Uns que punxen un corrent d'aigua poderós que surt amb pressió a l'exterior, sovint perforats a força profunditat amb instruments moderns. D'altres, anomenats aquí de llàgrima, són més modestos i en general més antics. Tenen una profunditat menor. Imaginem que un pou dels del primer tipus pot tenir 50m. de profunditat mentre que un dels segons en pot tenir 10 o 12. Aquests pous de llàgrima van a parar a una capa argilosa o similar, més o menys impermeable, i obren una cavitat que funciona aproximadament com una cisterna natural. L'aigua que hi va a parar de manera natural arran de les pluges, hi queda retinguda. La paraula llàgrima està motivada perquè és com si la terra subterrània anés plorant i l'aigua s'escolés poc a poc cap avall i anés omplint la cavitat.
Hi ha pous de llàgrima que són, a més, amb sabata, és a dir que quan els que excaven han arribat a aquesta capa més impermeable, excaven una mica més, lateralment, de manera que la cavitat tingui més capacitat. Aquests pous acusen molt la secada i també les pluges. Quan plou, durant un temps l'aigua és més tèrbola, i evidentment més abundant.
L'aigua es pot treure amb corda, galleda i politja, o bé amb bombes manuals. També hi ha bombes que funcionen amb electricitat, on n'hi arriba -no és el cas d'aquest tros-, o que funcionen amb motors de gas oil. Com més fàcil és treure aigua, més se'n gasta i més aviat baixa el nivell del pou. Per això a alguns trossos han decidit en un moment o altre de la seva història fer un altre pou i ara en tenen dos, que indefectiblement s'anomenen pou nou i pou vell.
Sigui com sigui cada casa té la millor aigua.
Els saurís o buscadors d'aigua tenen un nimbe una mica esotèric, encara que avui en dia acostumen a tenir empreses perforadores. Jo havia sentit a parlar de pèndols i varetes d'avellaner que s'inclinaven totes soles a mans del saurí. Quan vaig veure'n un de veritat (que a més es veu que era bo i que l'empresa li funcionava) vaig tenir una decepció, perquè va treure un rellotge de butxaca amb una cadena i li va començar a donar voltes com hauria pogut fer-ho qualsevol.
I aprofitant que hem sortit a fora de la casa, fixem-nos en el paisatge d'aquesta part alta del Camp de Tarragona, tocant a la Conca de Barberà.
Al fons, muntanyes pelades, la pedra clapejada del verd de les mates de boix i de ginesta. Un pi torturat per aquí i un altre per allà.
Més a la vora, camps llaurats separats per marges, trossos de terra vermella i trossos de terra grisa més pissarrosa. Vinya, olivera, avellaners, ametllers, algun garrofer, alguna figuera. De tant en tant un bosquet de pins i alzines bordes.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada