Històries de nens a les guerres

Avui m'ha tocat anar al tanatori a donar el pèsam a una parenta, molt gran. Per no parlar del mort, li pregunto per una història que més o menys ja em sé: les seves colònies infantils i el pas a França acabada la guerra.

M'ho explica amb detalls nous.
L'any 1939 tenia nou anys i els seus pares la van enviar amb un seu germà més petit a unes colònies a Cardedeu. És un moment en què a Barcelona comença a escassejar el menjar i em diu: Va ser ta mare la que va recomanar aquestes colònies als meus pares.

Es nota que allà s'ho va passar bé. Era una casa molt gran i just davant teníem un bosc on anàvem a jugar i a fer exercici... A la casa hi dormíem i hi menjàvem i un professor ens donava les classes. Hi havia unes dones que s'ocupaven de la cuina, de repassar la roba..., em sembla que també tenien la canalla allà i elles hi estaven com empleades. Els diumenges ens venien a veure la mare i la tieta, i estàvem molt bé. Però es veu que la guerra ja anava de baixada i ens van dir que havíem de marxar, així, molt de pressa, que allà hi vindria l'exèrcit molt aviat i que en aquell bosc hi plantarien els canons i que les criatures podíem prendre mal. Res, que havíem de marxar. Ens van dur en  autobús cap a la frontera...

Totes aquelles imatges tristíssmes que hem vist en fotos en blanc i negre, de cues de refugiats cap a França, dones, criatures, vells, homes amb la mirada vençuda, paquets i farcells, és el que va veure ella per la finestreta de l'autobús.

Era terrible, tota aquella gent a la carretera, amb carros, amb bultos, alguns llençaven les coses pels barrancs perquè ja no les podien arrossegar, devien pesar molt, o potser els hi havien dit que a la frontera els hi prendrien. Llençaven maletes, robes, de tot. N'hi havia uns que arrossegaven un carretó amb gàbies amb conills vius, devien ser per menjar-los pel camí... No sé, jo mirava de no separar-me del meu germà que només tenia set anys. Em va sortir un esperit de germana gran, com de mareta. Quantes coses que s'aprenen en aquestes situacions, que gran que et fas de cop!

No hi havia manera d'arribar a passar la frontera de tanta gent i tantes cues, no sé quant de temps vam haver d'esperar, però el que sí que recordo com si fos ara és una dona que va venir a veure si podia tenir la criatura a dins l'autobús nostre. Tant esperar, s'havia posat de part i imagina't allà al mig, va demanar de poder parir a la part de davant de l'autobús, al costat del conductor.

Quan van arribar a França el seu professor es va dedicar a buscar famílies que acollissin els nens i els va revelar que en realitat era capellà. Es veu que ens havia donat les classes amagant-se que ho era i nosaltres algunes vegades havíem fet broma i com que tenia una mica de calba dèiem: "mira sembla la coronilla d'un capellà!"
A França estan instal.lats en una caserna: Dormíem a terra, a sobre d'unes màrfegues de palla i la roba se la rentava cadascú en unes piques allargades que eren els abeuradors dels cavalls. Jo rentava també la del meu germà. Em torna a dir que allà s'hi va fer gran per força.

Aviat ens van trobar famílies. A mi em van enviar a Clermont Ferrand i al meu germà a Bèlgica. Jo no me'n volia separar de cap manera, del meu germà, perquè me'n sentia responsable, però el professor em va dir que no em preocupés que ell vigilaria que tothom estigués ben instal.lat en famílies i que no se'n tornaria a Barcelona fins que no ho deixés tot ben lligat, que no passés ànsia. 

A Clermont Ferrand va ser acollida per una família que tenien dues filles de la seva edat.
L'home feia com fan els francesos, que quan plegava de la feina anava al cafè a prendre un alcohol, i allà es veu que els altres que també hi anaven li van començar a dir que si jo era una refugiada espanyola és que era d'una família de rojos i que més valia que no em tingués a casa que potser tindria problemes... O sigui que, ja veus, em van tornar i vaig haver de viure a la caserna un altre cop i a rentar la roba a l'abeurador. Però vaig tenir la sort que una mestra de l'escola on vaig anar mentre era amb la família m'havia agafat bastanta simpatia. Es veu que havia estat un temps a Barcelona i parlava una mica català. Em venia a veure els diumenges i fins i tot em va comprar un vestit d'un estampat de floretes, molt bufó. El vaig guardar molt de temps. Em va demanar l'adreça de casa meva i els va escriure perquè sabessin on era, i finalment amb gestions aquí i allà vaig poder tornar a casa, a Barcelona.

El seu germà, a Bèlgica, hi va estar més temps, en una família que l'estimaven tant que se l'haguessin volgut afillar per sempre. Però la família catalana va continuar insistint i va acabar tornant.

Hem passat l'estona amb aquesta història i quan he marxat he pensat que ara els nens van al psicòleg per no res.