dimarts, 7 de juny del 2005

La culpa és de l'Aeroplà del Raval

L'Eulalia exerceix a estones de reportera per omplir els espais d'aquest blog i avui, atenent la suggerència de l'Aeroplà del Raval, ha abordat el seu jefe que és qui té més a prop a la redacció. Des de la meva taula he sentit la conversa.
E.P.: -Senyor Barcelonetes, perdoni... tindria un moment per contestar unes preguntes?
S.B.: -Sobre què?
E.P.: -Sobre llibres.
S.B.: -A veure, digues.
E.P.: -La primera pregunta és... aveiam... quants llibres llegeix a l'any?
S.B.: -Que què?
E.P.: -Sí... que... bueno, que quants llibres llegeix a l'any. És que és un qüestionari d'això dels weblogs, no me l'he inventat jo, i la primera pregunta és aquesta: Quants llibres llegeix a l'any.
S.B.: -Què vols que et digui, dona, depèn. No sé...
E.P.: -No cal que em digui un número exacte, és per tenir una idea, digui'm un número aproximat...
S.B.: -Deixa'm pensar... un mes... dos... o menys... o potser més... dotze mesos... posa una vintena.
E.P.: -Moltes gràcies, senyor Barcelonetes, es tracta justament d'això, de donar una xifra per quedar-se amb una idea. Tot i que a vegades es comença un llibre i no s'acaba... I aquests no sé si els hauríem de comptar o no. Al model de qüestionari que tinc no ho diu...
S.B.: -Deixa córrer el model de qüestionari, dona, deixa'l córrer. Em pots fer una pregunta del tipus "¿Acaba sempre els llibres que comença?" i ja tens el problema solucionat.
E.P.: - Ah, vale. ¿Acaba sempre els llibres que comença?
S.B.: -Acabava, acabava. Ara ja no m'hi sento obligat. Abans sí, era una obligació fruit de l'educació rebuda, un sentiment moral: "les coses que es comencen s'han d'acabar"...
E.P.: -I ara ja no?
S.B.: -Doncs no. Ara de tant en tant deixo llibres per acabar.
E.P.: -I per què ara sí i abans no?
S.B.: -Per una frase, noia, una frase. Una persona que em mereixia molt de respecte em va dir "L'únic que està obligat a acabar un llibre és l'autor".
EP.: - Oh! És veritat...
S.B.: -Bueno, què més?
E.P.: - A veure: Llibreria o bliblioteca?
S.B.: - Llibreria o biblioteca? Aquest model de qüestionari és molt esteticista. "Llibreria o biblioteca", sona bé. Hauries d'afegir préstecs d'amics i familiars.
E.P.: -Sí, però la formulació perdria la seva estructura...
S.B.: -Doncs busca'n una de nova. Va, anota la resposta: compra, una mica de biblioteca i força intercanvi.
E.P.: -D'acord. Ara en ve una de fàcil: Últim llibre comprat?
S.B. (Silenci, passa molta estona): -...
E.P.: -Repeteixo: últim llibre comprat?
S.B.: -Fàcil? aquesta la trobes fàcil? (passa més estona) Sóc incapaç de recordar quin ha sigut l'últim...
E.P. (Interrompent-lo): -Tampoc ve d'aquí. Digui-me'n un dels últims...
S.B.: -No, no. Mentides per quedar bé, no. Això ho has d'aprendre, un qüestionari pot tenir preguntes ambigües, respostes ambigües, però tot ha de ser veritat... (Se'n va preocupat pel buit de memòria i torna al cap d'una estona). Ja està: La curación emocional, de Servan Schreiber, és un psiquiatra, fill del Servan Schreiber polític.
E.P.: -És bo?
S.B.: -No és la paraula. Interessant, sí. Com que es tracta d'un científic les afirmacions que fa sobre medicina alternativa tenen una valor especial.
E.P.: -Una altra: Últim llibre acabat?
S.B.: -Un de policies: Muerte en Glasgow de Denise Mina.
E.P.: Ja acabo. Llibre que està llegint ara?
S.B.: -Un comprat fa temps: La cultura de la conversación, de Benedetta Craveri.
E.P.: -Que és un estudi sobre els salons francesos dels segles XVII i XVIII?
S.B.: -Sí...
E.P.: -És que ja en va parlar al blog.
S.B.: -Em sembla que només el vaig citar, just l'havia fullejat. Ara l'estic llegint i és fantàstic entrar en aquest món de dones franceses que feien una cort a part de la reial. M'està fent pensar molt. Mira la foto de l'autora, quina bellesa més madura. És com una mediterrània sàvia. Les franceses o, més ben dit, les relacions entre els dos sexes a França tenen un caràcter especial, és una cosa que no sé definir i ara llegint és com si entengués alguna cosa del que hi ha a sota...
E.P. (Interrompent-lo): -Sí, vale, en podria fer un post. Vinga, l'última pregunta: Digui'm cinc títols de llibres que l'hagin marcat.
S.B. (Es posa a riure. De sorpresa? de nervis?): -Mecachis amb el model de qüestionari, que semblava una cosa tan bleda! Però, a veure, si hem d'acabar, acabem, te'n diré uns quants, però posa que no són ELS en majúscula, són UNS dels més..., però ELS, ELS, el que se'n diu ELS, què vols que et digui, sóc incapaç de...
E.P.: -D'acord, ja ho entès, no direm cap mentida, direm una ambigüetat: "entre els que més, segurament...".
S.B.: -Exacte, exacte...
E.P.: -Però no cal que s'enrotlli, digui'm els títols, els autors i santes pasqües. Que això ha de tenir forma d'enquesta, no d'entrevista...
S.B.: -Anota, doncs: L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, de Max Weber, perquè em va fer pensar en...
E.P.: -Un altre dia, un altre dia... Ara només els noms.
S.B.: -La cuisinière et le mangeur d'hommes, d'André Glucksman; Memorias de Adriano, de Margueritte Youcernar; Ébano, de Riszard Kapuscinski; Los trazos de la canción, de Bruce Chatwin; els de Primo Levi...
E.P.: -Només una novel.la?
S.B.: -Que no dius que digui els títols i prou? Ara vols explicacions? O tot o res!
E.P.: -No s'enfadi, senyor Barcelonetes, que ja hem acabat, moltes gràcies.
S.B.: -De res.