Té trenta-sis anys i deixa una nena de tretze. El seu viatge s'ha acabat, han passat justament tretze anys des que el 6 de juliol del 1897 va entrar esperançada i potser atemorida a l'Ajuntament de Sangatte amb el livret d'ouvrier acabat de fer. ¿Li va valdre la pena haver marxat de Calais, anat a Lyon, tornat de nou a Barcelona? ¿Va sentir aquests viatges com aventures cap a un món millor o els va viure com a fracassos? Les besnétes matisaríem les preguntes, faríem reflexions i donaríem unes respostes on reflectiríem més les nostres pròpies pors i il.lusions, que no pas les de la pobra Marie, hi hauria més veritat de cada una de nosaltres que de la nostra besàvia, que en tantes coses continua sent una desconeguda.
La besnéta també té a les mans un rebut del cementiri de Sant Andreu, datat el 12 de desembre, de cinquanta pessetes amb deu cèntims a nom de Léonard Langlois, pel pagament del nínxol durant deu anys. Al cap del temps, els encarregats del cementiri van retirar les restes de la Marie del nínxol de lloguer i les van dipositar en una fossa comuna, que més tard va ser recoberta per l'espai ajardinat del cementiri.
La Léona de gran, quan anava per Tots Sants al cementiri de Sant Andreu, s'ocupava de la tomba on hi havia enterrats el Léonard i la família del seu marit, però donava unes flors a les seves filles, perquè les deixessin al mig del parterre situat sobre l'antiga fossa. A la besnéta li ha sorprès veure que, encara avui, hi ha sempre alguna flor dipositada en aquest trosset de gespa i, en mirar les flors, pensa que les dones de Sant Andreu continuen recordant que algun familiar seu reposa ànonimament sota l'herba.
És un homenatge per a la gent senzilla que va ser enterrada en una fossa comuna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada