dilluns, 5 d’octubre de 2009

Sorpreses

Arrel del mail rebut l'altre dia amb el text sobre la grip nova, de Teresa Forcades Vila, que vaig publicar, vaig buscar a la xarxa informació sobre aquesta metgessa.
Doncs bé, és doctora en medicina per la Universitat de Barcelona, es va especialitzar als Estats Units en medicina interna i el seu camp actual és la salut pública i la medicina alternativa. També es va llicenciar a Harvard en Teologia. Té quaranta-tres anys. És monja benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat.
M'he llegit alguns dels seus textos i he vist alguns videos. La sorpresa ha anat en augment.
Ara m'han comentat que no estic al dia, perquè ja fa temps l'han entrevistada a La Contra de La Vanguardia, a TV3, a ...

Dono alguns links:
-la seva web oficial, molt completa, amb els textos publicats.
-un video de TV3 de l'any 2006 amb una entrevista
-un link amb diversos videos d'entrevistes
- i l'entrada d'un blog amb una entrevista on parla d'aspectes personals de la seva formació i vocació.

Com que no sóc creient ni religiosa, la veritat és que he llegit en diagonal, però he topat amb algunes coses que m'he llegit senceres i que he trobat molt interessants.

Al treball Una perspectiva feminista dels origens cristians fa referència a la tesi doctoral d'una alemanya que ha estudiat epigrafia referida a dones que ocupaven càrrecs eclesiàstics als origens de l'era cristiana; bàsicament són inscripcions, sobre tombes, amb noms femenins i els seus càrrecs eclesiàstics: n'hi havia, doncs, que els tenien.
M'ha fet pensar en un acte de presentació d'un llibre, on la Maria Àngels Anglada, que era tan coneixedora de l'antiguitat i de l'època hel.lenística, s'explaiava davant els assistents sobre les dones sàvies que es refugiaven als monestirs per poder estudiar, llegir i viure aïllades dels invasors, dels guerrers, dels bàrbars... quan tot d'una amb veu molt forta va exclamar: "M'he preguntat moltes vegades ¿quan és que les monges es va tornar tontes?" Justament, aquestes inscripcions parlen d'abans d'aquest moment; i la Teresa Forcades es troba fora d'aquest moment.

L'altre text on m'he entretingut es titula El cas de la disfunció sexual femenina dins del treball Els crims de les grans companyies farmacèutiques. La dissecció d'aquest cas: les farmacèutiques volen crear una "malaltia" per poder-ne vendre el remei. No és només una denúncia d'aquestes companyies, fa pensar també en nosaltres, dones, i en la nostra sexualitat. Encara que és llarg, reprodueixo aquí sota (sense les notes, que trobareu en el treball linkat més amunt) aquest tros:

1. EL CAS DE LA “DISFUNCIÓ SEXUAL FEMENINA”

L’any 1998, l’empresa Pfizer, la principal companyia farmacèutica dels EEUU, va comercialitzar un medicament conegut amb el nom de Viagra pel tractament de la disfunció sexual masculina (concebuda com a disminució o desaparició de la capacitat d’erecció del penis). Tres anys més tard, a 17 milions d’homes de tot el món els havia estat receptat aquest medicament i el seu volum de vendes en un sol any (2001) superava el bilió i mig de dòlars [3]. Amb aquest nou producte, Pfizer havia superat amb escreix els criteris de definició d’un “blockbuster” que és el nom amb què es coneix en l’argot de les farmacèutiques un medicament amb un volum de vendes anual superior als mil milions de dòlars (o d’euros). Viagra és un medicament que utilitzen exclusivament els barons. Els directius de Pfizer van preguntar-se: “I si fos possible aconseguir un èxit semblant amb un producte similar dedicat a les dones?”. El problema era que així com existia un criteri aparentment clar per parlar de “disfunció” en el cas de la sexualitat masculina (les dificultats en l’erecció), en el cas de les dones això era molt més difícil de definir i, sobretot, de quantificar o avaluar objectivament.

L’any 1997 – pocs mesos abans que Viagra aparegués al mercat – ja havia tingut lloc a Cape Cod (Nova York) la primera trobada d’especialistes mèdics per determinar el perfil clínic de la “disfunció sexual femenina” [4]. La iniciativa, l’organització i el finançament d’aquesta trobada van córrer enterament a càrrec de 9 companyies farmacèutiques que estaven molt preocupades pel fet que no existís una definició d’aquest transtorn compatible amb un potencial tractament farmacològic.

Els promotors d’aquesta trobada inicial van triar entre els seus col·laboradors directes les persones que hi havien d’assistir. L’objectiu de la reunió era dissenyar l’estratègia més adequada per tal de crear una nova patologia en funció dels interessos econòmics de la indústria farmacèutica. Un any i mig més tard, a l’octubre de 1998, va tenir lloc a Boston la primera conferència internacional per a l’elaboració d’un consens clínic sobre la disfunció sexual femenina [5]. 8 companyies farmacèutiques van finançar aquesta conferència i 18 dels 19 autors de la nova definició “consensuada internacionalment” van admetre que tenien interessos econòmics directes amb aquestes o d’altres companyies.

Un any més tard, al 1999, va aparèixer un article a la prestigiosa revista JAMA titulat “Disfunció sexual als EEUU: prevalença i variables predictives” [6] en el qual s’afirmava, suposadament amb rigorosa objectivitat científica, que un 43% (gairebé la meitat!) de la població femenina dels EEUU patien la “nova malaltia” definida segons els interessos de la indústria farmacèutica. Els passos seguits per identificar la “població malalta” van ser els següents: 1. es va elaborar una llista de 7 “problemes” considerats cada un d’ells de prou pes com per justificar el diagnòstic de la nova malaltia si una dona els havia presentat durant dos mesos o més en el darrer any; 2. es va passar el qüestionari a una mostra de 1500 dones; 3. es van avaluar els resultats de manera que respondre que “Sí” a un sol dels ítems es va considerar criteri suficient per identificar la malatia. Un d’aquests 7 ítems definitoris de disfunció era l’absència de desig sexual. És a dir, que les dones que van respondre que no havien tingut desig sexual durant dos mesos o més en el darrer any, automàticament – amb independència de si estaven de dol per la mort d’un ésser estimat, preocupades per la manca o per l’excés de feina, atrapades en una relació insatisfactòria o gaudint d’una etapa de plenitud interior -, van quedar etiquetades de “disfuncionals” i van passar a engruixir el percentatge de candidates potencials per al tractament farmacològic que la indústria farmacèutica confiava poder desenvolupar ben aviat. Dos dels tres autors d’aquest article tenien vincles econòmics amb laboratoris farmacèutics.

El mateix any de la publicació d’aquest article, a l’octubre de 1999, va tenir lloc la tercera trobada sobre el tema, aquest cop organitzada per la Facultat de Medicina de la Universitat de Boston, però promoguda i finançada per 16 companyies farmacèutiques. El 50% dels assistents van admetre tenir interessos directes a la indústria farmacèutica [7]. D’aquesta trobada va sorgir el Fòrum per a la Funció Sexual Femenina que va celebrar dues conferències més a Boston gràcies al generós finançament de 20 companyies farmacèutiques liderades per Pfizer en els anys 2000 i 2001 [8].

L’any 2003, aquesta manipulació dels criteris mèdics en funció dels interessos comercials va ser denunciada per Ray Moynihan a una altra de les revistes mèdiques de més prestigi, el British Medical Journal [9], i els editors d’aquesta revista van rebre en menys de 6 setmanes un total de 70 respostes i comentaris en relació a l’article de Moynihan. 2/3 de les respostes van ser de suport i van confirmar la indignació creixent dels professionals de la medicina davant d’aquesta manipulació tot i que, com deixa ben clar una de les respostes, sense ells no podria tenir lloc. “És com quan la gent va a menjar al McDonalds i després es queixa que el menjar tan dolent que hi donen té la culpa que s’hagi engreixat” [10]. Si els metges no col·laboréssim amb els abusos de les companyies farmacèutiques, aquests abusos no tindrien lloc.

El desembre de 2004, l’agència reguladora dels medicaments als EEUU va impedir que fos comercialitzat el primer medicament destinat a guarir la “disfunció sexual femenina” (el pegat de testosterona dels laboratoris Proctor i Gamble) [11]. Els responsables dels estudis clínics – tots ells finançats i supervisats per Proctor i Gamble - havien presentat els seus resultats de forma esbiaixada de manera que el que eren uns beneficis dubtosos i uns més que probables efectes secundaris perillosos (càncer de mama i malaltia cardíaca), s’anunciaven com a beneficis clars i riscs negligibles. De moment encara no s’ha desenvolupat cap més medicament per a la disfunció sexual femenina, entre altres coses degut a una creixent consciència per part de tots els agents implicats dels efectes nocius de l’excés d’influència de les companyies farmacèutiques en l’exercici de la medicina [12]. La disfunció sexual femenina (com qualsevol altra malaltia) ha de ser estudiada en funció dels interessos mèdics de les dones afectades i no en funció dels interessos econòmics d’unes de les empreses més riques del planeta.

3 comentaris:

pere ha dit...

Vaig seguint la Forcades des de fa anys: un cervell i una dialèctica privilegiats.

(A tu és més difícil seguir-te: no sé què passa que no se'm marquen les actualitzacions que fas. Salutacions a la Mariona, a qui em temo que tampoc no seguiré com abans:-)

Júlia ha dit...

Una persona molt interessant. Em temo que aviat es començaran a ficar amb ella, ahir l'avui feia uns comentaris al seu vídeo totalment desafortunats.

Mira:
http://xiruquero-kumbaia.blogspot.com/

Eulàlia Petit Vilà ha dit...

Pere,
saludaré a la Mariona.
Amb les actualitzacions, doncs no sé, em sobrepassa...
Respecte de la Teresa Forcades, Júlia, gràcies pel link a l'Avui, m'he quedat de pedra amb el to. Em pregunto si allò que diu la gent "...estan pagats..." no és veritat.