dissabte, 17 d’agost de 2013

Camí de Santiago 54. Esglésies, cementiris, pedres i menhirs

Moltes de les esglésies dels pobles estan envoltades pel cementiri, és a dir que hi ha un mur que encercla el cementiri i al bell mig hi ha l'església. Per tant, per entrar a l'església has de passar abans pel cementiri. M'ha vingut al cap que és com posar el lloc de pregària a dins d'un dolmen, que no era més que una tomba comunitària prehistòrica.

I parlo de dolmens, perquè les pedres en aquest tram gallec són omnipresents:
A les àrees de descans de les carreteres, les taules no són de fusta, sinó que són blocs plans de pissarra, d'una peça -parlo de taules grans per menjar-hi ben bé vuit persones!
Em fixo en l'escaleta per entrar en una casa que té la porta principal una mica elevada. Ni volta catalana ni biga inclinada per sostenir els graons; és una escala massissa, de pedres, de dalt a baix. No sé si m'explico, vull dir que no hi ha cap forat que sigui "un sota escala".
Molts camps estan delimitats amb filferros de punxes, però no hi ha estaques de fusta per aguantar el filferro, sinó que fan servir grans pedres, més o menys planes, aixecades i clavades a terra (vegeu el dibuix).

En un lloc apartat, un lloc emboscat sense altres cases, apareix un bar, del no res. Es diu "O carteiro". I al costat del bar hi ha un menhir. Un menhir modern, aixecat deu fer pocs anys, amb un rètol entendridor que diu "En homenaxe ao carteiro Alfredo". M'imagino hiverns de neu, camins impracticables, i el carteiro Alfredo ben abrigat travessant el bosc per venir en aquest lloc tan aïllat a dur la carta del noi que és a la mili o del parent que va marxar a Amèrica.

Cap comentari: