dilluns, 28 de novembre del 2005

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (20)

L'escola de Jules Ferry ha estat posada d'exemple durant molts anys, com una escola modèlica d'ensenyament primari on es formaven ciutadans, i encara ara s'ha de veure com s'enfilen els francesos amb l'assumpte del vel musulmà i la laïcitat a l'escola. Però aquests darrers temps es comença a criticar el sistema de la III República i es desempolsen llibres de text de l'època, xovinistes i nyonyos. No ens hauria d'estranyar, perquè la III República té els clarobscurs de tot moment històric i Jules Ferry no va ser només l'home de l'escola, sinó que va ser també l'home de la colonització a fons d'Algèria.
Agafem un punt que a la besnéta l'ha fet rumiar i que té a veure amb aquest francès unificador que s'ensenyava a col.legi. La Marie i el Léonard, com hem vist al començament de la història, eren originaris del Pas-de-Calais i ells mateixos explicaven una anècdota referida a la manera de parlar de la seva zona:
Una família de Calais es passeja per París i el nen, fixant-se en alguna cosa al carrer, diu en veu alta a sa mare: "Guet s'kat ki s'kof". Un nen parisenc el sent i exclama, espantat: "Voilà! des russes dans la rue!"
Es veu que aquesta mena d'acudit els feia riure molt, perquè sembla que, en efecte, a Calais pronunciaven d'aquesta manera tan cantelluda la frase: Guette ce chat qui se chauffe, és a dir Guaita aquest gat com s'escalfa. Per tant, el nen de Calais, pobre, no parlava rus, sinó que havia vist un gat al sol. La historieta, verídica o inventada, havia arribat fins a les besnétes i la frase amb el temps havia esdevingut guetaskatiskóf, un mot que jugaven a pronunciar molt de pressa enmig de les seves ximpleries en català. L'escola de què parlàvem tenia justament com a una de les seves funcions eliminar tots els guetaskatiskof de la geografia francesa i, de passada, també llengües i dialectes sencers, que es van batejar, o ja ho estaven, amb el despectiu nom de patois. Pensa la besnéta que aquesta alfabetització escolar va ser un altre d'aquests clarobscurs històrics i sent que té al cor emocions contraposades.
El cas és que aquests anys viscuts a Lyon els van fer a tots tres encara més francesos. A la Léona per descomptat, a la Marie perquè devia sentir-se orgullosa, nacionalment orgullosa, que la seva única filla anés a l'escola, com també se'n sentia d'haver-hi assistit ella. El Léonard, a la seva manera, tampoc no s'escapa de la influència republicana i bateja la seva gossa amb el nom de Marseillaise, però per aquest estil propi que té, del Léonard n'haurem de parlar més a la segona part d'aquest relat.
Després d'aquest periple per la ciutat, per la història i pels documents, ens tornem a preguntar per què el Léonard, la Marie i la Léona només s'hi van estar uns anys, a Lyon, i van tornar altre cop a Barcelona, on no els esperava ni casa ni família.
I aquí n'hi ha hagut molts que han volgut dir la seva:
-El Léonard devia tenir un embolic de faldilles...- suggereix el Ricard.
-Això són imaginacions.
-Però no m'estranyaria- insisteix.
-Jo penso que es devien haver fet massa expectatives i es van trobar que no guanyaven tant com s'havien cregut.
-Potser el Léonard tenia deutes...- el Ricard sembla com si tingués posat el dit a l'ull del besavi.
-També podria ser que decidissin marxar pel clima, perquè Lyon és molt fred a l'hivern i em sembla que la Marie estava delicada de salut.
-L'àvia tenia dotze o tretze anys quan van tornar, o sigui que ja havia acabat l'escola- la Mariona és la més partidària del col.legi com a eix principal de l'anada i la tornada.
A la besnéta se li ha acudit un altre motiu veient els pisos de la Croix-Rousse: les escales. Li ve al cap que la Léona ens explicava que pel seu barri cada dia passava un carro venent sopa i que les dones llençaven una corda per la finestra per pujar la sopa sense haver de baixar al carrer, una imatge que resum l'alçada dels edificis de sis pisos de La Croix-Rousse, on es devia témer d'anar tot el sant dia escales amunt i avall. No només veu la sopa lligada amb una corda que puja façana amunt, sinó que pensa que s'havia de pujar el menjar, la bugada, el carbó, potser fins i tot l'aigua, i que la Marie devia enyorar la comoditat de les casetes de planta i pis del Clot. Si es mira bé, no és cap bestiesa.
Fossin les raons que fossin, la de la salut de la Marie segurament va dominar les altres, perquè ella és evident que no estava bé i devien buscar un clima més atemperat i un lloc més confortable per viure. El cas és que tornen tots tres a Barcelona en una data desconeguda que es deu situar al 1910 o poc abans i el Léonard torna a treballar a la fàbrica de blondes de can Volart. Tenim a la carpeta dues fotos molt esgrogueïdes del Léonard i la Marie fetes ja al Clot, a casa d'un fotògraf del carrer Xifré. La d'ella és inquietant, perquè no queda res d'aquella dona forta que es va fotografiar a Lyon amb la seva filla Léona vora una taula. Ara només és un front alt sobre una cara xuclada, que amb prou feines s'endevina sobre el cartró de color esvaït.

Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i acaba a (Marie Sophie Dauchez 21 i fi)