El camí de Santiago 11 El romànic de San Miguel de Villatuerta

A Villatuerta hi ha una església gòtica dedicada a un sant que, com qui no diu res, s'anomena Veremundo. L'escola del poble també porta aquest nom. Es veu que Sant Veremundo era originari d'allà.

A l'església hi ha una senyora que dóna explicacions. Em diu que és voluntària pero ahora me han puesto un horario (fa una ganyota de resignació), perquè el bisbe ha demanat que es mirin de tenir obertes les esglésies perquè les puguin visitar els turistes. A una banda de l'església hi ha una porta romànica i em diu que procedeix de l'ermita de San Miguel.

L'ermita és als afores del poble i per por que no acabés totalment derruïda (venían los maleantes y hasta encendían fuego dentro) en van treure aquesta portalada. M'ensenya un pamflet que venen on hi ha aquests relleus:

Gran sorpresa, perquè he vist els originals al Museo de Navarra, a Pamplona, i em van semblar tan primitius que vaig anotar-me el nom de la procedència: Ermita de San Miguel de Villatuerta.
Diria que s'hi veu un bisbe muntat a cavall, un sant Crist, un home agafant-se la cama, un ocell, un Sant Miquel... L'ermita també és molt primitiva, dels anys 971-979.

L'endemà al matí, poca estona després de sortir del poble, veig l'ermita vora el camí. Em despedeixo dels que caminen amb mi i m'hi acosto. Nova sorpresa: davant l'ermita hi ha una tenda de campanya petita i un paio amb mala cara que ja s'ha llevat. Em veu i desapareix per l'altra banda de l'esglesieta. Penso que potser és un maleante d'aquells que hi encenen foc. Dono la volta a l'ermita per veure per on s'hi entra, però fent un tomb més ampli per no trobar-me el maleante cara a cara. Torno a veure el tipus, que s'ha situat a l'entrada i em fa un gest perquè hi entri. Aquests dies m'he envalentit, però no he perdut el seny i giro cua.

El camí de Santiago 10 La gent

Al Camí de Santiago és important l’aspecte humà o social. Així com a Barcelona, si vas al cinema i sou vuitanta a veure la mateixa pel.lícula, a ningú se li acut girar-se al final i preguntar al del costat “T’ha agradat?”, en aquest camí s’entén que és al revés: qualsevol es pot adreçar a qualsevol altre. Esteu fent el mateix. Així doncs, la gent que fa aquest camí es parla, es relaciona, es tracta.

Podria explicar moltes històries, però seran només uns apunts que demostrin la diversitat del personal.
Hi ha dues parelles que trobo a un bar descansant a mig matí i que em torno a trobar al vespre. Les dues dones a l’hora del sol duen aquesta mena de barrets o còfies. Al primer cop d’ull em fan pensar en exagerades amish americanes. Doncs no, m’expliquen que són de Lanzarote i s’han posat els barrets típics que es duien per anar a treballar al camp sota el fort sol. Després conec una noia de Lepe, província de Huelva, que treballa com a cartera a Lanzarote i que em confirma això dels barrets. També em diu que li agrada molt fer aquest camí per poder parlar en francès i en anglès.

Em fa l’efecte que al juliol hi ha més estrangers que indígenes. I més mestres que gent d’altres professions. Però no conec l'estadística. Això sí, he parlat amb alemanys-alemanys i amb alemanys descendents d’immigrants espanyols: amb una noia que és professora de castellà a Alemanya i que fa sola el camí, i amb un noi acupuntor que viatja amb el seu fill de tretze anys. El nen és alt, espigat, hiperactiu segons el pare i no parla ni un borrall de castellà. Això suposa un problema perquè tenen previst parar-se a Burgos, d’on són els avis i on estan retirats.

Hi ha un grup d’alemanys de mitjana edat que fan, diguem-ne, trekking per un tros del camí i després els recull un autocar. D’altres que es fan dur les motxilles per un taxi.

Parlo amb una parella de grecs i amb una altra parella mixta: ella és islandesa i ell mig anglès mig espanyol, molt preocupat amb les cremes i els factors perquè la seva walkíria no es cremi. Camino una estona amb una noia txeca i em torno a trobar els coreans que han dormit per terra a la mateixa habitació que jo a Pamplona: ella té mal al genoll i no sap si abandonar i anar-se’n a fer turisme a Barcelona. Camino estona amb una mestra danesa que ha estat tres mesos fent treball social a Chiapas i després amb una mexicana acompanyada del seu fill de set anys. El pare és suís, fa el camí en cotxe i els porta les motxilles.

Hi ha molts francesos que han començat el camí a França, al Massif Central, i expliquen que allà hi ha menys albergs i que dormir resulta car. Però que a alguns pobles hi ha gent que posa al jardí una taula amb menjar i beguda per als peregrins. Una parella molt jove va sortir de Figeac i ja fa un mes que caminen.

També em topo amb italians, amb bicicleta i a peu. La Maria Cristina és de Peruggia i com que ja té 68 anys ha decidit fer trams a peu i trams amb autobús. En arribar amb avió a Barcelona es va estar una nit en un hotel i s’hi va oblidar els bastons per caminar. L’hotel és vora casa meva i li dic que quan torni els hi aniré a reclamar.

N’hi ha de totes les edats. N’hi ha que van en parella, n’hi ha que van amb un grup d’amics, n’hi ha que van sols. N’hi ha que són tota una família amb els fills. Com que les taules per dinar i sopar a molts llocs són comunitàries, sopo amb dues germanes cordobeso-barcelonines. Una viu a l’Espluga del Francolí, l’altra a Ginebra, i com que els fills ja són grans han decidit fer una cosa juntes elles soles. També sopo un altre dia amb dos germans italians -home, dona- de cinquanta i tants anys. A la mateixa taula hi ha dues dones italianes que em sembla que són parella.

Conec un matrimoni empordanès que s’escridassa una mica massa. Dues dones del Montseny que són amigues perquè els seus fills de dotze anys juguen al mateix equip de hockey. Un que s’ha separat fa poc. Dues mestres de Durango pendents de si les convoquen a un claustre a mig juliol. Un tipus estrany que duu un carretó amb un gos i que ve de Montserrat (diu: Quan arribes a Lleida has d’agafar el tren. Qui travessa els Monegros?). Evito un grup de matrimonis saragossans. Parlo amb cinc dones de Sant Sadurní que tenen el marit d’una d’elles seguint-les amb cotxe, motxilles i una nevera amb xampany fresc.

Al començament em va sorprendre: hi ha gent que repeteix el camí. Després crec que ho vaig entendre, és un exercici que pot crear addicció. Hi ha un matrimoni de Jaén/Badalona que el fan per cinquena vegada. Un noi de Terol/Alacant que l’ha fet en bicicleta i ara l’està fent a peu. I gent que n’ha fet un tros i aquest estiu en fa un altre.

Després hi ha la gent dels pobles. Al bar del poblet de Sansol em donen pa amb tomàquet de veritat: l’amo és català. Abans d’entrar a Logroño, una dona que es diu Felisa té muntada una paradeta amb souvenirs i dóna mapes de l’Ajuntament per travessar la ciutat. Té una llibreteta on fa un pal per cada u que passa: A aquellos japoneses ya los he apuntado. Al mig del camí he vist una taula amb un cistell de cireres, bosses de plàstic i una balança. No hi ha ningú, però sento cavar darrera una tanca. Pregunto amb veu alta a quant van les cirers Cuántos kilos quiere? Unas cuantas para el camino. Coja las que quiera y deje la voluntad. Adiós, gracias. Adiós. A aquest no li he vist la cara.

I després hi ha els affaires amorosos que veus teixir (i desteixir). Uns comenten: És que si no, això no seria un camí ni seria res.

El camí de Santiago 9 Els albergs

Trobar lloc per dormir és fonamental.

Els albergs abunden i, a més, són el lloc on es renta i s'estén la roba, on la gent es deixa pinces i imperdibles perquè el vent no se l’endugui, el lloc on vas a mirar diversos cops si ja és seca. El lloc on et dutxes i s'analitzen les butllofes, on es deixen tirites i es parla amb la gent. A les deu a dormir, el silenci a aquesta hora, sense que l'imposi ningú, és general. Al cap d’una estona, si estàs molt cansat i t’has adormit de seguida, no sents els roncs dels altres. A quarts de sis del matí sonen les primeres alarmes de mòbils.

A Roncesvalles -que em va semblar una mena de Montserrat pel que fa al negoci, al monopoli i a l’organització- vaig veure per primera vegada els hospitalaris, que són ajudants, en general voluntaris, dels albergs que pertanyen a l’associació Amics del Camí. A Roncesvalles els hospitalaris eren holandesos, parlaven en anglès i tenien aspecte i edat de hippies reciclats. Em van explicar, asseguts a la fresca en uns sillonets, balancejant-se sobre les potes de darrera, que allà no deixaven mantes perquè ningú volia que als peregrins se’ls mengessin els insectes. A un altre alberg els hospitalaris eren belgues d’aspecte més religiós i mongil. A alguns pobles l’alberg és municipal i qui se n’encarrega és un funcionari o un tipus contractat per l’Ajuntament.

A Roncesvalles vaig constatar que hi ha horaris diferents pels que van en bicicleta que pels que van a peu. Em vaig despertar a les set, tardíssim!!, i ja només quedaven els que surten en bicicleta. Els que van a peu molt sovint caminen fins al migdia o fins a primera hora de la tarda i ja paren fins l’endemà, per no agafar una solellada i per assegurar-se de trobar lloc a un alberg, ja que no s’hi pot reservar plaça sota cap concepte.

Si quan arribes a un alberg, cap al migdia doncs, resulta que l’alberg encara és tancat i que no obre fins al cap d’una o dues hores, es fa cua amb les motxilles. O millor dit, són les motxilles les que fan cua i tu te’n vas tan ricament a dinar o a remullar-te al riu. Quan finalment entres, has de deixar les botes a unes lleixes que hi ha a l’entrada. També es demana que ningú s’estiri a la llitera si no és a sobre el sac de dormir.

A Pamplona havien tancat l’alberg més important per la proximitat del San Fermín, i només hi havia obert un alberg de 28 llits que es diu Paderborn. Es veu que Paderborn és una ciutat alemanya agermanada amb Pamplona i que els Amics del Camí d’allà han obert un alberg aquí. Pel carrer vaig demanar a una dona si per allà a prop hi havia un alberg i em va dir: Hay dos, bajando por la cuesta encontrará uno y más abajo otro. El primero es para alcohólicos, me imagino que usted busca el otro. En efecte, de seguida vaig trobar una casa d’acollida per gent sense sostre i més avall el Paderborn.

Allà hi havia un alemany en un despatxet que parlava una mica de castellà i tres dones grans que només parlaven alemany i que acollien als qui arribaven i els situaven a les habitacions. L’alemany rebia els caminants un a un, els feia seure i hi tenia una petita conversa. Omplia un llibre de registre amplíssim, però tot plegat no semblava policíac, sinó només cerimoniós.

Vaig descobrir que aplicaven normes d’urbanitat i que tenien les seves febleses: quan l’alberg va quedar gairebé ple, a mi i a una altra dona francesa que cinquantejava ens va donar preferència i van dir que els dos nois francesos que estaven abans que nosaltres podien dormir a terra perquè eren joves. Nosaltres dues vam dir que gràcies però que ens tocava a nosaltres dormir a terra, els nois van dir que de cap manera... Vam tenir llit. Al cap d’una estona, quan l’alberg ja era ben ple, va arribar un grup de nois i noies espanyols, els van deixar dutxar, però els van dir que s’instal.lessin al jardí públic que hi havia davant de l’alberg a passar la nit. En canvi més tard van deixar entrar i dormir a terra de la nostra habitació a una paella coreana... Venien de més lluny.

Al Paderborn, com es pot veure, tenen ideologia. Al matí, a tres quarts de sis, l’alemany del despatxet va passar habitació per habitació a despertar-nos dient amb veu forta una frase del tipus: Os espera el camino. A l’hora d’esmorzar van posar en Serrat cantant el Caminante no hay camino de l’Antonio Machado. I vaig sentir a l’alemany fent una recomanació a un que tenia previst fer etapes llargues per arribar tal dia a Santiago: La velocidad es el demonio del Camino.

Com que vaig veure que no ho feia ningú, em vaig acomiadar amb una forta abraçada de les tres matrones alemanyes i, sí, vaig veure que els agradava però que ho trobaven shocking.

A un poble que es diu Villatuerta vaig anar a parar de pura casualitat a un alberg que acabava d'obrir, feia una setmana, regentat per una parella. Era una casa bona de poble que estava ja mig restaurada, però des del pati es veia una teulada que encara havien d'arreglar.

Era un alberg una mica zen, per dir-ho d’alguna manera. Els propietaris eren una parella que et rebien molt afectuosament, t’abraçaven, t’ensenyaven tota la casa i t’explicaven el que encara estava en projecte. T’oferien cures i massatges i també sopar i esmorzar allà mateix, per uns preus mòdics. Al menjador de l’alberg i tenien un buda i un llibre obert de haikus; al bany, els wàters no tenien porta sinó cortina. Era un alberg diferent.

Ella era brasilera, ell nacional, i explicaven, amb una mica d’impudor -vaig trobar jo-, que ells eren també peregrins, que s’havien conegut fent el camí i que havien tingut la idea de muntar aquest alberg. Per allà corria un gos immens i ell va dir que anava amb el paquet, és a dir que els qui s’hi allotgessin l’havien d’acceptar.Vaig veure que deixava molts pèls per tot arreu, almenys en el meu matalàs, i vaig pensar que aviat tindrien problemes. Vaig sentir que ell, al gos, li parlava en català i va resultar que era valencià.

La tarda que vaig ser allà, estaven una mica nerviosos perquè havien de venir els del Diario de Navarra a fer fotos i una entrevista. Quan van arribar els periodistes, ell els van fer fer una visita completa i els va insistir que en aquesta peregrinació l’important no era tant Santiago com el mateixa camí i que per tant un alberg que acollís de manera personalitazada i afectuosa era important. L'endemà vaig llegir l’entrevista al diari en un bar i, per cert, també un article tremendo sobre els patis dels col.legis catalans, on es veu que ara hem conseguido prohibir que se hable en castellano.

A un altre poble l’alberg dels Amics del Camí és ple i em deriven cap a un de privat. A la mateixa casa on viuen, els propietaris hi tenen muntat el negoci. No sé, però m’agradaria saber quant en treuen i si declaren res.

Acabo el post sobre els albergs amb el record de l'únic dia que vaig dormir a un hotelet, en un poble que no tenia cap alberg. Va ser una tarda un xic trista i avorrida.

El camí de Santiago 8 El romànic de Santa María de Eunate

L'església de Santa María de Eunate es troba a 2'5 Km d'Óbanos. Prop d'allà, a Puente la Reina, és on s'ajunten el camí aragonès que ve de Jaca amb el camí francès que ve de Roncesvalles / Orreaga.
Això de ser conscient que ara sóc en un camí a peu, m'anima i a les vuit del vespre em torno a calçar i me n'hi vaig. Unes noies del poble m'expliquen el camí i em diuen que veuré una cutrera abans d'arribar-hi. Em sembla que ho he sentit bé, que han dit cutrera, i m'expliquen que és una granja de porcs. Quan arribo a la granja, ja veig l'església més enllà.

Santa María de Eunate té la particularitat de ser una església romànica de planta octogonal, envoltada per la part de fora per una galeria porticada, com un claustre exterior. Aquesta planta es veu que està relacionada amb la del Sant Sepulcre de Jerusalem. Diuen que segurament la van construir els templaris i té un nimbe esotèric que avui fa furor.

La veritat és que és molt bonica i que es trobi al mig dels camps, ara segats, i lluny de qualsevol poble, impressiona encara més. L’interior és molt curiós amb els vuit radis fent volta i amb un mini absis col.locat en un dels vuit costats.Aquí hi ha moltes bones fotos.

Era una església templària? Què voldria dir això exactament? Algú va comentar: Els templaris eren un ordre envoltat de preguntes i misteris, però des que s’han posat de moda, es veu que se’n sap tot. Fullejant una mica he trobat diversos punts que interessen els amants dels interrogants (¿potser m’interessen també a mi?).

Es veu que si es prolonguen (indefinidament) els vuit radis s’arriba a vuit llocs sagrats: Roma, Jerusalem, Toledo, no recordo si a la Meca i tot...

Un altre punt que destaquen és la gran presència de marques de picapedrers als carreus. A mi m’havien ensenyat que eren marques que indicaven quin picapedrer havia tallat el carreu i a qui s’havia de pagar, com una mena de signatura o d’albarà. Massa prosaic. Ara he llegit que a aquestes marques se’ls dóna tota una altra significació, perquè asseguren que els mateixos dibuixos esquemàtics es troben als carreus de les construccions romàniques... i a les piràmides d’Egipte. Això m’agradaria saber fins a quin punt és científic... En qualsevol cas ho relacionen amb el punt següent.

Doncs bé, ho relacionen ni més ni menys que amb la desaparició o enfonsament de l’Atlàntida. D’aquest continent se’n van escapar i salvar alguns homes savis que van deixar marcat el seu saber en els petroglifs que hi ha a Galícia i a altres llocs de la costa occidental europea.D’aquí en surt un anar i venir d’orient a occident i d’occident a orient buscant i passant-se els tals secrets. I el naixement d’una casta mundial de picapedrers que són dipositaris d’aquest saber i que tenen un llenguatge secret per transmetre’l, una part del qual està integrat en les marques als carreus. D’aquí fins a la maçoneria.

Encara hi ha una altra cosa que lliga Santa Maria d’Eunate amb l’Atlàntida. A les arquivoltes exteriors de l’absis hi ha una mena de mènsules amb caps humans (no sé si la paraula tècnica és mènsula). Alguns d’aquests caps, tot i que la pedra està gastada pel temps, clarament representen personatges estranys, que l’autor que he linkat més amunt diu que són abissinis o etíops, races que abundaven entre els atlantes... L’únic que puc dir és que, en efecte, els caps de dues d’aquests mènsules tenen trets que en podríem dir negroides...

(No sé si es nota, però em fa una mica de ràbia aquesta literatura i a la vegada m’atreuen algunes d’aquests temes.)

Més endavant el camí passa per Torres del Río, un poblet on hi ha l’església del Santo Sepulcro. Es tracta també d’una esglesieta romànica de planta octogonal, més petita que la d’Eunate. Aquí hi ha una noia, amb una tauleta amb postals, que explica que els vuit costats representen l’infinit. No arribo a sentir bé si diu que Déu va fer el món en set dies i el vuitè, doncs, és el final, la mort, l’infinit, o bé es refereix a alguna altra cosa que siguin set dies o set alguna cosa. Recorda als visitant que l’infinit es representa amb un vuit de costat. També assenyala que a la base dels vuit arcs de volta hi ha un relleu que representa un temple. I que tot plegat està inspirat amb el Sant Sepulcre de Jerusalem i fet construir per l’ordre del mateix nom. Algú li pregunta alguna cosa dels Templers i salta: Bueno, ojo con los Templarios, que ahora todo se atribuye a los Templarios...

A Santa Maria d’Eunate l’església està presidida per una mare de Déu romànica, i aquí a Torres del Río hi ha un sant Crist romànic.

Som una altra vegada a Santa Maria d’Eunate. Com que comencen una missa vespertina, surto i torno cap a Òbanos. Fa un ventet molt agradable i pel camí dic alguna cosa a un vell amb boina que també ha sortit a passejar. Em contesta amb veu aguda: Riquísimo, se ha puesto el tiempo riquísimo

El camí de Santiago 7 El alto del Perdón

Després de Pamplona ve l'Alto del Perdón. Des d'allà dalt, enmig del fort vent, mirant cap al nord es veuen divinament els Pirineus, cap al sud, els pobles per on s'anirà passant. Això és molt maco: veure cap on vas i saber que potser en cotxe s'hi arribaria en deu minuts curts, però que a peu tens una hora llarga. Les dimensions es compten d'una manera diferent.

Allà dalt de l'Alto es fa un alto i hi ha un paio amb una camioneta que em sembla que s'hi planta a les set o quarts de vuit i ven café de puchero amb galetes. S'agraeix molt.

Per tot Navarra es veuen molts molins eòlics i aquí se'n veuen al llarg de tota la carena. Des de la mateixa base d'un d'aquests molins se n'aprecia bé l'alçada i el diàmetre de les aspes. Immensos. Una francesa gran: C'est très écologique, c'est bien, mais je ne voudrais pas les avoir dans mon jardin. En efecte, el soroll que fan és fort.

A la baixada, canvia la vegetació: ara camines sota l'ombra més atzarosa d'alzines i ametllers. Això ja no té pinta d'excursió, això d'ara és una altra cosa. T'adones que és un camí i que deu dur lluny. Comences a pensar A veure, què estic fent exactament? Per què m'agrada tant si no sé ni què és?

El camí de Santiago 6 Les ciutats

En aquest camí, molesten les ciutats. Són com una intromissió que fan que et preguntis Què faig aquí, vestida d'aquesta manera?
A Pamplona tanquen l'alberg principal perquè estan preparant el Sant Fermín i per tota la ciutat estan instal.lant WC públics.
Vaig a menjar bé en un restaurant del centre i al cap de poca estona entra un noi molt seriós vestit de plàtan, seguit de la cuadrilla i s'entaulen.
Més endavant, a Logroño, passo de llarg esglésies i catedral.

El camí de Santiago 5 Paisatge i indústria

La fábrica de magnesitas és entre Zubiri i Larrasoaña. La guia la cita amb compungiment: rompe la estética, inapropiado emplazamiento... Hi ha tres italians amb bicicleta que fan cabrioles per l'esplanada per on entren i surten els camions a la fábrica de magnesitas, contents de trobar un lloc pla i ampli per fer el ximple, després dels viaranys estrets i costeruts que segueix el camí de Santiago.
Al tros que voreja la fàbrica hi ha unes pedres amb trossets lluents encastats. Però en aquest viatge no es tracta de recollir rocs i carretejar-los.

El camí de Santiago 4 Biscarreta-Guerendiain

Una vista des de Biscarreta. Es pot ampliar.

A Navarra està ple de pobles que se citen i s'anuncien en bilingüe, o sigui, veiem rètols que diuen Burguete-Auritz, Espinal-Aurizberri, Roncesvalles-Orreaga... Em sorprèn la disparitat dels noms. ¿Són traduccions? ¿No tenen res a veure l'un amb l'altre? ¿La romanització va donar topònims sense tenir en compte els que ja existien? Algun cas, més al sud, és evident: Villatuerta /Bilatorta. Quan arribo a Biscarreta-Guerendiain penso "Home, Biscarreta ja sona prou euskera, no?" Mes tard m'assabento que són dos poblets o barris. I més endavant llegeixo Viscarret / Biscarreta.

En aquest poble de Biscarreta, com a d'altres que travesso, moltes cases antigues del poble tenen a sobre el llindar de la porta pedres gravades com la d'aquí sota amb els noms (normalment home i dona) dels qui van fer la casa i la data.
I les portes d'aquests casals també són particulars. Tenen una mena de finestró que permet tenir-les mig obertes si convé. Els claus tenen uns rematxes romboïdals i molt vistosos.

El camí de Santiago 3 Els boscos del Pirineu de Navarra

Tot caminant, et trobes portillos amb tanques senzilles que cal obrir i tornar a tancar, perquè si hi ha vaques no s'escapin. A altres llocs, com al nord de la província de Huelva, de les tanques que s'han d'anar obrint i tancant en diuen cancelas, i allà el que no s'ha d'escapar són el porcs ibèrics, petits i negrets. Obrir i tancar portillos fa que sentis que ets una mica propietari del bosc, que el terreny és casa teva.

Els boscos per on es transita els dos primers dies són espessos. Castanyers, nogueres, faigs, roures, i altres arbres que no conec, fan un túnel de verdor. A primera hora del matí, si a més el cel està núvol, són boscos foscos.

Són fantàstics en el sentit literal de la paraula: es conten moltes històries de bruixes, tant en aquesta vall (Erro) com a la del Baztan (en un post de les Barcelonetes de fa anys vam parlar d'aquesta altra vall). El bosc que travessa el camí de Sant Jaume es diu Sorginaritzaga i diuen que significa roureda de les bruixes (sorgina és bruixa en euskera, aritz és roure). El cas és que tant al segle XVI com al XVII en aquestes dues valls es conta que hi havia akelarres i que moltes persones van ser acusades de bruixeria.

Durant aquests dos segles, la Inquisició va muntar diversos judicis contra les bruixes, que alguns associen a un nou intent per part de l'Església i del poder d'acabar amb les sanadores, llevadores i altres que havien conservat idees antigues sobre la sexualitat femenina. Sigui com sigui, nou persones de la vall d'Erro van ser cremades després d'un judici d'aquests al segle XVI.

Anar sol per aquests boscos fa impressió. Però la senyalització és perfecta i mai tens la sensació que et podries perdre. A més et dius Ara no hi ha llops i aquí segur que no hi ha lladres. Això és una altra característica d'aquest camí, no despareixen coses, no hi ha furts ni furtadors als albergs i als altres llocs on es congreguen els qui caminen.

Els qui, anant en cotxe per la carretera, creuen caminants, en treuen una falsa idea de gregarisme. M'havien dit És tremendo, hi ha moltíssima gent, i això m'havia tirat enrera. Però ells han vist els qui caminen tots de cop, mentre que els qui caminen només veuen el qui tenen al davant i, si giren el cap, al qui tenen darrera, per dir-ho d'alguna manera. Un dia vaig estar caminant cinc hores i vaig creuar, o em van passar o vaig passar, només quinze persones, incloent els ciclistes. Pots estar estona sense veure a ningú.

Tinc el costum de caminar pel camp agafant fonoll, ensumant herbes, mirant si hi ha espàrrecs i coses així. Aquí hi havia força maduixes. Força, vol dir que me'n vaig menjar més d'una dotzena. Això sí, la mida era miniatura, però la felicitat infinita.

De cop, veig pel fons del bosc una parella que avança cap a mi i penso No sé on, però em dec haver equivocat! Hauré de desfer camí. Quan són a la meva alçada ens saludem i resulta que són uns que tornen. Van sortir mitjan mars del Puy-en-Velay, al Massif Central francès, han arribat a Santiago i ara van cap a casa. Ell és francès, ella canadenca, ell té més de cinquanta anys, ella no arriba a trenta. Per poder fer aquesta crònica més completa i essencial els hauria hagut de preguntar ¿Van sortir junts del Puy o s'han conegut pel camí?

El dibuix del bosc d'aquí sota l'he modificat amb l'ordinador perquè faci la impressió que a mi realment em va fer. Es pot ampliar!!

El camí de Santiago 2 Kampa a Roncesvalles

A Roncesvalles/Orreaga l'alberg era ple. Es troba en un edifici de l'antiga colegiata del segle XII, on vaig veure un hall immens de parets medievals, ple de lliteres. Com que no hi havia prou lloc, havien organitzat en un camp de la vora (una kampa), un campament molt funcional. De tot el que he vist en ma vida és el que s'assemblava més a un campament per als refugiats d'algun desastre natural.
A una banda hi havia barracons-container, d'aquests que es fan servir per als paletes quan hi ha una obra, i a l'altra banda unes tendes militars com les del dibuix.
Prop d'allà més talls de bosc, més kampes i vaques que pasturen.

Cada vespre se celebra una missa efectista dedicada als peregrins que emprenen el camí l'endemà. Dic que és efectista en primer lloc perquè la concelebren quatre capellans. El que porta la veu cantant fa un discurset multilingüe (castellà, francès, anglès, alemany, italià i una altra llengua que no identifico) on avisa els no-catòlics que a la missa catòlica l'eucaristia està reservada als catòlics. També diu que acabada la missa donarà una benedicció que, ara sí, és per a tots. La tal benedicció segueix, segons explica també en moltes llengües, un ritual que ve des del segle XI: fa que tothom surti dels rengles de bancs i s'acosti a l'altar, mig apaguen els llums, diuen les paraules de la benedicció en totes aquestes llengües i després canten la Salve en llatí, sota la imatge d'una Mare de Déu renaixentista-barroca, amb faldilles de plata que voleien i que brillen en la penombra. Donen les gràcies i diuen bona nit en euskera.

Una mestra jove de Sant Sadurní d'Anoia, que conec a un alberg dos dies després, em diu que va marxar a mitja missa perquè no la podia suportar. Una dona de l'Espluga de Francolí em diu que li ha agradat molt, perquè el capellà ha dit que el camí ha de ser també un camí interior per retrobar els valors que cada peregrí cregui que ha de desenvolupar. Una francesa em diu que no va entendre res i que amb prou feines va endevinar que el que parlava el capellà era francès. Uns joves suïssos del grup de Taizé em pregunten què penso jo (!!) d'això de prohibir l'eucaristia als no-catòlics; ells estan escandalitzats.
Missa efectista amb efectes diversos.

Un comentari sobre el mític cavaller Roldan (en català es diu Rotlà).
Al poema-cancó de Roldan la reraguarda de les tropes de Carlemany es veu atacada a Roncesvalls pels musulmans. En la història real, aquesta reraguarda de les tropes de Carlemany va ser atacada pels bascos o bascons. Corria l'any 778.

A la banda carolíngia s'amplifica la desfeta, es transforma, se'n fa un poema, es canta, es difon.
L'èxit del tema es basa en l'oposició del seny i la rauxa, o si es vol de la prudència i l'audàcia: el cavaller Olivier diu Compte! Avisem els altres!, mentre el jove Roldan diu Encara no! Ens en sortirem! Finalment Roldan toca l'olifant per avisar Carlemany, però ja és tard. Se li rebenten les temples i de l'olifant no en surt cap so, només la seva sang.
Ha trobat la mort. I la fama.
Vaig llegir (fa temps i no sé on) que a Europa alguns nobles medievals que tenien bessons batejaven els nens amb els noms de Roldan i Olivier.

Mentrestant, a l'altra banda, del costat basc doncs, sembla que ni se'n van enterar que havien creat aquest gran embolic. Cap record, cap consciència. Un company basc, lúcid i crític, em deia irònicament: Vaja quin mèrit! quin valor tant aïllament, tanta puresa i tanta raça!

Vaig rebre un SMS molt simpàtic d'una companya: Has sentit el fragor de la batalla? has vist morir Roldan enmig d'aquests boscos de somni?
A les guies i a l'entorn turístic es continua explotant el tema.

El camí de Santiago 1 Un camí

El dibuix d'aquí al costat vol representar el Grégoire, un noi suís que fa tot sol el camí de Sant Jaume i que llegeix a estones Baudelaire. Porta Les fleurs du mal i tres o quatre llibres més, però diu que li és impossible llegir ni una ratlla dels altres llibres. Duu una creueta de plata penjada al coll i m'explica, quan jo li ho pregunto, que s'ha criat dins el protestantisme -la mare és protestant- però que s'ha batejat -entenc que no fa molt- per l'església catòlica -el pare és catòlic. M'explica que a Suïssa el protestantisme representa la cultura urbana i el progrés, mentre que el catolicisme va quedar viu en llocs rurals i més endarrerits, i els seus practicants consideren que representa valors suïssos més antics.
(És un exemple dels molts personatges que un s'hi pot trobar.)

Vaig ser vuit dies fent Camí de Santiago o de Sant Jaume i em va agradar molt. Miraré de tornar-hi.

No es va a fer turisme ni és una excursió. Es un camí. Es va a un lloc, d'interès relatiu i discutible. No hi ha especial pressa.

Et lleves d'hora i camines d'hora: la teva ombra és allargada i apunta cap a ponent. Vas cap a ponent.

Una jove danesa, tot caminant, em diu: És fer una feina, et lleves i fas una feina i després tot el dia gira entorn a aquesta feina. Hi ha una rutina entorn a això: buscar alberg, rentar la roba, mirar si s'asseca, cuidar-se els peus...

Una dona de Centelles: Aquesta calma l'has de guardar quan tornis a Barcelona, es tracta d'aprendre, de fer servir el que s'ha après.

Un altre: El que passa aquí no sé si ho sabré dir als meus amics, s'ha de viure.

Doncs a mi em passa una cosa semblant. El més important de tot això no ho podré explicar bé, perquè em sembla que és una experiència més emocional que no pas racional. Trobo difícil de parlar-ne, més aquí al blog on les coses acostumen a estar sempre exposades en un to objectiu. Farien falta metàfores i llenguatge poètic, però no és el meu camp.

Jo m'he deixat portar.

No m'he dedicat a explorar pobles ni esglésies, tot i que he vist coses i he fet alguns dibuixos. O sigui que faré alguns posts sobre aspectes anecdòtics del camí.

Uns dies fora

Marxo uns dies fora. Començaré a Roncesvalles /Orreaga un tros del Camí francès de Sant Jaume.

Dibuixar edificis 3

Tercer dibuix d'edifici del qual tinc gravat lloc, moment i "context".

Havíem anat a Milà quinze dies amb alumnes de formació professional que hi feien pràctiques en agències de viatges. Amb l'Antònia, l'altra professora, havíem recorregut totes les agències a veure si tot anava bé. Havíem travessat Milà de punta a punta i havíem parlat amb molta gent. Cada dia tornàvem a l'hotel amb un cabàs d'anècdotes i a l'hora de sopar, quan ens reuníem amb els alumnes, rèiem molt, cada un amb les seves històries.
M'anoto d'escriure un dia de les vivènvies dels alumnes a Milà i de les nostres.

Un diumenge teníem previst anar al Lago Maggiore, fronterer amb Suïssa. Teniu el mapa aquí a sobre i es pot ampliar. Hi convergeixen dos països i dues regions italianes, el Piemont i la Llombardia.
S'hi arriba amb tren per Arona on es poden agafar vaixells turístics que fan diferents recorreguts. Un dels més fressats i més turístics és el que va a les illes Borromees. Aquestes illetes -isola Madre, isola Bella...- pertanyien a la família Borromeo, família importantíssima que va donar un sant, Sant Carlos Borromeo, arquebisbe de Milà, al segle XVI.

Al vaixell que vam agafar nosaltres hi havia un parell de famílies amb monges. Eren les tietes? les cunyades? les padrines? A Itàlia hi ha tantes monges i tants capellans! I elles estaven tan naturals en família!

Jo, en aquell viatge a Itàlia, portava un llibre que en aquell marc em va fer molt efecte. Estava llegint les cartes de l'Stendhal enviades des de Milà el 1816 (Rome, Naples et Florence, Stendhal). Tambe m'anoto de fer un post sobre el que llegia aquell dia sobre l'aigua. Va ser un flash sobre "la diferència essencial entre francesos i italians"(!). Es veu que aquell dia tenia el cap obert per entendre coses que no saps,però, si sabries explicar.


Tot al voltant del llac hi ha hotelets i vil.les i algun poble. S'hi veuren construccions antigues, façanes que indiquen que l'estiueig data de molts anys.



Darrera la zona habitada es veuen boscos i les muntanyes al fons. Fa molt efecte.

Es passa per l'Isola Bella, tota ella és un jardí amb balaustrades, estàtues i un palau; el vaixell et permet desembarcar, però no hi pots caminar sinó pagues un tiquet, perquè es tracta d'un jard privat. És una situació estranya.

La parada llarga la fan a l'isola Madre, on hi ha el palazzo Borromeo. Més que un palau és un vil.la, una casa de camp renaixentista, elegant i senzilla, molt ben integrada en els jardins que l'envolten. Em vaig asseure a mirar-me-la bé. Ja ho sabia, però se'm va fer més clar que la meva generació (?) l'havien educada per valorar l'art romànic (català!). Per valorar l'expressió rústega, innocent, sòbria. Aquesta sensibilitat també valia per a l'austeritat del gòtic català. Però deixava fora renaixements, barrocs i neoclàssics. Havíem rebut el missatge que eren imposants, pretensiosos, grandoloqüents, etc.
Aquell dia davant d'aquell casalot em vaig quedar bocabadada i entendrida. Com una revelació.

Aquí sota, el tercer dibuix que proposo d'ampliar, encara que hi ha el tall al mig dels fulls del quadern i un tros de cel.lo perquè no es perdi la pàgina.

Dibuixar edificis 2

El Royal Albert Hall és un gran teatre londinenc de planta circular. Es troba a la vora de Hyde Park, just davant del monument encarregat per la reina Victòria al seu estimat marit el príncep Albert, un templet neogòtic, cridaner i daurat.

El juliol passat era a Londres i gairebé cada dia hi passava per davant amb bus. Molt a prop d'aquest punt vaig viure una contraposició d'escenes.

Som a primera hora de la tarda: a l'autobús hi ha bastants negres jamaicans. Al meu costat un xino mastega xiclet de manera molt exagerada, una velleta asseguda més enllà parla sola. Un nen petit marraneja i la mare no li fa cas, un iaio agafa fort els seus paquets. L'autobús es para en un semàfor i miro per la finestra cap a fora. A la vorera hi ha una cua de parelles de mitjana edat. Ells amb vestit, algun jaqué, algun barret de copa; elles amb vestits jaqueta de colors pastel. La cua va avancant a poc a poc i va despareixent per una porteta que hi ha a la tanca del darrera del parc de Buckingham Palace. Un empleat mudat es mira les invitacions que van mostrant les parelles de convidats. La reina deu fer una garden party.
Els de l'autobús i els de la cua, dos mons allunyadíssims a cinc metres de distància.

Un altre dia. A Hyde Park m'agrada que l'herba no estigui del tot tallada; els trossos amb herba alta són molt britànics: el camp dins la ciutat. Passa gent que camina en direccions diferents, a velocitats diferents. Sortint del parc em topo un altre cop amb el Royal Albert Hall. Déu meu quins mamotretos, el teatre i el templet! Els trobo tan exagerats! M'assec als esglaons del monument, d'esquena al príncep daurat, com fan altres turistes i em vaig mirant amb deteniment el Royal Albert Hall. La perspectiva d'un edifici de planta rodona, les línies, les finestres quadrades que alternen amb les d'arc, el joc del roig dels maons i del blanc. Trec el quadern, m'hi estic una bona estona i em sembla que entenc alguna cosa. M'aixeco amb molta força.
Amplieu-lo, si us plau :)

Dibuixar edificis 1

Quan vaig llegir al Wikipedia que la influència de Palladio s'estenia també a Sant Petersburg, vaig recordar que justament a Sant Petersburg em van impressionar les esglésies i palaus neoclàssics. A vegades dibuixant un edifici és com si l'entenguessis.
Seguiran dos dibuixos més.

Exposició sobre Andrea Palladio

(En aquesta nota val la pena ampliar algunes imatges; les tres primeres i les tres últimes)

Per als qui els agradi l'arquitectura, per als qui els agradi Itàlia o per als que troben que les coses clàssiques tenen un què, és molt recomanable l'exposició al Caixafòrum sobre Andrea Palladio (1508-1580), oberta fins al 6 de setembre.

Especialment interessant el vídeo amb opinions sobre Palladio d'arquitectes reconeguts; en particular la primera aparició (l'arquitecte japonès Isozaki que reconeix que quan va anar a Itàlia com a estudiant no podia entendre perquè Palladio era tan important ) i l'última (un arquitecte anglosaxó que no recordo com es diu, que és molt emotiva. Dóna importància a l'origen de Palladio, que havia treballat a una cantera, havia conegut de primera mà les ruïnes romanes, s'hi havia inspirat i considerava que tan important era fer bé una església com un pont o una vil.la al camp. Diu: "La vil.la romana tenia les dependències que donaven al pati central, era un casa girada cap endins; Palladio dóna la volta al model, i obre la vil.la al defora". Insisteix que és un arquitecte important per la seva obra directa però sobretot per les seves idees i la influència que ha tingut).

Hi ha maquetes precioses, molts plànols, moltes diapositives i alguns grans quadres que il.lustren la temàtica: per exemple, una Immaculada del Greco amb un edifici als peus.
Aquí sota Susanna i els vells de Veronese (per desgràcia, només un fragment):

I aquí sota un Canaletto (em sembla que també està retallat) on es veu l'església San Giorgio Maggiore a Venècia, de Palladio (recordo que val la pena ampliar les imatges):

Tornant de l'exposició he buscat una mica i he trobat una web d'una associació d'arquitectes dones, amb dibuixos moderns sobre obres de Palladio que m'han encantat per la simplicitat. (Quan sigui gran vull ser dibuixant d'arquitectura!!). En poso aquí sota alguns i començo pel de Sant Giorgio Maggiore perquè es pugui comparar amb el del Canaletto :









Aquesta última crec que correspon a una vil.la que també està presentada en maqueta a l'exposició, i que té dues ales per a les dependències del treball agrícola.

Jo no sabia res de l'Andrea Palladio fins que fa anys me'n va parlar la Montserrat Gispert i com que és bona pedagoga em va acabar dient que a Estats Units havia tingut molta influència i que hi havia un tipus de cases senyorials americanes així i aixà, que jo segurament havia vist a les pel.lícules. Se'm va encendre una llumeta. O sigui que jo avui també vull acabar amb Amèrica.
Al Wikipèdia hi ha un article sobre el pal.ladianisme a Gran Bretanya, a Irlanda, a Estats Units i a Sant Peterburg, d'on he tret tres imatges: la primera és la Queens House a Greenwich, dissenyat per Inigo Jones, l'introductor del moviment a Gran Bretanya.

I ara dues imatges d'edificis nord-americans d'influència pal.ladiana:

Venda de llibres de text de segona mà

M'acabo d'assabentar que l'Institut d'Ensenyament Secundari de Palafrugell Frederic Martí Carreres organitza a fi de mes una venda de llibres de text de segona mà. Ho emmarquen dins un projecte o programa que es diu Escola verda.
Me n'he alegrat i m'ha semblat una molt bona iniciativa.

Es veu que ho han organitzat en pla seriós; una comissió es mira els llibres de text que els alumnes es volen vendre i els posa un preu; A, B o C, segons l'estat en què es troben. El dia tal s'organitza la venda, on cada alumne (que vol) ven els seus llibres i cobra els seus diners, i a continuació pot comprar els del curs superior. Han fet un horari per cursos de manera que hi hagi ordre i concert.

Si aquesta iniciativa, moralment tan lloable, té èxit i s'esten, em fa por que no surti la Generalitat o l'Estat central a dir que és il.legal, que no hi ha IVA o el que sigui i que no es pot fer i menys dins d'un centre públic, etc.

Princeses de terres llunyanes

Al Museu d'Història de Catalunya hi ha una exposició amb un títol molt mono: Princeses de terres llunyanes. La propaganda penjada als fanals de la ciutat té aquesta imatge retallada d'aquí a l'esquerra, que també és molt fina. Oberta fins al 2 d'agost.
S'hi documenten quatre casos de princeses catalano-aragoneses i hongareses que emparenten amb l'altra cort.

En comento només alguns aspectes. (Aquí hi ha una web amb un comentari complet interessant).

Els magiars arriben al segle IX d.C. a la conca del Danubi i s'hi instal.len definitivament. Poble ramader procedent d'Àsia Central han travessat els Urals, s'han establert a la conca del Don i després han continuat cap a occident fins al seu emplaçament actual. La seva llengua és una raresa dins del conjunt europeu, pertany al grup anomenat fino-úgric, com el finès.

Mai no havia vist objectes antics hongaresos i em quedo sorpresa perquè arriben del centre d'Àsia, però decoren les peces amb formes i símbols del tot semblants als que han imperat a Europa en les antigues civilitzacions neolítiques. Tinc força "material" acumulat sobre aquests qüestió i un dia ens hi posarem.

Un altre aspecte del qual mai havia tingut notícia: aquests hongaresos eren experts genets guerrers i disparaven fletxes que donava gust. Van ser "llogats" en diverses ocasions per uns i altres per "solucionar" problemes. En concret, els genovesos els encarreguen desbaratar cap a mitjan segle X un assentament marítim musulmà situat a la Provença, prop de Marsella, que els impedeix navegar tranquil.lament. Els hongaresos complint l'encàrrec fan una ràzzia espectacular, de la qual se'ns mostra el trajecte en un mapa; mapa elaborat a partir de les actes eclesiàstiques on se citen les esglésies que van ser saquejades, incendiades, reconstruïdes i consagrades de nou (se'n deu dir "reconsagrades"?). Els hongaresos es van estendre pel Llenguadoc, van travessar els Pirineus, van arribar fins a Barcelona (l'església de Sant Pere de les Puel.les va rebre de valent), i van girar cap a ponent. Es deturen davant les muralles de Lleida. Déu n'hi dó.

La primera de les princeses que va travessar Europa entre els dos països és Constança (1179-1222), filla d'Alfons el Cast, rei d'Aragó i Comte de Barcelona, i de Sança de Castella. Als 16 anys l'envien a Hongria a casar-se amb el rei Emeric I i al cap d'un any hi té un fill, Ladislau, destinat a ser el proper rei d'Hongria. En efecte, el 1204 mor el rei Emeric I i el nen Ladislau és coronat nou rei amb el nom de Ladislau III. El regent és el germà del difunt, que intriga fins al punt de destronar el nen-rei. Constança fuig a Viena amb el seu fill, que morirà l'any següent (1205).
Fent càlculs ràpids, veiem que Constança deu tenir 25 ó 26 anys. La seva moguda història continuarà.
Torna a casa, al monestir de Sixena, d'on sortirà per contraure un altre matrimoni polític. Aquest cop es casa -la casen- amb Frederic I de Sicília. Ella ja té trenta anys, ell setze. El noi, per ascendència familiar, tres anys més tard esdevé emperador de Sacre Imperi Romà Germànic i ella, per tant emperadriu.

Buscant al Wikipèdia, llegeixo que la mare de Constança era Sancha de Castella i Polònia. ¿Polònia? em pregunto. Doncs sí. La tal Sancha o Sança de Castella era filla d'una d'aquestes princeses viatgeres destinades a forjar aliances, establir paus, ampliar poders, parir hereus i noves princeses que servirien per forjar aliances, establir paus, ampliar poders, etc. Es deia Riquilda o Rica de Polònia, va viure quaranta-cinc anys. Si les dates i dades del Wikipèdia són exactes, Riquilda es casa als 12 anys amb Alfons VII de Castella, hi té dos fills i als 17 anys enviuda. Als 21 es torna a casar, aquest cop amb Ramon Berenguer III de Provença, hi té una filla, i torna a quedar viuda. Aquest cop als 26 anys. Aquell mateix any es torna a casar, no es tracta de perdre temps. El nou marit és Ramon V de Tolosa. L'enciclopèdia no dóna més detalls. Només que Riquilda va morir als 43 anys com a comtessa consort de Tolosa.

Enmig d'aquestes meteòriques històries principesquess hi ha un monestir, el de Sixena, que m'ha cridat l'atenció. A l'exposició es menciona que Sança de Castella va fer construir el monestir de Sixena (a l'actual Villanueva de Sigena, província d'Osca), i que hi va crear una escola per a instrucció de noies nobles. Veient ara, a la xarxa, la trajectòria de la seva mare, de Polònia a Castella, de Castella a Provença i de Provença a Tolosa, no m'estranya que pensés a crear una escola on la seva pròpia filla Constança es prepararia per als futurs avatars. Constança es va instruir a Sixena i hi tornà després d'haver quedat viuda a Hongria i sense fill a Viena. Sembla ser que en aquesta segona etapa la seva mare, llavors ja viuda, n'era l'abadessa.

A l'exposició, com un incís, es parla de les pintures murals del monestir de Sixena. Hi ha una foto, la miro bé i les pintures em sonen. Aquestes pintures ara són al MNAC i, m'hi havia fixat, són molt diferents de les altres que hi ha al museu, entre altres coses perquè semblen en blanc i negre. A l'exposició de les Princeses s'explica que tenen aquest aspecte de resultes de l'incendi que van patir quan la guerra civil. S'exposen tres imatges que tenen gràcia. La primera són les aquarel.les que van fer els primers il.lustradors enviats (per la Mancomunitat de Catalunya? pel Museu?) a començaments del segle XX. En aquella època es van enviar dibuixants i aquarel.listes als quatre cantons del país per fer dibuixos i aquarel.les que descrivissin les pintures murals romàniques.La segona són les fotos que es van fer anys després (en blanc i negre, érem als anys 20!!). I la tercera, les fotos de l'estat en què van quedar les pintures acabada la guerra. És interessant. Són tres imatges fidedignes de tres moments diferents.

Fa anys, a Alcañiz (Terol), vaig sentir una guia que ensenyava restes de pintures romàniques d'una església i que deia als turistes: "Había más, pero se las llevaron los catalanes". Després de retorn a Barcelona, ho vaig comentar escandalitzada a un amic i em va dir: "Sí, era el meu oncle". El meu amic era parent d'en Josep Pijoan, i vaig aclarir que el que havia dit la guia a Alcañiz era més o menys veritat, perquè quan es va conèixer a Catalunya la tècnica per desprendre les pintures romàniques de les parets, es van recollir les pintures romàniques, per evitar que fossin venudes o robades, no només de les esglésies catalanes, sinó també d'algunes d'aragoneses. El cas de Sixena en seria un exemple.

Aquí sota foto de les pintures de Sixena que es conserven a MNAC

Aquí sota portalada romànica d'aquest monestir de Sixena

Tornem a les princeses que van amunt i avall. A l'exposició hi ha uns mapes dels "intercanvis", és a dir de les princeses que es casaven a altres corts. Fa l'efecte de ser un mapa d'importació i exportació de mercaderies. Aquest monestir de Sixena fa pensar en el contrapunt de les coses: la mercaderia ha de ser de qualitat, elles s'instrueixen.

Salto algun segle: em va impressionar el llibre de Philippa Gregory, The constant princess, Catalina of Aragon. La història terrible de la filla petita dels Reis Catòlics, morta de fàstic a Anglaterra, on ha arribat per ser Princesa de Gal.les. Al mig de les seves misèries (arriba a passar gana) continua sentint-se convençuda de la grandesa de la seva alta funció : l'han criada des dels tres anys per ser reina d'Anglaterra, és el seu destí.

A l'exposició també s'explica que durant anys i anys, en totes aquestes històries de matrimonis reials hi ha una lluita sorda entre les monarquies i el papat. Les monarquies casen i descasen, divorcien i repudien a la seva conveniència. Els papes volen convertir el matrimoni en sacrament i tenir poder sobre la institució. Volen que el matrimoni sigui indissoluble i que siguin ells els únics que el poden dissoldre per causes especials. Volen també tenir-hi poder decretant quins són els graus de parentiu que suposarien incest i que impossibilitarien el matrimoni. Al mateix temps insisteixen en la necessitat del lliure consentiment o acceptació de les parts, cosa que significa una crítica als casaments d'infants. Continuo citant els panells de l'exposició: amb el Papa Innocenci III s'arriba a un cert compromís entre monarquies i Església a propòsit d'aquesta qüestió. El clergat accepta d'eixamplar la permissivitat de matrimonis entre familiars i les monarquies accepten que el matrimoni sigui un sacrament i es consideri indissoluble.
Aquí una web amb informacions sobre l'Església de l'època i el tema. I aquí una altra.

Un altre tema també només apuntat a l'exposició, i que m'agradaria conèixer bé: les diverses excomunions que pateixen els comtes de Barcelona (i el complex que els agafa enfront de les monarquies més catòlico-ortodoxes francesa i castellana -això últim no és de collita meva, ho diuen allà).

L'altra història estrella és la de Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume I el Conqueridor. Arriba amb 19 anys, té 10 fills, i difon la devoció a Santa Isabel d'Hongria, parenta seva. Aquí hi ha una explicació interessant: el miracle que s'atribueix a aquesta santa és un miracle que d'alguna manera preconitza l'emancipació de la dona enfront del marit. Jutgem-ho nosaltres mateixos: la santa dóna cada dia menjar als pobres i "el dia de autos" duu les faldilles del davantal recollides i plenes de rosegons de pa. El marit, presumiblement contrari a aquest dispendi, li pregunta què duu al davantal i ella LI menteix i LI diu que està collint roses. Desplega les faldilles del davantal i oh, miracle! els rosegons de pa s'han convertit en roses.

També s'apunta un altre tema: la proliferació de franciscans i clarisses, com una moda espiritual. Casos d'hereus nobiliaris i reials que renuncien als drets dinàstics i es fan franciscans. Se cita un cas (jo estava completament perduda amb successions, dinasties i genealogies, per saber o recordar de qui es tractava) de nens nobles/reials catalans que s'han criat amb cosinets italians que estaven vivint a Catalunya com a hostatges d'alguna guerra. Els cosinets italians de grans i un cop a Itàlia es deixen imbuir de l'esperit franciscà, i l'encomanen als d'aquí.

L'exposició acaba amb un text de John Knox, el gran reformador escocès, que és una diatriba contra el govern de les dones, una diatriba forteta que es titula "Primer toc de trompeta contra el monstruós govern de les dones". He trobat a la xarxa una web protestant que l'excusa, perquè a l'època coincidien Maria Tudor a Anglaterra, Catalina de Mèdicis a França, i la reina Maria a Escòcia, que es veu que no eren "governants exemplars".

En sortir de l'exposició m'ha vingut al cap el cas d'una parella coneguda, que tenen un patrimoni econòmic molt important i cap fill. Han aconseguit adoptar un nen bielorús i entre els desitjos, preocupacions i anhels hi ha el de tenir algú a qui deixar l'herència.

Antiavortistes i avortistes

"Hi ha manifestacions que no surten als diaris. D'això ningú no en té ni idea". Ho vam pensar amb una amiga, un vespre, fa anys, que amb el cotxe ens vam perdre per Cornellà. Hi havia una manifestació de... trenta persones, potser eren quaranta. Anaven per la calçada, seguits a una distància prudencial per un cotxe de la guàrdia municipal. Els manifestants eren tot homes, tenien una edat semblant, jove però indefinida, i alguns portaven a la mà una "litrona". L'única pancarta de la manifestació deia "No al cierre ilegal del bar Kaskorro".

Aquest vespre, fa mitja hora, tornava a casa meva i veig dues camionetes dels mossos d'esquadra. I una ambulància. I més avall, dues camionetes més!! Hi ha un botiguer -xarcuteria i menjar per endur- que s'està a la porta del seu magatzem, li pregunto què passa i me'n fa cinc cèntims.

"Veu quin dia és avui? doncs el mateix dia d'aquí un mes hi tornarem a ser. Cada mes, cada mes, no falla, de ja fa temps. A una vorera es posen el que estan en contra de l'avortament i a la del davant els que estan a favor. Hi ha una clínica que fa avortaments. Eh, que vénen a comprar aquí a casa, no es cregui. Però només treballen al matí, a la tarda estan tancats. I avui no hi ha els municipals, només hi ha els mossos, però no es pensi, que a la banda de baix hi ha dues camionetes més, i l'ambulància per si algú es fa mal!! Tot això ho paguem nosaltres, ep, no s'ho perdi, que aquests cotxes i aquests nois no són gratis. Que jo respecto a tothom, eh, que estem en democràcia, però els veïns ja n'estan tips, cada mes crits, i els hi tiren aigua..."

Passa un grup de cinc dones amb un aspecte mig mongil, mig combatiu. Marxen ja del lío i sense parar-se li diuen al xarcuter informatives-desafiants: "A favor de la vida estamos, i no del asesinato". El xarcuter encara afegeix una altra informació: es veu que el mes passat o l'altre els van trencar els vidres als de la clínica, i que els de l'assegurança no paguen si la causa és "avalots".

Baixo doncs per on m'han anunciat el follón, Viladomat entre Aragó i Consell de Cent, els dies 25, entre 9 i 10 del vespre!!
A la vorera de l'esquerra hi ha els antiavortistes amb una pancarta que diu Família i Vida, amb consignes escrites en català, cridant en castellà. També tenen unes pintes especials, una manera de vestir-se com expressament passada de moda. A la vorera de davant hi ha tres badocs però no veig nucli de pro-avortistes. Als balcons hi ha gent que mira i se sent cridar "Nosotras parimos, nosotras decidimos!!", però no sé de quin balcó ve.

De cop veig uns mossos que surten d'una camioneta, van decidits a la banda dels antiavortistes i s'enduen un noi i una noia amb rastes. Els arrosseguen, ells es deixen arrossegar, fins a la vorera del davant, els dos nanos somriuen una mica i tot, com divertits. Sento com els mossos renyen als joves de les rastes: cadascú ha de ser a la seva vorera i no anar a la banda contrària a buscar gresca.

Els compto: en total 6 camionetes i una ambulància.

Paper de Vidre número 52

Ha sortit el número 52 de la revista virtual Paper de Vidre, aquest cop dedicada a l'escola. Aquí sota, portada d'aquest nou número.

Cementiri dels Moros de Torrent d'Empordà

Fent endreça, he trobat dues fotos que vaig fer fa anys a l'anomenat Cementiri dels Moros, al terme municipal de Torrent d'Empordà. M'han semblat descriptives d'aquest monument megalític.

Al post Megàlits a l'Argyll, Achnabreck, i al post Megàlits a l'Argyll-2, el Templewood de Kilmartin i el Cementiri dels Moros parlava dels megàlits a Escòcia i d'aquest de Torrent. Per a més informació sobre el tema, veure els posts d'arqueologia. És poètic que a diversos llocs de Catalunya s'adjectivi un monument antic amb l'expressió "dels Moros", quan en general es tracta de restes prehistòriques o ibèriques.

Manuscrit de Mme Bovary

La Mariona Bigorra em remet una pàgina de La Vanguardia digital d'ahir amb una notícia molt maca. Més de 100 persones de 17 països, dirigits per la Universitat e Rouen, s'han posat a transcriure el manuscrit de Madame Bovary de Gustave Flaubert, manuscrit molt difícil de llegir i molt discutit perquè està ple de mots barrats i de correccions. El més interessant és que la feina és consultable en aquesta web, on es poden veure a l'esquerra les pàgines del manuscrit i a la dreta les transcripcions (zooms a disposició).

(gravat extretret de la web referenciada)