Dibuixar edificis 2

El Royal Albert Hall és un gran teatre londinenc de planta circular. Es troba a la vora de Hyde Park, just davant del monument encarregat per la reina Victòria al seu estimat marit el príncep Albert, un templet neogòtic, cridaner i daurat.

El juliol passat era a Londres i gairebé cada dia hi passava per davant amb bus. Molt a prop d'aquest punt vaig viure una contraposició d'escenes.

Som a primera hora de la tarda: a l'autobús hi ha bastants negres jamaicans. Al meu costat un xino mastega xiclet de manera molt exagerada, una velleta asseguda més enllà parla sola. Un nen petit marraneja i la mare no li fa cas, un iaio agafa fort els seus paquets. L'autobús es para en un semàfor i miro per la finestra cap a fora. A la vorera hi ha una cua de parelles de mitjana edat. Ells amb vestit, algun jaqué, algun barret de copa; elles amb vestits jaqueta de colors pastel. La cua va avancant a poc a poc i va despareixent per una porteta que hi ha a la tanca del darrera del parc de Buckingham Palace. Un empleat mudat es mira les invitacions que van mostrant les parelles de convidats. La reina deu fer una garden party.
Els de l'autobús i els de la cua, dos mons allunyadíssims a cinc metres de distància.

Un altre dia. A Hyde Park m'agrada que l'herba no estigui del tot tallada; els trossos amb herba alta són molt britànics: el camp dins la ciutat. Passa gent que camina en direccions diferents, a velocitats diferents. Sortint del parc em topo un altre cop amb el Royal Albert Hall. Déu meu quins mamotretos, el teatre i el templet! Els trobo tan exagerats! M'assec als esglaons del monument, d'esquena al príncep daurat, com fan altres turistes i em vaig mirant amb deteniment el Royal Albert Hall. La perspectiva d'un edifici de planta rodona, les línies, les finestres quadrades que alternen amb les d'arc, el joc del roig dels maons i del blanc. Trec el quadern, m'hi estic una bona estona i em sembla que entenc alguna cosa. M'aixeco amb molta força.
Amplieu-lo, si us plau :)

Vilhelm Hammershoi

Aquest estiu a Londres hi ha hagut una exposició a la Royal Academy of Arts dedicada al pintor danès Vilhem Hammershoi. Personatges girats d'esquena, habitacions poc moblades, finestres cap a paisatges buits. Solitud i silenci. Bellesa.
Mai no havia sentit d'aquesta manera tan forta, a la pintura, l'esperit de les pel.lícules de l'Ingmar Bergman.

Frivolitats en el vel

M'havia semblat que la manera de portar el vel musulmà, quan és negre, era dur-lo bastant arrapat al cap, mostrant la forma d'un monyo situat al clatell (figura de dalt).

Aquest estiu a Londres he intuït molts monyos musulmans, pentinats més amunt, com si diguéssim a la coronilla del cap. Són amples (per a la gent gran, una referència: tipus Farah Diba). Als aparadors d'algunes perruqueries ja no els he intuït, sinó que els he vistos, perquè en venen de postissos.

El vel negre d'algunes musulmanes portadores d'aquest tipus de monyo ha estat una novetat. Hi ha un primer vel arrapat i per sobre es posen un mocador que els va molt balder (dibuix de baix). El resultat és nou: un cap molt gran, que fa molt embalum. M'ha semblat que és una nova moda, de dones més riques.

La Lola em diu: La creativitat no té límits.

Londres. A l'oest. Uns gelats

Londres. A l'oest. Els ponts

Buscant un pub que dóna al riu on toquen jazz, passem per sota el Kew bridge, no el de pedra, el metàl.lic per on passa el tren. Hi tornem de dia i la Lola fa unes aquarel.les molt maques, jo tampoc no estic descontenta. Un altre dia, aprofitem aquesta hora on el sol a l'estiu no s'acaba de pondre mai, i anem sota el pont de "casa", el de Hammersmith.

En un racó, més amunt -el Tàmesis té molt meandres- on hi ha una illa al mig del riu. És una illa privada, hi pots arribar per una pasarel.la, i passsejar-te per uns caminets diguem-ne públics. Et mires des de les tanques unes casetes amb jardinet, que tenen totes la particularitat de tenir una vegetació exuberant. La Lola diu que li recorda el tròpic.

Londres. La banda oest del riu, la placidesa

De Londres estant, la banda est del riu és portuària. La banda oest és campestre. Tàmesis amunt hi ha racons amb gent que es relaxa, que fa picnics, que pren el sol...
Ajuden a la placidesa els arbres immensos que voregen el riu. Hi ha uns plàtans amb uns diàmetres tan grans que és impossible d'encabir-los en un quadern. Dues dones seuen callades en un banc.

Musulmans a la Gran Bretanya

A Londres, a la National Library, hi ha una exposició sobre l'origen del llibre. Un home la visita amb quatre criatures, d'uns 8 o 9 anys. Un nen i tres nenes. Les nenes porten bambes, texans, anorac i un mocador enorme que els embolica el cap. Les orelles, el front i el coll perfectament invisibles, i no parlem ja del cabell. M'hi fixo. El nen és tranquil. Elles són més i potser per això són més mogudes. Es miren les coses, fan broma, corren una mica. Tot com si el mocador no hi fos. L'home, -potser és el pare- dóna alguna explicació, vigila, però no renya. Em penso un moment com si jo fos una d'elles. Potser no veuria el mocador, però ara segur que tindria calor.
Pel carrer moltes noies i dones porten mocadors. Entenem-nos: d'aquests que ara en diem vel. Veig sobretot noies amb pantalons texans.
Al supermercat un parell de caixeres duen mocador negre sobre l'uniforme. De tant en tant riuen amb les treballadores de les caixes del costat, una rosseta pigallada amb piercings i una negra grassoneta amb el cabell estirat.
Al metro puja una d'aquestes jovenetes amb anorac i mocador. Obre la motxilla, en treu un llibre i llegeix amb fruïció. El títol: Sex, Passion and Love.

Al mercat de Whitehall hi ha molta gent amb vestits que denoten origen musulmà. Una dona porta un mocador de color carbassa, molt vistós i es tapa nas i boca amb un drapet negre subjectat al clatell amb un velcro. Em sembla que s'ho ha fet ella. Molt funcional. També pot servir per a un atracament.
Entre dues parades de venda ambulant, una taula de propaganda islàmica. Sobre el taulell, fulls impresos i al costat dos o tres barbuts morenos, amb roba blanca, palplantats amb cara sèria. Un barbut també vestit de blanc, però ros, està fent una arenga amb to agressiu, per un megàfon. En anglès. L'únic que entenc: "...nosaltres, musulmans creiem en Moisès..." Bueno. La gent passa comprant sense fer-li cas.
Em comenten que el radicalisme islàmic té molt d'èxit entre els nois joves. I també sento una altra opinió: que la confraternització a Gran Bretanya en gran mida es fa als pubs, bevent, però que els musulmans no beuen alcohol i això crea una barrera.
A Edinburgh hi ha una gran mesquita moderna al centre de la ciutat. Diuen que l'han pagada els saudís.
Els escocesos, i suposo que els anglesos també, es venen les esglésies. Potser no s'hauria de dir així, el cas és que he vist esglésies que són botigues de souvenirs, botigues de coses normals, bars, una convertida en un teatre -una mica alternatiu, això sí- i també n'he vista una que era una consulta mèdica.
A Londres, a St Martin in the Fields, hi ha un bar instal.lat a la cripta i amb un vas a la mà et pots passejar per sobre les pedres tombals.
No he vist, però, com al centre d'Amsterdam, cap església neogòtica convertida en mesquita. Allò que feia tanta por a la Ferrussola es veu que no treu la son als holandesos. O potser a alguns sí, però d'altres passen amb bicicleta impertorbables davant la mesquita. Els nous propietaris han col.locat les tres boles i la mitja lluna dalt de l'agulla gòtica més alta.
A Londres he conegut una parella de professors espanyols que tenen una filla casada amb un iranià. Un iranià mig londinenc. Han anat a Iran a conèixer la família política. El consogre és un científic que havia estat professor a la Universitat de Teheran, fins que diu que es va fastiguejar que els proselitistes de la revolució li interrompessin les classes per cooptar nois per anar al front. Era quan l'Iran i l'Irak estaven en guerra. La parella espanyola diu que s'han sentit tan propers a la família iraniana, "en valors, en el concepte de la família".
I acabo aquesta lletania dient que a Edinburgh no he trobat ni una merceria que no fos pakistanesa. Hi venen més lentejuelas que a les catalanes i roba de setí de tots els colors de l'arc de Sant Martí.
__________________
(Vegeu també: nota sobre l'exposició "Occident vist des d'Orient" i notes sobre el vel islàmic a França)

Ai, les russes blanques...

Com deia fa bastants dies, aquest estiu hi ha hagut a la Royal Academy a Londres una exposició antològica sobre l'obra de Tamara de Lempicka.

Reprodueixo aquí a sobre un dels seus quadres, una Dama de verd, que va aparèixer en un magazine de La Vanguardia, fa temps. No vaig retenir llavors el nom de la pintora: Tamara de Lempicka. Veritablement, sona exòtic. Alguns apunts:
Tamara de Lempicka és filla de pare rus i de mare polonesa. El 1919, just amb vint anys, marit i filla petita, arriba a París, escapant de la revolució bolxevic.
Tamara de Lempicka pinta molt bé, treballa dur i es fa un nom com a retratista.
Té un estil personal molt marcat i, a la vegada, se situa completament dins els corrents i la moda de l'època.
Una mica de cubisme, una mica de futurisme i molta sensualitat; un xic de "bojos anys vint" i de "París era una festa", l'ambient de l'art déco. Luxe i una determinada modernitat.
Com a exemples d'aquest futurisme, observeu els grataceles que apareixen al fons d'aquest quadre:

O el cotxe esportiu del seu autorretrat. Igualment, al quadre on pinta el seu principal mecenes, el doctor Boucard, el representa, com a home de ciència que era, amb els seus instruments de laboratori a la mà (per cert, va ser l'inventor del Lacteol, medicina que sonarà als que hagin tingut criatures petites amb diarerres).

Al començament de la Segona guerra Mundial va emigrar amb el seu segon marit a Amèrica, possiblement empesa per la seva ascendència jueva. Els quadres de la nova etapa ja no són el que eren. És curiós. És com si passada una moda i una etapa d'opulència, després de la guerra ja no es pogués continuar fent allò que havia fet amb èxit i se sentís perduda. Hi ha algun quadre amb refugiats, algun altre de motiu religiós, però jo diria que és clar que allò ja no és el que ella sent.
La seva vida, en part, va ser com un reflex de la sofisticació representada en els seus quadres. Se li atribueixen amistats i activitats, i també l'exhibició de joies, roba i pells, que s'adiuen amb el glamour que volia evocar a la pintura, i que crec que és evocat igualment en el retrat que ve a continuació: sembla ser que els fotògrafs van estar dues hores per fer-li la foto. Les llegendes no s'improvisen. I ella es va bastir una identitat de personatge poderós, triomfant, escandalós i eficaç.

El Temple londinenc

Deixem els squares i anem als espais del barri londinenc del Temple.
Entre carrers, carrerons i passatges s'obren clarianes, a mig camí entre les places públiques i els patis particulars. Són llocs de clima especial.
He de confessar la meva vena papanates: vaig anar-hi a fer el xup empesa pel capítol de la novel.la El còdigo da Vinci que transcorre en una d'aquestes places tan tancades.
(Podeu clicar sobre les imatges per amplir-les)

Tot el barri és ple de despatxos d'advocats, és una cosa tremenda. Totes les casetes anuncien oficines públiques i privades que tenen a veure amb la justícia. Em va semblar que totes les finestres deixaven entreveure arxius_mt i classificadors i paperassa. I els carrerons i placetes eren travessades per advocats, vestits amb l'estil formal dels que són de l'ofici. Anaven per feina.
I allà al mig hi ha l'església rodona dels Templers, amb un detall a fora que em va agradar molt: una columna amb una escultura amb dos cavallers dalt d'un mateix cavall.

Novel.la a part, el lloc val la pena.

Els squares

Tornem enrera. Encara és l'estiu i som a Londres.
Ajeure's als parcs.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Els squares (2)

Els squares londinencs s'omplen a l'hora de dinar.
Vénen empleats de tot arreu. Races variades. Es treuen sabates. S'afluixen corbates. S'obren bosses de paper. Menjar no t'hi fixis. Relax mesurat.

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

E. Hopper

(Val la pena que cliqueu per veure les imatges ampliades)
Aquest estiu, a Londres, he vist dues exposicions antològiques que han valgut la pena. La primera, la d'Edward Hopper a la Modern Tate (en va informar la
Teresa Amat). La segona, la de la glamourosa Tamara de Lempicka, la deixo per a la propera entrada.
Aquí hi ha un link amb la biografia d'Edward Hopper i un llistat de les pintures, on podeu clicar i fer zoom. És d'aquesta web d'on he tret les imatges de Hopper que poso en aquesta nota.
En els quadres crea ambients molt especials: espais buits, espaiosos, on es palpa el silenci,

amb personatges solitaris, immbòlis, que ... somien, esperen, s'avorreixen? Hi ha alguna cosa de desolació i de nostàlgia.

Un altre aspecte és el del voyeurisme. Hi ha diversos quadres amb personatges (dones) dins una habitació, vistos a través de la finestra, alguns molt innocents:

d'altres amb picardia (aquí sota, un dibuix meu inspirat en un d'aquests últims):

(Podeu trobar l'original clicant aquí i tirant una mica avall.)
Sovint les escenes estan relacionades amb el viatge, la carretera, l'hotel, l'habitació d'hotel, una casa des de la vora de la via de tren...

Alguns olis també fan referència al cinema, el dels anys 40. Un dels seus quadres més famosos és Nighthawks (1942), ocells de nit, que a mi em fa pensar en la pel.lícula "El falcó maltès".
(Cliqueu, per ampliar la imatge, si us plau)

Són molt conegudes les tres imatges que segueixen: edificis retallats contra el cel i vistos des d'abaix; és una perspectiva molt efectista.

Algun cop he fet servir l'expresssió "sembla una casa del Hopper", en concret referint-me a aquesta casa d'aquí a sota, que vaig dibuixar fa anys al Camp de Tarragona.

Hammersmith

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Em diuen: "Aquí al barri, el riu treu el cap més avall. Arriba-t'hi que t'agradarà, és com un poble".
El barri és Hammersmith, amb una estació per on passen tres línies de metro, és a dir que no som a cap extraradi. Vaig fins al riu, que és a tocar, però he de travessar un parell de vies ràpides d'aquestes tan antipàtiques que hi ha en ple Londres. I sí, allà hi ha una ciutat ben diferent.
Hi ha cases de dues plantes a carrers molt tranquils, algun pub, el river path, el caminet que voreja el riu, i molta vegetació. A les vores de l'aigua hi ha ànecs, al mig una illa.
Passo per una caseta que té un rètol commemorant que aquí hi va viure William Morris, l'artista i ideòleg del moviment de les Arts and Crafts del segle XIX, i que també va ser biblioteca i lloc de reunió del grup socialista del barri, impulsat igualment per Morris.
És una casa petita, victoriana, vermellosa, feta amb rajoles de terracota que imiten pedres, fruites i flors. Canvien les formes, però el color sempre és el mateix.

A l'alçada de Hammersmith és on es fan les competicions dels clubs de rem d'Oxford i Cambridge i hi veig passar remers. Res, però, comparat amb dos dies després.
És dissabte, són tres quarts de vuit del matí, i sóc més amunt, a l'alçada del pont de Chiswick (pronunciar Txísik, com Greenwich, que es pronuncia Grínitx).
Aquí hi ha diversos clubs de rem i gent remant al riu i d'altra que amb botes altes de goma pugen i baixen les barques (és un dir, semblen piragües). La Lola, que em té a casa seva i que és qui m'informa i qui m'ha portat fins aquí, se'n va a remar. Amb estil, com podeu veure:

Jo aprofito per anar pel path, riu amunt, fins a Richmond.
És un passeig entre arbres frondosos i alguns passants anglesos que saluden. "What a lovely day, isn't it?" Em creuo amb un indi que també passeja a aquestes hores del matí.
Em ve al cap el llibre de la Doris Lessing "En busca del inglés": el 1952 arriba a Londres per primer cop per instal.lar-s'hi, procedent de Rhodèsia, l'actual Zimbabwe, i vol conèixer "l'anglès" de veritat, aquell de què tant ha sentit a parlar de la colònia estant. Penso que aquest caminet, aquest dia, aquesta hora és ideal per trobar l'anglès, suposant que l'anglès de la Doris Lessing dels anys 50 existeixi encara o hagi existit mai.

Després m'explicaran les normes per remar pel riu.
Per quina banda s'ha de remar?
Depèn de si es puja o de si es baixa, però a més depèn també de si la marea està pujant o baixant.
Ah, i encara hi ha altres normes: si el teu club és en una banda del riu i et toca remar per la banda contrària, has de travessar..., però no per qualsevol lloc, sinó que s'ha de fer per uns punts enigmàtics que no estan senyalats enlloc i que no se sap qui ha decidit: a l'alçada del pub The Dove, sota el pont de Chiswick i vés a saber...

Per a la Teresa Amat. Des de l'últim pis de la Modern Tate

Com que la Teresa Amat ens recomanava l'exposició d'Edward Hopper a Londres, li dedico, tal com vaig prometre, un dibuix fet des de la terrassa de dalt de tot de l'edifici del museu (que era una central tèrmica i fa molt d'efecte).
(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)

Hi he afegit alguna grua i no hi he fet sortir un edifici que hi ha a la banda dreta. És com una torre-supositori o torre-coet, crec que del Norman Forster, amb uns rombes que fan que la torre de la plaça de les Glòries de Barcelona sembli elegant en comparació.
Avui, en honor a la Teresa, que m'ha animat més d'un cop, ensenyo trampes, i us poso el dibuix també en vermell, quan l'original era de colors, però no m'acabava de fer el pes. Hi ha uns programes per modificar dibuixos que són una passada.

De totes maneres no volia parlar d'aquest tram tan cèntric del riu, sinó d'un tros de més amunt que em va fer descobrir aquest estiu una altra cara de Londres.
Proper post: El Tàmesis, de Hammersmith a Chiswick