dimecres, 2 de febrer del 2011

Egipte 18. Alexandria. Mirant el mar

Marxem d'Alexandria un divendres al matí, en cotxe, cap a El Caire a agafar un avió que ens durà a Luxor.
El vespre d'abans, el del dijous, hi havia un moviment de por, era la vigília de la festa setmanal, i la corniche (l'autovia que voreja el mar al llarg dels 20 i tants kilòmetres de ciutat) era plena de gent i l'aire ple de música.

Ara són quarts de vuit del matí, és dia de lleure i ja hi ha gent asseguda cara al mar i d'esquena a la carretera. Aquí una parella, allà una persona sola, després tres noies... Miren l'aigua. Penso que estar en silenci mirant el mar és signe de vida interior. També penso que és signe de somnis i d'obertura d'esprit. Que si tant d'hora ja s'està mirant el mar no es pot ser fanàtic. Que el mar és comunicació amb els que són a l'altra banda. Que l'aigua és vida. Que l'amiga que m'acompanya ha tingut una vida sempre relacionada amb l'aigua...

Marxo d'Alexandria amb pensaments positius, ja ho veieu. Per això em va colpir tant la matança de cristians coptes la nit de cap d'any.

Demá passat torna ser divendres, i la gran marxa prevista a El Caire pot ser moltes coses.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Estar en silenci mirant el mar.........es veritat, es sisne de pau!!!
Teresa Roca Gibernau