Manuel Chaves Nogales era un periodista andalús afincat a Madrid. Un intel.lectual demòcrata, republicà, laic que al 1937, quan el Govern español abandona Madrid, també marxa, i de València anirà a París. Allà escriu aquest llibre a la primavera d'aquell mateix any, amb les impressions sobre la barbàrie ben vives.
Hi narra en nou històries l'extrema crueltat, l'extrema violència i l'extrema estupidesa de la guerra, que acaba de veure i viure. Dels dos bàndols.
El pròleg és una declaracio de principis molt interessant. I les narracions estan molt ben escrites. Veritablement m'envaeix l'angoixa i no asseguro que pugui acabar les nous històries. Però no és gens morbós, hi ha prou el·lipsis, i el lector es va quedant garratibat enmig d'aquella fatalitat.
(Andrés Trapiello va escriure recentement a El País sobre aquest llibre.)
Si me l'he llegit és perquè me l'ha recomanat una amiga durant una conversa sobre dues coses que em ronden pel cap: la violència durant la guerra civil i la crisis actual.
Sobre la crueltat i l'estupidesa en la guerra, la tremenda violència que aquí es va viure de manera directa, a vegades m'he preguntat ¿com es que aquest que conec, aquell que vaig conèixer l'aguantaven, com és que tanta gent decent l'aguantava? Ara m'estic referint a la violència a la reraguarda republicana, a la crueltat i estupidesa a la reraguarda republicana, en concret a Catalunya.
No, no l'aplaudien, no la trobaven bé, no eren indiferents, sinó que crec que veien inevitable que els absoluts desheretats la practiquessin.
Estic fent una miqueta d'investigació, en pla casolà, sobre la vida al Clot-Camp de l'Arpa els anys trenta, per escriure la història dels meus familiars que hi vivien. Dins d'un barri treballador com aquest hi havia situacions socials molt diferents, dins del proletariat de la zona hi havia situacions econòmiques i culturals diferents, nivells morals i autoexigències morals diversos. Estic entrevistant i parlant amb alguna gent gran. Ara ja molt gran.
He llegit dos libres (Quasi un dietari - Memòries 1926-1949 d'Estanislau Torres i Records de la meva infància de Conxita Julià Farrés): dos autors de famílies treballadores del Clot-Camp de l'Arpa expliquen les seves vivències de jovenets. Pertanyen a famílies d'esquerres. Expliquen algunes situacions durant la guerra realment impactants, especialment impactants perquè són vistes per ulls pràcticament adolescents, un ulls que encara no saben l'odi que pot sortir dels qui se senten deixats de banda, i saben que són considerats pàries.
(No entro ara en una qüestió que se m'ha plantejat aquests dies a propòsit dels odis amb diferents orígens: l'odi dels pobres; l'odi dels que sempre han tingut el poder i el volen continuar tenint; l'odi d'uns grups o nacions contra uns altres que són considerats "els altres"... Ni tampoc entro ara en la violència quotidiana que exerceixen els poderosos de sempre quan en tenen l'oportunitat, ni en la violència en la postguerra. És per pensar-hi en un altre moment.)
Vaig ara a la crisi actual. ¿Hi està havent (o ja s'ha consumat) un cop d'estat multinacional per part del capital financer per fer fora del sistema de protecció social una part important de la població (¿10%, 15%, 20%?) que consideren que és poc productiva i massa "cara"? ¿La "sortida" de la crisi serà tenir fora de la roda productiva tota aquesta part de la població, i deixar que se n'ocupi la beneficiència? Si la resposta fos sí, no només tindríem una injustícia social implantada, sinó que estaríem davant d'un ressorgiment de la violència dels desheretats com el que hi ha hagut en èpoques no tan reculades, que ens acabaria semblant ... inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada