dimecres, 11 de juliol del 2012

El camí de Santiago 21. La pobra Palencia

Acabo el relat del tros de Camí fet l'estiu passat, entre Logroño i Frómista, amb un comentari sobre  Palencia.

Jo encara em trobava a la província de Burgos i començava a calcular quant em faltava perquè se m'acabessin les vacances i quan abandonaria la caminada. Volia saber si hi havia tren a Frómista i em vaig trobar amb un desinterès absolut per part de tota la gent a qui vaig preguntar. Em deien:

-No sé, Frómista es otra provincia...
-Esto está en Palencia, no sé, aquí aun estamos en Burgos...
-Ni idea, no he ido nunca para allá!
-De Palencia no sé nada, lo siento.
-Pues supongo que lo habrá, no sé yo, pero en Palencia habrá tren, digo yo...

Jo no els parlava de Marrakeix ni de l'altra punta de món, Frómista es trobava a dos dies de camí a peu! Al segle XXI dos dies de camí a peu no són res!

Quin desastre ser de Palencia i que els teus veïns ni et considerin ni et facin cas ni res de res! A veure, jo preguntava en uns pobles que no eren res de l'altre món, en uns bars que no eren fenomenals i a una gent que semblava molt corrent... Però no eren de Palencia i es veia claríssim que era una de les últimes coses que volien ser en aquesta vida!

Vaig travessar el Pisuerga pel Puente Fitero i vaig entrar a la província de Palencia, disposada a trobar-li alguna gràcia, si és que la tenia.

Que difícil!

En algun dels llocs on em vaig aturar vaig tenir el sentiment que han marxat tots els que han pogut. Aquelles màquines de segar immenses al mig dels camps em fa l'efecte que estan conduïdes per treballadors que arriben en Mercedes cada matí des de poblacions llunyanes. Quina solitud! A quins bars més rònecs vaig aturar-me!

Però deia que estava disposada a trobar-hi gràcies. Vaig seguir un tram de Canal de Castilla, amb unes ombres molt agradables. Hi havia uns pescadors de crancs, amb reteles -una mena de cistellets de xarxa-, que em van explicar les diferències entre els crancs americans i els autòctons i la normativa per pescar-los. A Frómista vaig visitar San Martín, una de les esglésies romàniques més maques que he vist, vaig comprovar que, sí!, hi havia tren i el vaig agafar fins a Palencia capital. M'hi vaig haver d'estar nou hores fins a poder agafar-ne un altre cap a Barcelona. Amunt i avall, vaig pentinar la ciutat.

(Vaig fer-me la idea que aquestes ciutats amb governs municipals del PP per on he passat tenen un fotimer d'estàtues instal.lades els últims anys, molt realistes i de temes tremendament costumistes: el maestro, el ciego, el aguador, el alfarero, la no sé qué... Una mica massa castizo!)