Detinguem-nos en els antics habitants d'aquest urbanisme.
Canuts és el nom que rebien els teixidors de Lyon al segle dinou, una designació que a l'època es considerava pejorativa, mentre que a l'actualitat és reivindicada com un signe d'identitat, de manera semblant com ara fem en aquesta història.
Els canuts eren propietaris dels telers, però no de la seda, com veurem de seguida. Normalment un pis acostumava a tenir quatre habitacions amb una finestra cada una, i a cada habitació un teler, on treballaven tres persones, el canut, un assalariat anomenat el compagnon, i la canuse, és a dir la dona del canut. I el quart teler, preguntareu? Doncs el quart teler se solia tenir en preparació, ja que abans de començar a teixir s'havien d'enfilar una quantitat impensable de fils d'ordit, la besnéta no recorda si li han dit 800 ó 8.000. Però eren moltíssims. A la part posterior del pis, on hi havia menys llum, hi tenien la vivenda, una sola peça més o menys compartimentada, on es cuinava i es dormia.
Imaginem-nos les condicions de vida a partir de dos detalls que no són nimis. Les dones dels canuts duien la roba a rentar a fora de casa i Lyon era ple de bugaderies. Assecar la roba en una ciutat amb dos rius, humida i tan freda a l'hivern no havia de ser fàcil, però estendre-la a les finestres, per amples que fossin, era impossible, justament perquè les finestres eren grans per tenir-hi el teler a la vora i veure-hi bé, i no era cas d'anar amb cossis de roba mullada per on hi havia la seda, tan cara, que a més no era d'ells. També podem pensar que, havent de pagar, no es rentava gaire i ens estalviem parlar de la flaire que devia regnar.
I les criatures? Aquest és l'altre punt que ens fa imaginar la duresa de la vida. S'havia de recórrer a les nourrices, és a dir les dides o, si voleu, les mainaderes, perquè el treball de les canuses no els permetia ocupar-se dels nadons. Que la mainadera fos del barri era una xamba immensa, però cara, perquè hi havia molta demanda. Sovint les canuses havien de buscar mainaderes a pobles allunyats, fins i tot en un altre departament, i per tant quan rebien a casa la criatura ja mig criada, no havien tingut gaire ocasió de coneixe-la. La besnéta pensa ara amb tristesa en el sentiment de la Marie quan va haver de deixar la seva filla Léona a casa la dida del Clot. També pensa en el teler antic que ha vist funcionar a La Croix-Rousse, un teler Jacquard que encara està en marxa per a turistes, que li ha fet veure que una criatura aprenent a gatejar entre aquella maranya de fils de seda podia fer que tots acabessin malament dels nervis i que hi hagués un daltabaix familiar.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez 11)
Fa 5 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada