I també per a totes les dones de la descendència de Marie Sophie Dauchez
Per a les petiues re-rebesnétes Adela Bofill Bofias, Mariona Senra Renter i Lola De Lemus Senra, i per a les altres rebesnétes, l'Anna Petit Solé, la Laura Suriol Caño, la Maria Abadies Caño, la Maria Petit Molera, la Clara i l'Ona Adell Caño i la Xènia Caño Teixidor.
I per a la generació anterior, la de les besnétes, la Mariona Petit Vilà i les quatre germanes Caño Vilà, la Joana, la Margarida, la Leo i la Mireia.
Per a la Maria Vilà Dauchez, la néta, que guarda fotos, papers i memòria.
En record de l'altra néta, la Mercè Vilà Dauchez i de la filla, Léona Dauchez
El dia 6 de juliol de 1897, Marie Sophie Dauchez entra a l'Ajuntament del seu poble, Sangatte, al Departament del Pas-de-Calais, disposada a demanar un passaport per marxar a treballar a l'estranger. És el primer pas d'una nova vida que té previst començar a la llunyana Rússia, la Rússia dels tsars. Té 23 anys acabats de fer, és soltera i està embarassada. La nostra besàvia.
El dia 20 de juliol del 2005, a Lyon, una de les seves besnétes comença a pujar carrers que s'enfilen i escales que no acaben, cap al barri de La Croix-Rousse, perquè vol entendre millor la curta vida de Marie Dauchez.
La besnéta ho ha sentit explicar moltes vegades. Primer només retalls, més endavant la història seguida. S'imagina Calais, on no ha estat mai, com una ciutat humida vora el Canal de la Mànega, carrers i cases desdibuixades per la boira espessa, marees que pugen traïdorament disminuint l'amplada de la costa i fent perillós el pas. I als protagonistes, que només ha conegut per fotos, els veu vestits a l'antiga. La Marie amb faldilla fins a terra, brusa blanca cenyida de coll alt, el cabell recollit en un monyo. A ell -perquè hi ha un ell que coneixerem de seguida- l'imagina amb bigoti de puntes recargolades i amb un blau de treball, botonat fins a sota la barbeta.
Sap que la jove Marie Dauchez manté una relació amorosa amb un home de Calais més gran que ella. Es diu Léonard Langlois i ja té trenta-cinc anys. Treballa com a tul.lista, un ofici propi de Calais, on predomina la fabricació industrial de blonda, perquè Calais era, i és, la capital de la dentelle i diuen que a finals del segle dinou en vivia més de la meitat de la població. La besnéta n'ha sentit a parlar tant, de tul.listes, que va aprendre ja de petita que ser tul.lista no és qualsevol cosa, és "treballar la seda" i això mereix una petita reverència. Ha sentit explicar que és un treball difícil, que demana preparació i també ha entès que un treballador podia guanyar-s'hi la vida dignament. El món del tèxtil és un món femení, però el tul.listes tots són homes, encara que el que fabriquen només s'ho posen les dones. La blonda és un món de contrastos i barreja, on alternen mantellines, pintes de cerimònia i misses, amb puntes a la roba interior i alcoves. Santa devoció i picardies.Ell, doncs, és tul.lista i sabem que la Marie l'estima i ha quedat embarassada. I aquí ara tenim un problema per al qual ens farà falta una sortida, perquè, ai! resulta que ell ja és casat i, a més, té fills.
Sense aquest entrebanc, la besnéta no hauria pujat mai a la Croix-Rousse de Lyon pensant en la vida de la besàvia, ni ara estaria escrivint aquesta història, i les altres besnétes no la llegirien, i totes plegades ni tan sols hauríem nascut, o més estrany encara, no seríem qui som. Ens és impossible d'imaginar i ens cal, doncs, aquest problema: el Leonard, que és casat i emmainadat, ha deixat embarassada la Marie. I ara, a aquest problema, li haurem de trobar una solució.
Continua a (Marie Sophie Dauchez 2)
