El camí de Santiago 10 La gent

Al Camí de Santiago és important l’aspecte humà o social. Així com a Barcelona, si vas al cinema i sou vuitanta a veure la mateixa pel.lícula, a ningú se li acut girar-se al final i preguntar al del costat “T’ha agradat?”, en aquest camí s’entén que és al revés: qualsevol es pot adreçar a qualsevol altre. Esteu fent el mateix. Així doncs, la gent que fa aquest camí es parla, es relaciona, es tracta.

Podria explicar moltes històries, però seran només uns apunts que demostrin la diversitat del personal.
Hi ha dues parelles que trobo a un bar descansant a mig matí i que em torno a trobar al vespre. Les dues dones a l’hora del sol duen aquesta mena de barrets o còfies. Al primer cop d’ull em fan pensar en exagerades amish americanes. Doncs no, m’expliquen que són de Lanzarote i s’han posat els barrets típics que es duien per anar a treballar al camp sota el fort sol. Després conec una noia de Lepe, província de Huelva, que treballa com a cartera a Lanzarote i que em confirma això dels barrets. També em diu que li agrada molt fer aquest camí per poder parlar en francès i en anglès.

Em fa l’efecte que al juliol hi ha més estrangers que indígenes. I més mestres que gent d’altres professions. Però no conec l'estadística. Això sí, he parlat amb alemanys-alemanys i amb alemanys descendents d’immigrants espanyols: amb una noia que és professora de castellà a Alemanya i que fa sola el camí, i amb un noi acupuntor que viatja amb el seu fill de tretze anys. El nen és alt, espigat, hiperactiu segons el pare i no parla ni un borrall de castellà. Això suposa un problema perquè tenen previst parar-se a Burgos, d’on són els avis i on estan retirats.

Hi ha un grup d’alemanys de mitjana edat que fan, diguem-ne, trekking per un tros del camí i després els recull un autocar. D’altres que es fan dur les motxilles per un taxi.

Parlo amb una parella de grecs i amb una altra parella mixta: ella és islandesa i ell mig anglès mig espanyol, molt preocupat amb les cremes i els factors perquè la seva walkíria no es cremi. Camino una estona amb una noia txeca i em torno a trobar els coreans que han dormit per terra a la mateixa habitació que jo a Pamplona: ella té mal al genoll i no sap si abandonar i anar-se’n a fer turisme a Barcelona. Camino estona amb una mestra danesa que ha estat tres mesos fent treball social a Chiapas i després amb una mexicana acompanyada del seu fill de set anys. El pare és suís, fa el camí en cotxe i els porta les motxilles.

Hi ha molts francesos que han començat el camí a França, al Massif Central, i expliquen que allà hi ha menys albergs i que dormir resulta car. Però que a alguns pobles hi ha gent que posa al jardí una taula amb menjar i beguda per als peregrins. Una parella molt jove va sortir de Figeac i ja fa un mes que caminen.

També em topo amb italians, amb bicicleta i a peu. La Maria Cristina és de Peruggia i com que ja té 68 anys ha decidit fer trams a peu i trams amb autobús. En arribar amb avió a Barcelona es va estar una nit en un hotel i s’hi va oblidar els bastons per caminar. L’hotel és vora casa meva i li dic que quan torni els hi aniré a reclamar.

N’hi ha de totes les edats. N’hi ha que van en parella, n’hi ha que van amb un grup d’amics, n’hi ha que van sols. N’hi ha que són tota una família amb els fills. Com que les taules per dinar i sopar a molts llocs són comunitàries, sopo amb dues germanes cordobeso-barcelonines. Una viu a l’Espluga del Francolí, l’altra a Ginebra, i com que els fills ja són grans han decidit fer una cosa juntes elles soles. També sopo un altre dia amb dos germans italians -home, dona- de cinquanta i tants anys. A la mateixa taula hi ha dues dones italianes que em sembla que són parella.

Conec un matrimoni empordanès que s’escridassa una mica massa. Dues dones del Montseny que són amigues perquè els seus fills de dotze anys juguen al mateix equip de hockey. Un que s’ha separat fa poc. Dues mestres de Durango pendents de si les convoquen a un claustre a mig juliol. Un tipus estrany que duu un carretó amb un gos i que ve de Montserrat (diu: Quan arribes a Lleida has d’agafar el tren. Qui travessa els Monegros?). Evito un grup de matrimonis saragossans. Parlo amb cinc dones de Sant Sadurní que tenen el marit d’una d’elles seguint-les amb cotxe, motxilles i una nevera amb xampany fresc.

Al començament em va sorprendre: hi ha gent que repeteix el camí. Després crec que ho vaig entendre, és un exercici que pot crear addicció. Hi ha un matrimoni de Jaén/Badalona que el fan per cinquena vegada. Un noi de Terol/Alacant que l’ha fet en bicicleta i ara l’està fent a peu. I gent que n’ha fet un tros i aquest estiu en fa un altre.

Després hi ha la gent dels pobles. Al bar del poblet de Sansol em donen pa amb tomàquet de veritat: l’amo és català. Abans d’entrar a Logroño, una dona que es diu Felisa té muntada una paradeta amb souvenirs i dóna mapes de l’Ajuntament per travessar la ciutat. Té una llibreteta on fa un pal per cada u que passa: A aquellos japoneses ya los he apuntado. Al mig del camí he vist una taula amb un cistell de cireres, bosses de plàstic i una balança. No hi ha ningú, però sento cavar darrera una tanca. Pregunto amb veu alta a quant van les cirers Cuántos kilos quiere? Unas cuantas para el camino. Coja las que quiera y deje la voluntad. Adiós, gracias. Adiós. A aquest no li he vist la cara.

I després hi ha els affaires amorosos que veus teixir (i desteixir). Uns comenten: És que si no, això no seria un camí ni seria res.