Tot caminant, et trobes portillos amb tanques senzilles que cal obrir i tornar a tancar, perquè si hi ha vaques no s'escapin. A altres llocs, com al nord de la província de Huelva, de les tanques que s'han d'anar obrint i tancant en diuen cancelas, i allà el que no s'ha d'escapar són el porcs ibèrics, petits i negrets. Obrir i tancar portillos fa que sentis que ets una mica propietari del bosc, que el terreny és casa teva.
Els boscos per on es transita els dos primers dies són espessos. Castanyers, nogueres, faigs, roures, i altres arbres que no conec, fan un túnel de verdor. A primera hora del matí, si a més el cel està núvol, són boscos foscos.
Són fantàstics en el sentit literal de la paraula: es conten moltes històries de bruixes, tant en aquesta vall (Erro) com a la del Baztan (en un post de les Barcelonetes de fa anys vam parlar d'aquesta altra vall). El bosc que travessa el camí de Sant Jaume es diu Sorginaritzaga i diuen que significa roureda de les bruixes (sorgina és bruixa en euskera, aritz és roure). El cas és que tant al segle XVI com al XVII en aquestes dues valls es conta que hi havia akelarres i que moltes persones van ser acusades de bruixeria.
Durant aquests dos segles, la Inquisició va muntar diversos judicis contra les bruixes, que alguns associen a un nou intent per part de l'Església i del poder d'acabar amb les sanadores, llevadores i altres que havien conservat idees antigues sobre la sexualitat femenina. Sigui com sigui, nou persones de la vall d'Erro van ser cremades després d'un judici d'aquests al segle XVI.
Anar sol per aquests boscos fa impressió. Però la senyalització és perfecta i mai tens la sensació que et podries perdre. A més et dius Ara no hi ha llops i aquí segur que no hi ha lladres. Això és una altra característica d'aquest camí, no despareixen coses, no hi ha furts ni furtadors als albergs i als altres llocs on es congreguen els qui caminen.
Els qui, anant en cotxe per la carretera, creuen caminants, en treuen una falsa idea de gregarisme. M'havien dit És tremendo, hi ha moltíssima gent, i això m'havia tirat enrera. Però ells han vist els qui caminen tots de cop, mentre que els qui caminen només veuen el qui tenen al davant i, si giren el cap, al qui tenen darrera, per dir-ho d'alguna manera. Un dia vaig estar caminant cinc hores i vaig creuar, o em van passar o vaig passar, només quinze persones, incloent els ciclistes. Pots estar estona sense veure a ningú.
Tinc el costum de caminar pel camp agafant fonoll, ensumant herbes, mirant si hi ha espàrrecs i coses així. Aquí hi havia força maduixes. Força, vol dir que me'n vaig menjar més d'una dotzena. Això sí, la mida era miniatura, però la felicitat infinita.
De cop, veig pel fons del bosc una parella que avança cap a mi i penso No sé on, però em dec haver equivocat! Hauré de desfer camí. Quan són a la meva alçada ens saludem i resulta que són uns que tornen. Van sortir mitjan mars del Puy-en-Velay, al Massif Central francès, han arribat a Santiago i ara van cap a casa. Ell és francès, ella canadenca, ell té més de cinquanta anys, ella no arriba a trenta. Per poder fer aquesta crònica més completa i essencial els hauria hagut de preguntar ¿Van sortir junts del Puy o s'han conegut pel camí?
El dibuix del bosc d'aquí sota l'he modificat amb l'ordinador perquè faci la impressió que a mi realment em va fer. Es pot ampliar!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada