dimecres, 29 de juny del 2005

Oratòria


El passat dilluns 27, al Palau de Pedralbes, es va celebrar l'acte de lliurament dels premis Orator que són els premis que es donen als alumnes que guanyen un concurs d'oratòria en llengües estrangeres muntat pel Departament d'Educació entre les escoles i instituts públics.

Hi ha finalistes i guanyadors per a cada una de les categories: primària, ESO, Batxillerat i Formació Professional.
Els de primària han de fer un discurs només en un idioma estranger, mentre que les altres categories han de fer dos discursos, en dues llengües estrangeres, d'una durada de 3 minuts, o potser cinc, no ho sé ben bé. Els idiomes en què es participa són francès, anglès o alemany.
Cada escola o institut només pot presentar un candidat, que es prepara els discursos sobre temes d'actualitat i els fa davant d'una càmera de video. El jurat emet el veredicte a partir de les cintes de video enviades pels centres. Evidentment no són discursos llegits, sinó "dits".
Els premis consisteixen en una petita dotació econòmica per al centre i en un viatge col.lectiu de 3 o 4 dies per a tots els alumnes guanyadors a algun lloc de França o de Gran Bretanya.
I ara un detall d'aquest acte, que crec que és molt més que un detall: els guanyadors de cada una de les categories, el dia del lliurament de premis, on hi ha els altres guanyadors, els finalistes, els professors, els familiars, membres dels Instituts britànic, francès i del Goethe, la consellera de la Gene, el director general d'això i el d'allò altre, el vicecònsol francès..., davant de tota aquesta gentada, pugen a la tarima i amb un micro fan els discursos que es tenen preparats, "nada en las manos, nada en las mangas". Estareu d'acord que és un detall que té el seu mèrit.
Fins aquí la informació estricta, les dades.
Ara el comentari.
Vaig sortir molt optimista, perquè els alumnes parlaven bé, francament molt bé, tant pel que fa a la correcció de les llengües, com l'entonació, el convenciment amb què s'expressaven. A més, eren els millors entre cent vint-i-tantes escoles presentades, és a dir que no eren casos tan excepcionals. També em va agradar que guanyadors i finalistes venien de les quatre cantonades de Catalunya i que van sortir a relluir uns pobles de la quinta forca. I, sí, em va alegrar que tots fossin alumnes de l'escola pública. Ah, i vaig trobar molt bé que, ja que la guanyadora de batxillerat era de Cornellà, l'alcalde de Cornellà hagués assistit a l'acte.
Doncs ja està. No tot són ganivetades, escopinades, fracàs, assetjament, anorèxia i bulímia.
(Post data: Si algú, però, vol trobar pegues, també puc informar que tots els parlaments van ser políticament correctíssims, excés que avui i aquí no tinc ganes de criticar)

divendres, 24 de juny del 2005

L'Islam


Al CCCB fan unes exposicions que a vegades pequen de... abstractes? simbòliques? No sé com dir-ne, però sí que és cert que a vegades hi ha més disseny que contingut. Més pa que formatge. En qualsevol cas, mentre hi hagi alguna peça o alguna idea interessant, jo acostumo a pensar que ha valgut la pena. A no ser que tingui un d'aquells dies de "i això quan ha costat? eh, quan ha costat?".

Van fer al 2003 una exposició a partir d'una idea que tenia interès: com veien (els homes) les dones dels harems. Es titulava
Fantasies de l'harem i noves Sherezades
. El dibuixet d'aquí a sobre va ser fet en aquella exposició.
Els pintors occidentals pintaven odalisques nues i silencioses, impersonals, ofertes, enclaustrades. Aquests quadres eren contraposats, en aquella exposició, a les imatges orientals de l'heroïna persa Schirin que era pintada escapant-se de l'harem per anar a l'encontre del seu amant.
En efecte, el text que encetava la mostra era aquest: "A Occident les dones s'alliberaven i els homes les imaginaven esclaves. A Orient les dones eren esclaves i els homes les imaginaven lliures".
Per cert, sembla que l'únic personatge occidental que va arribar a visitar un harem va ser una dona anglesa, Lady Mary Montagu (a l'exposició es mostraven les seves cartes), i també Eugène Delacroix, però en el seu cas més que un harem sembla que va ser una visita a les dones d'una casa particular, dones que avisades pel marit, es van perfumar, enjoiar i vestir molt (vegeu el post sobre els seus quaderns de notes). O sigui que les odalisques de Fortuny, d'Ingres i companyia són pur imaginari.
Ara fan una altra exposició que tracta la mirada d'Orient sobre Occident. Hi ha una cosa que ha valgut la visita. És un video que recull entrevistes a cinc intel.lectuals musulmans, on responen a un seguit de preguntes sobre les dues civilitzacions. S'expressen en un francès perfecte i diuen coses interessants. Us poso alguns enllaços: Nilufer Göle, Hoda Barakat, Sorour Kasmai, Daryush Shayegan, i Salah Stetié. M'han impressionat, en especial les tres dones, i m'han agafat ganes de llegir alguna cosa de Nilufer Göle sobre la dona musulmana. (Poso aquí un enllaç amb els posts sobre el vel a França publicats al començament de la història de les Barcelonetes).
(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Algunes opinions eren molt suggerents. Per exemple, a la pregunta sobre quin era el punt que definia Occident, Sorour Kasmai respon: "La novel.la". Més endavant, parlant de "democràcia" torna sobre el mateix: "La novel.la és el gènere que mostra camins diversos, és un gènere que dóna una base a la democràcia; la poesia és la subjectivitat, pot ser el gènere del despotisme", diu.
Crec que és l'iranià Shayegan que quan és preguntat sobre el que més li agrada d'Occident contesta: "La racionalitat i l'eficàcia". Quan se li pregunta a continuació el que més detesta d'Occident contesta: "El mateix, la racionalitat i l'eficàcia". Evidentment, matisa les respostes. Però he pensat en una frase d'aquestes del pensament zen que m'agrada molt. Diu: "De veritat algú creu que una cosa pot millorar sense empitjorar?"

diumenge, 19 de juny del 2005

Màfia russa

Ahir al matí hi va haver una redada a Barcelona i a altres punts d'Espanya dirigida contra la màfia russa. La veïna del 1er pis m'agafa avui, a part, a l'entrada de la finca i m'assegura excitada que un dels detinguts -l'ha vist emmanillat al telenotícies- és el noi més jove de la família de russos que viuen a l'escala.

En realitat no són russos, són georgians.
Són una família formada per pare i mare amb dos fills grans, un casat i emmainadat i l'altre, el jove, solter amb nòvies. L'efecte que fan és de família treballadora que té un negoci. Se'ls veu pujar i baixar d'una camioneta que ara condueix l'un, ara l'altre; els dissabtes al matí reben uns, diguem-ne, socis o empleats amb qui fan una mena de reunions o tertúlies a la vorera; sempre he pensat que treballen en alguna cosa manual del ram de la construcció, bàsicament perquè ho diu a la bústia i a més els homes d'questa família fan força pudor de suat (jo visc en un lloc que no és gens aristocràtic).
El noi jove... és diferent dels altres, sembla una mica diletant, i es veu que sí que l'han detingut amb això de la màfia russa.
Just me n'acabo d'assabentar per boca de la veïna excitada, quan el germà, el que té dona i dues criatures, passa rabent escala avall. Pujo a casa i poca estona després torno a sortir, agafo l'ascensor i em trobo a terra La Vanguàrdia, oberta justament per la pàgina on es dóna la notícia de la detenció. Penso: "Déu meu ¿pot ser que algun veí l'hagi deixat allà expressament, com un escarni?". La recullo i es para l'ascensor al replà on viuen els georgians. La mare georgiana obre la porta de l'ascensor i em pregunta si he vist un diari, que al seu fill li deu haver caigut... Li dono. Em diu gràcies i se sent a dins de casa seva un fons de veus discutidores. Tenen un atabalament que és senyal que s'han assabentat fa poques hores de la detenció, han baixat a comprar el diari a veure què en diu, els ha caigut i ni se n'han adonat... La mare m'ha fet pena. A la tarda sento per la galeria i per primera vegada que en el pis dels georgians es parla castellà. Penso: "Deu ser l'advocat".
No m'he pogut estar de jugar a detectiu i d'interpretar detalls de la vida del fill més jove, detalls, però, que ben mirat no passen de ser actituds d'un noi fatxenda.
Quan van detenir els integrants de l'últim comando Barcelona d'ETA, unes veïnes grans de l'escala on vivien van dir al periodista d'un diari: "Eran antipáticos, no tenían las conversaciones normales que hay entre vecinos, nosotros les llamábamos los de la ETA i decíamos 'mira ya suben los de la ETA', 'hoy he visto a los de la ETA'".

divendres, 17 de juny del 2005

Ryszard Kapuscinski

Avui la Universitat Ramon Llull homenatja Ryszard Kapuscinski.
Periodista polonès destinat al tercer món durant dècades, ha escrit uns quants llibres que a mi m'han semblat molt bons, tant pel coneixement que transmeten com per la forma literària.

Ébano és un fresc africà. Comença amb una visita a Ghana els anys cinquanta, amb la independència acabada d'estrenar i un ministre simpàtic i campetxano que omple les planes d'esperança. Van passant països, situacions i anys i cloem el llibre amb el cor encongit. Recordo que vaig pensar: "Si jo fos de Sierra Leone també seria a la Plaça de Catalunya".
En aquest llibre hi ha sensibilitat -bondat- i molta intel.ligència: no és cap pamflet, no hi ha víctimes bones i botxins dolents. Res de discursos, tampoc. És una visió matisada i complexa que va de l'antropologia a la política basant-se sempre en fets vius, persones concretes, paisatges reals.
Recomanable al mateix nivell El Imperio, sobre la Unió Soviètica i la seva desmembració. Afegeix interès al tema que el llibre estigui escrit per algú com Kapuscinski que domina el rus, coneix el país a fons i hi ha estat en moments molt diversos de la seva història. Arrenca el relat amb una visita de propagandistes bolxevics a l'escola on el nen Kapuscinski assisteix cada dia, en un poblet de la Polònia fronterera. Cada criatura rep una camisa blanca amb la recomanació de reservar-la per a les celebracions a l'escola i unes quantes xapes amb els caretos dels dirigents russos, per enganxar-les al jersei. Uns pocs dies de tengui-falti i la de l'Stalin que és més gran es cotitza a dos del Molotov.
El Emperador, sobre l'antic monarca d'Etiòpia, Haile Salassié, i El Sha, sobre l'antic Sha de Pèrsia, tracten d'una manera literàriament original els ressorts del poder i dels estats. A mi em van agradar també molt.
N'hi ha un altre, no recordo el títol, sobre la lluita entre les faccions guerrilleres a Angola, que a l'igual que Ébano és un retrat fort de l'Àfrica actual. També té un debut memorable: Luanda, la capital angolesa, acaba de buidar-se d'occidentals, s'han retirat definitivament els portuguesos i hi ha unes hores d'expectació: ha d'arribar la guerrilla i ningú sap què passarà.
(Si he insistit amb els començaments dels llibres, no és perquè m'hagi llegit només els primers capítol :-), sinó perquè volia assenyalar que la manera de narrar és molt atractiva).

divendres, 10 de juny del 2005

E.U.A.

La Tina Vallès ha recomençat les gairebé no-encetades notes americanes que va prometre. He triat una imatge que s'hi adigui i li dedico, doncs, un dibuix de la llibreria Schriber's & Son, situada prop del Rockfeller Center (llibreria que existia fa uns anys i que espero que encara existeixi, ja que el negoci data de... 1848!).

Per cert que dimecres el Google va aparèixer amb un disseny especial dedicat a l'arquitecte Frank Lloyd Wright, autor de l'edifici del Museu Guggenheim a Nova york (representat a la segona "g" del nom Google).

dimarts, 7 de juny del 2005

La culpa és de l'Aeroplà del Raval

L'Eulalia exerceix a estones de reportera per omplir els espais d'aquest blog i avui, atenent la suggerència de l'Aeroplà del Raval, ha abordat el seu jefe que és qui té més a prop a la redacció. Des de la meva taula he sentit la conversa.
E.P.: -Senyor Barcelonetes, perdoni... tindria un moment per contestar unes preguntes?
S.B.: -Sobre què?
E.P.: -Sobre llibres.
S.B.: -A veure, digues.
E.P.: -La primera pregunta és... aveiam... quants llibres llegeix a l'any?
S.B.: -Que què?
E.P.: -Sí... que... bueno, que quants llibres llegeix a l'any. És que és un qüestionari d'això dels weblogs, no me l'he inventat jo, i la primera pregunta és aquesta: Quants llibres llegeix a l'any.
S.B.: -Què vols que et digui, dona, depèn. No sé...
E.P.: -No cal que em digui un número exacte, és per tenir una idea, digui'm un número aproximat...
S.B.: -Deixa'm pensar... un mes... dos... o menys... o potser més... dotze mesos... posa una vintena.
E.P.: -Moltes gràcies, senyor Barcelonetes, es tracta justament d'això, de donar una xifra per quedar-se amb una idea. Tot i que a vegades es comença un llibre i no s'acaba... I aquests no sé si els hauríem de comptar o no. Al model de qüestionari que tinc no ho diu...
S.B.: -Deixa córrer el model de qüestionari, dona, deixa'l córrer. Em pots fer una pregunta del tipus "¿Acaba sempre els llibres que comença?" i ja tens el problema solucionat.
E.P.: - Ah, vale. ¿Acaba sempre els llibres que comença?
S.B.: -Acabava, acabava. Ara ja no m'hi sento obligat. Abans sí, era una obligació fruit de l'educació rebuda, un sentiment moral: "les coses que es comencen s'han d'acabar"...
E.P.: -I ara ja no?
S.B.: -Doncs no. Ara de tant en tant deixo llibres per acabar.
E.P.: -I per què ara sí i abans no?
S.B.: -Per una frase, noia, una frase. Una persona que em mereixia molt de respecte em va dir "L'únic que està obligat a acabar un llibre és l'autor".
EP.: - Oh! És veritat...
S.B.: -Bueno, què més?
E.P.: - A veure: Llibreria o bliblioteca?
S.B.: - Llibreria o biblioteca? Aquest model de qüestionari és molt esteticista. "Llibreria o biblioteca", sona bé. Hauries d'afegir préstecs d'amics i familiars.
E.P.: -Sí, però la formulació perdria la seva estructura...
S.B.: -Doncs busca'n una de nova. Va, anota la resposta: compra, una mica de biblioteca i força intercanvi.
E.P.: -D'acord. Ara en ve una de fàcil: Últim llibre comprat?
S.B. (Silenci, passa molta estona): -...
E.P.: -Repeteixo: últim llibre comprat?
S.B.: -Fàcil? aquesta la trobes fàcil? (passa més estona) Sóc incapaç de recordar quin ha sigut l'últim...
E.P. (Interrompent-lo): -Tampoc ve d'aquí. Digui-me'n un dels últims...
S.B.: -No, no. Mentides per quedar bé, no. Això ho has d'aprendre, un qüestionari pot tenir preguntes ambigües, respostes ambigües, però tot ha de ser veritat... (Se'n va preocupat pel buit de memòria i torna al cap d'una estona). Ja està: La curación emocional, de Servan Schreiber, és un psiquiatra, fill del Servan Schreiber polític.
E.P.: -És bo?
S.B.: -No és la paraula. Interessant, sí. Com que es tracta d'un científic les afirmacions que fa sobre medicina alternativa tenen una valor especial.
E.P.: -Una altra: Últim llibre acabat?
S.B.: -Un de policies: Muerte en Glasgow de Denise Mina.
E.P.: Ja acabo. Llibre que està llegint ara?
S.B.: -Un comprat fa temps: La cultura de la conversación, de Benedetta Craveri.
E.P.: -Que és un estudi sobre els salons francesos dels segles XVII i XVIII?
S.B.: -Sí...
E.P.: -És que ja en va parlar al blog.
S.B.: -Em sembla que només el vaig citar, just l'havia fullejat. Ara l'estic llegint i és fantàstic entrar en aquest món de dones franceses que feien una cort a part de la reial. M'està fent pensar molt. Mira la foto de l'autora, quina bellesa més madura. És com una mediterrània sàvia. Les franceses o, més ben dit, les relacions entre els dos sexes a França tenen un caràcter especial, és una cosa que no sé definir i ara llegint és com si entengués alguna cosa del que hi ha a sota...
E.P. (Interrompent-lo): -Sí, vale, en podria fer un post. Vinga, l'última pregunta: Digui'm cinc títols de llibres que l'hagin marcat.
S.B. (Es posa a riure. De sorpresa? de nervis?): -Mecachis amb el model de qüestionari, que semblava una cosa tan bleda! Però, a veure, si hem d'acabar, acabem, te'n diré uns quants, però posa que no són ELS en majúscula, són UNS dels més..., però ELS, ELS, el que se'n diu ELS, què vols que et digui, sóc incapaç de...
E.P.: -D'acord, ja ho entès, no direm cap mentida, direm una ambigüetat: "entre els que més, segurament...".
S.B.: -Exacte, exacte...
E.P.: -Però no cal que s'enrotlli, digui'm els títols, els autors i santes pasqües. Que això ha de tenir forma d'enquesta, no d'entrevista...
S.B.: -Anota, doncs: L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, de Max Weber, perquè em va fer pensar en...
E.P.: -Un altre dia, un altre dia... Ara només els noms.
S.B.: -La cuisinière et le mangeur d'hommes, d'André Glucksman; Memorias de Adriano, de Margueritte Youcernar; Ébano, de Riszard Kapuscinski; Los trazos de la canción, de Bruce Chatwin; els de Primo Levi...
E.P.: -Només una novel.la?
S.B.: -Que no dius que digui els títols i prou? Ara vols explicacions? O tot o res!
E.P.: -No s'enfadi, senyor Barcelonetes, que ja hem acabat, moltes gràcies.
S.B.: -De res.