diumenge, 2 d’octubre de 2011

La immersió d'Einstein


Article d'Antonio Baños a Público.es del 30 de setembre

La immersió d'Einstein

Amb la notícia que potser els neutrins (amb els quals no tinc el gust) van més ràpids que la llum i que això tiraria per terra la relativitat descrita per Albert Einstein, em ve de gust rememorar la visita que el savi va fer a Barcelona convidat per la Mancomunitat el febrer del 1923. Aquells dies van ser molt significatius i, vistos des de la Catalunya actual, refermen aquella intuïció del mateix Einstein sobre el pas del temps, que ell qualificava de “només una tenaç il·lusió”. Les semblances entre aquell país que va astorar el savi i el nostre, orfe de saviesa, són inquietants. Tal com explica el sucós llibre de Thomas F. Glick Einstein y los españoles, les autoritats catalanes de la Lliga volien, amb bon criteri, que la visita donés llustre a la ciència catalana com a producte d’un país que emergia en l’escena internacional. Tal va ser la dèria que Sagarra, en un cèlebre article, va descriure la pena que sentia per no poder conservar la pissarra on el físic anotava i esborrava les seves fórmules. “Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altra pissarra”, va escriure el genial cronista.
Per això van omplir de senyeres el Saló de Cent, on es va rebre l’hoste. L’alcalde Enric Maynès li va parlar en català i La Veu de Catalunya va destacar que el batlle “ha pogut parlar-li en el llenguatge internacional de la ciència”, perquè llavors, com ara, es volia fer veure al món que el català no és una excrescència folklòrica i sí una llengua culta d’Europa. I, tal com passa avui, aquest gest també va ser criticat. En aquell cas, per la redactora Regina Lamo, del diari lerrouxista El Diluvio, amb l’argument que el català no l’entén ningú i seria millor parlar-li en una de les llengües grans…
El bon jan de l’Einstein també es va reunir amb Àngel Pestaña, de la CNT. En unes controvertides declaracions mai confirmades, es va publicar que ell es considerava així: “També sóc revolucionari però dins l’àmbit científic”. Preocupat perquè de Barcelona viatjava a Madrid a veure el rei, es va desdir en una entrevista a l’ABC. Encara avui, coses dites al país s’han de desmentir passat Lleida. Però alguna cosa sí que li va tocar de la situació catalana (que va conèixer per Rafael Campalans) perquè el mateix any 1923 va dimitir del Comitè d’Intel·lectuals de la Societat de Nacions. La biografia de Carl Seelig assegura que va ser per la Katalonishen Frage, és a dir, pel problema català. Segons sembla, va enviar la carta de dimissió a Marie Curie (uau!), en què es queixava que el Comitè només parlava amb els Estats i això li impedia “ser suport moral de les minories nacionals que resulten oprimides”. Anys després, en una carta al seu amic Adolf Marx, encara deia que escoltava de grat els discos de sardanes que li van regalar. Vet-ho aquí, Einstein era de la ceba.
Ara que tenim certa tirada a fer catalans insignes figures de la història, des dels germans Pinzón fins a Lionel Messi (que ha resultat ser lleidatà), proposo que, l’endemà mateix que la ciència moderna desmenteixi la teoria de la relativitat, fem Einstein català de l’any. Perquè ell s’hi avindria i perquè ens agrada el seu rotllo.
L’Esquella de la Torratxa, en els dies de la visita, ja va publicar: “Catalunya és terra de relativitat. Els catalans estem per lo relatiu exceptuant els d’en Macià, que
estan pel tot o res”. Ahir, avui, demà? Catalunya dins del continu espai-temps.

Cap comentari: