La dignitat de les víctimes
Estic llegint un document interessantíssim. Es tracta d’un recull de cartes escrites des del front de l’Ebre, del maig del 38 al gener del 39, per un jove catedràtic de llatí, Eduard Valentí, llavors tinent republicà amb 29 anys.
Durant aquests vuit mesos escriu a la seva nòvia una carta diària, explicant el que ha fet. El conjunt proporciona una visió impagable sobre l'anar fent de cada dia a la guerra, sobre la quotidianitat de la guerra (o de les guerres).
Amb tot, el millor són les descripcions finíssimes sobre el caràcter dels homes i les seves relacions, dignes d'un humanista.
Transcric una perla d’una de les cartes:
[del 2.10.38]
“[...] Aquest matí un aparell de caça que venia de l’Ebre ha hagut d’aterritzar prop del poble i han fet presoner el pilot. L’han portat a l’Estat Major; allà l’hem interrogat mentre s’esperava per portar-lo al C. d’E. Ha estat una escena interessant. El noi s’ha portat molt bé, amb molta serenitat i una gran dignitat. En aquestes escenes el que queda millor sempre és la víctima, i en aquest cas ell en tenia consciència. Els d’aquí s’han portat bé encara que amb moments de mal gust. Ja saps com és de rar trobar gent discreta i delicada. El presoner era un xicot jove, pilot civil abans de la guerra, segons ha declarat. Encara que serè, estava que es veia que la sang li bullia. A cada exabrupte indelicat dels d’aquí es tancava en un mutisme despreciatiu de bastanta categoria. [...]”
M'agradaria tornar sobre aquestes cartes un altre dia, però sembla que se'n farà una edició i els qui la preparen m'han dit que m'esperi que es publiquin
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada