Vichy (4) A prop de gent que ve de lluny i de no tan lluny

(Continuació de Vichy 3 )
Entre tota aquesta gent del Cavilam, hi ha una brasilenya que dóna classes de francès en una escola d'un barri de favelas de Rio de Janeiro. Una altra brasilenya dóna classes de francès als nanos d'Amapà, prop de la frontera. Ens diu que són d'un medi humil, que tenen els pares emigrats a la Guaiana Francesa i que volen aprendre francès perquè està previst el reagrupament familiar i han d'anar-hi a viure aviat.
Una conversa amb un grup de professors madrilenys, que de tant en tant ens tiren alguna indirecta. Creuen que nosaltres cobrem més. Els dic que no ho sé, però que aquesta no és la veritable diferència. Insisteixo provocativament: "¿Queréis saber la verdadera diferencia entre vosotros y nosotros?" Es crispen una mica, s'esperen un discurs independentista i es posen en guàrdia. "Pues que vosotros trabajáis sólo por las mañanas y nosotros trabajamos también por las tardes". Se'ls talla la respiració, això no ho sabien. Acabem fent broma: "Si yo fuera Esperanza Aguirre, cada vez que os fuerais a quejar, os diría 'mirad que os voy a poner a trabajar por la tarde como los catalanes' ". Jo ric molt, ells no tant.
Hi ha dues alemanyes amb qui ens hem caigut bé. Les alemanyes tenen al voltant de cinquanta anys i donen classes a alguna Univesitat alemanya, formant futurs professos de francès. Són molt intel.lectuals i molt llegides. Una d'elles, simpatiquíssima i extrovertida, ens explica que amb això dels punts, ja li han tret el permís de conduir, per excés de velocitat, ens precisa. Tenen una ideologia d'europees d'esquerres, posició presa sobre la guerra civil espanyola, i tot en elles fa pensar en la generació de postguerra que ha rebut una formació de crítica al nazisme. Ens pregunten i estan més o menys assabentades de les qüestions nacionalistes espanyoles, de Catalunya, del País Basc, de les evidències, de les objeccions.
Totes dues li donen al vi negre i a les postres d'un sopar, en un petit restaurant, els surt molta xerrera. La més gran, que està casada amb un francès, ens parla d'un reportatge que la va impressionar: un home adult, fill d'una francesa i d'un soldat alemany, nascut doncs a la Francça ocupada, parlava amargament de la marginació que havia sofert de nen, per ser fill d'una "col.laboracionsita" que havia mantingut relacions amb un "boche". Més endavant, l'altra, la que ha perdut el permís de conduir, també fa referència a conseqüències de la guerra: ens explica que a casa seva eren originaris de la Selva de Bohèmia, que al 45 van ser expulsats per la nova Txecoslovàquia i van haver d'abandonar casa seva. El pensament se m'en va cap a la història dels Sudets que vaig sentir a Barcelona.
Després de cada una d'aquestes expansions, després de cada una d'aquestes confessions hi ha uns silencis densos. Floten males consciències i greuges.
(Quan acabi aquests posts sobre Vichy vull parlar del llibre "Una mujer en Berlín", que justament afegeix llenya a aquest foc.)
En aquest sopar hem parlat del govern de Vichy i un senyor gran d'una taula veïna que ja ha acabat de menjar, s'aixeca i s'acosta a la nostra. Ens diu que l'excusem, que sense voler ha sentit la conversa, i ens alliçona sobre Vichy: no és el mateix ser "vichyssois" que ser "vichyste" i no tots els habitants de Vichy eren partidaris de Pétain.
En aquesta estada a Vichy sentirem que entre la població també floten encara males consciències i greuges.
(Continuarà a Vichy (5): El Govern de la França "lliure" )