dilluns, 14 de juliol de 2008

Per a l'Anna Petit Solé. Dedicatòries



Va ser no fa molt, quan va començar a ploure cada dia i es feien brometes sobre si caldria o no la tuberia del trasvassament. Aquestes pluges les hem entomades amb beatitud i aquí parlo de dos dies passats a l'aire lliure, just cobert el cap amb una caputxa d'anorak. Era gairebé la felicitat.
El camp era de secà, però estava verd de petites herbes i pigallat de flors. És un lloc d'on he parlat altres cops al blog. No és pas molt lluny de l'autopista, però sense camí asfaltat, resulta un lloc solitari, apartat, únic.
Va ser un cap de setmana comunitari amb criatures corrent amb llibertat amunt i avall per una era i uns camps on ningú els pot atropellar, perquè no hi ha cotxes, ni poden caure a cap piscina, perquè no hi ha aigua, ni poden enrampar-se a cap cable, perquè no hi ha electricitat. Els han explicat que si agafen un càvec l'han de portar amb les punxes cap avall i que amb unes estisores de podar a la mà mai s'ha de córrer.
A la nit abans d'anar a dormir una volta per fora. No es poden veure les estrelles perquè el cel és cobert, però la foscor absoluta pel nord, per l'est i per l'oest, quan saps que tens per cada una de les bandes una distància oberta d'uns quants kilòmetres, fa efecte. Només es veuen lluminàries pel cantó de migdia, allà lluny, és la vila de Valls.
Sento com un luxe aquesta sensació de solitud. Sobretot quan de tornada a Barcelona llegeixo al diari com anem per l'Everest: un embús tremendo per pujar-hi.

Cap comentari: