BON NADAL AMB NEULES DE PAPER

Aquesta tardor vaig saber què són les neules de paper i em van explicar que a Mallorca s'ha conservat el costum d'adornar les eglésies per Nadal amb aquests cercles de paper de motius nadalencs. Les que vaig fer-me jo... la veritat és que no són gaire nadalenques...

A continuació una de les neules de la meva "mestra en neules", que en dissenya, retalla i difon. Si esteu interessats a adquirir-ne podeu adreçar-vos-hi: tparedes@cat.canalpyme.com

Aquí sota foto extreta d'una web amb neules antigues. I aquí una altra web amb fotos d'esglésies amb neules.

Doncs res més. Que tingueu un bon Nadal!

Informes, programacions i projectes

Com que no acostumo a llegir El País, un amic m'ha regalat un llibre amb dibuixos de EL ROTO, perquè es veu que me'ls estic perdent. M'han agradat molt i en trio un que m'ha recordat la burocràcia que actualment s'imposa als ensenyants: fer papers i més papers, que no es llegeix ningú. És tan trist pensar que es perden hores i s'acumulen angoixes en tasques inútils, però que fan "procés-de-qualitat-començament-segle-XXI".

Més d'un cop he pensat: si ara augmenten les hores de feina, augmenten els alumnes per aula i disminueixen el sou: vaga de papers!

"¡qué dolor de papeles que ha de barrer el viento,
qué tristeza de tinta que ha de borrar el agua!..."

(Rafael Alberti va escriure aquests versos referits a coses més dramàtiques, però escrivint Programacions i Seguiments de les programacions hi he pensat tantes vegades...!)

Documental sobre Jordi Dauder

L’estrena a Barcelona d'aquest documental sobre l'actor Jordi Dauder, serà el proper dimecres 5 de desembre, a les 22,30 h. als Cinemes Girona del carrer Girona, 173 de Barcelona.
En faig propaganda des d'aquí, perquè el director Antoni Verdaguer ens ha explicat les grans dificultats que es troben per difondre "pel·lícules petites", per tal com estan les coses.

AVUI 14-XI-2012 VAGA GENERAL

48h Openhouse

El cap de setmana que ve, el 27/28 d'octubre se celebra el 48h Openhouse Barcelona, que dóna la possibilitat d'entrar a alguns edificis que normalment estan tancats al públic. Aquí hi ha la informació, llista, horaris, etc.

11 de setembre 2012

Camí de Santiago 41. El bruc florit

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

El cel continua tapat, però ja no plou. El Bierzo és ple de brucs florits, mates de color rosa pujat. Aviat entraré a Ponferrada on s'acaba el tram del Camí fet aquest any. 

Camí de Santiago 40. Entrant a El Bierzo, ginesta

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

Entrar i sortir de les comarques a peu, veure-les més o menys senceres des d'un coll, és molt bonic. Arribant a una creu de terme, abans de començar la baixada cap a Astorga, es veu una gran extensió de la comarca que s'anomena La Maragateria. Al centre hi ha els campanars de les esglésies d'Astorga, i al fons el Monte Teleno de 2.188m d'alçada.

Abans d'entrar al Bierzo es va pujant i pujant fins arribar a la Cruz de Ferro, a 1.530m. Al peu d'aquesta creu hi ha un munt de pedres dipositades pels viatgers, sembla que des de temps immemorials. Diuen que aquí mateix hi havia hagut un temple a Mercuri, el déu dels viatgers i dels comerciants I que hi ha memòria que hi deixaven pedres els arrieros i els que anaven des del Bierzo a Castella a segar els camps. (Dels del Bierzo en diuen bercianos. He passat per un poble que es deia Bercianos, perquè va ser un nucli fundat per gent del Bierzo; i dels de la Maragateria en diuen maragatos.)

Al Bierzo hi ha canvi de paisatge. Ara hi ha castanyers i nogueres i també moltes falgueres. La vall del dibuix era plena de ginesta florida, el cel era tapat i plovisquejava.

Camí de Santiago 39. Els noms del pobles

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

(Prop d'Astorga, província de León.)
En aquest dibuix es veu l'església del poblet Castrillo de los Polvazares, i està fet des d'un altre poble per on passo que, com qui no diu res, s'anomena Murias de Rechivaldo.

Camí de Santiago 38. Més extensions de cereal. Espiritualitat

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

Entre León i la següent etapa, Villar de Mazarife, hi ha cereal i més cereal i també extensions immenses on no hi ha res de res. Al vespre veig passar un ramat de bens, molt llarg, vigilat per un parell o tres de gossos. El pastor va al davant muntat dalt d'un burro.

Aquí sobre, uns pins al mig dels camps. És el dibuix que prefereixo de tots els que m'han anat sortint, perquè trobo que s'hi reflecteix que aquest paisatge tan sec, tan auster, amb el seu punt de monotonia, té un paper important en l'espiritualitat del camí de Sant Jaume. Al final d'aquesta sèrie vull fer una nota parlant d'això, dels motius per fer-lo i d'alguns personatges que hi he trobat.

Camí de Santiago 37. Museus arqueològics de León i Astorga

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

El Museo de León, té una part arqueològica que està molt bé. Aquí sobre la peça estrella del museu, una estela funerària de l'època del Bronze, que anomenen el ídolo del Tabujo o Tabuyo, datat del 1.800a.C. (que em va fer pensar amb la Dame de St Sernin al museu de Rodez, a França). Ara he llegit que els erudits l'han relacionat amb aquest altre, trobat a Hernán-Pérez, a la província de Càceres.


(Informo que el nom de León no ve de cap lleó, sinó de legió, legió romana). Doncs bé, la part romana del museu és rica i hi ha força làpides funeràries amb les corresponents traduccions dels textos en llatí. Des que al Musée de la Civilisation Gallo-romaine de Lyon, llegint aquestes traduccions d'esteles vaig descobrir un cas de violència domèstica, me les llegeixo totes, a veure si faig més descobriments! En vaig anotar algunes al Museo de León, a San Marcos i al Museo Romano de Astorga (museu també molt ben muntat. Informo també que el nom d'Astorga ve de Asturica Augusta).
En general aquestes inscripcions a les esteles comencen amb una dedicatòria als Déus Manes, diuen els noms del mort, l'edat, alguna cosa de la seva condició, i donen el nom de la persona que erigeix el monument. Alguns acaben amb la invocació: Que la terra et sigui lleu.
Són com històries. Escolteu-ne algunes:

-Lucio Octavio Magio, hijo de Lucio de la tribu Pupina, natural de Beziers, de 37 años de edad, 19 de servicio, soldado trompeta de la legión...

-A Lucio Valerio, liberto de Lucio, tartamudo, de 56 años de edad, de profesión inspector del vuelo de las aves (adivinador)...

-A (no sé qui), gramàtico...

-(una estela feta erigir per: su liberto)

-A Lide, [esclava] de Quinto Lusio Saturnino, de 28 años, aquí está enterrada.
Taumasto procuró que se hiciera para su contubernal. Que la tierra te sea leve
(Aquesta té un rètol explicatiu al costat: es tracta de dos esclaus grecs que viuen a Astorga. Els esclaus es veu que no podien casar-se, per tant s'aparellaven en contuberni. Taumasto no pot dedicar l'estela a la seva esposa, sinó a la seva contubernal).

Camí de Santiago 36. San Marcos

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

Un altre dels temples importants de León és San Marcos, amb façana plateresca. És molt bonic. Aquest dibuix està fet des d'un punt on es veu San Marcos a primer pla, darrera hi ha l'edifici modern de la Junta de Castilla i León, i darrera de tot, el del Museu d'Art Contemporani.
Hi ha una part del temple que va ser presó en diversos moments de la història. Es veu que Quevedo hi va estar presoner tres anys llargs (1639-1643) per haver passat a Felip IV un memorial contra el Comte Duc d'Olivares, dissimulat sota un tovalló. Hi ha un text escrit pel mateix Quevedo sobre les dures condicions de vida a San Marcos, que fa posar els pèls de punta. En va sortir als 61 anys i va morir poc després.
També va ser presó franquista durant la guerra civil i hi ha un memorial de pedra i ferro recordant-ho: "En memoria de quienes sufrieron prisión, tortura y muerte en San Marcos durante la guerra civil española (1936-1939)". A més hi ha gravada una frase de Quevedo: "Vivo en conversación con los difuntos y escucho con los ojos a los muertos".

Camí de Santiago 35. La ciutat de León

 (Cliqueu per veure la imatge sencera.)

L'arribada a la ciutat de León és maca. Des de dalt d'un coll es veu tota la ciutat allà baix, i al mig de l'aglomeració destaca la façana de la catedral i les seves torres.

Comentari breu sobre la Catedral de León. Té més superfície de vitralls antics que qualsevol altra catedral gòtica. L'efecte és simplement meravellós. Hi ha un servei d'audioguia que val la pena: mitja horeta d'explicacions intel.ligents.
Durant la visita vaig perdre el meu quadernet i quan me'n vaig adonar ja era tard i la catedral estava tancada. Vaig esperar l'hora d'obertura de l'endemà per preguntar si l'havien trobat. Quan la cap de les guies va tornar somrient a dir-me que el senyor de manteniment havia recollit un quadern, vaig respirar alleujada. Mentre no venia aquest senyor amb el meu bloc, la cap de les guies em va fer una visita guiada privada molt interessant.
Em va parlar extensament dels problemes de construcció de la catedral. Es veu que el terra se'ls movia i que no hi havia forma de donar per bons els fonaments. Alguns parlaven d'un talp (un topo). Finalment va resultar que no hi havia cap talp, sinó que s'estava construint a sobre d'unes antigues termes romanes i l'hipocaust (la zona buida que hi ha sota les piscines, aguantada només per pilars petits, per on passa l'aire calent), que aquest hipocaust, doncs, no era una base prou sòlida per a una catedral gòtica d'aquelles dimensions. D'aquí que quan van aconseguir solucionar el problema i tirar-la amunt, van posar a sobre d'una de les portes una gran closca de tortuga, com a símbol d'aquell fals talp.
També em dóna moltes explicacions de la restauració de mitjans del segle XIX, dirigida per l'arquitecte Juan de Madrazo (després de mirar a Wikipedia entenc que al carrer Madrazo de Barcelona li hagin posat carrer dels Madrazo, perquè són una família que Déu n'hi dó). Va haver de refer pràcticament des de la base tota una ala del temple i la guia m'ensenya les assimetries a arcs i a columnes degudes als contrapesos que va haver d'enginyar. Em diu també que no fa molt van rebre la visita d'un grup de 80 restauradors anglesos que venien a estudiar de prop aquesta restauració del XIX. I em parla de l'actual restauració dels vitralls, que desfan i poleixien peça a peca.

Però hi ha altres llocs a León!
La Colegiata de San Isidoro té una cripta amb pintures romàniques que fan la visita imprescindible.
La Casa Botines de Gaudí, que pel meu gust és una obra tímida.
Un centre peatonal molt agradable.
Una plaza Mayor que és com la de Madrid però més petita.
Algunes escultures de bronze modernes, d'aquestes hiperrealistes, de què ja he parlat.
Plaques commemoratives a molts llocs. Una diu:
"Aquí nació Guzmán el Bueno" (!)
Una altra:
"En esta casa vivió Rodrigo Díaz, el Cid, y tuvo una hija. Su mujer, Jimena Díaz, salió de esta casa para la misa de parida" (!!)
 A la ciutat de Palencia hi havia carrers i restaurants amb noms també molt evocadors: Doña Berenguela, Doña Urraca...

Acabo amb una frivolitat seriosa: en un aparador de roba interior molt sexy, gairebé estil travesti, hi ha un cartell de suport a la marxa minera d'aquest mes de juliol.

Camí de Santiago 34. Les cigonyes

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)ç

Una de les coses que es veuen a tots els pobles que tenen campanar, són nius de cigonya... I cigonyes volant, llargues i grans!

Camí de Santiago 33. Passant per pobles i ciutats

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

A les ciutats sembla que parar-s'hi és obligat. Però travessant pobles petits no sempre m'aturo, encara que sempre s'hi veuen coses: les bodegues familiars, les construccions de tàpia, les camionetes de venda ambulant que toquen el claxon anunciant la mercaderia... Aquí sobre, dibuix de La Estrella, a Mansilla de las Mulas, de color groc i marró i d'estil art déco, que suposo que devia haver estat una societat o casino, i que ara és una immensa discoteca.

En aquest tram del Camí he descobert més estàtues d'aquestes tan realistes que evoquen tipus i oficis passats i que s'han instal.lat a les ciutats amb governs del PP. Afegeixo a la llista les d'aquest any: a Palencia m'he topat al carrer major amb una castanyera i una niña de la comba; a Ponferrada, a la plaça principal, hi ha un barquillero, un home que al mig del carrer feia i venia neules (aquí al costat).

A Molinaseca, un poble del Bierzo, hi ha una escultura que representa un embotit. Podria ser una sobrassada, un bisbe, un llom, perquè és curt i gruixut. Però en realitat es tracta del botillo, l'embotit típic de la regió. La mida de l'escultura és immensa, sobretot si tenim en compte el tema del que es tracta. Posem que té un metre i mig d'alçada, i una mida semblant de llargada. Està dedicada a l'empresari que va promocionar la indústria de la xarcuteria en aquesta zona. Vegeu la foto d'aquí sota. No és poètica.

A molts pobles, a l'entrada, hi tenen un rètol que diu pueblo tal, Camino de Santiago, Patrimonio Cultural Europeo. Hi ha un escut petitet de la Comunitat Europea que em fa pensar que ha estat pagat amb fons europeus. Doncs bé, arribant a un conjunt de set o vuit cases que es diu Chozas de Abajo, em topo amb un cartell diferent, molt gran, molt alt i molt ben empalat que diu:  
Excelentísimo Ayuntamiento de Chozas de Abajo
Bienvenidos, Welcome, Willkommen
Real Camino Francés
"El futuro tiene camino"
I ara que no vingui ningú a dir que a Chozas de Abajo no tenen idees. 

Travesso un poble que es diu Hospital de Órbigo, amb un pont famós sobre el riu Órbigo. És famós pel que s'ha anomenat el Paso Honroso, o sigui una bravuconada d'un cavaller, un tal Suero de Quiñones,que cap al 1400 i tants va decidir organitzar un torneig que havia de durar un mes, en el qual tot cavaller que pretengués travessar el pont havia de lluitar contra ell i els seus amics o bé deixar un guant en senyal de covardia i passar el riu com pogués per sota el pont. Es veu que el torneig era per impressionar la dama que pretenia, doña Leonor de Tovar. En aquest pont hi ha diversos cartells explicant els fets, es veu que fins i tot Cervantes s'hi va referir al Quixot. També hi ha un vers provençal o aprovençalat atribuït al tal Suero, reclamant amor a la donzella. El copio lletra per lletra: 
SI A VOUS NE PLSYST AVOYR MESURA
CERTES IE SUY SANS VENTURA
Crec que es podria traduir per:
Si a vos no plau tenir mesura
Certament que jo sóc sens ventura
Però els dels cartells van més directes i el tradueixen així:
Si continuáis con tanto rigor
Estoy perdido

Hi ha una cosa d'aquest Hospital de Órbigo que vaig trobar curiosa, que també és medieval i que també vaig aprendre en un d'aquests cartells del carrer. Es veu que hi va arribar a haver tants hospitals i albergs de peregrins, que el municipi va crear el càrrec de veedor. El veedor havia de passar cada dia per tots aquests hospitals a ver les caras dels que hi dormien per assegurar-se que no les tornava a veure l'endemà a un altre hospital i que, per tant, els peregrins només passaven una nit al poble, ja que hi havia aprofitats que cada dia canviaven d'hospital amb la qual cosa aconseguien menjar i dormir de franc un parell de setmanes.

Últim detall d'aquest Passant pels pobles: a Reliegos (León) crec que hi ha una guerra caciquil, centrada en el comerç i els albergs. L'alberg municipal i el cafè tradicional del poble -que també ven menjar- fan pinya contra un nou alberg privat -si fa o no fa del mateix preu que el municipal- i contra un nou bar -modern, amb graffitis a la façana. L'encarregat de l'alberg municipal -que vés a saber si no és l'alcalde i tot- et diu: Vaya al bar tal, no vaya al restaurante del otro albergue, no va nadie, no sé ni qué ponen para cenar... És bastant descarat. I el que encara és més patètic és que per la calçada dels carrers asfaltats del poble hi ha guerra de fletxes. Explicació prèvia: tot el camí està marcat amb fletxes de color groc i quan s'arriba als pobles molt sovint hi ha dues fletxes, la que condueix a l'alberg i la que marca la continuació del camí si és que es vol passar de llarg. Doncs a Reliegos hi ha un fotimer de fletxes a terra, per marejar qualsevol, ja que els de l'alberg privat han pintat les "seves" fletxes que duen al "seu" local, d'un color groc que ja és super cridaner.

Són gent de mal temperament? No hi ha feina per a tots? És la crisi? Tenen la divisa de Al negociante forastero, ni agua? O en aquest poble li toca manar el que ha manat sempre? 

Camino de Santiago 32. Els boscos

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

En aquestes planícies de camps cultivats, els boscos són molt apreciats. Aquest era de roures, a l'oest de la província de León.
Abans havia travessat un bosquet d'alzines, amb llangardaixos que corrien a amagar el seu color verd sota les pedres. Vaig trobar-me un personatge amb motxilla que havia plantat una càmera de fotos damunt d'un trípode al mig del camí. Era una situació una mica estranya i no em vaig parar a preguntar. Vaig dir un "buen camino" que és la manera breu de saludar i vaig passar de llarg. Un bon dia, una francesa em va fer riure quan després de saludar algú amb un "buen camino", va bufar: "On l'aura dit des fois ce Buen camino à la fin!".

Camí de Santiago 31. Els "andaderos"

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

El mot andadero no l'havia sentit a dir mai, fins en aquest famós camí. Son camins de terra, paral.lels a alguna carretera. Poden ser més o menys amples, estar més o menys separats de la carretera, envoltats o no de vegetació... Si la carretera és transitada, els andaderos són temibles, si es tracta d'una d'aquestes carreteres secundàries per on no passa absolutament ningú, poden ser agradables.

Ara, amb la crisi, per aquestes carreteres desertes de tant en tant hi passa un cotxe atrotinat a poca velocitat, s'atura i per la finestreta et donen propaganda d'un bar, restaurant o alberg.

A la vora d'aquest andadero del dibuix hi havia una creu i una placa en memòria d'un peregrí mort: Carles Pla Giribert. A la pedra, a més del nom,  hi havia gravades la data de naixement, la de mort i hi deia: Dels teus amics. En aquest camí s'hi mor gent, hi et trobes esteles semblants a aquesta. Impressiona.

A vegades per entrar o sortir d'una ciutat no és que hi hagi andaderos, sinó que és molt pitjor, has de circular per la vorera d'un carrer amb inacabables polígons industrials. Els que estan més al cas de tot, agafen autobusos per entrar i sortir de les ciutats, però també he vist que n'hi ha que ho consideren una trampa, gairebé un sacrilegi. Tenen el punt d'honor de fer-ho tot a peu: "Si ho fas a peu, ho fas tot a peu." Jo, l'entrada a Burgos, la vaig fer amb cotxe, però la sortida de León la vaig fer a peu i va ser pesadíssim anar caminant vuit quilòmetres per un carrer-carretera que canviava de poble sense que te n'adonessis. Vaig arribar al municipi de la Virgen del Camino, on es pot prendre una variant del camí que va pel camp i tot va millorar.

En aquest poble vaig anar a veure l'exterior de l'església, un edifici  absolutament modern del 1959, amb escultures dels dotze apòstols i de la Mare de Déu a la façana, de J.Mª Subirachs. Vaig sorprendre'm un cop més pels seus personatges tan punxeguts. A dins de l'església em vaig meravellar: és una sola nau, blanca, completament despullada, amb un alta barroc tot-or encastat al fons. Es molt efectista.

Més notes sobre els camins del Camí: un francès que ve de Nantes, a la Bretanya francesa, m'explica que la part pitjor de tot el que ha caminat han estat les Landes franceses (per situar-nos: des del sud de Bordeus fins al Pirineu navarrès). Diu que no passes pel mig d'un agradable bosc de pins (el que jo m'imaginava), sinó que passes pel mig d'un amplíssim tallafocs, i a banda banda tens el bosc destrossat, amb els pins devastats per les tormentes i per les màquines que han obert el tallafocs.

Camí de Santiago 30. La tàpia

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

La tàpia és un material de construcció que s'utilitza en aquestes terres. És fang barejat amb palla. A vegades es veu que se n'han fet una mena de maons, però altres cops es tracta del material aplicat en brut, per dir-ho d'alguna manera.

A Bercianos, la casa parroquial, on hi ha l'alberg, té un forn antic fet de tàpia. És elevat, té una porteta de ferro amb nansa, una volta i un tub-xemeneia ambdós de tàpia. El que devia ser l'antiga cuina l'han reconvertida en això que veieu al dibuix de dalt. (Si  no ho heu fet, ai! cliqueu per veure la imatge sencera). Més endavant, en un altre alberg d'un altre poble, a la cuina també hi ha un forn de tàpia, pràcticament idèntic al de Bercianos, i la propietària fa servir la volta per a col.locar-hi cap per avall cassoles i paelles.
A  Sahagún, primera ciutat de la província de León, hi ha dues esglésies romàniques impressionants, San Tirso y San Lorenzo. Diuen que va ser la població més influenciada pels monjos francesos de Cluny, que van introduir el romànic, una litúrgia més unificada i van posar ordre al Camí. Ara potser es diria que van crear la marca "Camí". El cas és que l'església  de San Lorenzo (aquí sobre), d'estil mudéjar, construïda amb maons de tàpia, té  problemes seriosos de conservació, està tancada i no es pot visitar. Hi ha un petit museuet annex, on s'ensenyen passos de Setmana Santa, i el noi que se n'ocupa em deixa treure el nas per veure l'interior de la nau. Fa pena, se'ls estan desfent les parets, literalment.

Camí de Santiago 29. Les bodegues de vi

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

Les bodegues familiars, cellers de vi, estan plantificades al mig dels pobles, allà on hi ha una elevació-descampat al centre de la població. La porteta pot ser simple o tenir rajoletes que dibuixen cucades. Totes tenen una xemeneia de respiració. Una que té antena de TV deu haver estat adaptada per fer-hi alguna festa...
Aquestes del dibuix són d'un poble que es diu Moratinos (recordo: som encara a la província de Palència).

A Bercianos ens diuen que l'església va caure a terra perquè el terra no era prou ferm, de tantes bogegues i bodeguetes com foradaven el subsòl. El cas és que de l'església només en queda una paret.

Travessant un dels pobles, em pregunto si aquestes bodegues figuren al cadastre. I després, ja somrient per dins, em pregunto si paguen IBI i si estan sotmeses a la Inspecció Tècnica d'Edificis com l'immoble on jo habito a Barcelona...

Camí de Santiago 28. Els camps llaurats

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

Camps llaurats, extensions marrons, amb terrossos ben grans, regirats. Absència d'arbres.
Aquests paisatges tan austers, acaben tenint molt d'interès. Tornaré més endavant sobre el tema, perquè crec que juguen un paper en l'espiritualitat que desperta aquest camí.

Camí de Santiago 27. La Tierra de Campos

 (Cliqueu per veure la imatge sencera.)

A Palencia hi ha una comarca, la Tierra de Campos, amb extensions i extensions de blat. De tant en tant, alguna alzina. Jo, això de la Tierra de Campos, ho havia estudiar a col.legi.
Els pobles es diuen: Población de Campos, Revenga de Campos, Villamentero de Campos...

Camí de Santiago 26. Activitats parroquials

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

(Prèvia: dues paraules sobre Carrión de los Condes,Palencia. És un poble amb molta solera. Llegeixo algunes plaques d'aquestes que posen els ajuntaments assenyalant que aquí va néixer tal o hi va viure qual. Era de Carrión de los Condes el poeta Marquès de Santillana, "caudillo cristiano y prudente consejero" diu el rètol! També era natural del poble el qui va ser primer bisbe de Manila i hi va fundar la primera universitat filipina. Què us sembla?)

A molts pobles hi ha activitats parroquials, ja siguin misses extres al vespre que inclouen al final "la bendición del peregrino", ja siguin "portes obertes" d'algunes esglésies, assegurada la vigilància per voluntaris i, sobretot, voluntàries. A Carrión de los Condes hi havia un concert de guitarra clàssica.

Algun cop em va sortir la vena anticlerical, injustificada d'altra banda, perquè si et fiques en un alberg parroquial ja has de saber on et fiques i has de comptar que hi haurà una pregària abans de sopar. De totes maneres a Bercianos, un poble on a l'alberg parroquial hi havia uns nanos voluntaris que em van semblar força oberts, els vaig anar a fer l'article sobre la laïcitat del camí... i s'ho van prendre prou bé.

Camí de Santiago 25. Els rius

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

Travessant aquestes dues províncies, Palència i León, sobta la sequedat del territori i la relativa abundància de rius. Al dibuix d'aquí sobre, el riu Carrión al seu pas per Carrión de los Condes, amb illa de sorra i vegetació al mig.

Camí de Santiago 24. Més esglésies

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

Villalcázar de Sirga, província de Palència, un poble diminut amb una església per caure d'esquena. Està dedicada a Santa Maria la Blanca, en la qual Alfons X el Savi es va inspirar per a les seves cantigas. Un cas entre molts.

Camí de Santiago 23.

A partir d'avui seguiran algunes notes molt breus i alguns dibuixos fets al tram del Camí de Santiago Frómista (Palencia)-Ponferrada (León) aquest juliol 2012.

La falta de moral. La mediocritat

Corre per internet, atribuït al dibuixant FORGES. M'ha agradat el que expresa, perquè per un cop hi ha també llenya "al poble".

Tenía muchas ganas de escribir sobre un tema que llevo discurriendo varios meses. Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir,  para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.

Ningun país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan. Porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.

Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura. Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera mínimos conocimientos sobre política internacional. Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo. Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo trece veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado. Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.

Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro que sin embargo encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas. Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada -cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada. Un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que se insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.

Mediocre es un país que ha permitido fomentado celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.

Què s'ha de fer?

Ho acabo de rebre.

El Camí de Santiago 22. De Frómista a Ponferrada. La marxa del carbó

Acabo de tornar de fer un nou tram d'aquest Camí de Santiago, de Frómista (Palencia) fins a Ponferrada (León).
Abans d'explicar cap altra cosa, vull ressenyar que, aquests dies, la premsa local d'allà dalt dedicava moltíssim espai a parlar de la marxa de protesta dels miners lleonesos, asturians i aragonesos cap a Madrid.
Adjunto un vídeo, aquí sobre, de l'actuació de la policia al poble de Ciñera, aquest començament de juliol. Les imatges impressionen.
I un altre video, més llarg, amb el discurs dels miners. Hi ha una dignitat en aquest discurs que m'ha fet recordar que a més de la crisi econòmica tenim una manca de lideratge moral.

Afegeixo un link amb tot un altre to: Asterix i Obelix reconvertits en historieta sobre la lluita minera, que es titula ASTURIEX Y OBIERZIX.
http://es.calameo.com/read/001527496a61430b6697c

El camí de Santiago 21. La pobra Palencia

Acabo el relat del tros de Camí fet l'estiu passat, entre Logroño i Frómista, amb un comentari sobre  Palencia.

Jo encara em trobava a la província de Burgos i començava a calcular quant em faltava perquè se m'acabessin les vacances i quan abandonaria la caminada. Volia saber si hi havia tren a Frómista i em vaig trobar amb un desinterès absolut per part de tota la gent a qui vaig preguntar. Em deien:

-No sé, Frómista es otra provincia...
-Esto está en Palencia, no sé, aquí aun estamos en Burgos...
-Ni idea, no he ido nunca para allá!
-De Palencia no sé nada, lo siento.
-Pues supongo que lo habrá, no sé yo, pero en Palencia habrá tren, digo yo...

Jo no els parlava de Marrakeix ni de l'altra punta de món, Frómista es trobava a dos dies de camí a peu! Al segle XXI dos dies de camí a peu no són res!

Quin desastre ser de Palencia i que els teus veïns ni et considerin ni et facin cas ni res de res! A veure, jo preguntava en uns pobles que no eren res de l'altre món, en uns bars que no eren fenomenals i a una gent que semblava molt corrent... Però no eren de Palencia i es veia claríssim que era una de les últimes coses que volien ser en aquesta vida!

Vaig travessar el Pisuerga pel Puente Fitero i vaig entrar a la província de Palencia, disposada a trobar-li alguna gràcia, si és que la tenia.

Que difícil!

En algun dels llocs on em vaig aturar vaig tenir el sentiment que han marxat tots els que han pogut. Aquelles màquines de segar immenses al mig dels camps em fa l'efecte que estan conduïdes per treballadors que arriben en Mercedes cada matí des de poblacions llunyanes. Quina solitud! A quins bars més rònecs vaig aturar-me!

Però deia que estava disposada a trobar-hi gràcies. Vaig seguir un tram de Canal de Castilla, amb unes ombres molt agradables. Hi havia uns pescadors de crancs, amb reteles -una mena de cistellets de xarxa-, que em van explicar les diferències entre els crancs americans i els autòctons i la normativa per pescar-los. A Frómista vaig visitar San Martín, una de les esglésies romàniques més maques que he vist, vaig comprovar que, sí!, hi havia tren i el vaig agafar fins a Palencia capital. M'hi vaig haver d'estar nou hores fins a poder agafar-ne un altre cap a Barcelona. Amunt i avall, vaig pentinar la ciutat.

(Vaig fer-me la idea que aquestes ciutats amb governs municipals del PP per on he passat tenen un fotimer d'estàtues instal.lades els últims anys, molt realistes i de temes tremendament costumistes: el maestro, el ciego, el aguador, el alfarero, la no sé qué... Una mica massa castizo!)

Camí de Santiago 20. Puente Fitero

Arribant a la província de Palencia un bon dia em vaig passar de quilòmetres i, rendida, vaig decidir quedar-me a un alberg que hi havia al mig de no-res. Era una esglesieta romànica d'allò més senzilla, a la vora del Puente Fitero que travessa el Pisuerga. Cap poble, cap botiga, cap altra casa. Res. Només l'esglesieta d'una sola nau, el pont, el riu i els camps.

Bueno, doncs allà estava jo a mitja tarda, decidida a demanar alguna cosa per menjar, a demanar sopar, aixopluc per dormir i esmorzar l'endemà al matí. 

Els qui duien l'alberg eren tres italians de Perugia que em van dir que eren d'una associació que es dedicava a promoure els peregrinatges a pede. O sigui que si vas en bicicleta allà no t'hi volen. Però feien cures de butllofes als peus a tot el que s'hi parava i ho necessitava.

Em van oferir síndria, xorisso, pa i un bicchiere de vi. Jo els hagués donat l'ànima. Després d'haver menjat i ressuscitat em van preguntar si volia fermare allà i els hi vaig dir que si podia ser que sí, que volia quedar-m'hi a dormir. 

Vaig rentar-me la roba com si fos una dona d'un western, fent servir una bomba que tenien darrera l'església, on feia falta manxar perquè pugés l'aigua. Vegeu el dibuix de dalt. (En honor de la veritat, també tenien una construcció a part, amb wàter, dutxa i plaques solars, que s'agraïa.) 

Vaig establir contacte amb els altres quatre caminants que també dormirien allà aquella nit. Una mestra francesa jubilada, un jove francès que feia meditació assegut sobre el llit, una dona mexicana amb nacionalitat noruega, clarament desorientada i amb la ment agitada, i una noieta noruega, filla de la mexicano-noruega, que patia per l'estat psíquic i el comportament de la seva mare.

Vaig començar a fixar-me en el lloc on havia menjat i on havia de dormir. Era una nau única, un altar desafectat amb unes quantes cadires de cuir disposades en semicercle, una taula llarga i cadires al mig de la nau. Una cuineta en un dels costats i, al fons, unes lliteres on cabien vuit persones. Una pila de mantes. Un altell amb dos llits més. I espelmes per tot arreu. Vaja, que allà dins no hi havia electricitat i que a la nit les espelmes serien les que ens il.luminarien.

Un dels italians em va explicar que abans de sopar farien una petita cerimònia d'acolliment dels peregrins (nosaltres) i que ens rentarien els peus, un acte simbòlic de benvinguda que agafaven prestat de l'ordre de Sant Benet. Que, evidentment, si jo no hi volia participar, podia no participar-hi. Em vaig quedar una mica preocupada.

Com que el temps del sopar i el temps temible de la cerimònia d'això dels peus encara no havia arribat, vaig estar-me asseguda al pedrís de fora. Començava a fer una mica de fresca que és l'hora en què totes les dones de tots els pobles espanyols surten a caminar a la carretera i fan uns cinc o sis quilòmetres, la distància diària que recomanen tots els metges de la Seguretat Social espanyola. Van passar, doncs, unes dones del poble de més enllà que tornaven del seu passeig diari, molt contentes i parlaires. Van saludar als del pedrís de l'església i quan van veure que jo contestava en castellà, i a més amb accent castellà, es van parar a parlar amb mi, encuriosides. Ay! si Vd es de aquí! Unes quantes frases preliminars sobre els temps que canvien, la gent que ha emigrat i les màquines del camp, i després van entrar en la matèria que realment els interessava:

-A Vd cómo es que se la han quedado? No quieren a todos, eh? Hay muchos que no se los quieren quedar...

-Hoy veo que son cinco los que estan para dormir. Vd ha visto cuántas camas tienen? No sé cuántas tendrán...

-Un día nos invitaron a entrar..., ¡nos invitaron a cenar y todo!... Pero nosotras, claro está, dijimos que no...

Els italians eren el centre de les xafarderies de la rodalia. 

Va arribar el moment de l'acte. Jo tenia una mica d'angúnia, la veritat. Ens van demanar que pugéssim a l'altar i que seguéssim en aquelles cadires de cuir disposades en semi-cercle. Van acostar-se amb una gerra i una palangana d'estany, francament molt dignes, i una tovallola antiga de fil, digníssima també. La mestra jubilada francesa i jo ens vam creuar una mirada i em va semblar entendre que ella estava pensant com jo ¿fins on estic disposada a arribar?

El moment crucial, però, va arribar tot seguit, quan els tres italians s'acosten a una de les parets de l'altar i de tres ganxos que hi ha en despengen tres capelines de vellut negre que tenen petxines cosides al davant. Se les posen! Increïble!

Aquí l'angúnia es va transformar en meravella davant aquest sentit tan operístic, tan hiperbòlic i tan dramàtic dels italians! Déu meu! Amb les seves capelines ens van fer un altre cop l'explicació del símbol benedictí del rentament de peus i ens van llegir una mena de pregària. Tot en italià perquè no parlaven un borral de castellà. Ens van rentar el peu dret (només un, era simbòlic!) i l'italià que al final va resultar ser el més histriònic i el més entranyable de tots tres ens anava donant, a cada un, un petó al peu!

Doncs bé, el sopar que va seguir, ja sense capelines ni parafernàlia, va ser d'allò més agradable, amb espelmes, vi i conversa, única per a tothom i trilingüe, italià-francès-anglès. La mexicana-noruega de comportament estrany se'n va anar a dormir però la seva filla es va quedar i va voler participar en tot el que es deia i que li anàvem traduint. Vaig tenir el sentiment que aquella noia es curava una mica del dolor que duia a dins, i que els tres italians eren bona gent.

Quan estàvem acabant de sopar i ja era completament fosc, van trucar a la porta. Eren dos homes que tenien un alberg privat un parell de pobles més lluny i venien a saludar. Els italians els van invitar a sopar, ells van dir que ja havien sopat, llavors els van invitar a un vas de vi i van acceptar-lo. Van dirigir la mirada una mica per tot arreu i, jutjant que era el més neutre, van opinar sobre el sostre de l'església. Van dir que havia quedat molt bé, que abans allò es feia servir de corral de cabres... (Vaig entendre que el bisbat de Perugia s'havia encarregat de restaurar el temple). Quan els nostres invitats van marxar, vaig explicar als italians la conversa que havia tingut a la tarda amb les dues dones i la curiositat que despertaven. Vam riure molt perquè es veu que algú els havia dit que tenien poca clientela!

A l'endemà al matí, després d'esmorzar, ja vaig veure que ens farien una altra cop allò de la benedicció. Ens la van fer davant de la porta de l'església, per on passava el camí, i van tornar-se a posar les capelines. Ara ja no ens va fer la impressió de la nit anterior, però sincerament vaig alegrar-me que no passés ningú pel camí mentre durava l'actuació.

Com podeu veure, era un alberg diferent.

El camí de Santiago 19. Atapuerca

(Aquesta imatge no és meva -massa ben beta! L'he trobada a la xarxa i és de Antón Hurtado. Són els bosquets de la Sierra de Atapuerca.)

(Intentaré acabar aquest Juliol les notes sobre el tros del Camí de Sant Jaume que vaig fer l'any passat.)

A l'etapa abans de Burgos, vaig veure que el Camí passa molt a prop del jaciment prehistòric d'Atapuerca i vaig telefonar per conèixer els horaris. L'endemà hi havia una visita guiada a mig matí i vaig decidir anar-hi. Vaig marxar el més tard possible de l'alberg de San Juan de Ortega, a les 8h del matí, que és quan tothom ja ha de ser fora. Hi havia només sis quilòmetres fins a Atapuerca i vaig haver d'entretenir-me per fer temps i arribar-hi a les onze. O sigui que vaig poder llegir les inscripcions de tots els monolits commemoratius que hi ha en un camp a l'entrada del poble.


Un dels monolits té una placa que diu que la pedra pesa 2.500 kgs. i que va ser aixecada per membres de les excavacions i per habitants del poble, seguint "los métodos prehistóricos". 
Un altre dels monolits està dedicat "A Emiliano Aguirre, padre e impulsor del proyecto científico de Atapuerca. Gracias a ti aquí hubo, hay y habrá tesis". La frase és bona.
Vaig començar a veure que els tres arqueòlegs que dirigeixen les excavacions, tenen imaginació, Juan Luis Arsuaga, J.M. Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell.

A les 11h era al Centro de visitantes (un local massa luxós pel meu gust, fet amb unes mides, sales, espais per això i per allò que denotaven que hem passat per un període de vaques molt grasses i hem pecat de megalomania). Com que vaig d'observadora multidisciplinar, vaig preguntar a les noies que venen les entrades si aquelles sales de reunions i conferències es feien servir i em van dir que no, que estava previst que s'hi fessin fòrums, convencions i demés, però que de moment no s'ultilitzaven. M'ho vaig apuntar al cap i us ho explico ara. De totes maneres és l'única cosa negativa que us diré.  


D'allà ens van portar en autocar fins a un poble, a uns 18 Km., que es diu Ibeas de Juarros, situat dins la Sierra de Atapuerca i d'allà a l'entrada del jaciment. Vam caminar per una zona elevada des d'on es veu el jaciment, com es treballa i també vam veure un meeting a peu d'obra entre l'Eudald Carbonell i una dotzena de... savis? que també visitaven el jaciment però per la zona de baix de la rasa.

Algunes coses, que potser ja han sortit en reportatges televisius, però que jo desconeixia i que vaig trobar interessantíssimes:

Origen de la descoberta: Al segle XIX una companyia anglesa que volia transportar mineral de ferro des d'unes mines de la Sierra de la Demanda cap al nord industrial d'Espanya, va tallar (fer una rasa o trinxera) la Sierra de Atapuerca per fer-hi passar un ferrocarril. A simple vista van quedar al descobert diversos estrats d'activitat prehistòrica. Es veu que la gent de per allà hi recollia ossos i altres coses, però que va ser sobretot Emiliano Aguirre qui primer va veure la importància del lloc per a l'arqueologia científica, cap al 1976.
(Sigui dit de pas, avui dia segurament estaria absolutament prohibit fer una rasa com la que es va fer per permetre el pas d'un ferrocarril.)
 
Lloc estratègcic: la Sierra de  Atapuerca es troba en un lloc considerat estratègic pels prehistoriadors, ja que pot ser lloc de trànsit entre les conques de l'Ebre i del Duero, i entre la Serra Ibèrica (Serra de la Demanda) i la Cordillera Cantàbrica. A prop hi ha el riu Arlanzón, on era molt fàcil abastir-se d'aigua i caçar-hi, perquè s'hi trobaven animals que hi anaven a beure. La serra d'Atapuerca, doncs, devia ser una zona important de pas. Es possible que aquesta situació fes que s'hi hagin trobat restes prehistòriques pertanyents a un període que abraça més de 800.000 anys.

Situem-nos: Tenim d'una banda l'anomenat Home de Neandertal, un tipus d'home que va viure a Euràsia entre el 230.000 i el 28.000 a.C. Va coexistir durant uns 5.000 anys amb l'anomenat Homo Sapiens del qual s'han trobat restes a Europa a partir del 33.000 a.C. Aquest Homo Sapiens, per entendre'ns, som nosaltres, els actuals habitants dels cinc continents.
Sobre el tema ¿Com va ser que es va extingir l'Home de Neandertal i es va imposar l'Homo Sapiens? s'han dit moltes coses i hi ha teories diverses. He vist que els dos pols de l'explicació estan en pugna. Un: es van extingir perquè devien entrar en contradicció amb l'Homo Sapiens; sobreviu el més fort, el més adaptat (en pla Darwin). L'altre: no té perquè haver-hi hagut violència o domini, fins i tot hi va haver creuament entre les dues espècies (posició més "buenista" que es diu ara). El cas és que el que va desaparèixer va ser el Neandertal i no el Sapiens. En aquesta visita m'he assabentat d'una cosa molt curiosa: la població europea té entre un 1% i un 4% de genoma de l'Home de Neandertal. O sigui tenim (tinc!) entre un 1% i un 4% de genoma de l'Home de Neandertal
Hi ha un altre espècimen més antic, anomenat Homo Hildenberguensis, que seria un ancestre de l'home de Neandertal. Va existir entre el 600.000 i el 250.000.
A Atapuerca han trobat restes d'un nou tipus més antic encara, que han anomenat Homo Antecessor, que devia existir cap al 800.000 i que fan pensar en un ancestre de l'home Hildenberguensis. Cada cop més enrera, cada cop més lluny!


Geologia: El tipus de roca calcària ha permès, per erosió deguda a l'aigua, la formació de coves i avencs subterranis que van constituir trampes naturals per a animals i que van ser utilitzades per aquests primers homes com a dipòsits de cadàvers. Posteriorment aquestes cavitats han estat reomplertes de manera natural per materials que s'hi han sedimentat i s'anomenen dolines.
Rebre l'explicació de com s'investiguen aquests amuntegaments d'ossos i de les conclusions a què s'arriba, és apassionant.

Només un detall: a un dels avencs plens d'ossos d'animals caiguts per accident, s'hi podia entrar gatejant per un forat lateral. Hi entraven alguns mamífers carronyaires i també alguns humans. Per les marques dels d'ossos es pot saber si els carronyaires eren animals (deixaven marques d'urpes) o humans (deixaven marques de destrals). Resulta curiós que quan s'ha fet l'estadística dels ossos dels animals caiguts s'han trobat a faltar molts caps i moltes potes. Vaja, que sobretot hi ha carcanades! Això significa que els humans s'enduien els caps i les potes, més fàcils de tallar i de transportar.

Troballes:
Les troballes són contínues. S'excava del 15 de juny al 15 de juliol. Em vaig preguntar: per què un períde tan curt? per falta de pressupost? No! És que es troba tant de material que fan falta els onze mesos restants per analitzar-lo.

El Parc d'interpretació Arqueològic es troba al costat del Centre de Visitants i s'hi fan demostracions de tècniques prehistòriques: et fan una destral davant teu, fan sonar una mena d'instrument musical, llencen una fletxa amb un propulsor, t'encenen foc... Les persones que ens fan les explicacions i demostracions, tant aquí com al jaciment són arqueòlogues i parlen en tot moment amb coneixement de caua.

Aquesta visita a Atapuerca s'ha d'allargar anant a  Burgos a visitar el Museo de la Evolución. Es va fundar arrel dels descobriments d'Atapuerca, s'hi exposa entre altres el material trobat a les excavacions i els directors, crec, són els tres magnífics del jaciment. S'hi han degut d'invertir molts diners, però el resultat és de qualitat.

El Cabo de Gata. Caminades

Avui sí que acabo amb el cabo, amb un mapa amb les tres caminades que vam fer. 

La plana amb l'espart a què m'he referit a la nota anterior és la Rellana de San Pedro, en el tram entre el Playazo i Agua Amarga, que segueix justament el GR92 que és el GR Mediterrani. És una etapa dura perquè hi ha molta pujada i baixada, però paga la pena.

El Cabo de Gata. L'espart

Acabo les notes sobre El Cabo de Gata parlant de l'espart.

La planta de l'espart és una de les més comunes al Cabo de Gata. En una de les caminades, després de pujar a una muntanyeta per un camí molt dret, vam arribar a una plana elevada des d'on es veia una extensió meravellosa de mar. Aquesta plana estava absolutament recoberta de plantes d'espart, amb les seves despentinades fulles voleiant pel fort vent que bufada. Era una imatge preciosa, era com avançar per una alfombra voladora.

Després a Níjar veurem uns cistells molt matussers fets amb aquest espart i destinats als turistes.

Em va venir al cap una imatge molt llunyana. El lloc era Barcelona, el temps els anys 50, les protagonistes dues dones grans. Enraonaven d'un immigrant d'Almeria. Jo era molt petita però recordo molt bé que es tractava d'algú d'Almeria:
-Li vaig preguntar que què feien al seu poble i, imagina't tu, em va dir que conreaven espart!
-Espart?
-Sí, dona, espart. No m'estranya que hagin de marxar.
Em va quedar gravat al cap que això de l'espart no era gaire productiu, el que no sabia és que una plana d'espart un dia de vent fos tan bonica.

El Cabo de Gata. El fonoll gegant

 

Vaig dibuixar un fonoll gegant que em va sorprendre trobar en un paratge tan sec com el Cabo de Gata.

El Cabo de Gata. Les atzavares

Les atzavares en alguns llocs del Cabo de Gata arriben a formar bosquets on dominen les línies verticals de les gruixudes tiges centrals, amb les seves flors. Ens expliquen que aquestes flors les tallen per donar-les a menjar a les cabres.

El Cabo de Gata. Dunes fòsils

 

A Los Escullos, hi ha unes roques blanques, menjades per l'aigua i l'aire, amb molt forats. Són  molt toves i s'esmicolen i trenquen amb facilitat. Són dunes fòssils.

El Cabo de Gata. Roques volcàniques

 

Sense entendre-hi, com és el meu cas, ja es veu de seguida que aquestes roques no són corrents. Hi ha moltes roques volcàniques de formes espectaculars.

Cabo de Gata. Cala Rajá

Una mica més de mar del Cabo de Gata.
Les roques al mig de la cala Rajá.

El Cabo de Gata. El far

Al punt més meridional de El Cabo de Gata hi ha un far. Aquesta costa és ventosa, amb molta roca i poca vegetació. El dia del dibuix, a la caiguda del vespre, el mar està remogut i el cel és tempestuós.

El Cabo de Gata. L'interior

A l'interior del Cabo de Gata hi ha pobles, cortijos i cortijadas. Anant amb cotxe es veuen al mig dels camps les construccions arrrodonides dels pous d'aigua. També hem vist mines de guix. I més endins els hivernacles immensos, interminables, amb cartells de propaganda que diuen Se echa plástico i també Se lava i blankea (amb k), seguits sempre d'un número de telèfon mòbil.

El Cabo de Gata. El mar

No us penseu que tot el dia estigui passejant i que empalmi Formentera amb el Cabo de Gata. El que ara publico del Cabo de Gata data de la passada Pasqua.
El parc natural de Níjar-El Cabo de Gata és un racó de la península molt preservat. Una primera caminada, fins a un pujol on hi ha la torre anomenada Torre de la Vela Blanca, regala un paisatge grandiós.
Aquí també hi ha prats de posidònies que donen aquest color blau verd intens a l'aigua.

L'ombra de les figueres. Formentera

Les figueres estan apuntalades amb estaques i ofereixen una bona ombra. M'imagino que es fa així perquè siguin més productives i per poder agafar més fàcilment les figues.
(Cliqueu la imatge per veure-la sencera)

Posidònies. Formentera

Les posidònies (crec que són les úniques plantes marines del nostre mar, és a dir amb arrels, etc.) donen aquest color blau verd característic de Formentera. A vegades quan bufa el vent, la platja s'omple de posidònies seques. Diuen que les àncores dels vaixells destruixen aquests prats submarins.

Formentera. Sant Francesc Xavier

 

L'església de Sant Francesc Xavier, a la plaça major. Fortalesa blanca i massissa.