dilluns, 17 de juny del 2013

El temps de la correspondència (6)

En les cartes antigues és interessant veure l'ús del català i del castellà, y també l'ortografia que es fa servir, que indica com es pronunciava el català. M'agraden les catalanades a les cartes en castellà, perquè és com si sentís bategar el cor del qui escriu.
Només dos exemples.

1.- Carta d'una cosina de Valls a la meva àvia, que llavors tenia catorze anys i vivia a Barcelona. Està datada del 24 de desembre de 1893 i en realitat és una felicitació de Nadal:

[...] Por tanto dirijo al Señor [a la família de Valls, els deien a cals Capellans] mis preces [suposo que vol dir precs] suplicándole os lo conceda colmados de toda suerte de satisfacciones y felicidad, así como un buen fin y principio de año nuevo.
Y así esperándolo, ruégote felicites á nombre de mis amados Papás, hermanos y mio, á Mamá, Ricardo, Pepito, Juanito y á aqueixa chiqueta anomenada Julia á quien espera abrazar esta tu afma prima que t'estima fins al cel. [...]

2.- Carta d'una tal Josefa Peirón, de gener 1901, des de San Esteban de Litera, on descobrim a l'última ratlla quina relació tenia amb la meva àvia i descobrim també a través d'un "tuya" que li parlava en català :

[...] Muchos recuerdos á tu mamá y hermanos y para la Srta Teresa y tu los recibiras de la tuya dida que te quiere y verte desea Adios [...]

Vosaltres també heu sentit bategar els seus cors?

3 comentaris:

Júlia ha dit...

'Preces' es una paraula castellana ben ortodoxa tot i que fa temps que no la llegia enlloc.

Eulàlia Petit Vilà ha dit...

Gràcies, Júlia, ets un pou de ciència, mai ho havia sentit a dir i ni se'm va acudir de mirar al diccionari. Ara ho vaig a fer.

Eulàlia Petit Vilà ha dit...

Al María Moliner: en efecte existeix "prez" ("honra, honor, fama") i "preces" té una entrada a part ("oraciones".