El documental d'aproximadament 1 hora Bucarest, la memòria perduda d'Albert Solé és una pel.lícula tendra i intel.ligent sobre la trajectòria del seu pare, Jordi Solé Tura, vista a través dels ulls d'un nen envoltat de clandestinitat, després d'un adolescent i finalment d'una persona adulta que veu com es degrada la memòria i la vida del pare per l'Alzheimer.
Darrera hi deu haver, imagino, moltes hores d'entrevistes, però a la pel.lícula només se'n conserven fragments molt breus i alguns tenen frases antològiques (els del Fraga Iribarne i els del Carrillo, i també els del Sergi Pàmies).
Trobo que està bé que s'abordi la història sense pretensions d'objectivitat i que quedi clar que es narra des d'un punt de vista tan particular. I també està bé que es plantegi al final la pregunta ¿Va valdre la pena?
Alguns apunts de crònica de l'acte de presentació del documental:
Presentava l'acte la Júlia Otero, que ha treballat amb l'Albert Solé quinze anys. Va explicar que el Solé li havia demanat feina, havien començat a treballar junts "i fins al cap de molt de temps no vaig saber que era fill del Ministre de Cultura! De cap manera no volia que semblés que feia valdre influències!".
El Pasqual Maragall va parlar molt desinhibit: va fer menció dels anys comunistes del Solé i va dir literalment: "són els que ens van fer la feina fins a la transició, ja ho podem dir."
Es va referir a l'Alzheimer i va dir una cosa del tipus "la tenim tots tres, el Suàrez que va fer la transició, tu que vas fer la Constitució i jo que he fet l'Estatut".
També van parlar el Montilla i en Saura, però van ser parlaments mé "plans".
Veure al final el Solé Tura a dalt de la tarima rebent aplaudiments glaçava el cor, perquè em demanava què recordava d'ell mateix i què entenia de l'acte.
El film es passa al cinema Alexandra a partir del 18 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada