divendres, 23 de febrer de 2007

El Guti

Comentari informatiu de l'homenatge que es va fer el divendres 16 de febrer a Antoni Gutiérrez Díaz, que va ser dirigent del PSUC durant l'època franquista i la transició, i que va tenir posteriorment altes responsabilitats al Parlament Europeu. Va morir fa quatre mesos, el passat 6 d'octubre, als 77 anys.
L'acte els hi va sortir molt bé. Van combinar-se molts parlaments curts amb un vídeo-entrevista al Guti, i imatges i altres vídeos de determinats personatges que testimoniaven a distància.
No es tracta aquí d'explicar qui va ser el Guti ni de parlar de la política de l'antic PSUC, però si que voldria relatar algunes de les coses de tall anecdòtic que es van dir a l'homenatge i que van acabar creant un ambient molt emotiu. Era la reconstrucció de la humanitat d'un personatge, a més a més de la reivindicació dels seus encerts polítics.
Una de les primeres persones que van parlar "a distància" a través de la pantalla de l'àudio-visual va ser el Pujol que recordava que, a Premià, al costat de casa els seus avis hi havia una caseta on van venir a viure una família que es deia Gutiérrez,"i a l'altra banda de cals meus avis, n'hi va venir a viure una altra que es deia Díaz, em sembla que uns venien d'Almeria i uns altres de Múrcia, el cas és que un dels nois dels Gutiérrez es va casar amb una noia de cals Díaz i... bueno, doncs tenim a l'Antoni Gutiérrez Díaz". El Pujol, en una altra ocasió, referint-se a la confiança que despertava el personatge, va explicar que la Ferrusola, quan els seus nens eren petits, va tenir un problema de salut amb una de les criatures i li va dir al marit "I si parléssim amb el Guti?"
El Guti, en efecte, era pediatra de professió i va entrar al PSU l'any 59 a través d'una relació que va establir a la mateixa consulta. Un dels assistents a aquest homenatge, que s'asseu vora meu i que és del Poble Nou, em comenta que a començaments dels anys 60, al seu barri, havia sentit a parlar (en veu baixa una mica enigmàtica) d'un metge que visitava "sense cobrar". Un detall que té importància en la construcció del personatge.
Al vídeo-entrevista, el mateix Guti explica que ja de petit es va trobar situat en un dels bàndols. Nascut l'any 29, recordava perfectament l'entrada dels nacionals a Barcelona. Un oncle seu va ser afusellat, un altre condemnat a presó i tenia la imatge de diversos parents destruint els carnets de la CNT.
Un dels primers a parlar va ser el Gregorio López Raimundo, en cadira de rodes, però amb una lectura i una dicció claríssimes. Va evocar que poc després de l'entrada del Guti al PSUC va obtenir una beca per especialitzar-se a Helsinki i que, en el seu pas par París, li van encarregar que a la tornada busqués una casa segura perquè el López Raimundo s'hi pogués estar quan vingués clandestinament a Barcelona. La casa segura on va anar a parar el López Raimundo va ser la dels pares del mateix Guti. I aquí ens va oferir una foto de primera categoria de la vida que molts portaven a començaments del 60: "Después de terminar el trabajo en la tienda donde estaba empleada en los bajos de la finca, la madre subía al piso, preparaba la cena, cenábamos los tres y luego, el matromino instalaba sobre la mesa del comedor cuchillas de afeitar y sobrecitos, y pasaban un par de horas ensobrando las cuchillas. Sin decirlo se había instaurado una especie de competitividad para ver quien hacía más montoncitos. Yo al cabo de unos días también empecé a participar pero creo que sin su eficacia".
Desfilen molts. Un parla sobre la seva afició a la pesca i com anaven a pescar junts. Una noia ens explica que el va anar a entrevistar l'any passat per fer el seu treball de recerca de 2n de batxillerat. La Montse Comas ens diu que li va portar el judici perquè el readmetessin com a metge de la Sanitat Públia, D'altres citen les seves estades a la presó i com hi va conèixer Julián Grimau.
El Pere Portabella també s'aixeca per parlar, però aquest sense llegir cap paper. Amb el colze al faristol relata de manera décontracté que el Guti l'anava a veure sovint a les 7 del matí, quan ell no feia gaire estona que havia sortit del Bocaccio; com va sorgir la idea de l'Assemblea de Catalunya; del charme que el Guti desplegava per guanyar-se els que no eren del Partit. Ens fa riure a tots dient la por que li feia quan un comunista li parlava de les masses: "A la presó discutíem si seria possible escalar el mur, i li vam preguntar a un de Manresa que era escalador si faria falta un piulet o què, i ens va dir que aquell mur era escalable amb les mans. Però el Solé Barbarà va dir que ni piulet ni mans, que de la presó només ens en traurien les masses."
A la pantalla surt el Carrillo dient que el Guti era tan... el que ja us podeu imaginar i, detall curiós, mentre parla hi ha una columneta de fum que puja verticalment per la dreta de la pantalla, ve de baix, travessa la solapa i se'n va per dalt. Als noranta i tants continua fumant sense parar.
Per la pantalla passen fotos antigues impagables: una portada d'un setmanari amb la foto del Guti i un gran titular: "El Carrillo catalán". Un vídeo d'un programa televisiu on l'Angèl Casas (show) entrevista tres reis mags disfressadíssims: el Joan Barril, el Quico Pi de la Serra i el Guti.
Hi ha un parlament del Bargalló (en total, tres consellers a l'escenari, amb el Castells i, evidentment, el Saura) que comença fent una referència inevitable a la corbata que ell no porta i que el Guti no portava. Abans ha sortit una referència sobre això a l'entrevista del Guti: "La primera vegada que em van detenir a la comissaria em van treure la corbata i vaig pensar 'no me la tornaran a treure mai més'. Després a l'època del Tarradelles, a ell no li agradava que no es dugués corbata a les reunions del Consell. Quan s'estava morint el vam anar a veure i li vaig dir 'avui m'hauria hagut de posar corbata, perquè si mai me l'he de posar una última vegada, seria avui per vostè', i ell em va dir 'no cal' (I jo afegeixo que el Tarradellas es mirava les xiruques del Xirinachs i li deia 'Mossèn, que se'n va d'excursió?'). Torno al Bargalló: ens va dir que havia estat militant de les Joventuts Comunistes i després del PSU 'de Catalunya' "que és com en deia el Solé Barbarà i jo sóc del clan de l'avellana i mai dèiem PSUC sempre dèiem PSU de Catalunya." No va ser l'únic que va ensalçar la dimensió nacional, catalana i integradora del PSUC i del Guti.
Parla d'Europa diversa gent, dels anys que el Guti va ser vicepresident del Parlament Europeu a Strasbourg. Una senyora del Parlament Europeu, que no sé qui és, explica que acompanyant el Guti mai acabaves de travessar els passadissos, perquè s'aturava tothom a parlar-hi, des del bidell als parlamentaris: "Era muy apreciado, hasta Alejo Vidal Quadras me preguntaba por él, por su salud". (Penso: té mèrit). També parla un alemany del grup dels verds que, amb accent argentí, ens explica 'lo dels divendres'. "Muchos parlamentarios, a veces también el presidente, marchaban los jueves por la noche a sus países para pasar el fin de semana y era conocido que las sesiones del viernes, con el Guti de vicepresidente, eran días propicios para hacer pasar según que que leyes o normas...".
El seu fill va ser el penúltim a parlar, abans del Saura que va cloure l'acte, però no m'estenc més. Ha estat una crònica anecdòtica i no política. En tot cas va ser bonic sentir que a algú se'l recorda com a una persona entranyable, més enllà de la representació o del paper polític que va tenir. El títol de l'acte Estimat Guti era significatiu.

Cap comentari: