Aquí comença una història antiga de la placeta de Milans.
Ciril·lo Monserrat Masó, fill d'un casa benestant de Valls, marxa a viure a Barcelona amb vint anys o poc més. Som al 1865. Té dotze germans, dels quals dos o tres són capellans. La seva família a Valls és coneguda amb el nom de Cals Capellans.
A Barcelona diuen que va muntar un banc, justament a la placeta de Milans, on vivia. Aquest banc devia ser un negoci força modest perquè he conegut i tocat el moble que es veu que era "el banc": una mena de chiffonnier alt, una rastellera de calaixos. Els tres del mig són falsos calaixos, en realitat és un taulell que s'obre i descobreix un secreter per tenir-hi ploma i tinter, escriure-hi pagarés i guardar-los en sis calaixets petits que hi ha a la part de dins.
En Ciril.lo entra en contacte amb el grup de Figueres, en Josep Tutau, l'Abdó Terrades, en Narcís Monturiol. Eren més grans que ell, li devien fer impressió amb les seves idees de millora social, amb interessos tan allunyats dels que devien ser normals a Cals Capellans. En Tutau era economista i va ser ministre durant la primera República, l'Abdó Terrades escrivia, era comunista utòpic i es va implicar en política, en Narcís Monturiol bullia d'idees, com és conegut. En Ciril.lo va comprar accions del projecte del submarí Ictineo i estava invitat a una de les primeres immersions, a la qual per raons que desconec finalment no va poder assistir.
Tenim, doncs, que en Ciril.lo es va formant en idees noves. Acompanya els grans, Tutau i Monturiol, en un viatge que fan a Londres per visitar l'exposició universal que s'hi celebra i agafar-hi idees.
Londres! El Ciril.lo eixampla mires.
Una anècdota dels temps revolucionaris que corrien: el Ciril·lo durant un temps va tenir un mico, que sovint s'instal.lava al balcó. La particularitat d'aquest mico és que anava vestit de capellà i que tenia un barret de teula que havia après a treure's per saludar els clients que venien al banc.
Quan en Ciril.lo es decideix a casar-se amb Francisca, vídua d'un de la colla de Figueres, ella va a ca la modista i comenta que es casa. Sorpresa, sent com la modista contesta que ja ho sap, i que coneix el nuvi.
"El coneixeu? però de què el coneixeu?"
La modista la tranquil·litza: "El coneixem perquè li fem les sotanes del mico".
Els meus besavis.
Aquí acaba una història antiga de la placeta de Milans, tan vera o poc vera com ho pot ser una història antiga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada