diumenge, 26 de febrer del 2012

Protector testicles i protector cap amb cent anys de diferència


M'ho han enviat com si fos un rètol en un carrer de Lyon. Én un truc? És veritat? No ho sé, però té gràcia.
El cartell lluminós diu:

Carta als HOMES. La primera cassoleta protectora dels testicles es va fer servir en el hockey sobre gel el 1874 i el primer casc de moto protector el 1974. O sigui que als homes els han fet falta 100 anys per acabar entenent  que el cervell  també és important. Firmat: Una DONA. 

divendres, 24 de febrer del 2012

Contesta una enquesta sobre matalassos vells, si vols

Quan vaig anar a visitar la planta de triatge de containers grocs i altres a Gavà-Viladecans, em vaig quedar parada de la muntanya altíssima de matalassos vells que hi havia. En vaig parlar aquí.
Acabo de rebre de l'Ajuntament de L'Hospitalet un mail de M. Né Traoré que està fent un treball per al reprofitament de matalassos. Demana que es doni difusió a una enquesta, que pots contestar aquí, es molt curteta.

El mail és aquest:

Bon dia,
Estic fent un estudi sobre  “La viabilitat de les vies de gestió i reciclatge dels matalassos vells ” dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Per tal de conèixer els hàbits dels ciutadans i de les ciutadanes he creat un qüestionari, breu i ràpid de respondre.
Em poso en contacte amb l’Àrea de Medi Ambient d’aquest Ajuntament perquè crec que és un tema interessant que ens afecte a tots i que a partir de la seva àrea se’n pot fer una mica de difusió ràpida i factible.
Els proposo la seva col·laboració, així com també he demanat la dels altres municipis que integren l’AMB, per obtenir un mínim de dades de totes les poblacions i que les dades a partir de les quals es treguin les conclusions no siguin exclusivament de Barcelona.
El qüestionari el trobareu AQUÍ
També els hi adjunto l'enllaç en format codi QR per si el volen penjar al taulell d’anuncis. 
Gràcies per la seva col·laboració!
Salutacions,
M.Né Traoré

dissabte, 18 de febrer del 2012

El camí de Santiago 18. L'allotjament

Dels albergs ja en vaig parlar al primer tram. En aquest segon tros del Camí e Santiago, hi torna a haver varietat.

A Nájera hi ha un hangar immens amb 92 lliteres, que queden totes ocupades a primera hora de la tarda. Un cartell a la porta avisa que els pelegrins volen descansar i que a la tarda es prega silenci. I hi ha silenci! A les deu de la nit, sense que ningú avisi, quietud absoluta.

A Belorado vaig anar a parar a un petitíssim alberg, portat per suïssos, que està instal·lat dins el que havia estat el teatre parroquial. Vegeu dibuix aquí sobre: la platea està convertida en menjador, a l'escena s'hi puja per uns graonets centrals i hi tenen muntada la cuina. És fantàstic! Les lliteres -18 o 20- són sobre un empostissat de fusta que han fet sobre la platea. En aquest espai tan íntim, al vespre, els americans -hi havia deu americans- van celebrar el dia de la Independència, amb menjar, beguda i molta gresca. Era el quatre de juliol.
Quatre d'aquests americans me'ls vaig anar trobant a diversos llocs. Eren dues noietes de quinze i setze anys, però amb cossos de dones, acompanyades de dos tutors de la seva escola, tots quatre d'una ciutat de la costa oest dels Estats Units. Elles mateixes em van donar la informació. Els tutors eren un home i una dona joves, d'aspecte molt nòrdic, molt fort, atlètics. Ella un altre dia em va dir que no era tutora de les nenes i que ni tan sols treballava a l'escola. "Hi havia treballat, i per a aquest viatge, cara als pares, feia falta una dona...".

A San Juan de Ortega l'alberg és en un monestir grandiós amb grans sales que tenen columnes de pedra per allà el mig. Aquí amb prou feines van omplir unes quantes lliteres i gairebé feia por estar als immensos dormitoris plens de lliteres buides. La roba s'ha de rentar al lavabo però es pot estendre al primer pis del pati-claustre. Tot un luxe.

Parlo amb uns quants i unes quantes que fan aquest camí i que s'allotgen a hostals i a cases d'hostes i em reconeixen que s'estalvien de dur tovallola i sac de dormir, però els sap greu perquè tracten amb menys gent.

A Burgos, l'alberg municipal té una façana magnífica, del segle XV o XVI, però a dins tot l'edifici és nou i molt gran. En lloc de tenir un banc o unes lleixes a l'entrada per deixar les botes, tenen una sala immensa plena d'aquestes prestatgeries que s'estiren, una davant de l'altra, em sembla que en diuen compactes, que he vist utilitzar a algunes biblioteques per tenir llibres emmagatzemats en tres i en quatre fileres. Allà estiraves i, en lloc de llibres, tenies assortiment de botes.
A l'arribada l'encarregat des de darrera el seu taulell em va dir: Sexto piso, litera 686. Vaya todo recto hasta el fondo, coja el ascensor hasta el cuarto piso y allí haga transbordo y coja el otro ascensor hasta el sexto.
Us juro que va dir transbordo.

Hi va haver un últim alberg, que mereixerà una nota a part.

divendres, 17 de febrer del 2012

El Camí de Santiago 17. Més esglésies, verges, cristos i festes


A Santa Maria la Real, a Nàjera descobreixes la imatge de la Mare de Déu romànica en una mena de gruta humida al fons de la basílica, que em fa creure que deu formar part del llistat de misterioses mares de Déu trobades, les de les coves i balmes, les que s'adoren a dins replecs de terra formats pel degoteig d'aigua i que evoquen sexes femenins.

En aquesta zona de l'església, on el sostre perd alçada i es converteix en cova, hi ha els sepulcres reials i els de los señores de Vizcaya. N'hi ha un dedicat a Doña Blanca de Castilla, mare de l'importantíssim rei Alfonso VIII -pert cert morta de part als 18 anys!-, que és una lliçó d'història sagrada i d'història de la mort. El sepulcre està esculpit amb representacions de morts bíbliques: les dels Sants Innocents morint per ordre d'Herodes, la del nen que es disputaven dues mares, a mans del savi rei Salomó, el dia del judici final...

Arribant a Castrojeriz vaig entrar a la magnífica Colegiata de Nuestra Señora del Manzano i em va sorprendre trobar-hi una exposició entorn d'imatges de la Verge Maria. (En vaig parlar aquí.)
El títol de la mostra era "María, al principio". A part de les estàtues de verges romàniques, gòtiques i renaixentistes, hi havia poemes, cites i històries que tendien a donar primacia a la devoció a la mare de Déu per sobre de les altres divinitats. Hi havia una cita que reprodueixo: "Desde la eternidad fui yo establecida: desde los orígenes, antes de que la tierra fuese." (Prov. 8.23)  Ara he buscat aquests versos dels Proverbis i veig que estan dedicats a la Saviesa, però els de l'exposició me'ls han transformat en versos dedicats a la Mare. Ja veieu la intenció de la mostra, en la línia d'equiparar la Mare de Déu a les antigues divinitats femenines prehistòriques.

Aquí sota, la virgen del Manzano a qui Alfondo X el Sabio havia dedicat algunes cantigas.

dijous, 16 de febrer del 2012

El Camí de Santiago 16. Esglésies, verges, cristos i festes

Passant per pobles i ciutats coneixes moltes esglésies, molts altars i moltes imatges. Les esglésies no sempre són obertes, no sempre hi entres, però quan ho fas sempre hi trobes alguna meravella.

A Ventosa celebraven el día de la Virgen Blanca i ens van dir que al vespre hi havia una cerimònia on tot el poble cantava la Salve.
Després de sopar a l'alberg, vaig pujar a dalt del turó on hi havia l'església, amb dues noies alemanyes.
Ens vam trobar l'església plena, totes les famílies i totes les criatures del poble eren allà, mudadíssims i amb flors a la mà. Tothom portava una flor o un ram, amb aspecte d'haver estat agafades dels jardinets o dels testos de cada casa. La cerimònia va ser una ofrena de flors a la Mare de Déu, la Virgen Blanca, van desfilars tots els nens, totes les dones, tots els homes cada u amb la seva flor i van cantar una Salve amb lletra i música estranyes que mai no havia sentit. Després hi havia una lletania no gaire poètica que venia a dir: quan de temps fa que no et resàvem, però una mare sempre espera, t'oferim tot el que ens ha anat bé aquest any i et demanem... tot el vulgueu imaginar, sempre referit als de Ventosa.

A la sortida les noies alemanyes van dir que mai havien vist tanta gent dins d'una església catòlica, una d'elles va trobar que no tothom cantava la Salve i va dir que els protestants canten tots i senten el que canten. Van quedar escandalitzades per una urna de vidre, que hi havia en una capella lateral, amb un Sant Crist acabat de baixar de la creu, amb les llagues, la corona de punxes i tota la pesca, de mida natural, que suposo que el treien per Setmana Santa. No ho van dir, però ja vaig veure que els semblava una cosa com de Gabinet de Curiositats macabre.

A l'església també hi havia tres gegants croates (no exagero amb això de gegants) que eren al nostre alberg. Feia una estona, un d'ells havia fet sopar per a tots tres, després quan tot estava preparat havia cridat els altres dos i, asseguts a taula, es van senyar i el més gegant de tots va obrir un llibre i els va llegir, suposo que en croata, un text, suposo que religiós. Abans de veure el senyal de la creu i tot això jo havia pensat que eren com paramilitars balcànics (potser ho eren!).

Torno a la festa de la Virgen Blanca de Ventosa. Ens van preguntar uns iaios que per què no es quedàvem l'endemà quan els homes joves del poble treien la verge en processó. Van bailando los mozos, una cosa única, preciosa, y luego en el polideportivo damos comida a todos los que vayan (video).
Semblava una festa antiga d'aquestes que enllacen amb creences del camp i de la fertilitat.

dimecres, 15 de febrer del 2012

El camí de Santiago 15. Logroño

 
(Podeu clicar per ampliar la imatge) 

Logroño va ser el punt de partida. Aquí sobre, l'església de Sant Bartolomé.

Vaig passejar-m'hi força i a la calle Laurel i a la calle San Juan, emblemàtiques per les tapes i el chateo, vaig llegir que havien demanat a la UNESCO ser Patrimoni de la Humanitat. A terra d'aquests carrers hi ha encastada una línia de bronze que va fent esses, com si fos el camí d'un simpàtic borrachín. La factura és fina, de disseny per entendre'ns, però no sé si casa gaire amb els interessos de la Unesco. 

Tot i que dos dies després, a Nàjera, en un carrer amb característiques semblats vaig veure un grup de mozos, vestits de blanc amb mocador al coll de no sé quina confraria, cantant a cor i a tot pulmó. Segurament havien pres uns quants aperitius. Fent molta gresca s'estaven enmig del carrer davant d'un local que es deia El buen Yantar i, quan va sortir la mestressa a dir-los que ja podien entrar, que tenia la seva taula preparada, van callar tots i van entrar com xaiets darrera la dona del davantal.

Va ser un flash format per figuretes antigues de les sales de prehistòria dels museus arqueològics: ells, animadors de la vida; elles, regidores del món. (Això tampoc no sé si s'adiu amb els temes a què es dedica la Unesco.)

dimarts, 14 de febrer del 2012

El Camí de Santiago 14, segona tongada. Per al Joan Mató i el Jaume Ungé. Els paisatges

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Aquí vaig parlar de les meves impressions del tram de Camino de Santiago o de Sant Jaume que vaig fer fa dos anys, de Roncesvalles a Logroño.

Fa poc explicant a uns amics històries del segon tros d'aquest camí, de Logroño a Palencia, fet l'estiu passat, me'n vaig adonar que no n'havia escrit res al blog. Ara doncs començo a publicar una altra sèrie de notes i esbossos, a veure si acabo d'animar en Jaume Ungé i en Joan Mató a fer-lo.

Quan vaig començar aquest segon tram -Logroño/Palencia- vaig experimentar el canvi de paisatge: des de Logroño, vinyes i més vinyes, fins a Burgos, blat i més blat. M'havien advertit: a Burgos, ja veuràs, la meseta castellana és tremenda; allà ja no trobaràs tants estrangers al camí, hi ha menys gent i és molt monòton, has d'estar preparada psicològicament.
Però sempre és bonic viure les coses directament, perquè ni em va semblar tremendo ni psicològicament difícil. Al contrari, vaig començar a trobar divers el paisatge de camps de cereal, amb camins que baixen, valls obertes, camins que pugen i vistes àmplies, petites mesetes i màquines immenses de segar aparcades o treballant aquí i allà, trossos de bosc... Vaig apreciar-ne la varietat.
(Podeu clicar per ampliar la imatge) 

dilluns, 13 de febrer del 2012

Històries de nens a les guerres

Avui m'ha tocat anar al tanatori a donar el pèsam a una parenta, molt gran. Per no parlar del mort, li pregunto per una història que més o menys ja em sé: les seves colònies infantils i el pas a França acabada la guerra.

M'ho explica amb detalls nous.
L'any 1939 tenia nou anys i els seus pares la van enviar amb un seu germà més petit a unes colònies a Cardedeu. És un moment en què a Barcelona comença a escassejar el menjar i em diu: Va ser ta mare la que va recomanar aquestes colònies als meus pares.

Es nota que allà s'ho va passar bé. Era una casa molt gran i just davant teníem un bosc on anàvem a jugar i a fer exercici... A la casa hi dormíem i hi menjàvem i un professor ens donava les classes. Hi havia unes dones que s'ocupaven de la cuina, de repassar la roba..., em sembla que també tenien la canalla allà i elles hi estaven com empleades. Els diumenges ens venien a veure la mare i la tieta, i estàvem molt bé. Però es veu que la guerra ja anava de baixada i ens van dir que havíem de marxar, així, molt de pressa, que allà hi vindria l'exèrcit molt aviat i que en aquell bosc hi plantarien els canons i que les criatures podíem prendre mal. Res, que havíem de marxar. Ens van dur en  autobús cap a la frontera...

Totes aquelles imatges tristíssmes que hem vist en fotos en blanc i negre, de cues de refugiats cap a França, dones, criatures, vells, homes amb la mirada vençuda, paquets i farcells, és el que va veure ella per la finestreta de l'autobús.

Era terrible, tota aquella gent a la carretera, amb carros, amb bultos, alguns llençaven les coses pels barrancs perquè ja no les podien arrossegar, devien pesar molt, o potser els hi havien dit que a la frontera els hi prendrien. Llençaven maletes, robes, de tot. N'hi havia uns que arrossegaven un carretó amb gàbies amb conills vius, devien ser per menjar-los pel camí... No sé, jo mirava de no separar-me del meu germà que només tenia set anys. Em va sortir un esperit de germana gran, com de mareta. Quantes coses que s'aprenen en aquestes situacions, que gran que et fas de cop!

No hi havia manera d'arribar a passar la frontera de tanta gent i tantes cues, no sé quant de temps vam haver d'esperar, però el que sí que recordo com si fos ara és una dona que va venir a veure si podia tenir la criatura a dins l'autobús nostre. Tant esperar, s'havia posat de part i imagina't allà al mig, va demanar de poder parir a la part de davant de l'autobús, al costat del conductor.

Quan van arribar a França el seu professor es va dedicar a buscar famílies que acollissin els nens i els va revelar que en realitat era capellà. Es veu que ens havia donat les classes amagant-se que ho era i nosaltres algunes vegades havíem fet broma i com que tenia una mica de calba dèiem: "mira sembla la coronilla d'un capellà!"
A França estan instal.lats en una caserna: Dormíem a terra, a sobre d'unes màrfegues de palla i la roba se la rentava cadascú en unes piques allargades que eren els abeuradors dels cavalls. Jo rentava també la del meu germà. Em torna a dir que allà s'hi va fer gran per força.

Aviat ens van trobar famílies. A mi em van enviar a Clermont Ferrand i al meu germà a Bèlgica. Jo no me'n volia separar de cap manera, del meu germà, perquè me'n sentia responsable, però el professor em va dir que no em preocupés que ell vigilaria que tothom estigués ben instal.lat en famílies i que no se'n tornaria a Barcelona fins que no ho deixés tot ben lligat, que no passés ànsia. 

A Clermont Ferrand va ser acollida per una família que tenien dues filles de la seva edat.
L'home feia com fan els francesos, que quan plegava de la feina anava al cafè a prendre un alcohol, i allà es veu que els altres que també hi anaven li van començar a dir que si jo era una refugiada espanyola és que era d'una família de rojos i que més valia que no em tingués a casa que potser tindria problemes... O sigui que, ja veus, em van tornar i vaig haver de viure a la caserna un altre cop i a rentar la roba a l'abeurador. Però vaig tenir la sort que una mestra de l'escola on vaig anar mentre era amb la família m'havia agafat bastanta simpatia. Es veu que havia estat un temps a Barcelona i parlava una mica català. Em venia a veure els diumenges i fins i tot em va comprar un vestit d'un estampat de floretes, molt bufó. El vaig guardar molt de temps. Em va demanar l'adreça de casa meva i els va escriure perquè sabessin on era, i finalment amb gestions aquí i allà vaig poder tornar a casa, a Barcelona.

El seu germà, a Bèlgica, hi va estar més temps, en una família que l'estimaven tant que se l'haguessin volgut afillar per sempre. Però la família catalana va continuar insistint i va acabar tornant.

Hem passat l'estona amb aquesta història i quan he marxat he pensat que ara els nens van al psicòleg per no res.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Reunions entre presos i víctimes d'ETA

M'ha semblat molt interessant llegir, a EL PAÍS d'avui, una notícia a doble pàgina sobre els "tallers" de discussió, de reflexió, de diàleg entre els presos ex etarres d'una banda i periodistes, professors i víctimes de la violència etarra, de l'altra.
Tot això a la presó de Nanclares de la Oca, on estan reclosos els presos d'ETA que han decidit desvincular-se individualment de la línia de l'organització.
M'ho he llegit amb molta atenció, m'he detingut en el relat de les demandes de perdó fetes directament pels presos a les víctimes, en el relat de les víctimes sobre l'exclusió social que van patir per part de la població, en el relat de la incomprensió que han patit aquests presos per haver pres el camí de crítica a l'organització, i en les preguntes dels presos en aquests "tallers" sobre la situació actual, sobre què pensa la gent ara, què diuen els joves. 
Són vint o trenta d'entre cinc-cents, d'acord, però és important. Es una via per acabar bé les coses que han estat tan malament.