dijous, 20 d’agost de 2009

El camí de Santiago 12 Pels pobles

A alguns pobles navarresos, mentre hi passes o mentre hi busques una botiga de menjar, sents els cops secs de la pilota al frontón. De frontons n'hi ha de molts tipus. Des dels que són a l'aire lliure, contra una paret o mur, fins als que han costat molts euros i em fan pensar que a Euskadi i a Navarra hi deu haver arquitectes especialitzats a trobar solucions per a l'arquitectura dels frontons.

Als pobles aïllats hi passen furgonetes i camions que s'anuncien tocant el clàxon i que ofereixen mercaderies i serveis ben diferents: xarcuteria, peixateria... També hi ha afiladors ambulants que es fan propaganda amb un megàfon.

Al cap d'uns dies de travessar pobles i poblets, em surt la vena democràtica en contra dels blasones. Tant escut de pedra! Tant de senyoriu! M’atipo de veritat de casas blasonadas.

El Monestir d'Irache és zona carlina del morro fort, al peu de Montejurra. Un amic basc em deia: Són gent que tenen una divisa clara: "A lo que diga el cura". A l'entrada del monestir hi ha una font del vi que en realitat és una propaganda de les bodegues d'Irache. De l'aixeta sempre en raja vi (menys el dia que ho vaig provar jo).

Entre Lizarra i Los Arcos es passa per una zona àmplia de cultiu intensiu de vinya. Hi ha uns tractors que passen entre els rengles fent anar unes ganivetes que afaiten les vinyes. Al Camp de Tarragona ho havia vist fer a mà i se'n deia espampolar , treure els pàmpols perquè el sol toqui directament les grapes i les acabi de madurar.
En aquest tram del camí hi ha uns quants cartells històrico-turístics que informen que a tal lloc hi havia hagut un hospital de peregrins al segle tal o una esglèsia al segle qual. Dos d'aquests cartellets em criden l'atenció.

Un anuncia la proximitat de la Cueva de los hombres verdes Es tracta d'una antiga mina de coure on van trobar esquelets humans de color verd. El color verd és efecte del coure al llarg dels anys. Sembla que es va concloure que cap a l'any 1000 a.C. hi havia prospectors de metalls que venien del Mediterrani oriental (al cartell diu "mesopotàmicos") hi que devien explotar la mina. Em va sorprendre que la cova hagués estat estudiada als anys 1950 per Maluquer de Motes, arqueòleg i degà de la facultat de Filosofia i Lletres de la UB cap als 70.

L'altre cartell assenyala el lloc on el 1873 durant les guerres carlines el general liberal Domingo Moriones tenia establert el seu exèrcit, amb moltíssims soldats, cavalleria, artilleria, etc. Una pluja sobtada va enfangar el paratge i, en atacar les tropes carlines, els soldats d'en Moriones no van poder maniobrar i van sofrir una desfeta absoluta, tot i la diferència d'efectius. Bé, m'imagino que aquesta derrota deu figurar a alguns manuals d'estratègia militar, perquè el cartell continua explicant que el general Patton a la batalla de les Ardenes durant la Segona guerra mundial, en vista del mal temps que s'anunciava va ajornar un atac i va dir (suposo que en anglès) "no vull que em passi com al general Moriones".
Quan s'arriba cap a Viana es divisa la vall de l’Ebre enmig d'una mica de boira i s'intueix el canvi de paisatge i de país.
A Viana hi va morir i hi està enterrat Cèsar Borgia, "capitán de los ejércitos vaticanos". Però en aquest camí no he tingut gaires ganes de fer turisme cultural.

Cap comentari: