dimarts, 9 de setembre de 2014

En la mort de Montserrat Abelló


Montserrat Abelló Soler, poeta i traductora, ha mort avui al migdia. La vaig anar a visitar el dissabte passat, feia molt temps que no hi anava, i la vaig trobar bé i amb el cap clar. Em va dedicar un llibre i ens vam acomiadar amb simpatia. Avui ha fet vida normal al matí, i fins ha pres el seu Manhattan diari abans de dinar. Ha estat ella fins al darrer moment.

Adéu, Montsa.
________________________________________________

Copio el meu modest homenatge publicat el 2008:

Montserrat Abelló. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes


L'Òmnium Cultural ha donat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló, que al febrer ha fet 90 anys.
La vaig conèixer fa quaranta-un anys, a ella, al Joan Bofill, el seu home, i a tota la seva família. Era la Pasqua de l'any 1967. A mi, més endavant, em va ajudar molt a pujar la meva, de família, i sempre li ho he agraït.
Hi ha una altra cosa que li agraeixo, més especial i delicada, una lliçó de vida.
La Montserrat Abelló té un fill amb síndrome de Down que també vaig conèixer llavors. Em va admirar la disposició de la Montserrat i també la del seu marit, per tractar el problema. Jo aleshores era una noieta inexperta, em semblava que allò que els havia passat a ells era una de les coses més fortes que et puguin passar a la vida, i per tant em meravellava l'ànim que tenien ells dos i la resta de la família, com integraven aquell noi deficient en la seva alegria. Saber que ells havien sabut encarar i acceptar el que porta la vida m'ha donat força moltes vegades.
Al seu primer llibre Vida diària hi ha aquest poema:
Ets tendre,
Estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto perquè.
Per què jo
No et puc aclarir aquest enigma
Si duus la meva sang

I a l'entrada de casa seva hi té un gravat de la seva amiga i pintora Roser Bru, una altra gran dama catalano-xilena, que evoca el fill malalt de la Montserrat.
Ella ha parlat als discursos i entrevistes de l'empenta que va rebre del Joan Oliver a Santiago de Xile, on estaven exiliats, i més tard a Barcelona, per continuar escrivint.
M'adono que aquella Pasqua del 67, només feia set anys que la Montserrat i la seva família havien arribat de Santiago de Xile. Va ser una sobretaula llarguíssima en què va cantar tota la família. El matrimoni va entonar a cor, amb sentiment i molt divertits, una mena d'himne que havia escrit en Joan Oliver per a la Penya Batibull, una penya que havien fundat els catalans refugiats a Santiago de Xile després de la guerra:
Som una colla de gent catalana
Que la tempesta endugué riu avall
Tot ho hem perdut menys la set i la gana
El bon humor i el delit pel treball

Si el cor no tens de ferro
T'endolcirà el desterro
La Penya Batibull
La Penya Batibull

Aquest poble gentil que ens acull...
No recordo la continuació, venia una estrofa dedicada a Xile i als xilens i es repetia, amb to greu i tavernari, la tornada Si el cor no tens de ferro. I quan tocava dir la Penya Batibull, picaven rient a sobre la taula, com devia fer vint anys abans la colla de gent que cantava a l'altra banda del món.
Molta força de vida.
Montserrat, felicitats pel premi.

Cap comentari: