Dels primers anys a Barcelona en tenim poca informació i desconeixem com es devia prendre, la Marie, el canvi de país, de ciutat i de llengua. Tampoc estem segures de si van viure un primer temps al Poble Sec, al carrer Vila i Vilà, vora la central tèrmica del Paral.lel, però fos com fos molt aviat van instal.lar-se al Clot i el Léonard va entrar a treballar com a tul.lista a la fàbrica de can Volart, lloc que serà protagonista de la segona part d'aquesta història.
Sabem que, un cop nascuda la nena, la Marie no pot donar el pit a la seva filla Léona, perquè no s'acaba de trobar bé i sempre hem imaginat que arrossegava una tuberculosi. El fet és que l'ha de dur a ca una dida, una dida diferent de les que s'instal.len als pisos de les famílies de l'Eixample en aquest final de segle, considerades un membre més del servei. La de la Léona és una dida més barata, una dona del barri que cria la seva pròpia criatura i la nostra àvia a casa seva. Tenim alguna altra dada. Sabem que la Léona hi és ben tractada i que mantindrà un contacte afectuós amb aquesta família durant tota la seva vida. La relació de la Léona amb ca la dida serà important per al seu arrelament, sobretot perquè d'aquí uns anys, quan es trobarà sola, hi tindrà un recer. Però encara som lluny d'aquell moment, ara encara és una criatura de bolquers.
Hi ha una cosa més que coneixem d'aquesta època. Són els gelos de la Marie cap aquesta dida omnipresent en la vida de la seva filla, aquesta dona que li dóna el pit i amor, mentre que ella, la veritable mare, l'ha d'anar a visitar com si fos una forastera. Ho podíem preveure, sobretot si pensem que la Marie és en un país nou, sense família i que té la criatura fora de casa.
I ara la besnéta es pregunta per primera vegada: ¿s'hi sent bé, a Barcelona, la Marie, hi ha trobat el que ella esperava? Pregunta difícil de respondre, perquè ens és també difícil d'imaginar què n'esperava la noia de Sangatte, de la seva nova vida amb el Léonard fora de França.
Al Clot, on viuen, hi ha més francesos, alguns són tul.listes de Calais, però n'hi ha també d'altres bandes i d'altres professions. Les besnétes en van conèixer uns quants, molts anys més tard, que freqüentaven encara la casa de la Léona. ¿S'hi feia, la Marie, amb la colònia de treballadors francesos? No ens n'han dit mai res, el que sí ens ha arribat és que en una data imprecisa, quan la nena és encara petita, hi ha un canvi important en les seves vides.
Tornen tots tres a França, el Léonard, la Marie i la Léona. Tornen a França, però no a Calais, que la Marie i el Léonard senten com a terra cremada i prohibida, sinó que s'instal.len a Lyon, on viuran uns quants anys.
La nostra àvia ens n'havia parlat sovint de Lyon, la seva infantesa era Lyon, la seva escola i els seus jocs també eren Lyon. ¿Per què hi van anar, però? Totes ens ho preguntem i fem suposicions:
-A lo millor al Léonard no li agradava la feina a la fàbrica d'aquí.
-De fet a Lyon no va treballar a cap fàbrica, allà tenia el seu teler i la Marie rematava les peces. No sé, devien marxar per ser amos, per treballar pel seu compte.
-Potser la que no s'acostumava a la llengua i no li agradaven les coses d'aquí, era la Marie. Es devia enyorar...
-Bah! El que passa és que volien que l'àvia anés a escola a França, que l'escola a França és una cosa molt important- la Mariona ja ho té decidit.
Tot plegat són només suposicions, però la idea de l'escolarització, que a la besnéta d'entrada li ha semblat massa moderna per l'època, ara que s'ha fixat en la signatura tan decidida de la Marie en el livret d'ouvrier, ara que s'ha adonat que la besàvia també va anar a estudi, creu possible que fos un dels motius.
És per tots aquests interrogants que aquest estiu del 2005 ha decidit enfilar-se al barri dels teixidors de Lyon i us vol explicar el que hi ha vist i après.
Comença a (Marie Sophie Dauchez 1) i continua a (Marie Sophie Dauchez (7)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada