dijous, 11 d’agost de 2005

El termopolium de Lucius Betulius Placidus, segona part. (Un dia a Pompeia, 4)

Una mica més de Pompeia i una mica més de la xerrada, ja fa anys, d'uns arqueòlegs espanyols que havien excavat un termopolium (ep! el de Lucius Betulius Placidus!).
Deia que abans de parlar de l'hostaleria a Pompeia, varen explicar diverses coses sobre la ciutat, entre les quals que a les entrades de les cases sovint hi havia representats fal.lus que tenien la virtut de protegir les cases contra el mal d'ull. Em va fer pensar que a la muralla de la ciutat romana d'Empúries, al costat d'una de les entrades, hi ha un gran carreu amb un fal.lus esculpit.
Poso aquí a sota dos dibuixos de mosaics que es troben al museu de Sussa, a Tunísia, on hi ha aquest mateix motiu. Un llatinista em va dir que la paraula que hi apareix venia a significar Hola!. Me les vaig imaginar a l'entrada de les cases, com alfombretes molt curioses.
(Un dia potser m'animo a fer una nota sobre la similitud de molts d'aquests símbols, però de moment encara em fa por de no dir cap bestiesa.)
(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)
Anem ara al termopolium (sembla que el mot apareix a una obra de Plaute), on se servia vi barrejat amb aigua, llegums cuits, entre els quals cigrons, i fruits secs. També hi havia embotits, que estaven penjats una mica amunt.
Per les àmfores de vi trobades coneixen la procedència del vi que venien. Al costat de les àmfores, que eren grans, incòmodes de moure i tenien el coll estret, hi havia uns foradets on es guardaven les canyes buides que eren els instruments que servien per treure el vi de les àmfores i servir-lo als clients.
Funcionava de la manera següent: ficaven la canya dins l'àmfora, pel forat inferior s'omplia de vi, amb el dit tapaven el forat de dalt, treien la canya plena de vi de l'àmfora, la situaven a la copa o al recipient del client, treien el dit destapant el forat de dalt i abocaven el vi que hi havia dins la canya. Com un sifó.
Els preus estaven anunciats i han trobat també la caixa de recaptació.
Hi havia brasers per a l'hivern i taules plegables. I moltes llànties, perquè es feia força vida quan ja era de fosc. L'àpat principal i sovint únic era cap a les 7 del vespre.
Els arqueòlegs diuen que aquest era un lloc també de joc i prostitució, relativament petit, ja que tenia una sola sala amb triclinium. Es podia menjar dret o reclinat, diuen, mai assegut! Citen un autor clàssic que parla d'un pobre ximple que ha malmenat tota l'herència que va rebre: s'ho ha gastat tot menjant assegut! S'allarguen explicant que hi ha escriptors de l'època que donaven recomanacions sobre les converses a tenir durant els àpats: no diguis mai tonteries, només coses interessants. Molt sovint hi havia dos menjadors diferenciats: el d'estiu i el d'hivern. Quan un romà volia celebrar un banquet podia llogar una sala i també era freqüent que es llogués la vaixella.
A Pompeia han trobat cartells anunciadors o localitzadors de comerços, amb algun dibuix i fins i tot amb alguna frase, que podrien ser considerats precedents publicitaris.
Fins aquí arriben les coses una mica disperses que vaig anotar fa deu anys ja. En aquell moment vaig sentir fascinació per la feina d'aquells arqueòlegs. Podia semblar absolutament inútil esbrinar com se les enginyava en Lucius Betulius Placidus per treure el vi d'aquelles àmfores tan estilitzades, podia semblar un luxe asiàtic dedicar-se a la investigació de la seva botiga, però al mateix temps era com si veiéssim viu el taverner i el coneguéssim. Com si entenguéssim millor els bars d'ara. Potser va ser per això que l'exposició la vaig trobar tan atraient.
(El dia que ve sí que acabem amb això de Pompeia).

Cap comentari: