Trilogia sobre la Revolució Cultural: 2 La distància

El dia anterior parlàvem de l'exposició fotogràfica sobre la Revolució Cultural xinesa al CaixaFòrum. Arran d'aquesta mostra vull dir alguna cosa més, sobre la Margarita i el seu pare, que van viure directament la Revolució Cultural, i també sobre com és de lenta a vegades la reflexió a propòsit d'un fet històric.

En la nota biogràfica del fotògraf Li Zhensheng hi ha de fet un resum de la cronologia de la Revolució Cultural:
El 1966 té 26 anys i està treballant com a fotoperiodista al diari de la seva província, Heilongjiang. Comença el moviment revolucionari i ell participa activament a la seva empresa en l'acusació i destitució dels membres de la direcció. A partir de l'any següent es veu immers en les lluites entre els diferents grups revolucionaris que s'acusen els uns als altres de no ser-ho prou. Al 1969 la direcció del Partit, recuperada per Mao Tse-tung, decideix posar ordre en tota aquella joventut que vaga per les ciutats i Li Zhensheng és enviat a reeducar-se a una comuna camperola, igual que molts altres joves. Dos anys després torna a treballar a la capital de la seva província i el 1972 dirigeix el Diari de Heilongjiang. No va donar a conèixer el material que avui s'exposa fins al 1999.
-----------------
El primer estiu de la Revolució Cultural, el del 66, hi va haver set aparicions de Mao Tse-tung a la plaça Tian'anmen davant de multituds de guàrdies rojos.
¿Quants eren els milions de joves i adolescents xinesos circulant a peu i amb tren pel país, camí de Pekin, per si podien veure el Mao? Dotze milions? Vint? El doble? Eren molts milions.
Entonce' lo' chico' hacía' lo que quelía' em diu, impotent, la Margarita, amb el seu castellà-xinès sense consonants finals.
Ara, amb més informació i amb la perspectiva dels anys, és fàcil veure-ho amb distància. Llavors, en calent i des d'Europa, embriagava.
L'oposició al monolitisme soviètic, a l'encarcarament, la il.lusió d'una altra manera de ser revolucionari.
-----------------
A l'exposició es mostra un vídeo amb una entrevista actual al fotògraf, que té interès justament pel recul que pren respecte als fets de què parla.
Ajuden a reflexionar alguns dels llibres que toquen el tema:
Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie, és una perla des de tots punts de vista, començant per la seva concisió. És un relat ple de matisos que suggereixen moltes idees, ambientat en una comuna pagesa on es reeduquen uns joves ciutadans.
Cisnes salvajes, de Jung Chang, Ed. Circe, és la narració de la vida de tres generacions de dones, l'última de les quals viu la Revolució Cultural en plena adolescència. Té molt d'interès memorialístic, més que no pas literari. La Margarita ha llegit el llibre i marca distàncies: Esta chica pasó má' mal que yo.
Hi ha un tercer llibre, Ser dona a la Xina, de Xinran, Ed. 62, que recull històries de dones xineses que van ser difoses en un programa de ràdio conduït per l'autora del llibre. És un testimoni valuós, però més radiofònic, una mica morbós, amb molts exemples d'abusos sexuals, alguns dels quals ocorreguts durant els anys de la Revolució Cultural.
Sortint de l'exposició em vénen a la memòria fets i converses que al fil dels anys van ser flashos de lucidesa.
El primer, la lectura del llibre Deuxième retour en Chine de Claudie i Jacques Broyelle, que havien marxat entusiasmats a treballar un any a les Edicions en Llengües estrangeres a Pekin i en van tornar el 1976 esparverats
Una conversa a finals dels anys setanta, amb uns turistes que tornaven del Perú: En aquell poble de mala mort, hi havia un iaio amb ponxo, arraulit contra una tanca, mig endormiscat al solet. I a la paret de darrera seu, una pintada recent, formidable: "Abajo el traidor Lin Piao".
Eren els anys del Sendero Luminoso al Perú i els del Pol Pot a Camboia. El Lin Piao, de ser el "dofí" del Mao, havia passat a fugir en un avió en direcció a la URSS i a estrellar-se a Mongòlia.
El 1976, a la mort de Chu En Lai (pocs mesos abans que la de Mao Tse-tung), la plaça Tian'anmen havia vist desfilar, durant dies, milions de persones en una manifestació espontània de dol que va ser interpretada com un elogi popular al relatiu seny del personatge, enfront dels excessos dels altres dirigents.
Després de la mort de Mao, només va fer falta un mes, un de sol, perquè fos detinguda la seva dona i se l'acusés de totes les intransigències. Ella i els seus tres companys polítics van ser batejats la banda dels quatre, motiu amb més reminiscències de bandolers de camí ral, que de polítics d'un país tan gran.
Ens queda acabar aquesta trilogia el dia que ve amb una història de novel.la: 3.- La Margarita i el seu pare