dilluns, 10 d’agost de 2009

El camí de Santiago 9 Els albergs

Trobar lloc per dormir és fonamental.

Els albergs abunden i, a més, són el lloc on es renta i s'estén la roba, on la gent es deixa pinces i imperdibles perquè el vent no se l’endugui, el lloc on vas a mirar diversos cops si ja és seca. El lloc on et dutxes i s'analitzen les butllofes, on es deixen tirites i es parla amb la gent. A les deu a dormir, el silenci a aquesta hora, sense que l'imposi ningú, és general. Al cap d’una estona, si estàs molt cansat i t’has adormit de seguida, no sents els roncs dels altres. A quarts de sis del matí sonen les primeres alarmes de mòbils.

A Roncesvalles -que em va semblar una mena de Montserrat pel que fa al negoci, al monopoli i a l’organització- vaig veure per primera vegada els hospitalaris, que són ajudants, en general voluntaris, dels albergs que pertanyen a l’associació Amics del Camí. A Roncesvalles els hospitalaris eren holandesos, parlaven en anglès i tenien aspecte i edat de hippies reciclats. Em van explicar, asseguts a la fresca en uns sillonets, balancejant-se sobre les potes de darrera, que allà no deixaven mantes perquè ningú volia que als peregrins se’ls mengessin els insectes. A un altre alberg els hospitalaris eren belgues d’aspecte més religiós i mongil. A alguns pobles l’alberg és municipal i qui se n’encarrega és un funcionari o un tipus contractat per l’Ajuntament.

A Roncesvalles vaig constatar que hi ha horaris diferents pels que van en bicicleta que pels que van a peu. Em vaig despertar a les set, tardíssim!!, i ja només quedaven els que surten en bicicleta. Els que van a peu molt sovint caminen fins al migdia o fins a primera hora de la tarda i ja paren fins l’endemà, per no agafar una solellada i per assegurar-se de trobar lloc a un alberg, ja que no s’hi pot reservar plaça sota cap concepte.

Si quan arribes a un alberg, cap al migdia doncs, resulta que l’alberg encara és tancat i que no obre fins al cap d’una o dues hores, es fa cua amb les motxilles. O millor dit, són les motxilles les que fan cua i tu te’n vas tan ricament a dinar o a remullar-te al riu. Quan finalment entres, has de deixar les botes a unes lleixes que hi ha a l’entrada. També es demana que ningú s’estiri a la llitera si no és a sobre el sac de dormir.

A Pamplona havien tancat l’alberg més important per la proximitat del San Fermín, i només hi havia obert un alberg de 28 llits que es diu Paderborn. Es veu que Paderborn és una ciutat alemanya agermanada amb Pamplona i que els Amics del Camí d’allà han obert un alberg aquí. Pel carrer vaig demanar a una dona si per allà a prop hi havia un alberg i em va dir: Hay dos, bajando por la cuesta encontrará uno y más abajo otro. El primero es para alcohólicos, me imagino que usted busca el otro. En efecte, de seguida vaig trobar una casa d’acollida per gent sense sostre i més avall el Paderborn.

Allà hi havia un alemany en un despatxet que parlava una mica de castellà i tres dones grans que només parlaven alemany i que acollien als qui arribaven i els situaven a les habitacions. L’alemany rebia els caminants un a un, els feia seure i hi tenia una petita conversa. Omplia un llibre de registre amplíssim, però tot plegat no semblava policíac, sinó només cerimoniós.

Vaig descobrir que aplicaven normes d’urbanitat i que tenien les seves febleses: quan l’alberg va quedar gairebé ple, a mi i a una altra dona francesa que cinquantejava ens va donar preferència i van dir que els dos nois francesos que estaven abans que nosaltres podien dormir a terra perquè eren joves. Nosaltres dues vam dir que gràcies però que ens tocava a nosaltres dormir a terra, els nois van dir que de cap manera... Vam tenir llit. Al cap d’una estona, quan l’alberg ja era ben ple, va arribar un grup de nois i noies espanyols, els van deixar dutxar, però els van dir que s’instal.lessin al jardí públic que hi havia davant de l’alberg a passar la nit. En canvi més tard van deixar entrar i dormir a terra de la nostra habitació a una paella coreana... Venien de més lluny.

Al Paderborn, com es pot veure, tenen ideologia. Al matí, a tres quarts de sis, l’alemany del despatxet va passar habitació per habitació a despertar-nos dient amb veu forta una frase del tipus: Os espera el camino. A l’hora d’esmorzar van posar en Serrat cantant el Caminante no hay camino de l’Antonio Machado. I vaig sentir a l’alemany fent una recomanació a un que tenia previst fer etapes llargues per arribar tal dia a Santiago: La velocidad es el demonio del Camino.

Com que vaig veure que no ho feia ningú, em vaig acomiadar amb una forta abraçada de les tres matrones alemanyes i, sí, vaig veure que els agradava però que ho trobaven shocking.

A un poble que es diu Villatuerta vaig anar a parar de pura casualitat a un alberg que acabava d'obrir, feia una setmana, regentat per una parella. Era una casa bona de poble que estava ja mig restaurada, però des del pati es veia una teulada que encara havien d'arreglar.

Era un alberg una mica zen, per dir-ho d’alguna manera. Els propietaris eren una parella que et rebien molt afectuosament, t’abraçaven, t’ensenyaven tota la casa i t’explicaven el que encara estava en projecte. T’oferien cures i massatges i també sopar i esmorzar allà mateix, per uns preus mòdics. Al menjador de l’alberg i tenien un buda i un llibre obert de haikus; al bany, els wàters no tenien porta sinó cortina. Era un alberg diferent.

Ella era brasilera, ell nacional, i explicaven, amb una mica d’impudor -vaig trobar jo-, que ells eren també peregrins, que s’havien conegut fent el camí i que havien tingut la idea de muntar aquest alberg. Per allà corria un gos immens i ell va dir que anava amb el paquet, és a dir que els qui s’hi allotgessin l’havien d’acceptar.Vaig veure que deixava molts pèls per tot arreu, almenys en el meu matalàs, i vaig pensar que aviat tindrien problemes. Vaig sentir que ell, al gos, li parlava en català i va resultar que era valencià.

La tarda que vaig ser allà, estaven una mica nerviosos perquè havien de venir els del Diario de Navarra a fer fotos i una entrevista. Quan van arribar els periodistes, ell els van fer fer una visita completa i els va insistir que en aquesta peregrinació l’important no era tant Santiago com el mateixa camí i que per tant un alberg que acollís de manera personalitazada i afectuosa era important. L'endemà vaig llegir l’entrevista al diari en un bar i, per cert, també un article tremendo sobre els patis dels col.legis catalans, on es veu que ara hem conseguido prohibir que se hable en castellano.

A un altre poble l’alberg dels Amics del Camí és ple i em deriven cap a un de privat. A la mateixa casa on viuen, els propietaris hi tenen muntat el negoci. No sé, però m’agradaria saber quant en treuen i si declaren res.

Acabo el post sobre els albergs amb el record de l'únic dia que vaig dormir a un hotelet, en un poble que no tenia cap alberg. Va ser una tarda un xic trista i avorrida.

Cap comentari: