dimarts, 11 de juny de 2013

Els temps de la correspondència (2)


Ara som al 1895.
A les nenes que s'educava com a senyoretes se'ls ensenyaven coses diverses, una de les quals era a fer bona lletra i a escriure cartes. No sap escriure ni una carta! dit d'una d'aquestes senyoretes volia dir que figurava molt als balls, però que no havia estat polida com calia en un centre d'instrucció.
Saber escriure una carta suposava cal·ligrafia, ortografia, una mica de gramàtica i una mica de puntuació. I a més a més l'estructura. Totes les cartes contenen les parts següents:

1) comencen desitjant que la salut de la família del destinatari sigui bona
2) continuen indefectiblement excusant-se d'haver tardat tant a escriure i donant-ne la raó
3) ara ve el cos de la carta, sovint força curt, amb alguna coseta sobre el temps, la salut de la família del remitent, menció d'algun encontre...
4) s'acaba donant molts records a tota la família, pares, germans..., del destinatari (d'això abans en català se'n deia donar expressions a...)
5) abans de la signatura o com a post data aquestes senyoretes sempre s'excusen de la mala lletra.

Déu meu, la mala lletra!!
Mireu aquí sobre (amplieu la imatge, si us plau!): la lletra és perfecta, de cal·lígraf i al final afegeix una ratlla on l'estrefà per poder dir "Haz el favor de no mirar la letra que es infernal".

Jo crec que això devia formar part de l'educació: excusar-se encara que no haguessin fet res malament. Una mica d'humilitat i una mica d'hipocresia.

Cap comentari: