Egipte 27. Camí de Dendera. Controls i vegetació

Un dia marxem de bona hora de Luxor i anem amb cotxe cap Qena, on hi ha el jaciment arqueològic de Dendera, una mica més al nord.

Dues constants al camí: policia-militar a tot arreu i paisatge exuberant.

Sembla ser que l'integrisme islàmic és fort a la zona central del país, al voltant de Asyut, i és per això que els creuers no freqüenten aquesta zona, sinó només la que va de Luxor fins a Aswan.
Fins fa poc temps, per anar fins a Dendera feia falta anar-hi en una visita organitzada i es muntava un comboi amb cotxe militar encapçalant la marxa i cotxe militar tancant-la. La nostra guia, la Laila, ens explica que ara ja no és així, però que s'ha de demanar un permís especial amb 24h d'antelació.
La carretera són uns seixanta quilòmetres amb controls militars cada pocs quilómetres, torretes de vigilància, tanques per reduir la velocitat, més controls... Una exageració tremenda, perquè a la majoria de controls la sensació és que ens trobem davant d'una tertúlia de militars avorrits.
Arribant a Dendera, la meva amiga demana al xofer que pari el cotxe per fer una foto. Pocs metres més enllà, els dels proper control que han vist com ens paràvem, escridassen molt el nostre xofer, el xofer els fa un gest desdenyós i continuem (per cert, la falta d'autoritat de policies i militars és sorprenent). Ens explica que li han dit que no ens havíen d'haver parat. Per què? Doncs perquè haurien pogut aparèixer nens a tirar-nos pedres! (La foto en qüestió era a aquest senyor d'aquí sota. Per això deia que o duus màquina o quadern...)

Sortint de Luxor, doncs, anem cap al nord, seguint un canal paral.lel al Nil. M'entusiasma la vegetació tan rica, tan verda, tan exuberant. Hi ha cultius i flors i palmeres de molts tipus i plataners... Hi ha desordre, podríem dir, profusió de colors, vida.

(Fa moltíssims anys vaig haver de donar la Geografia econòmica de segon de BUP i vaig aprendre molt, entre altres coses que hi ha un tipus d'agricultura vora el Mediterrani que el llibre de text anomenava "agricultura promíscua", és a dir, que el propietari plantava a un determinat terreny una o diverses espècies dedicades a la venda i altres espècies dedicades al consum propi. L'adjectiu "promiscu" aplicat a l'agricultura em feia molta gràcia -i als alumnes quan es van assabentar de què volia dir, també).

Camí de Dendera volia veure si sabia fer un dibuix amb aquesta promiscuïtat.
Decideixo que avui he de deixar anar la mà i fer palmeres més lliures, més "sueltas", i em vaig entrenant. I també intento fer una aquarel.la del canal una mica "impressionista", si no no acabaré mai, però que hi surti la idea de les flors que hi ha per tot arreu... Fem molta broma amb això dels estils i les impressions.
(Entre parèntesi: sempre he trobat molt difícil pintar jardins, o sigui, per a mi és una tasca impossible. Un cop vaig mirar-me a Madrid amb molt deteniment els jardins pintats per Rusiñol, que llavors eren al Casón del Buen Retiro -ara no sé on són-, i em preguntava si ell n'havia quedat content)