Antiavortistes i avortistes

"Hi ha manifestacions que no surten als diaris. D'això ningú no en té ni idea". Ho vam pensar amb una amiga, un vespre, fa anys, que amb el cotxe ens vam perdre per Cornellà. Hi havia una manifestació de... trenta persones, potser eren quaranta. Anaven per la calçada, seguits a una distància prudencial per un cotxe de la guàrdia municipal. Els manifestants eren tot homes, tenien una edat semblant, jove però indefinida, i alguns portaven a la mà una "litrona". L'única pancarta de la manifestació deia "No al cierre ilegal del bar Kaskorro".

Aquest vespre, fa mitja hora, tornava a casa meva i veig dues camionetes dels mossos d'esquadra. I una ambulància. I més avall, dues camionetes més!! Hi ha un botiguer -xarcuteria i menjar per endur- que s'està a la porta del seu magatzem, li pregunto què passa i me'n fa cinc cèntims.

"Veu quin dia és avui? doncs el mateix dia d'aquí un mes hi tornarem a ser. Cada mes, cada mes, no falla, de ja fa temps. A una vorera es posen el que estan en contra de l'avortament i a la del davant els que estan a favor. Hi ha una clínica que fa avortaments. Eh, que vénen a comprar aquí a casa, no es cregui. Però només treballen al matí, a la tarda estan tancats. I avui no hi ha els municipals, només hi ha els mossos, però no es pensi, que a la banda de baix hi ha dues camionetes més, i l'ambulància per si algú es fa mal!! Tot això ho paguem nosaltres, ep, no s'ho perdi, que aquests cotxes i aquests nois no són gratis. Que jo respecto a tothom, eh, que estem en democràcia, però els veïns ja n'estan tips, cada mes crits, i els hi tiren aigua..."

Passa un grup de cinc dones amb un aspecte mig mongil, mig combatiu. Marxen ja del lío i sense parar-se li diuen al xarcuter informatives-desafiants: "A favor de la vida estamos, i no del asesinato". El xarcuter encara afegeix una altra informació: es veu que el mes passat o l'altre els van trencar els vidres als de la clínica, i que els de l'assegurança no paguen si la causa és "avalots".

Baixo doncs per on m'han anunciat el follón, Viladomat entre Aragó i Consell de Cent, els dies 25, entre 9 i 10 del vespre!!
A la vorera de l'esquerra hi ha els antiavortistes amb una pancarta que diu Família i Vida, amb consignes escrites en català, cridant en castellà. També tenen unes pintes especials, una manera de vestir-se com expressament passada de moda. A la vorera de davant hi ha tres badocs però no veig nucli de pro-avortistes. Als balcons hi ha gent que mira i se sent cridar "Nosotras parimos, nosotras decidimos!!", però no sé de quin balcó ve.

De cop veig uns mossos que surten d'una camioneta, van decidits a la banda dels antiavortistes i s'enduen un noi i una noia amb rastes. Els arrosseguen, ells es deixen arrossegar, fins a la vorera del davant, els dos nanos somriuen una mica i tot, com divertits. Sento com els mossos renyen als joves de les rastes: cadascú ha de ser a la seva vorera i no anar a la banda contrària a buscar gresca.

Els compto: en total 6 camionetes i una ambulància.

Paper de Vidre número 52

Ha sortit el número 52 de la revista virtual Paper de Vidre, aquest cop dedicada a l'escola. Aquí sota, portada d'aquest nou número.

Cementiri dels Moros de Torrent d'Empordà

Fent endreça, he trobat dues fotos que vaig fer fa anys a l'anomenat Cementiri dels Moros, al terme municipal de Torrent d'Empordà. M'han semblat descriptives d'aquest monument megalític.

Al post Megàlits a l'Argyll, Achnabreck, i al post Megàlits a l'Argyll-2, el Templewood de Kilmartin i el Cementiri dels Moros parlava dels megàlits a Escòcia i d'aquest de Torrent. Per a més informació sobre el tema, veure els posts d'arqueologia. És poètic que a diversos llocs de Catalunya s'adjectivi un monument antic amb l'expressió "dels Moros", quan en general es tracta de restes prehistòriques o ibèriques.

Manuscrit de Mme Bovary

La Mariona Bigorra em remet una pàgina de La Vanguardia digital d'ahir amb una notícia molt maca. Més de 100 persones de 17 països, dirigits per la Universitat e Rouen, s'han posat a transcriure el manuscrit de Madame Bovary de Gustave Flaubert, manuscrit molt difícil de llegir i molt discutit perquè està ple de mots barrats i de correccions. El més interessant és que la feina és consultable en aquesta web, on es poden veure a l'esquerra les pàgines del manuscrit i a la dreta les transcripcions (zooms a disposició).

(gravat extretret de la web referenciada)

Viure junts

Dues generacions enrera era corrent viure junts sense tenir-ne ganes: matrimonis que no se separaven pels problemes socials i legals; fills que es quedaven a viure amb els pares tota la vida quan haurien preferit volar; estretors econòmiques que obligaven a compartir pis i taula.
Ara, superades ja unes quantes fites, ens trobem que a l'altra banda de la llibertat hi ha molta solitud. És com si la història i els costums anessin donant estrebades, d'una punta a una altra.
Per això, quan em topo amb algú que viu en companyia i que se surt una mica dels camins corrents -matrimoni i pares-fills- sento que és una glopada d'aire fresc.

Ahir era a l'Hospital de Sant Pau, a Barcelona, a la saleta d'espera de la UCI perquè una meva amiga hi té el marit molt greu. Vaig parlar una mica amb dues senyores grans que devien passar dels setanta. Eren del Clot, una d'elles va resultar que era cosina del conserge de la meva feina que justament ara es jubila... Una estoneta d'enraonar. ¿Qui hi tenen, elles, ingressat a la UCI? "Una amiga". I llavors ve la glopada d'aire fresc. "Som tres amigues. Ja fa 35 anys que vivim juntes". La més grassoneta afegeix, alegre i orgullosa: "Som més que germanes".

Després amb la meva amiga parlem d'altres casos que coneixem. El més brillant: un company de feina, jove, ens explica que té una mica de feina perquè té l'avi malalt i se n'ha d'ocupar. Després ho explica millor: "En realitat no és el meu avi, però sempre va viure amb els meus avis. Es veu que el meu avi quan va anar a la mili es va fer molt amic d'un noi d'un poble. I un dia, quan el meu avi ja era casat, l'amic de la mili li va escriure perquè volia venir a Barcelona i veure'l. I sí, va venir i ja no va marxar mai més. Van viure sempre tots tres junts."

(La meva amiga també em diu: "Em sembla que hi ha molt sexe amagat". I en aquell moment penso: "També està bé que estigui una mica amagat. Així el que pren relleu és el que ha quedat en definitiva, que ens aquests casos ha estat la vida conjunta, la vida del rebedor, del menjador i de la cuina, no tant la de l'habitació ni la del llit.")

De sastres, vestits i caradures, i de poemes, poetes i decència

Primera imatge:

Diaris, ràdio i televisió. Els vestits d'en Camps, les trucades al sastre. Els que a la vora de la romeria li criden "¡¡Trajes para todos, trajes para todos!!". Vergonya aliena.

Segona imatge:

Al metro estic llegint el Retrato del Machado, el que acaba dient:

Y cuando llegue el día del último vïaje, y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar.

Just abans d'aquests versos, n'hi ha uns altres que diuen:
Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito. A mi trabajo acudo, con mi dinero pago el traje que me cubre y la mansión que habito, el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

Que oportú!

RAF Der Baader Meinhof Komplex

En castellà, la pel.licula Der Baader Meinhof Komplex ha estat presentada amb el nom de RAF, Facción del Ejército Rojo. Aquí s'ha estrenat fa poc. Està rodada a partir d'un llibre del mateix títol del periodista Stefan Aust, del qual podeu llegir declaracions en aquesta entrevista.

El tema que podríem titular "Faig molt de mal per a fer molt de bé", o si es vol "De tan bo que vull ser, sóc molt dolent", m'atreu irremediablement. O sigui que vaig anar a veure la pel.lícula.
Sense ser entesa, m'adono que no és una bona pel.lícula tot i que a mi m'ha interessat i m'ha fet rumiar. I veig que m'ha impressionat.

Cinc cèntims sobre la Fracció de l'Exèrcit Roig o "Banda Baader-Meinhof" (nom que els dóna la premsa sensacionalista) al Wikipedia. Faig aquí un resum d'aquest article:

A finals dels anys 60, hi ha a Alemanya, com a altres països occidentals, una efervescència revolucionària anticapitalista que té força principalment entre el moviment estudiantil. La protesta per la invasió americana al Vietnam és un punt aglutinador.

A Berlín, al Juny de 1967, en una manifestació contra el Sha de l'Iran de visita a la ciutat, mor per un tret de la policia alemanya l'estudiant Benno Ohnesorg. El fet va servir de detonador a la creació d'un grup de guerrilla urbana compost entre d'altres per Andreas Baader i Gudrun Ensslin.

Una de les primeres accions del grup és l'incendi a uns grans magatzems. Van ser arrestats el 2 d'abril de 1968 i mentre dura el judici la periodista Ulrike Meinhof va publicar diversos articles a favor seu. Baader i Ensslin aconsegueixen amagar-se després del judici, però Baader va ser detingut un altre cop l'abril del 1970. El maig del mateix any Andreas Baader va ser alliberat en una acció armada duta a terme pel grup, a partir de la qual Ulrike Meinhof passa a la clandestinitat (a la pel.lícula aquest moment està descrit magistralment, amb el salt d'Ulrike per una finestra). A partir d'aquest moment la premsa parla de la Banda Baader-Meinhof.

Després d'un temps rebent entrenament militar a Jordània, el grup torna a Alemanya i comença a dur a terme accions molt espectaculars: atracaments a bancs, atacs a edificis militars americans, a comissaries de policia i a edificis de diaris que consideren propagadors de la ideologia capitalista... El juny del 1972 els principals dirigents del grup, entre els quals Baader, Meinhof i Ensslin, són detinguts. Ja no tornaran a sortir de la presó.
Van ser incarcerats a Stuttgart, a la presó d'alta seguretat de Stammheim, construïda expressament per a aquests presos. Condicions de detenció dures, incomunicació, vagues de fam, manifestacions, la mort d'un dels presos de resultes de la vaga porten a un canvi de les condicions de detenció, al novembre de 1974.

Al carrer, sorgeix una nova generació de militants de la Fracció de l'Exèrcit Roig, que protagonitzen diversos segrestos i assassinats.

Al maig de 1975 comença el judici contra la vella guàrdia del grup.

El maig del 1976 Ulrike Meinhof va ser trobada morta a la seva cel.la, penjada amb una tovallola trenada. Una investigació va concloure que s'havia suïcidat, però la idea que havia estat assassinada va mantenir-se viva en els ambients de l'extrema esquerra. El que sí es va saber de segur és que entre Meinhof i la resta del grup havien sorgit dissensions.

Mentre va durar el judici hi va continuar havent accions terroristes. L'abril del 1977 els acusats van ser condemnats a cadena perpètua.

Es van succeir una sèrie d'accions espectaculars que van culminar en la crisi que es va anomenar la Tardor Alemanya del 77: el segrest al setembre del president de l'Associació Alemanya d'Industrials, un ex-nazi i ex-oficial de les SS, i a l'octubre el segrest d'un avió de turistes alemanys que marxaven de Palma de Mallorca cap a Frankfurt, dues accions que reclamaven l'alliberament dels membres de la Fracció de l'Exèrcit Roig. Després de moltes peripècies, una força d'èlit de la policia alemanya va alliberar els turistes a l'aeroport de Mogadiscio, a Somàlia, on havia anat a raure l'avió. L'acció dels terroristes havia fracassat. L'endemà apareixien morts a les seves cel.les de la presó de Stuttgart els membres del grup, que suposadament s'havien suïcidat, i a fora la Fracció de l'Exèrcit Roig anunciava que havia "executat" el president dels industrials alemanys.

El resum del Wikipedia ha sortit molt llarg. Però m'ha semblat necessari per situar els sentiments que m'ha inspirat la pel.lícula.

Ha estat interessant recordar fets i imatges de l'època, i recordar també l'extensió i la radicalitat del moviment en aquells anys.

He llegit a internet algunes crítiques de la pel.lícula en el sentit que hi ha moltes coses que no s'entenen. Depèn dels coneixements previs sobre l'època que tingui cada u. En el meu cas, m'hauria agradat que fos més explícita la categoria d'ex-nazis d'alguns dels assassinats i segrestats.
No m'havia fet mai la reflexió sobre les particularitats, diguem-ne "nacionals", d'aquells moviments violents anticapitalistes. A Alemanya molts dels militants i alguns dels intel.lectuals que van reflexionar sobre aquest moviment són nascuts abans de la guerra mundial o són fills de la guerra (Ulrike Meinhof 1934, Rudi Dutschke 1940, Gudrun Ensslin 1940, Margarethe von Trotta 1942, Andreas Baader 1943, Rainer Werner Fassbinder 1945). A partir d'algunes frases de la pel.lícula, em pregunto quina relació hi ha entre el passat recent alemany i la radicalitat alemanya de finals dels 60 i 70.

Vaig ara a un altre aspecte: la tragèdia, la magnitud del desastre. Aquí sota, una foto d'Ulrike Meinhof com una jove periodista el 1964 que no deixa entreveure en què es covertiria la seva vida.


Parlem de l'abandonament de les criatures. Hi ha una pel.lícula que em va impressionar molt quan la vaig veure als anys 80, Las hermanas alemanas de Margarethe von Trotta (en anglès està traduïda com "Marianne and Juliane" i en francès "Les années de plomb", que crec que és una traducció fidel). Ara he entès que la directora s'inspirava en concret en la vida de la Gudrun Ensslin i una de les seves germanes: Gudrun Ensslin entrega el seu fill a la germana perquè ella no se'n pot ocupar. La germana decideix que és millor donar-lo en adopció. Tinc una imatge de la pel.lícula gravada a la retina: la tieta amb el nen de la mà, caminant per un carrer amb casetes i jardinets cap a la casa de la família que l'adoptarà, i jo pensant "l'arribarà a abandonar, serà possible?"
També he sabut que la Ulrike Meinhof tenia dues filles petites, que també va deixar de veure quan va saltar per aquella finestra i va entrar a la clandestinitat. Tornant de veure la pel.lícula RAF, he buscat les seves biografies a internet i he comprovat que, en efecte, l'opció política les va dur a perdre el contacte amb els seus fills.
La Doris Lessing explica a les seves memòries que als anys 40 a Salisbury (Rhodèsia) decideix separar-se del marit i dels seus fills petits per poder militar políticament a ple temps en l'òrbita d'un grup comunista. Un dia veu els nens al parc fent un picnic amb el pare i la seva nova dona i "se sent estranya" (aclareix que finalment no se n'ha anat a viure tan lluny, uns quants carrers més enllà!).
Això és un parèntesi, però m'ha vingut a la memòria. Em sembla un símptoma, una alarma de l'allunyament de la realitat. Bé, em sembla que és algun problema molt més greu, que no sé adjectivar.

Anem als suposats suïcidis o suposats assassinats. L'autor del llibre i la pel.lícula tinc la impressió que fan una reconstrucció fidedigna, i en concret donen la versió del suïcidi, no la de l'assassinat. El suïcidi d'Ulrike Meinhof tindria una aura especial: es desmarca dels altres, sembla que és crítica sobre la situació que han creat, perd una mica la raó i, alhora, entrant en aquest estat de desequilibri, és com si estigués guanyanyt grandesa.
El suïcidi dels altres, mesos més tard, suposant que es tractés de suïcidis, és terrible. És la negació total, és l'orquestració de la negació total. Noto que com amb l'abandonament de les criatures, no sóc capaç d'expressar ni de pensar clarament l'alienament que significa. Però em posa la pell de gallina.

Dues notes més:
He llegit aquests dies una denúncia que va escriure Jean Paul Sartre, quan va anar a visitar Andreas Baader que estava fent vaga de la fam per a unes millors condicions de detenció. Reclama els drets humans per als detinguts. Però també he llegit que va comentar a la gent que li era propera que l'Andreas Baader li havia semblat un individu molt poc intel.ligent i fins i tot un personatge tarat (!).
També, que hi ha una pel.lícula que tracta el cas d'uns militants de la Fracció de l'Exèrcit Roig que en el moment de la desbandada es refugien a la RDA, on la Stasi els proporciona documentació falsa i passen a viure una nova vida, sense passat, a l'Alemanya comunista. Sembla que es tracta d'una situació verídica (no recordo el nom, em sembla que la vaig veure a la televisió).

Sentiment personal sobre tot plegat: tan lluny i tan a prop...

Aquest grup anomenat IRA autèntica torna a atemptar...

La corrupció popular

El títol d'aquesta nota, la corrupció popular, es refereix tant al partit que últimament la protagonitza, com a l'estranya popularitat que la corrupció té a vegades.

Fa dies, l'alcalde de la població malaguenya d'Alcaucín, del PSOE, acusat per corrupció, va ser aplaudit per una part de la població quan els guàrdies se l'enduien detingut. És una situació entre trista i còmica. Els motius d'aquell entusiasme em sembla que són antics. Hi ha un llibre de memòries del Conde de Romanones que té un episodi que va com l'anell al dit per aquesta situació. (No recordo el títol exacte, ¿era Notas de una vida? Era una edició petita de l'editorial Aguilar i no l'he pogut retrobar per citar-lo exactament, ho faig de memòria.)

El Conde de Romanones tenia possessions a Guadalajara i va començar la seva dilatada carrera política com a diputat del Partit Liberal per Guadalajara (1888). Pensem que va ser diputat, alcalde de Madrid, ministre de diverses coses i tres cops president de govern. Les seves memòries són interessants i sobretot molt desinhibides. Es refereix a una de les eleccions, en què ell perd el càrrec de diputat per Guadalajara i els seus contrincants polítics se'n burlen dient que, l'endemà de les eleccions, l'estació de Guadalajara era plena d'individus que esperaven el tren cap a Madrid: eren els enxufats del Romanones, que s'havien quedat sense feina. El Romanones els replica: no em podien fer millor propaganda!! Així tothom sabia que quan jo guanyava repartia moltes feines!!

Las manos blancas no ofenden

Recomano anar a veure Las manos blancas no ofenden (Calderón de la Barca, per la Compañía Nacional de Teatro Clásico , Teatre Apolo a Barcelona, NOMÉS FINS AL 22 DE MARÇ).
Em va sorprendre que la sala no fos plena, perquè l'obra és amena i la posada en escena, molt bona. Es passa una estona divertidíssima.
L'obra és una comèdia d'enredo molt atrevida per les ambigüitats: dins la trama, una dona vestida d'home i un home vestit de dona que creen situacions cada cop més complicades i hilariants. Allò de l'honor aquí és purament l'excusa perquè no es puguin desfacer els entuertos. El vestuari és exquisit i la novetat, per a mi, va ser la música. La música i les cançons la fan més lleugera, la converteixen veritablement en un entreteniment. La música (cito el catàleg) són arranjaments de la música amb què es va representar al segle XVIII, l'època del naixement de la zarzuela.
Acabo la propaganda dient que actuen de meravella i que l'actor Miguel Cubero, el que fa de Cèsar i Celia broda el paper i les cançons.

Hort urbà a l'Eixample

Havia sentit a parlar dels horts urbans a Barcelona i n'havia vist al Clot, però avui me n'he topat amb un, inesperadament, a l'Eixample, a la cruïlla dels carrers Consell de Cent, Padilla i Enamorats, a la vora la Diagonal. Eren 20 parceles, una monada, Però, està clar, tot l'espai estava envoltat per una tanca. M'ha semblat molt bé, després mentre caminava m'imaginava altres racons on se'n podien muntar, però també m'adonava que traurien espais públics-públics, accessibles a tothom.

Més sobre l'exposició de Sorolla al MNAC

Hi ha molts visitants, massa per fer tranquil.lament la visita, però val la pena. Oberta fins al 5 de Maig.
En una banda s'exposen els esbossos que va fer per preparar els quadres sobre Espanya i les seves regions que li havia encarregat la Hispanic Society of America. En una altra banda, hi ha els quadres acabats.
Un cop vaig haver vist la primera part, em creia que l'exposició s'havia acabat i vaig recollir la motxilla i tot per marxar. I llavors vaig descobrir que hi havia la segona part, amb aquells mamotretos de quadres de molts metres quadrats (14 plafons i 210 metres quadrats!) i de molt vestit típic. La gran desmesura va ser una sorpresa, al començament gairebé còmica, després vital i agradable.
La primera part, que anomenen "El procès creatiu", em va agradar molt, perquè els esbossos mostren la busca de l'artista i m'emocionen. Aquest aspecte ja ha sortit altres cops al blog.
I l'altra part, la dels quadres, també em va agradar, perquè hi ha les solucions i perquè el Sorolla té una força i una vitalitat que s'encomanen.
Entre quadre i quadre, es projecten a la paret fragments de cartes del Sorolla amb algunes explicacions sobre les pintures.
Per exemple, parlant del quadre que ha de fer sobre Galícia, diu alguna cosa així: "Ya sabes que los grises y las brumas no me gustan, pero aquí hay algo que si logro captarlo será muy interesante". I en efecte, el quadre sobre Galícia no és ni boirós ni plujós, és una Galícia assolellada, amb uns verds, això sí, que són fills de la humitat.
A la banda dels bocets hi ha alguns encaputxats que em van fer pensar: "Em sembla que no li acaba d'agradar ni com li surt ni li acaba d'agradar de dibuixar processons". Després a la part on hi ha els quadres, em vaig admirar davant del de la processó sevillana. A l'home que porta la creu, per no fer-li cara de patiment, també me li posa caputxa, i darrera ve el "paso" una mica tort, amb aquella sensació de perill que es viu a Sevilla durant la setmana santa, que sempre sembla que hi pugui haver un desastre d'un moment a l'altre. A la paret hi ha una de les frases manuscrites del Sorolla, molt sorolliana: "Los duelos con sal son menos".

Paper de Vidre num 51

Ha sortit el nou número, el 51, de la revista virtual Paper de Vidre, aquest cop dedicat al tema LA REVOLUCIÓ. Aquí sobre, portada d'Anna Costa

Sorolla al MNAC, a Montjuic

Demà divendres 20 de febrer, el MNAC obre al públic: Sorolla. Visió d'Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America (entrada gratuïta).

La mort d'Eluana i l'associació Dret a Morir Dignament

Fa temps que volia posar al blog l'enllaç de l'associació Dret a Morir Dignament, de la qual sóc sòcia, i invitar els lectors a formar-ne part. Si entreu a la web, veureu que es tracta d'una associació seriosa i ben fonamentada.
La mort d'Eluana Englaro ha anat envoltada d'actuacions esperpèntiques que fa pensar que els italians ens guanyen en "aspavientos" (acabo de veure la pel.lícula Il Divo, sobre l'Andreotti, i m'hi ha fet pensar). Justament és un tema que vol tot el contrari: serenitat.
S'estan recollint signatures a tot Espanya per donar suport a un manifest i emplaçar el govern a abordar seriosament la qüestió. Un dels punts centrals demana que el govern sàpiga, s'interessi, tingui en compte... de manera fefaent, com moren els ciutadans. És fonamental.
En aquest link trobareu la manera com podeu signar el manifest.
Donar-li difusió entre familiars, companys i coneguts és important. M'he trobat moltes persones sensibles al tema que no saben que existeixi un moviment i que agraeixen que se'ls faciliti l'accés a aquesta informació.

La Clase o Entre les murs

Nova recomanació cinematogràfica: Entre les murs, traduïda com La Clase.

Crec que agradarà a qualsevol que es dediqui o s'hagi dedicat, de lluny o de prop, a l'ensenyament, perquè és enormement suggerent a propòsit del que passa a l'aula, el bo i el dolent. En realitat, la traducció en castellà -La clase- és "lliure", però no és cap bestiesa.
És una pel.lícula entre la ficció i el documental, protagonitzada pels mateixos alumnes de l'Institut del 20e arrondissement de París on es roda el film. El director, Louis Cantet ("Recursos Humanos") ha triat també com a actor protagonista -el que fa de mestre-, el mateix autor del llibre que ha donat peu a la pel.lícula.
L'anècdota, cap al final, de l'alumna que ha llegit La República de Plató, és molt bona... i molt versemblant!
Es podrien fer moltes reflexions sobre l'ensenyament en un món tan globalitzat com el nostre o el parisenc.
Única crítica: és un pèl claustrofòbica, ja que el títol en francès -Entre les murs- és exacte, tot passa dins el col.legi, cap escena a casa de cap professor, a casa de cap alumnes, cap escena en dissabte o diumenge.

Bienvenus chez les Ch'ti o Bienvenidos al Norte

Bienvenus chez les ch’tis, traduïda aquí per Bienvenidos al Norte, és una pel.lícula divertidíssima. Recomano veure-la en versió original (no l’he vista en versió doblada, però em pregunto com poden haver-ho aconseguit), perquè la principal gràcia de la pel.lícula és el xoc entre el francès estàndard i el dialecte del francès anomenat ch’ti. També hi ha la contraposició de tòpics regionals: com la gent del sud veu el nord. Que ningú s’imagini el que no és: no és cap reportatge antropològic, es tracta d’una comèdia amb alguna astracanada. Però el director Dany Boon, ell mateix originari de la regió Nord-Pas-de-Calais, ha sabut donar a la comicitat un toc tendre que a mi m’ha agradat molt. La dedica a la seva mare i endevinem que li parlava ch’ti. A França se n’ha parlat molt i ha tingut moltíssims espectadors.

A part de la recomanació, quatre notes:

Rebem al meu Institut uns joves de Perpinyà, aprenents de forneria-pastisseria, i quan els prenc els noms per fer una activitat, l’un em diu: “Lui, Madame, s’appelle Florian, qu’est-ce que vous voulez, il est du nord, ils s’appellent comme ça!” El que ha parlat es diu Jacques Garrigue. Caminant per la Rambla, més tard, pregunto al Florian, que és un noi alt, ros, d’espatlles quadrades, d’on és exactament i si ha vist la pel.lícula en qüestió. És de prop de Tourcoing, que és al costat de Lille i fronterer amb Bèlgica, ha rigut molt veient la pel.lícula i em parla ch’ti molt de pressa perquè jo no entengui res i m’escandalitzi. Em diu que a la seva mare no li agrada que ell i el seu pare en parlin, els hi diu que “ce n’est pas poli”.

Al conjunt de posts sobre la vida de la meva besàvia, Marie Sophie Dauchez, feia referència al parlar del Pas-de-Calais, d’on era originària. En concret un acudit que explicaven, basat en la frase Guet’ s’ cat ki’s kof’ que volia dir Guette ce chat qui se chauffe. Jo no sabia que això s’anomenava ch’ti.

Sobre aquest parlar de la regió Nord-Pas-de-Calais(1), no us penseu que tot és tan fàcil: en un fòrum francès he trobat que un noi del Senegal pregunta què és això del ch’ti i un altre noi, entès perquè és de la zona, fa molts distingos: es veu que els ch'ti-ch'ti són els del departament Nord, perquè si ets del departament del Pas-de-Calais parles ch’ti però no ets ben bé ch’ti, ets Boyau rouge, tot i que sembla que dir-te ch’ti no és cap ofensa...

En general a França sota el nom de patois s’engloben tots els parlars que no són el francès estàndard, i aquests patois rarament apareixen reflectits al cinema. Per això em va quedar gravada una escena d’una pel.lícula històrica St Cyr, on Mme de Maintenon, l’última dona de Lluís XIV, munta una escola a St Cyr per a nenes nobles les famílies de les quals s’han arruïnat i no les poden dotar. Arriben al castell que serà l’escola de St Cyr, les nenes, i al cap de poc esclata entre elles una batalla campal perquè s’acusen unes altres de pertànyer a la família tal que ha assassinat al membre de la família qual, o que s’ha quedat les propietats de no sé qui. Són de famílies nobles de província enemistades entre elles i les acusacions esdevenen baralla a crits. Doncs bé, recordo l’escena perquè la majoria de les nenes NO parlaven francès sinó altres llengües i dialectes, en general incomprensibles.

Al Wikipèdia, en anglès i aquí en francès, hi ha informació sobre el ch’ti englobat dins d’una llengua o dialecte més ampli: el picard.

(1) No us confongueu: la regió Nord-Pas-de-Calais engloba dos departaments, Nord i Pas-de-Calais.

Sant Esteve 2008

També amb un mes de retard, vull explicar una història del dia de Sant Esteve.

El dia de Sant Esteve del 2008 es va produir un incendi virulent en un pis del barri de Sant Gervasi a Barcelona. La premsa va donar la notícia.

Tot va començar quan es va encendre un matalàs. En poca estona, tot el pis era en flames. La mare era a una punta del pis i va poder sortir per la porta, mentre que els tres fills eren a l'altra banda i com que no podien travessar les flames,es van refugiar al balcó de la banda de darrera.

Una amiga meva, que viu a la mateixa illa de cases, era al llit amb grip i febre alta. Veu aquestes flames, i agafa la manguera de regar les plantes del seu balcó. Apunta a la banda dreta on
són els nens. La nena gran, com podeu veure a la foto d'aquí sota, si l'amplieu, s'estava despenjant del balcó per saltar al buit.

Quan van arribar els bombers, van travessar el foc del pis i van posar escafandres als nens per travessar l'incendi i sortir a l'escala. Els nens estaven completament xops per l'aigua de la manguera, i la meva amiga, també.

Els bombers li van dir després que sort que els havia estat ruixant, perquè l'escalfor al balcó era immensa. A la meva amiga, aquella tarda, de resultes del fred i la mullena, de la grip i de ser al balcó en pijama, de resultes de tot plegat, li van diagnosticar una pulmonia. Se n'ha refet.

El final és feliç, l'acció solidària. Com un conte de Nadal.

Postal Nadal 2008

Ja ha passat el Nadal, però publico aquesta postal, com a obra artística. Llaurer, canyella i estrelles d'anís. És una composició i fotografia de Roger Cusidó, estudiant de cuina, que l'any passat ens va oferir un altre muntatge nadalenc, amb taronges, pomes, avocats, ceba i pastanaga, que podeu veure aquí.

Barcelonetes, entrevista i solvència

Em va fer una entrevista sobre Barcelonetes per a una secció que es diu B de blog del Diari de Barcelona.

Em va afalagar que m'ho proposessin i em vaig pensar el que volia dir. Després ha sortit el que ha sortit.
Hi ha una idea de les dites i que no apareixen a la publicació definitiva de l'entrevista, que em sembla interessant i que vull deixar anotada aquí:

Fa cinc anys vaig començar el blog i el meu fill, que és qui em va animar i ajudar, em va dir: Els blogs han de ser solvents. Em va agradar. Es tracta d'un món virtual, on hi ha una gran cabuda per a l'anonimat i la impostura, però que pot ser un món fiable si els que hi intervenen el fan fiable. He intentat no escriure a la babalà, documentar-me abans de fer certes afirmacions, buscar dates, noms i links de referència. He volgut que els posts diguessin coses certes i que poguessin ser útils a algú altre.

Ara el comentari frívol: ho vaig trobar tot divertidíssim. El micròfon per sota el jersei, la comèdia (camina cap aquí, puja allà, alça el coll i mira cap enlaire), escriure a l'ordinador asseguda al mig del pati de la Sta Creu amb un ordinador apagat! Bé, la veritat és que l'alternativa era pitjor: em volia fer dibuixar la biblioteca de Catalunya, com qui no diu res! i filmar-me mentre feia quatre retocs!

P.D. L'Albert Muñoz, que és el periodista del Diari de Barcelona que ha fet l'entrevista, escriu aquest comentari al blog del Diari

La manifestació d'ahir en contra dels bombardejos sobre Gaza

Sobre la manifestació d'ahir a Barcelona en contra dels bombardejos sobre Gaza, aquí hi ha la notícia de la persona que va exhibir una pistola. Jo no ho vaig veure, però sigui com sigui, a la manifstació no m'hi vaig sentir còmoda. Ja havia esborrat el Boicot a Israel (avisant, ep!) del cartell que vaig publicar al blog. No estàvem en contra del boicot a Irak?

En questa qüestió de l'Orient Mitjà continuen les inèrcis del Mori i del Visqui dels anys 60. Algú pot pensar que desaparegui l'Estat d'Israel? Algú pot ser insensible a les bombes que cauen sobre la gent de Gaza? Queda algú que no vegi el perillós avenç del radicalismne islàmic? Encara hi ha algú que no veu el mal que fan la prepotència occidental i la humiliació constant a què sotmet els països més pobres? Hi ha algú que en el fons encara cregui que els mals de Palestina vénen tots de fora?

Al bloc del Sani Girona hi ha un post sobre tot això que em va agradar.

Una imatge a la manifestació em va impactar. Al e-notícies n'he vist una foto que poso aquí sota.

Estic llegint el llibre d'una iraniana (Reading Lolita in Tehran, Azar Nafisi) que entre altres coses parla justament de la relació morbosa i perversa entre la mort i el dol d'una banda, i els fundadors de la revolució islàmica a l'Iran, d'altra. Aquest paquet que feia de cadàver de criatura m'hi va fer pensar i no em va agradar gens. Encara em van agradar menys, però, les fotos dels cadàvers reals, i per això era a la manifestació.

Decoració nadalenca a La Central

(Foto extreta de la web de La Central)

A la llibreria La Central del carrer Mallorca van escriure cites d’escriptors als vidres de l’aparador, amb aquests sprais de polsim blanc que semblen neu i fan Nadal. Havies de torçar el coll per llegir-les perquè feien giragonses:

Convèncer és estèril – Benjamin

Lavorare stanca -Pavese

El món és un teatre amb un repartiment deplorable – Wilde

Di alguna vez la verdad para que te crean cuando mientas – Renard

Longtemps je me suis couché de bonheur – Proust

Llegir és escoltar els mots amb els ulls – Quevedo

(En aquest moment, pensament meu no tan profund com els anteriors: ¿aquests de La Central deixen la llengua original o la tradueixen amb algun criteri, o ho fan a la babalà? Continuo:)

Desgraciat el país que necessita herois – Fitzerald

(I llavors llegeixo l’última:)

La llibertat és una llibreta – Margarit.

(M’agrada, la trobo més original que les altres, em veig anotant o dibuixant i ficant-m’ho a la bossa, m’hi identifico… tant que torço el coll més fort. Ah! No diu “llibreta”, diu “llibreria”. Ja em semblava que…)

(De pas, aprofito per dir que La Central del carrer Mallorca és la meva llibreria preferida, tot i m’agradaria suggerir als que hi treballen, sempre tan seriosos, que poden somriure de tant en tant, o fer alguna broma, que per això no deixaran de treballar a la llibreria més intel.lectual de la ciutat, ni ningú els trobarà tontos ni es convertiran en botiguers infames.)

Sobre el Bruce Chatwin 5

Vaig dir que posaria un parell de fotos del quaderns de notes del Bruce Chatwin, que es guarden a la Boldein Library a Oxford, i que "ens van ser ensenyats" aquest estiu. Aquí van.

Estem de proves.

Estem fent proves al weblog. Durant uns minuts el contingut del weblog correspondrà a una data passada. Visiteu-nos d'aquí a 5 minuts.

[Servei tècnic (massa) intermitent de Barcelonetes.com]

Paper de Vidre num. 50

Ha sortit el num. 50 e la revista virtual Paperde Vidre, dedicada aquest cop al tema "la carta".

Alemanya 11 - Vassily Grossman

L’any pasat vaig publicar una sèrie de posts titulats Alemanya. Al primer parlava d’un llibre (un diari personal d’una dona anònima titulat Una mujer en Berlín) que relatava els primers mesos de l’ocupació soviètica de Berlín l’any 1945. Hi destacava la violació generalitzada soferta per les dones alemanyes i el silenci que havia envoltat aquest fet.
Al segon post tocava un altre llibre (Sobre la historia natural de la destrucción, W.G. Sebald) on es parlava dels bombardejos aliats que, durant la Segona Guerra mundial, atacaven sistemàticament les grans ciutats alemanyes. L’autor es referia també al poc ressò literari que havia tingut aquesta destrucció.
Temps després el Frederic Sánchez, interessat en aquests temes, em va regalar el llibre que encapçala el post, Vasily Grossman, a writer at war 1941-1945.
Al núm. 48 de la revista Paper de vidre vaig publicar un article, La memòria històrica és selectiva, on relacionava el contingut dels tres llibres. A continuació publico l’última part de l’article que tractava sobre aquest darrer llibre i que no havia aparegut al bloc. L’he ampliat una mica:

A writer at war, Vasily Grossman with the Red Army 1941-1945, edició i traducció d’Antony Beevor i Luba Vinogradova, Pimlico 2006, és el tercer testimoni que vull comentar.
Grossman era un escriptor d’origen jueu i nascut a Ukraïna. Va fer de periodista de guerra a primera línia, com a corresponsal d’un dels diaris de l’Exèrcit Roig. El llibre en qüestió no recull els seus articles, oficialistes i ortodoxos, sinó les notes dels seus quaderns, notes que no estaven destinades a la publicació i que, per sort de l’autor, mai van ser descobertes ni llegides per cap capitost stalinista, ja que de l’escriptor segurament no se n’hagués cantat mai més ni gall ni gallina.
És justament perquè no havien de ser publicades, sinó que eren notes d’observació personals, que són tan lliures i tan interessants.
Imatges de la retirada soviètica fins a pocs quilòmetres de Moscú al començament de la guerra. Imatges de la retirada fins al Volga, de la batalla de Stalingrad. Les atrocitats nazis sobre la població civil.Els errors dels comandaments. El que diuen els soldats. El que diuen els civils, la manera com acullen els militars soviètics, quina vida porten tots plegats. L’heroïcitat, el patiment. La grandesa i la misèria.

Algunes descripcions, amb quatre pinzellades, parlen molt.

Un fet de la retirada: un grup de soldats, entre els quals hi ha el Vasily Grossman, passen la nit en una casa on viuen dues mestres russes. Està previst que l’endemà abandonin tots el poble en el camió dels soldats. Senten com les dues noies passen la nit discutint en veu baixa entre elles, i al matí els diuen que una ha decidit marxar amb els soldats cap a Moscou, però que l’altra marxa en una altra direcció a retrobar la seva família. La casa queda buida, davant l’arribada imminent dels alemanys. Els soldats són dalt del camió esperant que surti de la casa la jove que ha d’anar-se’n amb ells. La veuen venir amb una bossa de mà, sense maletes, paquets ni farcells. Diu, decidida, que ho deixa tot, que no vol endur-se’n res. Grossman veu, astorat, com un soldat rus baixa del camió, entra a la casa, n’agafa un coll de piqué blanc de les noies, un pot de crema cosmètica i es neteja les botes.
Una altra imatge. Aquesta, sobre la idea que es fan els soldats soviètics a propòsit de l’enemic. Quan entren en una trinxera alemanya abandonada hi descobreixen que els germànics hi havien construït una llar de foc decorada amb rajola de València: sorpresa immensa del soldats russos davant la forma de vida dels alemanys, materialment tan superior a la seva.
És interessant la sensibilitat de Grossman per la situació de les dones. Parla de la dura feina de les dones a la reraguarda i la contraposa amb amargor al paper que han hagut d’acabar jugant algunes noies soviètiques destinades al front rus en tant que infermeres, administratives o soldats. Diu que han esdevingut les concubines dels caps i que els soldats s’hi refereixen com “la puta del comandant tal o qual”. Fins i tot, a partir d’un joc de mots, hi ha unes sigles per designar aquestes “esposes de campanya”: PPZh. Cito V.Grossman : “La gent diu ‘És la guerra, ara’. Pero les PPZh són el nostre gran pecat”. (1)

Després ve l’ofensiva soviètica, l’entrada a poblacions russes i ukraïneses arrasades, i també la descoberta de les massacres de jueus. Grossman hi anota amb amargor la constància que té de la col.laboració de delators civils en aquests assassinats. La seva mare va morir precisament en un d’aquest assassinats massius de jueus a Ukraïna.
Quan entren a Polònia descriu emocionat el que troben a Treblinka i deixa anotat que des de les altures no es volen articles que posin èmfasi en les matances de jueus al camp de concentració.
És justament a Polònia on Grossman constata que l’actitud de l’exèrcit soviètic canvia només passar la frontera: ell mateix deixa anotat que comencen els saquetjos, els robatoris i les violacions. I es refereix en primer lloc a les violacions de noies soviètiques que havien estat deportades a Polònia per l’exèrcit alemany on treballaven en règim d’esclavatge per a empreses germàniques.

Segueix amb anotacions breus i despullades: una dona que es presenta al quarter general acompanyant una noia molt jove, tota macada, i acusa un soldat allà present d’haver violat la seva filla. Grossman afegeix literalment: el comandant interroga el soldat sense gaire entusiasme.
Més endavant escriu en una sola ratlla: Horror als ulls de les dones i de les noies.
Altres apunts: Se senten crits de dones des de finestres obertes.
I també: Coses horribles estan succeïnt a les dones alemanyes. Un alemany educat, la dona del qual ha rebut “nous visitants” -soldats de l’Exèrcit Roig-, està explicant amb gestos expressius i en mal rus que avui ja ha estat violada per deu homes. La senyora és allà present. (1)
Al llibre citat a la primera nota, Una mujer en Berlín, la diarista explica que, durant aquests primers dies de l’arribada de l’Exèrcit Roig, quan dues amigues alemanyes es retroben es pregunten indefectiblement una a l’altre: A tu quantes vegades?
Aviat una nova nota sobre una variant del tema: les instruccions dels serveis d’intel.ligència britànics per als súbdits del Regne Unit destinats a l’Alemanya ocupada.
(1) Traduït per mi

Chabacano

En un bar, el cambrer sent que li demanen un vas de vi negre i, per confirmar, repeteix en castellà: de acuerdo, un vaso de vino negro. Després amb amabilitat li dic que en català diem vi negre, però que en castellà diuen vino tinto i diu un ambigu sí, yo sé un poco de catalán. Continua una mica de xarrera: és de Filipines. Eh que el castellà ja no es parla a Filipines? Riu i diu Sí, sí habla, pero lo llamamos chabacano. Yo cuando llego aquí y oigo, digo (pica amb un puny tancat a la palma de l'altra mà) 'pero si hablan chabacano!' Fa l'ullet i afegeix Ya sé que aquí chabacano es otra cosa i fa un gest de menyspreu perquè jo vegi que sap el significat.
Li dic que he après una cosa, que cada dia s'aprèn alguna cosa. I ell diu sí, un grano de arroz y otro día otro grano de arroz y luego un saco, separa les mans perquè jo vegi que al final el sac és molt gran. És simpàtic i em sembla que se'n fot de la saviesa o potser de la meva edat o de les dues coses. Deixem-ho córrer.
Deformacions de l'ofici i de la professió: després busco al María Moliner i no diu que chabacano tingui res a veure amb el castellà de Filipines. En canvi el Diccionario de la Academia diu que és un dialecte barreja de castellà i"idioma indígena" d'algunes zones de Filipines.
A Wikipedia s'explica millor i en aquesta altra adreça hi ha exemples de la llengua chabacana. És curiós.

Crisi

El Rafael Senra i el Frederic Sánchez, cada u per la seva banda, m'envien dues adreces interessants sobre la crisi:
1.- En to molt divulgatiu, un article d'explicació sobre la crisi, del professor Leopoldo Abadía aquí
2.- En to paròdic, un vídeo aquí
La segona complementa molt bé la primera: he rigut al video perquè havia llegit l'article. Riure, però d'humor negre. Tot plegat és molt preocupant.

Vilhelm Hammershoi

Aquest estiu a Londres hi ha hagut una exposició a la Royal Academy of Arts dedicada al pintor danès Vilhem Hammershoi. Personatges girats d'esquena, habitacions poc moblades, finestres cap a paisatges buits. Solitud i silenci. Bellesa.
Mai no havia sentit d'aquesta manera tan forta, a la pintura, l'esperit de les pel.lícules de l'Ingmar Bergman.

Frivolitats en el vel

M'havia semblat que la manera de portar el vel musulmà, quan és negre, era dur-lo bastant arrapat al cap, mostrant la forma d'un monyo situat al clatell (figura de dalt).

Aquest estiu a Londres he intuït molts monyos musulmans, pentinats més amunt, com si diguéssim a la coronilla del cap. Són amples (per a la gent gran, una referència: tipus Farah Diba). Als aparadors d'algunes perruqueries ja no els he intuït, sinó que els he vistos, perquè en venen de postissos.

El vel negre d'algunes musulmanes portadores d'aquest tipus de monyo ha estat una novetat. Hi ha un primer vel arrapat i per sobre es posen un mocador que els va molt balder (dibuix de baix). El resultat és nou: un cap molt gran, que fa molt embalum. M'ha semblat que és una nova moda, de dones més riques.

La Lola em diu: La creativitat no té límits.

Londres. A l'oest. Uns gelats

Londres. A l'oest. Els ponts

Buscant un pub que dóna al riu on toquen jazz, passem per sota el Kew bridge, no el de pedra, el metàl.lic per on passa el tren. Hi tornem de dia i la Lola fa unes aquarel.les molt maques, jo tampoc no estic descontenta. Un altre dia, aprofitem aquesta hora on el sol a l'estiu no s'acaba de pondre mai, i anem sota el pont de "casa", el de Hammersmith.

En un racó, més amunt -el Tàmesis té molt meandres- on hi ha una illa al mig del riu. És una illa privada, hi pots arribar per una pasarel.la, i passsejar-te per uns caminets diguem-ne públics. Et mires des de les tanques unes casetes amb jardinet, que tenen totes la particularitat de tenir una vegetació exuberant. La Lola diu que li recorda el tròpic.

Londres. La banda oest del riu, la placidesa

De Londres estant, la banda est del riu és portuària. La banda oest és campestre. Tàmesis amunt hi ha racons amb gent que es relaxa, que fa picnics, que pren el sol...
Ajuden a la placidesa els arbres immensos que voregen el riu. Hi ha uns plàtans amb uns diàmetres tan grans que és impossible d'encabir-los en un quadern. Dues dones seuen callades en un banc.

Núm. 49 de Paper de vidre

El nou núm. de la revista virtual Paper de vidre està dedicat a la cançó. La trobareu aquí.

Sobre ports 3

Mallaig és un poble al nordoest d'Escòcia amb un port petit. D'allà s'arriba en vaixell a unes quantes illes. Al matí hi havia una boira tremenda, tot es veia blanc. El ferry cap a l'illa d'Skye també tenia una nom evocador: Lord of Islands. Quan va ser l'hora va aixecar una tapa de popa perquè hi entressin els cotxes.

En el ferry hi havia gent ben diversa: turistes foranis, turistes britànics i els locals. D'aquest últim grup hi havia un personatge que hauria pogut anomenar-se el vell llop de mar del Lord of Islands.

 

Sobre ports 2

Un cop vam embarcar una mica més al sud d'Amsterdam, a Ijmuide, en un ferry que anava al nord d'Anglaterra, a Newcastle. Quan vam arribar al port i vaig veure el Almiral of Scandinavia vaig dir als altres: això ho he de dibuixar, continueu amb el cotxe a veure què s'ha de fer per embarcar, que jo baixo aquí i ja us atraparé. El vaixell era imponent i el nom vaig trobar que també. Per cert, que al lavabo vaig coincidir amb les hostesses. Totes parlaven en rus.

La travessia ens va fer veure una costa industrial, com deia al post anterior sobre la ria de Bilbao , un paisatge de debò.
Després quan ja era de nit vèiem focs lluny, dins del mar. Eren plataformes petrolíferes al mar del Nord.

Per al Frederic Sànchez. Dedicatòries

LA RIA DE BILBAO I EL MARGE ESQUERRE DEL NERVIÓN
 
La ria de Bilbao és un lloc considerat lleig, però que té l'atracció de tots els ports industrials. Ferro, tràfic, pràctics, vaixells mercants. Una cosa que va de debò.
A la margen izquierda el paisatge té un rera fons més preocupant perquè s'hi entreveuen edificis de pisos de vida difícil.

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 4

A dins l'exemplar de Los trazos de la canción que tinc a casa hi he trobat retallat un article del Mario Vargas Llosa a El País del 26.9.1993. Es titula Caballero del camino.
Hi fa una crítica a l'elogi del nomadisme que el Bruce Chatwin presenta a Los trazos de la canción (Songlines). Li treu credibilitat científica i li atorga mèrit narratiu. Alguns fragments de l'article:

El libro, como todos los que Bruce Chatwin escribió, es un cajón de sastre: relato de viajes, fantasía, investigación etnológica, fragmentos autobiográficos, reflexiones, sueños. La fascinación del narrador por los signos escondidos de la transhumante geografía de los primitivos australianos, no tiene, como en el caso de Arkady [un dels personatges del llibre que intenta que les carreteres i autopistes australianes que s'han de construir no destrueixin els punts geogràfics sagrats dels aborígens] una motivación social. Para él aquéllos simbolizan de manera ejemplar su idea apasionada, en cierta forma mística, de las culturas nómadas, en las que creyó ver una forma más acendrada de humanidad, una ética más auténtica y una vocación de libertad mayor que en las sedentarias, y a las que estudió, acompañó y buscó por todos los rincones del mundo por los que aún deambulan.

Más de veinte años de su vida dedicó Chatwin a convivir con esas sociedades peripatéticas del globo hasta convertirse él mismo en uno de esos gentlemen of the road, como los llamó, a los que, según su particular mitología, la vida en perpetuo movimiento hizo más austeros y espirituales, más rebeldes a las jerarquías y a la sumisión y menos propensos a la crueldad. Yo no creo que esto sea cierto: o, mejor dicho, creo lo contrario, que la cultura urbana permitió un desarrollo de la civilidad, de la vida intelectual, del comercio y de las técnicas sin lo cual nunca hubiera nacido el individuo soberano ni se hubiera disociado el derecho de la fuerza ni progresado la noción de libertad. Ello no me impide y acaso hasta me coloca en una postura privilegiada para admirar la sutileza y la elegancia con que Chatwin idealizó moralmente y embelleció artísticamente la realidad primitiva y marginal. El suyo es, para mi, un mundo de ficción y no la fidedigna crónica de un descubrimiento científico, porque sus relatos de viaje, sus ensayos y novelas son, en el mejor sentido de la palabra, es decir en el sentido que estas expresiones tienen en las obras de un Joseph Conrad o en un Graham Greene, pintorescos y excéntricos, algo que, de entrada, delata una distancia, la perspectiva de la civilización, en quien escribe o fantasea: ningún hombre o pueblo primitivo se siente pintoresco ni sabe que lo es, nadie es excéntrico a menos de ser juzgado como tal desde un centro, desde una "capital".

[...] Todos los australianos parecen haberlo leído
[The songlines], pero las opiniones son muy diversas y van desde quienes aseguran que su descripción de la visión del mundo encarnada en las "líneas sonoras" es rigurosamente fiel, hasta quienes la rechazan en bloque, como un bello embauque literario. Yo creo que tiene más de lo último que de lo primero, y esto, para mí, y sospecho que también para Bruce Chatwin, no devalúa su libro en absoluto, más bien aumenta su prestigio. Porque hacer pasar la ficción por realidad, o insertar la ficción en la realidad, es una de las más difíciles e imperecederas empresas humanas, y la más cara ambición de todo narrador.

Jo em vaig deixar captivar per algunes de les afirmacions del Chatwin a propòsit del nomadisme, algunes de molt senzilles: si estàs capficat et proposen un viatge, que canviïs d'aires; si una criatura plora, l'agafes en braços, camines amunt i avall i deixa de plorar... Em pregunto si l'actual èxit del camí de Santiago a peu no té a veure amb aquestes arrels primitives que duem a dins...

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 3

A Oxford, doncs, hi va haver aquest juliol una conferència sobre el Bruce Chatwin. La referència la podeu trobar en aquest blog.

Hi vaig anar perquè la Pilar Escriche (dibuix d’esquena, aquí sobre: estava escoltant a la conferència) està fent la tesi doctoral sobre el Bruce Chatwin i ens hi va dur.

A pesar de les meves immenses dificultats per al listening em va encantar assistir-hi. A continuació quatre coses que vaig veure, que vaig entendre i que em van explicar.

L’editora històrica del Bruce Chatwin, Susannah Clapp, va parlar molt (dibuix aquí a sobre, estava parlant). Va evocar la relació estreta entre editor i autor. Va dir que el primer manuscrit de In Patagonia que el Chatwin li va presentar es va haver d’esporgar molt i va quedar només una tercera part del primer original.

L’Elizabeth Chatwin, la viuda de l’escriptor, té aproximadament setanta anys, és menuda amb ossada a la cara i ossada a les mans. Prové d’una família catòlica i nombrosa de l’est americà, gent molt treballadora. A Anglaterra viu en una casa de camp on cria bens i a la primavera quan neixen les cries, el lambing, s’hi posa com la primera. (Aquí sota composició de fotos, on està més afavorida que en el meu dibuix).

La conferència se celebra en una sala de planta ovalada, la McGregor Mathews Room del New College (aquí sota; aquest es pot ampliar!).


Fem el lunch en un menjador d’aquests que surten a les pel.lícules tipus Carros de foc: sala gòtica amb dues taules llarguíssimes, taula elevada al fons per als professors. Finalment hi ha un torn de preguntes a Elizabeth Chatwin i a Nicholas Murray que se celebra en una sala d’un gòtic impossible, amb cadiram de cor. Aquí ella assenyala que s’ha escrit una biografia del Bruce personatge, però encara no la del Bruce escriptor.

Acaben les sesions de la conferència amb la visita on tenen en dipòsit els quaderns de notes del Bruce Chatwin. Quan tingui a mà les fotos que vam fer dels quaderns les posaré al blog, però de moment encara no les tinc.

Un comentari sobre els famosos i actuals quaderns de la marca Moleskine: El Chatwin explica que comprava els seus quaderns a París en una determinada papereria del carrer tal, que tenien les tapes d’una mena de tela o d’hule negre… I que quan els van deixar de fabricar va comprar totes les existències que quedaven a la papereria. Hi ha un cert fetitxisme amb aquests quaderns. Ara hi ha una marca de quaderns de notes, la Moleskine, amb una goma elàstica molt ben pensada per tancar el bloc, que s’anuncia com si els seus quaderns haguessin estat fets servir pel Van Gogh, el Picasso, el Matisse, el Hemingway, el Chatwin… i em sembla que encara em deixo algun senyor important. Tenen molta imaginació i sentit de màrketing. Per cert, en aquest link ensenyen alguns dels seus quaderns amb dibuixos d’usuaris actuals.

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 2

Al juliol vaig dir que parlaria del Bruce Chatwin que és un autor relativament conegut. Dic relativament perquè entre alguns és conegut i apreciat, però en canvi entre altra gent, molt llegida, és un perfecte desconegut.
Al final poso links per a qui vulgui fer consultes precises.

Començo per una composició de fotos.
La del post anterior és una de les més conegudes i una de les més evocadores del Chatwin viatger.

Bruce Chatwin neix a Anglaterra el 1940. De jove entra a treballar a la casa de subhastes Sotheby's i s'hi acaba convertint en un especialista en art impressionista. Aquest és el Chatwin amant i expert en art, el col.leccionista, el de gust exquisit. Però hi ha un altre Chatwin.

Arrel d'un viatge al Sudan coneix un altre món, s'interessa pels pobles primitius, pel nomadisme, s'interessa i estudia arqueologia, abandona la feina a can Sotheby's i es converteix en un viatger incansable, que recorre tots els continents i ens deixa alguns llibres importants. Dono els títols en castellà, que és la llengua en què els vaig llegir (i els poso per ordre cronològic amb les dates consultades al Wikipedia):

El primer és En la Patagonia (1977) que resulta fascinant per la manera d'estar escrit. Diuen que revoluciona el relat de viatges de postguerra. És un patch-work de personatges, situacions i llocs variadíssims, que dóna per si sol una idea (una determinada idea) de la Patagonia, mentre que el recorregut i les dates precises del seu viatge no tenen cap importància. Em sembla que hi ha hagut altra gent que ha narrat d'aquesta manera; no tots, però, amb tant d'encert. Un periodista (més o menys coetani del Chatwin), Ryszard Kapuscinski, crec que també és un artista del relat fragmentat. ¿La Patagònia del Chatwin és realment la Patagònia? El seu biògraf, Nicholas Shakespeare, diu que el Chatwin no diu mitges veritats, sinó una veritat i mitja (!)
Tots els seus llibres tenen una característica atraient: moltes coses estan apuntades, no clarament explicitades, com si pensés: el lector intel.ligent ho entendrà. Afalaga.

Són novel.les El Virrey de Ouidah (1980), sobre el tràfic històric d'esclaus situat a la costa oest africana, aproximadament al Benin, i Colina Negra (1982) on els protagonistes són dos homes bessons del País de Gal.les que creixen i viuen junts al llarg del segle XX.

Los trazos de la canción (1987) és el llibre que personalment prefereixo. Austràlia n'és la protagonista, i s'hi parla tant de la situació actual dels aborígens, com de les dades antropològiques que es conserven sobre la manera tradicional de delimitar i conèixer el terreny, el seu país. El relat s'interromp i el Bruce Chatwin ens hi buida les seves notes sobre el nomadisme. Sembla (d'això me n'he assabentat a al conferència del mes de juliol a Oxford) que el Chatwin va deixar mig escrit un llibre sobre el nomadisme. En qualsevol cas les seves notes són interessantíssimes i molt poètiques. Guardo a la memòria una imatge potent: parla de les tribus nòmades d'Euràsia, que viatgen (viatjaven) a cavall seguint els seus ramats. Elles també cavalcaven amb les criatures de pit a sobre. La riquesa que aquests nòmades podien acumular era l'or que les seves dones portaven sempre a sobre en forma de collarets. Diu: ¿hi ha una vista millor per a un nadó que un mugró oscil.lant i una pluja d'or?

Utz (1988), torna a ser una novel.la que porta el nom d'un personatge txec que col.lecciona unes determinades figures de porcellana.

¿Qué hago yo aquí? (1989) és un recull d'articles molt variats, el primer dels seus llibres que jo vaig llegir i que em va despertar l'interès per l'autor. Es va publicar de manera pòstuma, ja que el Bruce Chatwin va morir justament aquell any 89, als 48 anys d'edat, víctima de la SIDA. Cap al 1980 s'havia posat malalt i mai va voler que fos dit que tenia la SIDA, sinó que buscava orígens de la malaltia més novel.lats: unes febres agafades a la Xina, la mossegada d'un animal... Va ser enterrat pel ritu ortodox, religió a la qual s'havia convertit, i per desig seu les cendres van ser escampades al voltant d'un monestir del Peloponès...

Al 1965 s'havia casat amb una noia americana dos anys més gran que ell, amb qui també va fer alguns viatges i amb qui més o menys va conviure fins a la seva mort, tot i que el Chatwin era homosexual. L'Elizabeth Chatwin, la seva vídua, era present al simpòsium d'Oxford d'aquest juliol i en parlaré una mica el dia que ve.

Alguns links:

Aquí (Wikipedia en anglès).

Aquí (Wikipedia en castellà, bastant incomplet).

Alguns blogs com aquest en castellà que parla de viatgers
o aquest altre de català que parla sobre nomadisme