NÀPOLS 10. L'escala i Sanfelice

Teníem la foto d'aquí sobre en un prospecte turístic que ens havien donat, i volíem veure aquesta escala que ens semblava tan espectacular. Vam córrer Sanità amunt i Sanità avall amb el nom de Sanfelice com a referència de l'escala. Vam trobar el Palazzo Sanfelice. Era... i no era el lloc... El palazzo es deia Sanfelice, en efecte, com el nom que teníem anotat, i l'escala... si no era la mateixa s'hi assemblava molt, però estava en molt mal estat, les pintures eren negre-ala de mosca enlloc de verdes... Dubtàvem i finalment vam marxar sense estar del tot convençudes... Mireu-ne la foto aquí sota. No era ben bé el mateix...

Vam anar a altres parts del barri, vam descobrir el Totò, vam passar pel mercat, ... vam girar el cap... i vam veure L'ESCALA! la de veritat! la de la foto que teníem al prospecte! per pura casualitat!
El palazzo de l'escala vertadera es diu Palazzo dello Spagnolo i qui es diu Sanfelice és l'arquitecte tant d'aquest palau com de l'anterior. Sensació de triomf. (Dibuix aquí sota del palazo dello Spagnolo)

NÀPOLS 9. La Sanità i l'humor personal

Al barri de la Sanità també es construeix a la vorera i també es claven estenedors a les façanes. I hi trobem una d'aquestes urnes de santets i oh! sorpresa, a dins hi ha... diria que hi ha... sí, és un bust del Totó! El tenen allà dins la cofurna, perquè era un còmic conegut, estimat i, sobretot, del barri,

En tot el dia no ha parat de ploure i nosaltres anem amunt i avall del barri buscant un palau, com veureu a la nota següent. Preguntem a una bona dona que ve del mercat, amb sabatilles i carregada amb un cabàs de verdura. Canvia el rumb i ens diu que la seguim, que ens ensenyerà per on es va. Pel camí va saludant la gent que hi ha dins les cases: Eh Mario! Eh Giovana! Nosaltres darrera. Quan arribem al lloc on hi ha una mica de panoràmica i ella ha triat per donar-nos les explicacions, ens acomiada divertida amb un "He explicato bene o non he explicato bene?".
Més endavant hem de tornar a preguntar. Ara és una dona fumant a la finestra de casa seva. També molt disposta a explicar el que sigui.

Hem tingut sort? Potser sí. La veritat és que hem trobat molta gent amable. Potser hem estat predisposades a trobar-los amables, perquè no hem patit cap dels robatoris que ens havien pintat com a inevitables a Nàpols. Amics i coneguts ens havien advertit i alarmat: atenció amb les bosses!

Explico algun cas més de bon humor personal.

Un vespre, al port, segurament poc abans que tanquin les taquilles de venda de bitllets perquè gairebé tot és buit de gent, preguntem a un empleat a quines hores hi ha vaixells per anar a Sorrento. Ens diu les hores. Contestem que gràcies i ens disposem a girar cua. Ens crida: Eh! I no em pregunten res més? Nosaltres fem cara de sorpresa. Ell: Per exemple, quant dura el trajecte? quant val? horaris de tornada? Riem i li diem que, si us plau, ens digui quant dura el trajecte, quant val el bitllet i si ens pot donar els horaris de tornada. Triomfant, ens informa del que ens faltava.

Un dia prenem el metro i fem transbordament per agafar després la línia due (com una mena de tren de Sarrià). El tren ja és a l'andana, una de nosaltres hi puja, es tanquen les portes, les altres dues ens quedem a terra i fem un senyal a la de dins volent dir "ens trobarm a l'estació següent". Però sentim un crit i veiem que el revisor ens està aguantat la porta de l'altre extrem del vagó i ens fa un gest perquè anem a pujar per allà. (Em pregunto si al tren de Sarrià encara tenen aquests detalls.)

Un altre, i acabo:
Tornem a tenir un dia de pluja continuada. Al museu arqueològic hi ha molta gent (quan plou la gent aprofita per anar als museus). Turistes individuals, turistes en grup, escoles... La noia del guardaroba té molta feina a recollir moltíssims paraigües i a donar els tiquets per recollir-los després. Quatre hores més tard, volem recuperar els paraigües, però hem perdut el tiquet. La noia fa un gest comprensiu i ens dóna els paraigües que li assenyalem. (Em torno a preguntar si al Museu Nacional de Montjuïc et donen cap paraigua sense presentar el tiquet, la fitxa o el que toqui).

(Ja veieu que a aquestes alçades ens havíem convertit en fans del napolitanisme i del seu sentit pràctic)

NÀPOLS 8. Construir a qualsevol lloc

Introducció per il.lustrar el títol del post: Construir a qualsevol lloc. La porta Nolana és una de les portes antigues de la ciutat. Una de les torres té plantificada al cim, com podeu observar al dibuix d'aquí sota, una casa amb un parell de pisos, roba estesa i antena incloses.

Anem al barri espanyol, un barri molt popular.
Una de les coses que sobta al barri espanyol, és el caos.
Caos que s'expressa per començar en el tràfic. Quants carrers no tenen cap senyal de tràfic on s'indiqui si és d'una o dues direccions, si s'hi pot aparcar o no, i on! Si dos cotxes s'hi troben de cara, amb un parell de mirades i un gest es decideix qui recula.
Caos en l'amuntegament d'escombraries, a què m'he referit al primer post. Crec que sense vaga d'escombraries tampoc no cabrien totes les deixalles als containers previstos.
Caos en detalls aquí i allà que et fan pensar Ai, Déu meu!: les plaques de marbre del sòcol d'una casa deuen ballar una mica i me les han enganxades amb aquest cel.lo tan ample de color marró que normalment serveix per fer paquets; aquí serveix per apuntalar façanes.
Hi ha santets i madones a qualsevol edifici, amb els seus testos i gerros de flors a sota, és a dir sobre la vorera. Sense voler, un vianant, una moto o un cotxe podrien donar un cop i bolcar les flors. Doncs res, es munta bé el tinglado: enrajolat a terra, és a dir sobre l'acera, per poder fregar i tenir-ho net, i una bona barana que protegeixi plantes i flors.
També hi ha veïns que s'han fet una d'aquestes voreres particulars de rajola de gres, per entrar a casa seva, un pre-rebedor ben polit. Fins i tot n'hem vist un que s'hi ha col.locat una barana de l'estil de les dels santets. Queda com una entrada particular, molt curiós. Tot, insisteixo, sobre la vorera i suposo que sense cap permís municipal ni bestieses.
Si vull estendre la roba, puc treure la sissí al carrer, i col.locar-la també sobre la vorera. Ara bé, si no vull estar posant i traient la sissí (si mai heu intentat de moure'n alguna, haureu vist com n'és de complicat que no es desmunti), si vull fer-ho més pràctic, doncs clavo a la façana un estenedor d'aquests extensibles i hi poso la roba a assecar quan en tinc menester. No el clavo gaire alt, perquè jo sóc baixeta, sinó que el clavo just a la meva vida, és a dir a l'alçada dels morros dels vianants que transiten per la pobra vorera.
Podria anar desgranant elements del caos.
Després d'escandalitzar-nos una mica... què voleu que us digui, allò respirava llibertat.

NÀPOLS 7. Les piazzes

La piazza de San Domenico Maggiore, al centre-centre de la part antiga (on hi ha el cardo i el decumanus, per entendre'ns) ens va agradar molt. Em va fer pensar que moltes places italianes estan lluny del disseny amb tiralínies, són places molt poc "franceses". Hi ha "de tot" en una desorganització arquitectònica plena de vida que resulta molt agradable.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

Una altra plaça on ens vam entretenir: la Piazza del Mercato. Aquesta sí que té un disseny previ: l'església és el punt central d'una plaça semicircular i les cases estan construïdes seguint la línia d'un amfiteatre. Es curiós per que no són cases amb majúscula, sinó casetes, com de poble.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

 

NÀPOLS 6. Casaments

 A l'entrada del Gesú Nuovo ens hem de fer a un costat, perquè entra una núvia de bracet del pare. El vestit és tan despampanant que penso: "Si el capellà és una mica integrista, me la farà fora". Doncs no, és el que s'estila aquí: casar-se en pla "sóc molt dona", vestit ben ajustat i molt escotat. Després a la via del Duomo veurem moltes botigues de vestits de casament: no n'hi ha ni un de sol que tingui res per cobrir les espatlles. Ni una tireta, ni uns tirants ni res de res que tapi espatlles, escot o coll. Cap tonteria. Allò és una celebració del plaer i de la fecunditat. Fins hi ha força vestits que tenen transparències a l'alçada de la panxa, o sigui del melic fins a sota el pit el vestit és transparent, per si amb l'escot no havia quedat prou clar.

NÀPOLS 5. Santa Chiara

 

Entre les esglésies de Nàpols hi ha un cas a part: Santa Chiara, especialment pel claustre. És una de les coses més boniques d'aquesta ciutat. Va ser una de les primeres visites que vaig fer i vaig tenir la impressio que allò pagava el viatge. 

És un claustre gran que té una columnata al centre, tota recoberta de rajola de València pintada amb garlandes de flors i fruites. A la base hi ha bancs per seure també de rajola de València, i al centre estava previst que totes les plantes enredaderes formessin una glorieta. Es una reconstrucció del segle XVIII sobre un claustre gòtic. 

He de recórrer a una foto feta per Ascensió Solé (amplieu-la!):

 

i a una altra feta per Lola Hurtado (amplieu-la!):

 

i encara trobo que cap de les tres fem justícia a aquest claustre tan bonic.

NÀPOLS 4. Esglésies a tot arreu

A Nàpols  trobeu capelletes amb santets i madonnes dins d'urnes amb porteta de vidre, a moltíssimes cantonades (es veu que a Pompeia a cada casa hi havia un altaret amb els déus Lars i que també els dedicaven altarets a les cantonades dels carrers!).
A més, hi ha esglésies a tot arreu, una veritable exageració.
Algunes tenen les reixes d'entrada tancades de qualsevol manera amb cadena i candau, i estan deixades de la mà de Déu, mai millor dit. Alguns pins van creixent als campanars. Penses que és inevitable, no es poden mantenir totes!
D'altres estan molt freqüentades. Per exemple, el dilluns de Pasqua, a l'església de San Severo (que té a dins una famosíssima estàtua ultrabarroca del Cristo Velato, un crist baixat de la creu, embolicat amb un llençol fi -tot de marbre!-), hi havia cua d'italians per entrar a veure la imatge.
Alguns dibuixos:
San Severo, l'església on hi ha l'escultura del Cristo Velato, un temple barroc-barroc. Detall del sostre:

San Lorenzo Maggiore, una església gòtica molt despullada i molt bonica.

El Gesú Nuovo és una església que no sé si se'n pot dir "jesuítica", però em fa pensar en moltes esglésies romanes contruïdes pels jesuïtes: basíliques amb recobriment de marbres de colors diferents (d'aquí un parell de notes tornarà a sortir el Gesú Nuovo, parlant dels casaments que s'hi celebren). A una dependència annexa hi ha la capella de San Giuseppe Moscati, un metge de començament del segle XX, que té molt devots que l'adoren davant d'un altar xocant:

 El Duomo també és una església complicada, amb estàtues de plata i d'or de San Genaro, un sant que té les relíquies a la cripta i que té uns ossos que sagnen cada any o un estigma que sagna a la processó anual o alguna cosa per l'estil -em sembla que es liqua la sang de no sé on! Ens va agradar particularment la capella de Santa Restituta, que té aquest altar rococó que sembla un decorat operístic, com podeu apreciar aquí sota, tot i que en realitat és una capella molt antiga. 

Era una basílica cristiana dels primers temps, i encara conserva les columnes gregues amb què es va construir i algun mosaic d'estil bizantí. D'allà s'entra a un baptisteri paleocristià on vaig veure un símbol nou per a mi: en el crismon del sostre hi ha aquesta mà divina sortint d'un cercle i agafant dominadora una serp (si la serp és representació del que és femeni, terrenal... doncs estem avisats).

NÀPOLS 3. El Vesubi i el port, presents

Des de dins del Castel Nuovo es pot pujar als pisos superiors, es mira per una finestra i oh sorpresa! som al peu del port, amb el Vesubi al fons.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

Escalem una mica més i des de la terrassa del Castel Nuovo la vista sobre el port és més àmplia.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)  

El dia que marxem a Capri, amb vaixell, veiem des del mar el port industrial. I sempre el Vesubi, amb un nuvolet que va canviant de forma però que mai no acaba de marxar del tot.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

NÀPOLS 2. Vistes sobre la ciutat

Nàpols és gran. Té un milió dos-cents mil habitants. Jo creia que trobaria un petit centre monumental i després molta ciutat moderna. Doncs no, el centre monumental és molt extens.
La ciutat puja des del mar, cap a munt, i des de molts llocs es tenen vistes del conjunt.

(Cliqueu per veure la imatge sencera)
Aquí sobre, vista des de Capodimonte, amb el Vesubi i un nuvolet a l'esquerra, l'illa de Capri al fons i la muntanya de Sant Elmo a l'esquerra.
Aquí a sota, vista des del mar, el dia que marxem amb vaixell cap a Capri. En primer terme, el Castel Nuovo, i després els edificis de colors grocs i roses.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

NÀPOLS 1. Les escombraries

Vaig passar una setmana a Nàpols i voltants, pel primer de Maig.
I, amb retard, faré una mica de crònica i posaré alguns dibuixos que vaig fer.

A l'arribada, el primer que es veu és que hi ha vaga d'escombraries. Tantes escombraries a tants llocs...

Diuen que la Camorra domina els abocadors i controla el sector. La gent del carrer semblava resignada.

Una reflexió sobre el que consumim: mangem tants plats precuinats i tant producte envasat que les escombraries estan principalment farcides de plàstics i no fan la pudor  terrible que caldria esperar.

El dia que es va acabar la vaga semblava que havien de desaparèixer aquells munts terribles, però aviat es va veure que sí..., però no del tot. Crec que sempre hi ha moltes escombraries, desbordant containers.

La colònia Sedó. Turisme industrial

Visita de fa pocs dies:
Al terme municipal d'Esparreguera, però en realitat molt a la vora d'Olesa, hi ha l'antiga colònia tèxtil Sedó. Ara els locals industrials estan ocupats per petites empreses i encara hi ha força gent que viu a les vivendes dels antics treballadors. I a la sala on hi havia la turbina ara hi ha un museu que forma part de la magnífica xarxa de museus de la tècnica a Catalunya.
És una llàstima que només estigui obert els dijous i a més que s'hagi de concertar la visita per telèfon amb antelació. És una llàstima tant per l'interès del museu com per la inversió i l'enginy que s'hi ha invertit.



La turbina (aquí dalt) que aprofitava la força de l'aigua per produir energia, es veu que era la més gran d'Espanya a la seva època. Ara l'han foradada (mireu a la dreta de la foto d'aquí a sobre) de manera que s'hi pot entrar a dins, passar pels tubs i canalitzacions (foto de sota). Es veu com era la immensa aixeta que parava el pas de l'aigua, el forat per on s'entrava a netejar... També hi ha una turbina petita, moderna, per a fer demostracions del seu funcionament i de la creació d'energia elèctrica amb la pressió de l'aigua.
A més tenen una maqueta de la colònia amb una mena de "son et lumière" amb diàlegs dramatitzats, molt digne i molt interessant.

La veritat és que en sortir he pensat que hi ha hagut gent amb molta empenta en aquest país.
Començo i acabo amb imatges d'una de les tres xemeneies de la colònia. Aquesta és helicoïdal, molt bonica.

Més sobre el famós video i sobre la premsa

He tingut unes quantes discussions durant les últimes vint-i-quatre hores, a propòsit del video titulat QUI SÓN ELS VIOLENTS? (post anterior)
Diuen que no queda clar al video qui ha provocat aldarulls. Cert, no es veu.
Diuen que la policia ha de tenir confidents, espies i infiltrats a organitzacions diverses per conèixer, prevenir,... delictes. Penso que és pràctic i segurament imprescindible.
Diuen que aquests protagonistes del video potser són policies vestits de radicals violents (l'atrezzo era bo) per veure qui són,què fan, etc. els grups violents. Pot ser.
Que no està demostrat que aquests policies disfressats haguessin fet res de violent, que hagin provocat ells directament actes violents.
Que per tant, difondre el video és "cremar" unes cares d'uns policies secrets.

Poso tot aquest raonament perquè està fet per gent propera i té la seva lògica.

Segona cosa que he trobat a la xarxa: sembla que el video que apareix com a PRIVAT ara al Youtube, ha estat declarat com a privat pel seu mateix autor, perquè diuen que ha pensat que podria tenir problemes (pels raonaments abans esmentats).

Aquests policies vestits de radicals violents (repeteixo que l'estilista és bo) a les 7h del matí (si és que eren les set del matí com diu el subtítol del video) ¿anaven a infiltrar-se entre grups violents?  ¿Voleu dir que els grups violents no són menys matiners? El cas és que "cantaven" prou allà al mig (devien ser els únics radicals violents a aquella hora) perquè els altres manifestants els identifiquessin com un grup "raro".

D'acord, no puc assegurar res, però la meva opinió és que anaven a fer una provocació i no els va sortir bé.

La premsa que vaig fullejar lendemà (La Vanguardia i l'Avui) no deien ni mu d'aquest video, tot i que al migdia figurava al Youtube amb 192.000 "visionaments". Els diaris parlen del que va dir l'Arcadi Oliveres, però no citen a què es refereix. Protesto contra la premsa que et fa pagar 1'20 euros per no informar-te!!

Un video a Youtube sobre provocacions policials

http://www.youtube.com/watch?v=k5rtJes8MeI

He trobat aquest video a través del Facebook de Gregor Siles. Són 5 minuts de crònica d'uns provocadors (tenen pinta de provocadors professionals de manual) ahir vora el parc de la Ciutadella, "salvats" de manera claríssima per la policia. El que no queda clar per a mi és què han provocat exactament just al començament el video.

Publicant aquest video no estic dient que cregui que el llençament de pintura, les empentes, escopinades i demés d'ahir fossin obra de provocadors policials. El lema Aturem el Parlament és clar en si mateix. Però la tècnica de la provocació policial ha existit i pel que sembla continuarà existint.

(Pensament d'última hora: quan el Felip Puig va dir que ensenyaria imatges de la confrontació entre policia i manifestants a la "neteja" de la plaça de Catalunya, on es veuria que els acampats sí que eren violents -imatges que finalment mai va ensenyar-... ¿no es dvia tractar d'alguna imatge d'aquests fenomenals personatges en acció? ¿i que a última hora els seus mossos li van dir que seria millor no ensenyar-la perquè "cremaven" els provocadors? M'ho pregunto.)

Parlaments

Avui els parlamentaris del Parlament de Catalunya han estat maltractats. Veient les imatges a la televisió m'he sentit molt incòmoda i he acabat indignada.

No fa gaire vaig tenir l'oportunitat de visitar el Senat i també d'assistir com a públic a una sessió de les Corts espanyoles. Va ser interessant. Una de les coses que sorprenen a molts visitants és el comportament de senadors i diputats en els respectius hemicicles. Es veu que els visitants com jo, troben que els representants entren i surten, parlen entre ells, llegeixen papers, miren els mòbils i no escolten gaire els que parlen des de la tribuna ... L'amic que m'ensenya el Senat em diu que els parlamentaris hi van a parlar entre ells, a discutir i a participar a comissions més restringides on s'estudien i elaboren els afers... que hi van a parlar i a fer política i que ningú no s'hauria d'escandalitzar d'alguns aspectes formals als hemicicles. M'ensenya el passadís on tenen els respectius despatxos els membres de l'Entesa i constato que tots tenen la porta oberta i que entren i surten del despatx d'un i de l'altre. En prenc nota.

He acabat de llegir les Memorias de un beduino en el Congreso de los diputados de Labordeta.
M'han agradat i també entendrit. És el relat de l'actuació voluntariosa, a estones escèptica, sempre honrada d'un diputat que representava un partit minoritari, la Chunta Aragonesista. Hi està molt ben explicat el moment sonat en què Labordeta va enviar literalment "a la mierda" els parlamentaris del PP que li demostraven el seu menyspreu. En algun moment l'escèptica era jo i, llegint, pensava: valia la pena?

Gent del moviment del 15 de maig en diferents moments han demanat austeritat al Parlament, abolició del Senat, llistes obertes... Avui han volgut impedir la sessió del Parlament. No era una sessió qualsevol, és veritat, però ha estat malament i m'ha semblat malament.

La democràcia directa assembleària potser tampoc no és tan democràtica. Fa poc a Paestum, al sud de Nàpols, em mirava les ruïnes gregues de la ciutat, i calculava quanta gent devia caber asseguda al Comitium. No molts. (Vegeu foto del comitium aquí sota). 

Ha mort Jorge Semprún

Avui, dimarts 7 de juny, ha mort Jorge Semprún.

Em vénen al cap idees soltes. Le long voyage és una bona novel.la. L'écriture ou la vie em va interessar molt. Fa pocs anys vaig tornar a veure la pel.lícula La guerre est finie, i vaig pensar que no s'agunatava. A una de les seves novel.les vaig veure citat per primer cop el nom de Primo Levi, que després vaig llegir i apreciar molt.
Quan em vaig llençar a escriure un relat, vaig estar analitzant quins trucs feia servir Semprún per fer el joc tan habitual a les seves novel.les de tirar endavant i endarrera el temps de la narració. Aquesta anàlisi amb lupa em va fer sentir a prop de l'escriptor.
A vegades, una mica de pedanteria. Però em queia bé el personatge. De política no en parlo. 
I encara un altre retall: a les memòries de Catherine Allegret, la filla de Simone Signoret, explica com la seva mare quan va conèixer Jorge Semprún li va comentar: "Il est très bien. C'est un hidalgo" (!).

Sobre les acampades del 15 M

Una neboda meva ha fet aquest audiovisual, que m'ha agradat.
http://www.youtube.com/watch?v=H6CMe_-grVk&feature=player_embedded

Desllotjament de la Plaça de Catalunya

Aquí en sèrio:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Geg_6Xoy04s

I aquí amb humor (són quatre minuts per somriure!): Reunió dels mossos amb el Conseller, acabada l'operació "neteja".
http://www.youtube.com/watch?v=2T7tieZEVJs

En directe l'acampada a la plaça del Sol a Madrid

Live video chat by Ustream

Aquí l'acampada de la plaça del Sol a Madrid en directe

Les acampades a Twitter

Spanishrevolution és una pàgina de Twitter amb comentaris i sobretot amb enllaços sobre les acampades a les grans ciutats espanyoles (recordeu: són comentaris breus! a Twitter poden tenir molt pocs caràcters, però hi ha profusió d'enllaços a comentaris més reflexius). Si es clica una estona, és vertiginós.
Aquí, similar, però en català: Catalanrevolution

Més acampada. Video en directe

No sé si el vídeo estarà actiu gaire estona. La visió de la matinada de dissabte a la plaça de Catalunya en directe fa respecte.


Streaming live video by Ustream

L'acampada a la plaça de Catalunya i el 15 M

Avui he fet dues coses que haurien d'estar relacionades, però que m'han semblat dos móns oposats.
A primera hora de la tarda he pogut visitar la reserva d'obres del MNAC. Impacta la quantitat d'obres que hi ha emmagatzemades, les òptimes condicions amb què es tracten i impressiona també la idoneïtat dels locals de reserva, les tècniques de conservació i de restauració, els protocols per als trasllats i per a la seguretat, així com els criteris museístics de la institució. He sortit pensant que érem un país ric (i també pensant altres coses que no vénen al cas).

Després he anat a la Plaça de Catalunya per l'acampada del moviment 15M. Trobo bo que la gent es mogui pels problemes col·lectius i ho he volgut veure de la vora. Ens han repartit l'octaveta que publico aquí sota i que he llegit amb interès (podeu clicar per llegir-la).

Hem assistit una estona a l'assemblea que se celebrava a la banda de baix de la plaça. Els que hi intervenien es passaven un megàfon. Amb prou feines se sentia res. Ens ha semblat que hi havia una discussió sobre si es podia prohibir (em faig una primera reflexió sobre els inconvenients pràctics de la democràcia directa).

Després he vist una petita instal.lació per entretenir criatures. Sota els arbres, tres tendes de campanya i un grup de joves amb guitarra. Una taula on repartien taronges. Un tancat molt ben delimitat per a les deixalles. Moltes pancartes amb frases generals. Molta gent, de totes edats i condicions, uns més implicats, els altres passejant amb simpatia. Tots del país. També hi havia dos homes grans amb megàfon i una pancarta intentant sense èxit que la gent seguís els seus slògans (què mengen els banquers! mengen obrers!). Més joves asseguts. Més pares joves amb criatures i més gent gran passejant amb posat encuriosit i solidari. Trossos de converses polítiques i trossos de converses no polítiques. A la banda de les fonts un míting, impossible d'acostar-s'hi i de sentir què s'hi diu. Abans, un cercle a terra on s'enganxen papers de colors amb frases diverses escrites amb retolador (una amb un dibuix infantil d'una tenda de campanya i amb lletra de nena, "Volem acampar", Laia).

 I a les 21h en punt comença una cassolada.

Què m'esperava? Més idees? Més definició d'objectius? Més passió? Venia d'una activitat muntada amb tant de rigor, amb pensaments sobre com n'és de difícil fer bé les coses públiques, que el contrast m'ha xocat. ¿Es pot dir, sense ruboritzar-se, que això és la plaça Tahrir, com deien algunes pancartes? Rotundament, no.
Penso continuar seguint el moviment de tant a la vora com pugui perquè continuo creient que és bo. Però avui l'he vist sobretot com un moviment social de gent que diu "no estic content i no vull estar sol". Potser hem de començar per aquí.

"Copenhaguen" al Teatre Nacional

Fins al 5 de juny a la Sala Petita del Teatre Nacional fan l'obra Copenhaguen de Michael Frayn.
No m'atreveixo a recomanar-la perquè són dues hores i mitja de diàleg entre tres personatges, diàleg que pot semblar repetitiu i espès, amb moltes referències científiques. O sigui: no m'atreveixo a dir "Vés-hi que t'agradarà", però a mi m'ha agradat i m'ha interessat molt. La guerra, el poder, la segregació racial, la bomba, les altres bombes, els principis, la covardia, l'autoexculpació, la ciència... Tot hi passa.

Copio el cartell d'una representació de l'obra a Nova York, perquè m'agrada més que el d'aquí, i copio també el text de la web del Teatre Nacional.
(L'actuació de Rosa Renom, Lluís Marco i Pere Arquillué és excel.lent.)

La trobada entre dos científics que va canviar el curs de la humanitat

Copenhaguen ens parla d’una enigmàtica trobada que va tenir lloc a la capital de Dinamarca l’any 1941. En plena Segona Guerra Mundial, el científic alemany Werner Heisenberg viatja a Copenhaguen i aprofita per visitar el seu antic mestre i vell amic, el físic danès Niels Bohr. Per quins motius Heisenberg arrisca la seva vida per mantenir una conversa amb Bohr? S’han fet moltes especulacions sobre el diàleg que van mantenir aquests dos premis Nobel de física. Una trobada que deixa molts interrogants i només una certesa: aquelles hores que van passar junts van distanciar-los definitivament.
Aquesta peça de Michael Frayn va ser estrenada a Londres l’any 1998 i es va convertir en un èxit immediat, confirmat per l’estrena a Broadway dos anys més tard i el Tony al millor text teatral de l’any. Des d’aleshores, Copenhaguen es considera un text de culte que s’emmarca dins la branca del teatre científic però que va molt més enllà i dibuixa una història apassionant plena de misteri sobre una conversa que podria haver canviat la història recent de la humanitat.

NO A LES RETALLADES

Exposició a Caixaforum de Lleida sobre l'Egipte Copte

Fins al Juliol 2011, a Caixaforum de Lleida hi ha una exposició sobre els coptes egipcis amb obres cedides pel Museu del Louvre.
A Barcelonetes.com vam parlar dels coptes en aquesta nota.

Egipte 40 i fi. La influència egípcia

Mentre anava fent aquestes notes he recollit quatre coses que m'ha fet gràcia.
La primera és un quadre del 1868 de Jean-Léon Gérôme: Napoléo davant l'Esfinx.

La segona és l'entrada del Cementiri del Poble Nou de Barcelona. Va ser construït no sé si a finals del XVIII o a començaments del XIX, per un tal Genisi que sembla ser que era maçó. D'aquí aquestes formes de piràmide a banda i banda de l'entrada.

I a dins del mateix cementiri, una foto d'una tomba maçónica.

Al Carrer Consell de Cent cantonada Muntaner hi ha una casa molt particular. Vaig pensar que havia de figurar en aquesta petita llista, perquè jo trobava que era un art déco amb influència egípcia. El que passa que quan he buscat informació resulta que en diuen Casa Xinesa!! (Si cliqueu, teniu un detall de l'entrada) És un projecte del 1929 de l'arquitecte Joan Francesc Guardiola.

 Acabo amb un graffiti recent al Passatge Mercader. 

Egipte 39. El Caire. La Ciutadella

Acabo amb la mesquita de Mohamed Alí, a la ciutadella de El Caire. Es veu des de molts llocs de la ciutat i, a dins, la sala és magnífica, immensa i espaiosa. Però era un dia d'una calor insuportable.
(Al viatge d'anada, als monitors de televisió de l'avió, abans d'enlairar-nos, ens van passar unes pregàries que em va semblar que devien equivaler a allò de fer el senyal de la creu abans de començar un viatge. Doncs bé, la imatge de fons era aquesta mesquita de Mohamed Alí, que em sembla que és una de les més famoses de l'Islam).
(Acabem la sèrie de notes d'Egipte el dia que ve!!)

Egipte 38. El Caire. La mesquita d'Ibn Tulun

La mesquita d'Ibn Tulum és molt bonica. 

Aquí sobre, un joc d'arcs.

A sot , el pati central vist des del minaret.

 

I des de dalt del minaret, si ens girem cap a l'altra banda, es veu la vista de la ciutat i en concret la del carrer del davant. Aquestes xemeneies tan altes, que sobrapassin l'açada de la casa del costat, perquè no rebufin i el tiratge sigui bo em van fer molta gràcia, no en va sóc filla d'un calefaccionista.

Egipte 37. El Caire. Una mesquita anònima

 

A vegades en els viatges t'equivoques de lloc, de direcció, de monument o del que sigui i en general l'equivocació serveix per descobrir alguna cosa que val la pena. Anàvem a la mesquita d'Ibn Tulun i vam entrar en una altra mesquita que hi ha just al costat. 

El guardià de la mesquita va estar contestíssim perquè no tenia cap turista ni cap parroquià musulmà ni ningú per fer-la petar. O sigui que ens va guardar les sabates i ens va acompanyar a ensenyar-nos-ho tot. 

Ens va fer una petita demostració de cap a on es resa, del to de veu i de la cantarella per fer la pregària, de com es posen les mans i d'unes frases que devien ser molt corrents. La meva amiga va repetir les frases amb el to de veu i cantarella adequats, les mans en posició correcta i en la direcció que tocava, i a ell li va agradar molt i ho va repetir perquè ella ho pogués tornar a copiar, com si li fes una classe. La meva amiga ho va tornar a fer molt seriosament mentre jo pensava si ara se'm converteix, a la tornada com li ho explico jo al seu marit... 

Després el nostre guardià ens va deixar unes xancletes polloses perquè pugéssim a dalt del minaret nosaltres soles. Com que les finestretes del minaret no tenien cap vidre i allà mai hi havia entrat ningú a fer neteja, vam pujar amunt per l'escala més bruta que hagi vist mai. Hi havia tres dits de pols acumulada a cada graó, pols acumulada que ens entrava per les xancletes i se'ns ficaven entre els dits dels peus. 

A dalt era molt maco i va ser allà on ens en vam adonar que la mesquita d'Ibn Tulum era la que es veia just al costat.

A la baixada, el guardià estava recollint una safata amb menjar que li portava un noiet del bar de la cantonada: un plat de puré de faves, un plat amb fulles per amanir, com si fossin de rave o d'una planta així, un platet amb oli i sal per l'amanida (mai no vam veure cap setrill enlloc), un altre plat amb albergínies petites no sé si fregides o escalivades i un pa. Feia goig i es veia molt sa. Ens va dir si en volíem, li vam dir que no gràcies i ens en vam anar a l'altra mesquita.

Aquí sota el guardià de la nostra mesquita preferida, una mesquita anònima.

Egipte 36. Les esglésies coptes a El Caire. El Museu Copte

Els coptes són els cristians antics egipcis, que, per entendre'ns, tenen un Papa a part del de Roma. El barri copte a El Caire és un barri molt vell, pobre, amb un centre que ara està més o menys arreglat i amb forç visitants.
Hi ha unes quantes esglésies que val la pena visitar. Algunes estan fetes pols, d'altres molt restaurades. Tenen icones magnífiques. Aquí sota poso unes quantes fotos. La primera, Verge amb Nen.

Després, dues imatges de Maria i Maria Magdalena al peu de la creu, que tenen una composició molt simbòlica, molt masculí-femení.

A continuació, Maria Magdalena a casa el fariseu Simó perfumant els peus de Jesús i fregant-los amb la seva cabellera. I una ampliació d'aquesta magnífica Maria Magdalena de reverencial sensualitat o sensualment reverent, no sé què seria millor.

També hi ha una sinagoga antiga, però no m'atreveixo a entrar-hi quan veig que hi ha policia fent escorcolls exhaustius als visitants i resulta que jo avui porto a la bossa dues pedres que he recollit al mateix matí a l'esplanada de les piràmides (una em sembla que és alabastre i l'altra és una pedra negra, com si fos obsidiana. Són grossetes, tant que finalment no me les vaig endur de tornada a Barcelona). Penso: Encara em detindran per robatori i tràfic artístic o es creuan que les porto per llençar-les i trencar alguna cosa... Mentre la meva amiga entra a visitar la sinagoga hi ha un grup de turistes americans i un d'ells, negre, sento que li està dient a un dels guàrdies: Ah, ho troba estrany? que no ho sabia que hi havia jueus negres?

El Museu copte és una meravella de museu que cal visitar. Hi ha coses molts suggerents: pintures murals d'antics monestirs, manuscrits, esteles de pedra... En algunes d'aquestes esteles la continuïtat entre símbols de diferents períodes és molt clara.

 

El primer esquema, aquí sobre, és entre un símbol hel.lenístic i un de cristià. El d'aquí sota entre l'ankh o clau de la vida egípcia i la creu cristiana.

Per acabar aquesta nota sobre els coptes: no fa molt vaig assistir a la Fàbrica del Sol a Barcelona a una sessió de documentals sobre medi ambient. Una de les pel.lícules estava centrada en el grup de gent que gestiona la recollida d'escombraries a El Caire. El títol és Garbage Dreams. Aquests escombriaires s'anomenen Zabaleen, i són coptes emigrats a El Caire des d'una zona molt pobra del centre d'Egipte a finals del segle XIX o començaments del XX. La seva història la teniu en anglès a Wikipedia. Aquí hi ha un trailer del documental: http://youtu.be/b26dBL5tQPk.