(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)
Al capdamunt de la plaça Vaklav, que més que una plaça és una avinguda ampla i curta, hi ha l'edifici neoclàssic i imponent del Museu Nacional. Per accedir-hi es pugen unes escales i davant l'entrada del Museu hi ha encara una esplanada adoquinada, que és un mirador sobre la plaça.
Allà, a terra, hi ha un discretíssim record per a Jan Pallach, el jove de 21 anys que es va immolar amb foc per protestar per l'entrada dels tancs soviètics a Txecoslovàquia l'any 1968.
La notícia de la mort de Jan Pallach va donar la volta al món i va quedar unida al nom d'aquesta plaça, punt neuràlgic de les manifestacions de protesta. Es menys coneguda la mort els mateixos dies d'un altre jove txec en circumstàncies similars
Ara, en aquesta esplanada hi ha dos muntículs suaus que fan que el dibuix regular dels adoquins a terra s'alteri i es creïn com corbes de nivell (que no m'he atrevit a reflectir a l'aquarel.la per por d'esguerrar-la). Entre els dos cercles d'adoquins elevats hi ha una creu irregular, desdibuixada, del color blau que agafa el bronze a la intempèrie. El nom dels dos nois i les seves edats estan gravats en una placa també incrustada a terra.
Algú ha deixat una única rosa, vermella, al costat.
Emociona el gust exquisit amb què s'ha construït aquest monument. Aquest tros de terra torturada parla per si sola, i és més evocadora que cap altra instal.lació.
Comparo mentalment, amb desavantatge per part nostra, amb el monument a la Gran Via barcelonina davant del cinema Coliseum en memòria dels morts per les bombes durant la Guerra Civil. I amb un altre d'encara més desgraciat a la Meridiana en record de les víctimes d'Hipercor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada