilla?

(Si us plau, cliqueu sobre el dibuix!)

Més Mercè

Més basílica de la Mercè.

Barcelona. Des del Moll de la Fusta

Des del Moll de la Fusta: la Verge de la Mercè volant sobre l'anunci de CONDEMINAS.
(Estreno quadern. Es un quadern molt rústic, que em va regalar algú que el va comprar a Cuba. Els fulls no són de paper d'aquarel.la, són d'un paper molt gruixut, com paper secant, si esborres es pela. Però he pensat que s'ha de fer servir tot. Sortir amb un quadern a la bossa és una manera diferent de passejar i sobretot de mirar. Avui m'he engrescat. O sigui que hi haurà continuïtat.)

Una figura de pessebre no habitual

Més imatges relacionades amb el Nadal.
Avui una figureta de pessebre que vaig comprar al barri copte de El Caire a finals de l'any passat.

"Qualcuno era comunista" - monólogo de Giorgio Gaber.

Ho he trobat nostàlgic i tendre. Sociològicament interessant. Són nou minuts en italià, sotstitolat en castellà.

BON NADAL

(Isis donant de mamar a Horus. Pintura mural de l'època romana. Karanis, Fayyum. Egipte)

BON NADAL

Un jove il.lustrador

He rebut aquesta magnífica felicitació de Nadal de Pol Serra, un jove il.lustrador que fa uns dibuixos extraordinaris.
Hi ha joves molt ben preparats avui en dia a casa nostra, però no els és fàcil d'enlairar-se amb la seva feina, tan ben feta, amb tanta qualitat i tant d'amor. Fa trenta o quaranta anys, durant la joventut dels pares d'aquesta generació, va haver-hi més oportunitats i vam veure triomfar gent que feia uns ninotets que eren ben poca cosa.
Doncs, res, que si necessiteu un il.lustrador, teniu la seva web més amunt.

En la mort de Vaclav Havel, record de la moral

Aquest cartell diu en txec "Havel al Castell", seu a Praga del poder presidencial.

Fa anys em vaig comprar un llibret amb discursos i textos de Vaclav Havel. Ara he vist anotada la data a la primera pàgina, abril de 1991. El títol era "L'amour et la vérité doivent triompher de la haine et du mensonge" (L'amor i la veritat han de triomfar sobre l'odi i la mentida). Recordo que em van fer molt d'efecte una idea: "Sortim d'un règim que ens ha acostumat a la mentida, tots haurem d'aprendre a viure en la veritat". Ell ho deia amb altres paraules, amb arguments i més llarg. Em va fer molt d'efecte perquè eren discursos on no es dedicava a criticar els altres, els dolents, i a contraposar-los a ell i als seus, els bons. Era tremendament lúcid, clar, autocrític i crític amb els seus.

Ara a dins el llibret he trobat un retall del Quadern del diari EL PAÍS, 2 de juliol de 1992. Es un article de Vaclav Havel que tracta de la cultura, no només de la "gran" cultura, sinó també de la "petita" cultura, la de la civilitat, la que, diu, s'ha de fomentar encara que no es tinguin diners: "Podem començar tot seguit, sense cap corona a la butxaca".
L'entrada a l'article diu que Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, l'havia traduït de l'anglès ell mateix i a iniciativa pròpia, perquè fos difós.

Regal de Nadal

Vuitè aniversari

Doncs sí, ja fa vuit anys que vaig començar aquest blog. Quan va fer 4 anys vaig escriure una nota més aviat analítica del que havia fet al blog. Pensava que tenia un cert mèrit haver-m'hi mantingut durant tot aquell temps.

Ara, amb el Facebook i el Twiter funcionant a tot drap, el comentari que em ve al cap és que això del blog ha quedat una mica passat de moda. Fa vuit anys no hi havia més de setanta o vuitanta blogs en català. Segurament em tocaria estar en una altra onda. Però...

Aquest estiu el Club de Natació Barcelona va llençar una campanya de captació de nous socis molt provocadora pels temps que corren, que es corre tant. S'hi veia la foto d'un soci ja gran i ple de salut que deia: "O és per sempre, o no cal que vinguis". A sota, el nom i cognoms del soci veterà amb la seva data d'ingrés al club (1948 o 1956...).
Doncs res, que l'aniversari d'aquest blog meu m'ha fet pensar en aquesta campanya, que és el més allunyat possible del "usar y tirar".
O sigui, que penso continuar.

El GR92-Segon tram: Port de la Selva - Cadaqués

Després del primer tram de Portbou a Llançà, ens saltem el trosset fins a El Port de la Selva i fem el segon tram del GR92, de El Port de la Selva a Cadaqués.
Aquest tram travessa la part nord de la península del Cap de Creus, però per la banda interior. El mar es veu lluny entre els turons.

El paisatge està dominat per marges de pedra seca que aguantaven terrasses i més terrasses. Ho poso en passat perquè ara el paisatge és desolat, els marges estan abandonats i els antics conreus desapareguts. Veiem dos o tres marges amb desguassos, com un pontet que permet a l'aigua de la pluja escorre's pendent avall sense desfer el marge. Aquí sota en teniu la foto.

Les terrasses tenien principalment plantada vinya però amb la fil.loxera, la plaga que va matar la vinya europea i que va arribar a Catalunya cap al 1880, van començar a abandonar-se. La conseqüència va ser la proliferació de l'olivera, però sobretot el despoblament. Veiem alguns antics masos, abandonats.
En aquest interior de la península hi ha barrancs i rieres, ara seques, on hi ha una vegetació exuberant de lloc humid.  No fa molt que ha plogut força i trobem marques de porc senglars. En realitat, moltes marques, fa impressió.

Última cosa: a Cadaqués, un home que ajuda el mossèn a la catequesi dels nens ens informa que van venir xinesos a fer fotos i prendre mesures i vistes, per fer un cadaqués a la Xina! Es veu que ja l'han fet! (potser és un bon sistema, perquè si vénen tots els xinesos a Cadaqués...)

S'esmola l'enginy

No sé si el text que segueix, en alexandrins, cessures i tot el que cal, respon a la dita "Fer de la necessitat virtut", o a l'altra: "El hambre (crisi) agudiza el ingenio". En qualsevol cas, també l'he rebut per mail -és un d'aquests textos que corren per internet- i crec que agradarà als que hagin llegit -o hagin hagut de llegir- Corneille i Racine. 
(Recomanat: llegir-lo en veu alta.)

(La scène se passe dans les jardins du Château Bellevue, à Berlin. Angela von Mecklemburg et Nicolas de Neuilly se sont discrètement éclipsés de la réception offerte  par le roi de Prusse. On entend, au loin, les accents du quatuor de Joseph Haydn.)

Nicolas :
Madame, l'heure est grave : alors que Berlin danse
Athènes est en émoi et Lisbonne est en transes.
Voyez la verte Erin, voyez l'Estrémadoure
Entendez les Romains: ils appellent au secours !
Ils scrutent l'horizon, et implorent les Dieux.
Tous les coffres sont vides, et les peuples anxieux
Attendent de vous, Ma Dame, le geste généreux !
De leur accablement ils m'ont fait l'interprète :
Leur destin est scellé, à moins qu'on ne leur prête
Ce D-mark des Allemands sur lesquels vous régnez.
Cette cause est bien rude, mais laissez-moi plaider...

Angela :
Taisez-vous Nicolas ! Je crois qu'il y a méprise
Folle étais-je de croire à une douce surprise
En vous suivant ici seule et sans équipage
Je m'attendais, c'est sûr, à bien d'autres hommages !
Mais je dois déchanter, et comme c'est humiliant
De n'être courtisée que pour son seul argent !

Nicolas :
Madame, les temps sont durs, et votre cœur est grand
Vos attraits sont troublants, mais il n'est point décent
D'entrer en badinage quand notre maison brûle !
Le monde nous regarde, craignons le ridicule !
Notre Europe est malade, et vous seule pouvez
La soigner, la guérir et, qui sait ? La sauver !
Nous sommes aujourd'hui tout au bord de l'abîme
Vous n'y êtes pour rien, mais soyez magnanime !
Les Grecs ont trop triché ? Alors la belle affaire !
Qu'on les châtie un peu, mais votre main de fer
Est cruelle aux Hellènes, et nous frappe d'effroi !

Angela :
J'entends partout gronder, en Saxe, Bade ou Bavière
L'ouvrier mécontent, le patron en colère.
Ma richesse est la leur, ils ont bien travaillé.
L'or du Rhin, c'est leur sueur et leur habileté.
Et vous me demandez, avec fougue et passion
De jeter cette fortune au pied du Parthénon ?
Ce serait trop facile et ma réponse est non !

Nicolas :
On ne se grandit pas en affamant la Grèce
En oubliant Platon, Sophocle et Périclès !
Nos anciens nous regardent, et nous font le grief
D'être des épiciers et non pas de vrais chefs !
Helmut Kohl est furieux et Delors désespère.
Un seul geste suffit, et demain à Bruxelles
Desserrez, je vous prie, le nœud de l'escarcelle !

Angela :
Brisons là, je vous prie, la nuit est encore belle
Votre éloquence est grande et mon âme chancelle...
Mais si je disais oui à toutes vos demandes
Je comblerais la femme, et trahirais l'Allemande !

(Et ils s'éloignent,
chacun de son côté...)

Economia europea

Ho acabo de rebre. No sé si és ben bé així, però la idea del dibuix i la composició l'he trobada bona, o sigui que no he pogut resistir les ganes de compartir-ho.

Visita a l'escorxador de Barcelona a Mercabarna

Quina alegria de dibuix!! pensareu amb sarcasme. Doncs sí, la nota d'avui va d'això. Real com la vida mateixa. Per cert, podeu ampliar el dibuix.

He anat de visita al meu antic institut i he pres cafè amb els companys. Just per a l'endemà les dues professores que porten el PQPI de "Despecejament de carn" havien organitzat una visita a l'escorxador de Mercabarna i a tres empreses càrniques d'allà mateix, perquè els alumnes que inicien el curs vegin a quin tipus de feina s'estan enfocant. I també perquè en aquestes empreses hi acostumen a treballar antics alumnes, que saluden sempre les dues professores amb molt d'afecte. Així, a part de veure el percal de la feina, també veuen que n'hi ha que tenen feina fixa quan acaben. L'estratègia està ben rumiada.

Tenint en compte els meus interessos tan variats, us podeu imaginar fàcilment que m'apunto a la visita. Em diuen que després de l'escorxador visitarem una empresa que treballa amb les vísceres. Daniel Vilaplana, profesor de francès, company entranyable i que no participa, ni de broma, en aquesta visita, m'adverteix: Eulàlia, tu tens un problema.
Potser sí. Però associo mentalment aquesta visita amb els interessos que em van dur a crear el blog Canvi de pell, mai millor dit, ja que ara es tracta d'un escorxador.

Ens trobem a quarts de cinc del matí a la plaça d'Espanya. Els alumnes són majoritàriament subsaharians i magrebins. També hi ha algun nacional, i un pakistanès de qui he de dir alguna cosa: sembla que va arribar del Pakistan "a peu", és a dir per terra, m'imagio que en auto-stop, d'estranquis a una caixa de camió, etc. Els de TV3 li estan fent "un seguimet", o sigui que l'han filmat el primer dia de classe, el primer dia de pràctiques... suposo que per acabar fent un documental amb casos d'immigrants que tenen sort i al final les coses els van bé.

A l'escorxador, ens vestim amb una bata, una gorra, uns peücs i som-hi! Comencem pel primer estadi, és a dir les vaques acabades de matar. Fortet.
Just en aquest moment estan matant amb el sistema Halal, que és el sistema preceptiu de l'Islam. Ens insisteixen que a totas els animals els "atonten" abans de matar-los. El sistema "nostre" consisteix a disparar una, diguem-ne, broca al cervell de l'animal i després se'l dessagna tallant-li la jugular. En el sistema musulmà es degolla directament l'animal o sigui se li obre el coll per tota la banda de davant i la sang surt a raig. Que estessin matant Halal ha agradat els alumnes. Els ha estimulat i em sembla que els ha fet pujar l'autoestima. Quantes subtileses no hi ha en nacionalitats, religions i psicologia humana!


Un altre aspecte evident: el de cadena industrial. Això d'aquí és ben diferent de matar EL TEU porc a l'entrada d'hivern, o de la cançoneta Ara ve Nadal, matarem el gall...  Això és una indústria on es funciona en cadena: Les vaques van penjades per una pota d'uns rails en moviment, i van passant vora empleats que situats dalt d'unes grues els van fent "coses". Un els talla les banyes, un altre les potetes, uns tallen la pell per aquí, els altres per allà, un tercer enrosca una punta de la pell ja desenganxada a un torn que estira i cargola la pell i acaba d'escorxar l'animal...

Tots els treballadors van de blanc, del barret a les botes de goma, i en aquesta nau hi ha moltes mangueres i les fan servir. Les professores fan que els alumnes es fixin en la higiene que hi regna. Hi ha uns empleats que duen la gorra verda, és el distintiu dels veterinaris que analitzen l'estat de les vísceres que passen penjades de ganxos. Les professores van recordant als alumnes cada una de les parts de l'animal, els noms, les funcions, coses que ells ja han estudiat...
El nostre alumne pakistanès que ha arribat "a peu" del Pakistan va identificant els seus connacionals que treballen a l'escorxador, i veig que parla amb cada un de ells. Li pregunto en què parlen, i amb diu que en urdú i que n'ha trobat un que és del seu poble. És un relacions públiques de primera. No m'estranyaria que hagués sortit informat de l'horari que fan, del sou que guanyen, i fins potser de a quant van les hores extres.


A l'empresa Els Productes del Cinquè Quart (el nom expressa que un animal a més de tenir quatre quarts té una cinquena part aprofitable: les vísceres) ens atén l'amo molt amablement. Les professores els continuen assenyalant parts de les bèsties i preguntant-los.
Aquí s'aprofiten totes les entranyes. Veiem com netegen, tallen i bullen el cap i pota, i com preparen i envasen tot el que vulgueu. Uns nois subsaharians identifiquen uns intestins de be i diuen que fregits són molt bons.
L'amo de l'empresa ens explica que ara es mata menys que mai, abans es matava fins a les 12h del migdia, ara a les 9h del matí ja acaben. Amb la crisi es ven menys carn, però en canvi les vísceres es venen més que abans, ja que tenen un preu més baix propi d'èpoques de penúria, i també pel fet de la immigració que coneix els productes i sap com cuinar-los.

A les 8h esmorzem a un bar de Mercabarna i jo he d'abandonar la visita perquè tinc altres coses a fer. A l'autobús de tornada noto que tinc sentiments contraposats. Poc o molt mengem carn, però no ens agrada ni saber ni veure ni pensar com ens arriben aquestes safates tan perfectes amb talls d'entrecôtes al prestatge del supermercat. Penso que aquests urdús interpel.lats pel nostre pakistanès, els veterinaris de la gorra verda, l'amo del Cinquè Quart i tots els altres que treballen a l'escorxador coneixen una part important de la veritat.

Dedicatòries. Per a la Montserrat Llovera

El GR 92. Tram Portbou - Llançà

Ens hem plantejat anar fent el recorregut català del GR 92, des de Portbou a Ulldecona, a trams petits, a raó d'un tram al mes. O sigui que és una empresa que pot durar uns anys. Hi ha un parell o tres de webs a consultar. Una és la de la Federació d'entitats excursionistes de Catalunya, oficial per dir-ho d'alguna manera, les altres dues són obra de Carles Danon, un excursionista que ha publicat moltes fotos del recorregut a la web De Punta a Punta (aquí us podeu guiar per als primers trams) i una explicació detallada, a la web Andarines (cliqueu "Catalunya" a la columna de l'esquerra). 

El primer tram, de Portbou a Llançà, és magnífic, amb una primera vista panoràmica, gairebé aèria, des del Coll del Frare, sobre Portbou. És molt maco veure la seva estació de ferrocarril des de dalt. Es un poble que des de la inauguració del tren fins a la pràctica desaparició dels controls duaners, ha tingut cent vint anys de glòria, i ara ha perdut molta població. A Llançà ens expliquen que fa molts anys les dones dels pescadors anaven a peu fins a Portbou, seguint la via del tren, a vendre el peix.

Després una parada a la plaça major de Colera a sota d'un plataner immens. Portbou també té una rambla amb plataners grans. Sembla que Napoleó va impulsar la introducció de plataners a les carreteres, sobretot del migdia francès, perquè els seus soldats estiguessin protegits del sol en el seu camí cap a Itàlia.
Després de Colera, la platja de Garbet i més endavant el cap Ras, que són llocs que no coneixia.

NÀPOLS 19 i fi. La pinacoteca de Capodimonte

Acabo les notes sobre Nàpols amb dos quadres de pintors manieristes del Museu de Capodimonte (situat en una muntanyeta -Capodimonte- d'on hi ha una vista esplèndida sobre la ciutat i la badia). El mot manierista sempre m'havia sonat negativament, com si fos sinònim de amanerat, però una meva amiga, amant de l'art, em va il.lustrar al respecte. Vegeu aquí:  manierista.

El primer és un retrat de dona, "Cortesana", de Il Parmigianino.
I el segon és de Girolamo Mirola, "La intervenció de les sabines en la batalla entre els romans i els sabins".

Dues coses sobre aquest últim quadre.
La primera és que estic segura que Picasso s'hi va inspirar per fer el Guernika; mireu la dona que hi ha al centre amb la criatura en braços i el braç estirat (també podeu veure aquí, al final de l'article, un rapte de les sabines de Picasso).
La segona és un comentari sobre la temàtica: els romans van raptar les dones dels sabins, perquè ells no en tenien o no en tenien prous. Sembla que Ròmul, rei dels romans, va dir als seus homes que encara que fossin raptades les havien de tractar bé. I si continuem amb la llegenda, es veu que les van tractar bé i elles eren mestresses de casa seva i no havien de sortir a feinejar a fora. Quan van venir els sabins a guerrejar contra els romans per recuperar les dones, elles ja havien tingut criatures amb els romans i van sortir amb la canalleta a coll a interposar-se entre uns i altres, en nom de la vida i la pau: "Si guanyen uns perdrem fills i marits, si guanyen els altres perdrem pares i germans".
És una història pro-romana i a la seva manera feminista i pacifista avant la lettre.

La fi del terrorisme d'ETA

Aquest dibuix el vaig fer als anys noranta, després de veure una pel.lícula sobre el conflicte bèl.lic a Macedònia, Before the rain. És una pel.lícula amb una estructura perfecta per explicar l'espiral infernal que crea la violència. Em va deixar empremta.

Si al País Basc ara s'ha trencat aquesta l'espiral, hem de respirar fondo i alegrar-nos-en. Bernardo Atxaga deia fa anys: "Quan arribi aquest moment, levitarem". Ahir al vespre el vaig sentir a la ràdio dient que ara s'ha de tenir un temps per fer memòria, per situar-se, per sentir i pensar la història de cadascú.

Em vénen al cap imatges viscudes a tants pobles de Navarra i d'Euskadi, mirades malfiades cap al forani -jo-, i aquells llençols penjats a balcons i a ajuntaments amb el lema d'apropament dels presos.

Queda el dolor, d'uns i d'altres. Radicalisme de molts. L'actitud xulesca o matonisme d'uns, incrustada a la societat, certa por i esperit de prudència d'altres. Aproximadament set-cents-cinquanta presos d'ETA a la presó, que no són delinqüents comuns, agradi o no als altres o a uns. Odis i cremades, dissimulats per por o per esperit de concòrdia. Odis i cremades no dissimulats, que reclamen venjança o reivindiquen  reconeixement.

Hi haurà prou modèstia, humilitat i perdó d'uns i altres? Hi haurà plors d'alliberament, esperit de concòrdia? O tothom pretendrà haver guanyat?

(Interessats: aquí el text integre del comunicat d'ETA)

CESSAMENT DEFINITIU DE LA VIOLÈNCIA D'ETA

Es trenca el cercle infernal.
 
 CESSAMENT DEFINITIU DE LA VIOLÈNCIA D'ETA!!

Quina bona notícia!

Ara faria falta molta generositat per part de tots. Hi ha tantes ferides! Però en això no sóc molt optimista.

48 H OPEN HOUSE BCN

Aquí trobareu l'enllaç amb les 48h Open House Bcn, amb el llistat complet d'edificis singulars de Barcelona que poden ser visitats gratuïtament durant el cap de setmana que ve, dissabte 22 i diumenge 23 d'octubre 2011. Hi teniu l'ubicació, els horaris, una breu explicació del seu interès.

Des del Cercle del Liceu fins al Centre de recollida pneumàtica d'escombraries de la plaça Lesseps, passant per una vivenda unifamiliar rehabilitada al Raval.
Des del Banc de Sabadell de 27 pisos al carrer Balmes/Diagonal fins al Palau Moxó a la plaça Sant Just, passant per una antiga vivenda de porters transformada en àtic al barri de la Ribera.
És una iniciativa que val la pena d'aprofitar.

LLegiu el peu de la imatge

La immersió d'Einstein

Article d'Antonio Baños a Público.es del 30 de setembre

La immersió d'Einstein

Amb la notícia que potser els neutrins (amb els quals no tinc el gust) van més ràpids que la llum i que això tiraria per terra la relativitat descrita per Albert Einstein, em ve de gust rememorar la visita que el savi va fer a Barcelona convidat per la Mancomunitat el febrer del 1923. Aquells dies van ser molt significatius i, vistos des de la Catalunya actual, refermen aquella intuïció del mateix Einstein sobre el pas del temps, que ell qualificava de “només una tenaç il·lusió”. Les semblances entre aquell país que va astorar el savi i el nostre, orfe de saviesa, són inquietants. Tal com explica el sucós llibre de Thomas F. Glick Einstein y los españoles, les autoritats catalanes de la Lliga volien, amb bon criteri, que la visita donés llustre a la ciència catalana com a producte d’un país que emergia en l’escena internacional. Tal va ser la dèria que Sagarra, en un cèlebre article, va descriure la pena que sentia per no poder conservar la pissarra on el físic anotava i esborrava les seves fórmules. “Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altra pissarra”, va escriure el genial cronista.
Per això van omplir de senyeres el Saló de Cent, on es va rebre l’hoste. L’alcalde Enric Maynès li va parlar en català i La Veu de Catalunya va destacar que el batlle “ha pogut parlar-li en el llenguatge internacional de la ciència”, perquè llavors, com ara, es volia fer veure al món que el català no és una excrescència folklòrica i sí una llengua culta d’Europa. I, tal com passa avui, aquest gest també va ser criticat. En aquell cas, per la redactora Regina Lamo, del diari lerrouxista El Diluvio, amb l’argument que el català no l’entén ningú i seria millor parlar-li en una de les llengües grans…
El bon jan de l’Einstein també es va reunir amb Àngel Pestaña, de la CNT. En unes controvertides declaracions mai confirmades, es va publicar que ell es considerava així: “També sóc revolucionari però dins l’àmbit científic”. Preocupat perquè de Barcelona viatjava a Madrid a veure el rei, es va desdir en una entrevista a l’ABC. Encara avui, coses dites al país s’han de desmentir passat Lleida. Però alguna cosa sí que li va tocar de la situació catalana (que va conèixer per Rafael Campalans) perquè el mateix any 1923 va dimitir del Comitè d’Intel·lectuals de la Societat de Nacions. La biografia de Carl Seelig assegura que va ser per la Katalonishen Frage, és a dir, pel problema català. Segons sembla, va enviar la carta de dimissió a Marie Curie (uau!), en què es queixava que el Comitè només parlava amb els Estats i això li impedia “ser suport moral de les minories nacionals que resulten oprimides”. Anys després, en una carta al seu amic Adolf Marx, encara deia que escoltava de grat els discos de sardanes que li van regalar. Vet-ho aquí, Einstein era de la ceba.
Ara que tenim certa tirada a fer catalans insignes figures de la història, des dels germans Pinzón fins a Lionel Messi (que ha resultat ser lleidatà), proposo que, l’endemà mateix que la ciència moderna desmenteixi la teoria de la relativitat, fem Einstein català de l’any. Perquè ell s’hi avindria i perquè ens agrada el seu rotllo.
L’Esquella de la Torratxa, en els dies de la visita, ja va publicar: “Catalunya és terra de relativitat. Els catalans estem per lo relatiu exceptuant els d’en Macià, que estan pel tot o res”. Ahir, avui, demà? Catalunya dins del continu espai-temps.

Més sobre els llums de carbur

El Diari de Tarragona parla aquí del taller-conferència sobre llums de carburo del meu nebot Lluís Inglada, celebrat al Museu d'Alcover el passat dissabte. El tema no és d'actualitat, cal reconeixe-ho, però és molt interessant.

(Alguns posts antics sobre el tema amb dibuixos: aquí,  aquí i encara aquí.)

NÀPOLS 18. Catacombes de San Genaro

Volia saltar-me la visita. ¿Catacombes? Uf!
Però val realment la pena. És un cementiri i lloc de culte subterrani, des de força abans de l'expansió del cristianisme. És interessant veure com les voltes pintades d'aquests soterranis es van transformant i s'hi van pintant símbols de la nova religió. Les galeries semblen arquitectura gaudiniana.

NÀPOLS 17. Exposició al Banco San Paolo. Dones masculines a la ceràmica grega

Passant per la Via Toledo trobem la central del Banco San Paolo, instal.lat al Palazzo Zevallos. Hi ha una exposició d'un únic quadre, un del Caravaggio. Entrem, i pugem cap amunt, perquè la sala d'exposicions és dalt de tot d'una escala monumental.

El Caravaggio és el martiri de Santa Úrsula. Molt maco, molt efectista. Ara això es fa: s'exposa un únic quadre i al voltant es donen explicacions, història, comparacions. Es focalitza. Em sembla bé.

Al costat, hi ha una sala amb una exposició de ceràmica grega (Col·lecció de Intesa Sanpaolo) que es diu: Le ore della donna. Doncs a mirar ceràmica grega amb representacions femenines.
Hi ha una ceràmica amb una dona pintora. Interessant.
Més endavant una ceràmica amb dones que s'estan rentant. Un rètol explica que és l'única situació en què a la ceràmica grega es representen dones comunes, no deesses, despullades. A la ceràmica en qüestió les dones pintades estan molt masculinitzades, com podeu observar en la foto d'aquí sota. Un altre rètol explica que el cos despullat sempre era associat als herois i que si les dones es rentaven i tenien el cos despullat havien de ser cossos musculosos... no queda gens clar que aquests cossos femenins-masculins segueixin cap lògica.

I després hi ha algunes ceràmiques amb unes deesses o personatges angèlics femenins, però que tenen penis, que ens deixen de pedra. L'explicació dels rètols corresponents també és molt confusa. No m'agrada gens, em sembla com una traïció a la tradició de les antigues deesses, a l'antic culte a la feminitat i al cos de la dona. :-( Aquests grecs eren tremendos amb el seu amor a la masculinitat.
(Al museu arqueològic hi havia un aprell de frescos romans amb dones amb pit i penis i estaven retolats com a Hermafrodites).


Aquí sota dues fotos d'aquestes ceràmiques:

NÀPOLS 16. El Museu arqueològic

Ens havíem dit que el museu arqueològic de Nàpols s'ha de visitar després d'haver anat a Herculanum i a Pompeia. No estic segura que hagi de ser així, perquè potser la visita de Pompeia fa somiar més si ja s'ha vist el que hi ha al museu. En qualsevol cas, és un museu ineludible.

Hi ha moltíssim material i no el vam veure tot. Entusiasmen els mosaics, tan variats i tan bells. Aquí solta un raconet d'un mosaic de tema "el riu".

Hi ha frescos molt bonics de personatges diversos. A continuació un d'una dona que rumia, que vaig trobar molt afalagador per al gènere femení.

Força retrats.

A part de les obres artístiques, hi ha molts elements de vida quotidiana, referits als modes de vida, a l'urbanisme. Em va sorprendre agradablement (no m'ho pensava pas) el mosaic de la batalla d'Issos, entre Alexandre Magne i Darius III. És una còpia romana d'una pintura grega. Hi ha tanta complicació narrativa que vaig pensar en las Meninas de Velàzquez i en tot aquell joc de mirades i punts de vista. Faig servir una foto que va fer Lola Hurtado en aquest viatge, amb molta resolució. Fixeu-vos en el soldat caigut als peus de Darius: el veiem d'esquena, però reflectit de cara en el seu escut.

Els gabinets secrets contenen les peces romanes que no s'exposaven perquè es consideraven eròtiques i "impròpies". El morbo entre l'aristocràcia per veure-les era enorme i van acabar considerant més sa fer-les públiques.
Poso aquí al costat un dibuix d'un bust petit de bronze : amplieu la imatge i fixeu-vos que a sobre la calba del bon home hi ha un sexe masculí.
És una versió escultòrica, de fa dos mil anys, d'un acudit "feminista" que em van explicar no fa gaire:

Una nena i una mare.
La nena pregunta a la mare:
-Mare, per què els serveix el penis als homes?
La mare respon:
-Per pensar, filla meva, per pensar.