Més piquets de vaga del taxi a la Gran Via

Aquest matí de dissabte continuava havent-hi taxis ocupant la Gran Via, però menys que ahir. Alguna tenda de campanya al mig de la calçada, I grups de taxistes en posició de piquets.

Grups de taxistes en vaga

Gran Via col·lapsada per la vaga de taxistes

Aquesta tarda de divendres entre els carrers Entença i Bailèn, la Gran Via estava col·lapsada pels taxis que feien vaga. Els carrils laterals estaven lliures i han deixat una via a la part central, per a emergències suposo. La veritat és que feia efecte. El contacte entre conductors hispànics i pakistanesos també feia efecte.
Grups de taxistes xerrant, alguns amb les seves famílies. Tinc un altre dibuix a mig fer.

El vaixell "Esperanza" de Green Peace

(Cliqueu per ampliar el dibuix. Amb els Inky fingers) 

El vaixell Esperanza de Green Peace ha estat atracat tres dies al port de Barcelona, al moll Espanya, darrera el Maremàgnum, i s'ha pogut visitar (i dibuixar!). Es tracta d'un vaixell d'origen rus, el més gran i ràpid que té l'organització i que els permet entre altres coses perseguir vaixells que fan pesca prohibida. El vaig visitar aquest dimecres, quan era a punt de salpar cap a Eivissa per a una campanya en contra de la destrucció de posidònies, una campanya que té per nom A TODA COSTA. La tripulació és de 15 persones, però normalment hi va més gent, voluntaris, premsa, etc., i poden arribar a ser en total 35 persones.

Hi ha tres punts de la visita que permeten pensar com deu ser la vida a bord (al menys m'ho permeten a mi que tinc tendència a fer volar la imaginació).
Un és la cabina de comandament a proa, amb un timó petitíssim, pantalles, mapes. Hi ha una cadira alta per al capità, que normalment no és aquí perquè està fent altres gestions, i una altra per a un vigia, que hi és sempre. Un lloc de responsabilitat.
L'altre lloc és just la coberta que hi ha a sota la pista d'aterratge de l'helicòpter. És un espai de sostre baix, obert pels costat, situat a popa, que en el meu dibuix surt enfosquit . Al mig hi ha una taula baixa i molts sillons i sofàs vells, com de drapaire. Al centre de la taula un cendrer... "Sala" de reunió i de fumadors. Un lloc de camaraderia.
El tercer lloc és el que anomenen la wet room, un espai amb armaris amb molts anoraks, moltes botes de goma, auriculars, ulleres d'aigua i vestits de color carbassa que es posen els activistes quan surten del vaixell a alta mar per anar a fer de les seves: una denúncia, una persecució, una pintada, fotos, el que sigui. Hi ha una porta que tant serveix per a la seva sortida, atrevida i expectant, com per a la seva tornada... satisfeta? frustrada? Sempre xipolleig per terra. Un lloc d'emocions.

Al Palau Robert, exposició sobre el Maig 68 a París

 

Al Palau Robert, a les cotxeres i fins l'11 de setembre de 2018, hi ha una modestíssima exposició sobre el Maig 68. De les 45.000 fotografies que van fer 20 reporters gràfics contractats pel France Soir, n'han triades 50. I també passen un vídeo i es poden fullejar un parell de llibres d'imatges. Modestíssima, però m'ha agradat.

A raig i sense pensar massa, algunes notes.

L'aspecte gràfic.
Les imatges en blanc i negre de fa... cinquanta anys! m'han vingut de cop al cap, començant pel logo: xemeneia gruixuda d'obra, fàbrica antiga amb claraboies i bandera, evidentment roja. Hi ha logos que són especialment potents i senzills, que fan camí, com el del "No a la guerra", amb la bomba que sembla sortida de la Primera Guerra Mundial.

He fet un parell d'esbossos: els cascs dels policies, amb una mica de cresta, el corretjam tant a l'esquena com a la cintura, les matraques, les porres que sobresortien del nucli compacte de guàrdies. He recordat també que a algunes fotos els policies apareixien amb impermeables negres brillants. Plovia. Aquí els grisos no tenien impermeables.

I també la forma en què estan (i sobretot estaven) posades les llambordes als carrers parisencs, en semicercles, d'on els estudiants aixecaven "les pavés" per fer barricades.

Hi ha una foto molt coneguda de Daniel Cohn-Bendit parlant per un megàfon i un parell més d'estudiants que es tapen les boques amb mocadors per protegir-se dels gasos lacrimògens, que també m'han transportat cinquanta anys enrere.

La violència.
És curiós que a vegades la imatge que es transmet del maig 68 és una mica... superficial. Aldarulls, estudiants revoltats que no sempre són acceptats pels obrers, joves que es tanquen a les facultats i que no van a dormir a casa, llibertat de costums... És evident que en el camp dels moeurs hi ha un abans i un després d'aquell mes pel que fa a la llibertat sexual, a la llibertat dels joves i a la llibertat individual en general. Però les fotos recorden que els canvis van venir després de violència. Algunes imatges d'una vorera després d'una càrrega policial mostren sabates, ulleres, bosses perdudes... Les fotos no només ensenyen cotxes cremats, sinó caps oberts, sang i ferits greus. Una imatge dels "katangais", un grup d'acció directa que prenien el nom d'un grup dissident de la revolució al Congo belga, recorda fins a quin punt a tots els moviments hi ha gamberros, provocadors i aprofitats.
He trobat entranyable la foto que publico aquí sota. Una velleta s'obre camí entremig de les branques d'un arbre tallat per fer una barricada que ha quedat sobre la vorera. Fa pensar en aquests personatges que ja han viscut una guerra (la 2a mundial) i que com diuen en castellà "saben lo que vale un peine".

Més imatges. Algunes noies amb minifaldilla i mitjons llargs fins a sota el genoll. Aquells anys jo també en portava. Treballadors i parisencs diversos que fan auto-stop perquè hi ha vaga de transport públic. Establiments amb un rètol a la porta que diu: "Ouvriers en grève. Usine occupée".

La sèrie de cinquanta fotografies acaba amb les que mostren el retorn de De Gaulle (crec que era a Alemanya) i la multitudinària manifestació amb banderes tricolors i el lema Liberté de Travail, en contra de les vagues. I de la mateixa manera que hi ha una foto dels Katangais a la Sorbona, n'hi ha alguna de l'extrema dreta fent de les seves. 

El vídeo.
Es tracta d'un sol carret d'una pel·lícula que s'estava rodant sobre el moviment (volia ser una visió de l'organització comunista internacional en acció i el títol previst era "Sauve qui peut Trostky"). Són 10 minuts (subtitulats) que narren el retorn a la feina després d'un mes vaga dels treballadors de la fàbrica de piles elèctriques Wonder a St Ouen, al nord de París. Hi ha l'amargor d'una dona frustrada pel resultat de la vaga, molt eloqüent. M'ha fet pensar en totes les esperances que s'han posat en revoltes polítiques i que s'han frustrat (penso en el moviment independentista a casa nostra i també en els joves voluntaris que netejaven la plaça Tahrir a El Caire després de les grans concentracions del gener del 2011). A part de la dona, se senten els arguments d'un sindicalista de la CGT, que pondera el que s'ha aconseguit i que diu que el millor és anar per etapes, organitzar-se, tenir sindicats forts, i d'altra banda un jove estudiant, crític amb el retorn al treball, que li porta la contrària. Amb tot això el cap de personal a la porta de l'empresa va demanant als treballadors que entrin, i a poc a poc van entrant.

Última nota que sembla de pel·lícula d'espies: els 14 rotllos rodats d'aquest film van desaparèixer de casa del seu propietari aquell mateix mes de juliol, el del 1968. I fa pocs anys ha aparegut a Brussel·les un d'aquells rotllos, un de sol, el que ara es pot veure al Palau Robert.

Que la rebotiga de can Pitarra sigui d'accés públic

 

Estàtua de Frederic Soler (Pitarra) al capdavall de la Rambla, al Pla del Teatre

El restaurant Pitarra (carrer Avinyó 56, Barcelona) ha tancat la porta per jubilació de l'amo (no sembla que  fos mal negoci). El local ha passat a mans d'un nou propietari que el convertirà en un pub irlandès.
L'interès de l'assumpte és que es tracta del local on vivia i treballava Frederic Soler (Pitarra), rellotger i sobretot escriptor. Va ser ell qui va inundar l'escena catalana d'obres de teatre escrites en "el catalá qu'ara es parla". Més tard va venir Pompeu Fabra i va posar ordre i "seny", però la llengua literària de Pitarra en el seu moment representava una modernitat.

En aquest local hi ha un altell que era la rebotiga on l'escriptor va mantenir una tertúlia literària i política (van ser els anys de la Revolució de Setembre, la Gloriosa, i de la Primera República). Mentre el restaurant Pitarra va estar obert aquesta rebotiga era d'accés públic. L'antic propietari tenia el local decorat amb documents, cartells i rellotges d'època, que sembla que han estat venuts conjuntament amb el local.

Seria bo que l'espai estigués catalogat i protegit d'alguna manera i que continués sent d'accés públic. Per això proposo que difongueu el manifest i que assistiu a la concentració davant del local el dimecres dia 9 de maig a les 19h.

Manifest en defensa de la conservació de la Rebotiga de Pitarra

La Rebotiga del dramaturg Frederic Soler és un patrimoni ciutadà irrenunciable. En aquest indret es va celebrar entre 1863 i 1871 una de les tertúlies artístiques i polítiques més importants del segle XIX. Els debats i les propostes que van tenir-hi lloc afavoriren d'una manera decisiva el desvetllament nacional, polític, teatral i periodístic del nostre país.

Incomprensiblement, però, el local no està protegit, cosa que deixa la rebotiga i el menjador del dramaturg, força ben conservats, a la mercè del nou propietari, que té la intenció per exemple de destruir la rebotiga per a posar-hi una cambra frigorífica.

Per tot això,

MANIFESTEM la necessitat de conservar intacte aquest patrimoni vivencial, perquè ajudi a entendre millor a la ciutadania els fets històrics que hi van tenir lloc.

DENUNCIEM que des que el Restaurant es va posar a la venda, ni l'Ajuntament ni cap altra administració han iniciat accions destinades a protegir-lo en les successives legislatures. Per exemple, ni tan sols l'han inclòs al "Catàleg d'establiments emblemàtics de Barcelona". Només ara, a darrera hora Govern Municipal i ERC des de l’oposició estan intentant intervenir-hi.

DEMANEM que els criteris per incloure edificis als catàlegs no siguin només de caràcter arquitectònic o artístic sinó que també tinguin en compte el valor històric i simbòlic dels elements patrimonials i alhora que de manera urgent els diferents actors polítics col·laborin en la revisió de la catalogació de la rebotiga així com dels nombrosos elements emblemàtics de la ciutat que poden córrer els mateixos perills.

Barcelona, 7 d'abril de 2018

El dimecres 9 de maig a les 19:00 ens trobem davant l’antic Pitarra (c/Avinyó 56)

#SalvemLaRebotiga #SalvemElPitarra

Catalunya i el EIRE

Parlo amb un irlandès del nord, catòlic, que viu a Barcelona des de fa molts anys. És un home obert, intel·ligent, d'esquerres. Entristit per la situació que estem vivint, m'explica que és absolutament antinacionalista: "Les banderes, siguin les que siguin, em fan sortir urticària". Em diu que ha vist com el nacionalisme feia molt de mal a la seva comunitat, als seus amics, a la seva família. I m'explica que des del gener del 2017 Irlanda del nord està sense govern: "Els partits majoritaris no es posen d'acord. És com aquí, fifty fifty, i ara les directrius les duu Londres, des de fa més d'un any. Es nota en els afers socials. Aquí anem pel mateix camí." Busco a internet i corroboro el fet: des del gener del 2017 Irlanda del nord està sense govern autònom.
Em diu: "El pitjor és que la gent ja ni es queixa, és com si haguessin oblidat que estan sense govern. No tenen cap confiança en els polítics que els han tocat, són dolentíssims."

Un dia com avui fa 87 anys

Un dia com avui fa 87 es proclamava la Segona República a tot Espanya, la modernitat tan anhelada per molts.
Vaig llegint de fa uns mesos els Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós. Hi ha un contínuum de forces durant el segle XIX, que no només em fa pensar en la proclamació de la Segona República sinó en l'actualitat.
Demà diumenge 15 d'abril, a les 12.30 tots a la plaça d'Espanya - Paral·lel a la manifestació per la llibertat dels presos. 

Qué buen vasallo...

Ahir a la tarda un amic m'envia des de la manifestació en repulsa a la detenció de Carles Puigdemont i dels altres polítics catalans, la seva reflexió, extreta del cantar de Mio Cid, sobre com va la manifestació:
QUÉ BUEN VASALLO SI TUVIESE BUEN SEÑOR...

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

Llibertat presos. Manifestació al carrer Marina l'11.11.2017

Dolor per les víctimes i per la ciutat

Atemptat

Més Macron

Fer amb l'aplicació gratuïta per mòbil Art Flow durant el debat cara a cara per a les eleccions presidencials del dimecres a la nit a la Televisió francesa. M'he sentit com es deuen sentir els humoristes gràfics quan hi ha nou primer ministre o un nou president, que es miren l'interfecte preguntant-se per les característiques del seu físic que el poden identificar. També vaig dibuixar la innomenable però no la poso per no fer-li propaganda.
Va ser un debat agre i avui a la mateixa televisió hi havia un programa titulat LES DEUX FRANCE, centrat en Europa (La France a favor i la France en contra).

Emmanuel Macron

Ahir vaig veure el debat a FR2 entre Marine Le Pen i Emmanuel Macron, dues hores llargues, temps per escoltar, dibuixar i preocupar-se. Esperem que no guanyi Le Pen.

Sorpreses pels carrers. Per a la Júlia Senra

A l'alçada del núm. 55 del carrer Viladomat, entre Tamarit i Manso, hi ha un cartell collat a la façana, arran de la vorera. Ja deu fer temps que hi és perquè s'està començant a despintar i una de les cantonades de baix s'ha rovellat i trencat. Diu: "Où est-ce qu'elle est ta révolution papa? OÙ tu m'emmenais quand j'avais cinq ans?" (On és la teva revolució, papa? ON tu em portaves quan jo tenia cinc anys".)

Deu ser és un cartell fet per un fill de pares de la generació del maig 68, per entendre'ns, que de petit, als anys 70, havia assistit  a manifestacions. Ara té quaranta i tant anys. 

És molt francès. En l'estil hispànic la traducció podria ser: "Cómo te enrollabas, tío" o "Se te n'anava l'olla".  

Tema relacionat, però en un altre pla. A una de les manifestacions a Barcelona al començament de la crisi, vaig veure una parella jove que portava el nen en un cotxet. Havien fet un cartell de cartró que deia:

-On eres, mamà, quan s'ho van carregar tot?
-Al carrer, amb tu.

Nou desastre, a Niça. Dol

25.-El document del dilluns. Pere Quart - Heribert Barrera

 

Entre curiositats diverses, he trobat un full amb un vers de Pere Quart dedicat a Heribert Barrera, l'abril del 1984, el moment en què Barrera deixa la Presidència del Parlament de Catalunya. També he trobat el mateix poema publicat a Vilaweb.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

50 anys de la Caputxinada

Actes de la commemoració:
-Dilluns dia 7 a les 19h a l'Ateneu Barcelonès
-Dimecres dia 9 a les 17h a l'església dels Caputxins de Sarrià, organitzat pel Memorial Democràtic
-Divendres dia 11 a les 12h al Paranimf de la Universitat de Barcelona

Fa cinquanta anys, el 9 de març de 1966, es va constituir al convent dels Caputxins de Sarrià l'SDEUB, el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Era un atemptat directe a la llei d'associacions franquista. La policia va envoltar el convent i els estudiants, així com els intel·lectuals que donaven suport a l'acte, van estar-hi tancats tres dies, fins que van ser desallotjats.
Ho vaig viure quan tenia quinze anys, feia 6è de batxillerat paret per paret amb el convent dels Caputxins, i els meus dos germans, més grans que jo, hi eren.

Aquí sota, foto de la policia inspeccionant el Mercedes del pintor Antoni Tàpies, aparcat davant del convent dels Caputxins.

(Agafat de Vilaweb)

Varufakis: ‘Si no parlem clar, el capitalisme es menjarà la democràcia’

Us oferim sencera i traduïda al català la conferència TED talk que l'ex ministre grec ha impartit a Ginebra