L’any pasat vaig publicar una sèrie de posts titulats Alemanya. Al primer parlava d’un llibre (un diari personal d’una dona anònima titulat Una mujer en Berlín) que relatava els primers mesos de l’ocupació soviètica de Berlín l’any 1945. Hi destacava la violació generalitzada soferta per les dones alemanyes i el silenci que havia envoltat aquest fet.
Al segon post tocava un altre llibre (Sobre la historia natural de la destrucción, W.G. Sebald) on es parlava dels bombardejos aliats que, durant la Segona Guerra mundial, atacaven sistemàticament les grans ciutats alemanyes. L’autor es referia també al poc ressò literari que havia tingut aquesta destrucció.
Temps després el Frederic Sánchez, interessat en aquests temes, em va regalar el llibre que encapçala el post, Vasily Grossman, a writer at war 1941-1945.
Al núm. 48 de la revista Paper de vidre vaig publicar un article, La memòria històrica és selectiva, on relacionava el contingut dels tres llibres. A continuació publico l’última part de l’article que tractava sobre aquest darrer llibre i que no havia aparegut al bloc. L’he ampliat una mica:
A writer at war, Vasily Grossman with the Red Army 1941-1945, edició i traducció d’Antony Beevor i Luba Vinogradova, Pimlico 2006, és el tercer testimoni que vull comentar.
Grossman era un escriptor d’origen jueu i nascut a Ukraïna. Va fer de periodista de guerra a primera línia, com a corresponsal d’un dels diaris de l’Exèrcit Roig. El llibre en qüestió no recull els seus articles, oficialistes i ortodoxos, sinó les notes dels seus quaderns, notes que no estaven destinades a la publicació i que, per sort de l’autor, mai van ser descobertes ni llegides per cap capitost stalinista, ja que de l’escriptor segurament no se n’hagués cantat mai més ni gall ni gallina.
És justament perquè no havien de ser publicades, sinó que eren notes d’observació personals, que són tan lliures i tan interessants.
Imatges de la retirada soviètica fins a pocs quilòmetres de Moscú al començament de la guerra. Imatges de la retirada fins al Volga, de la batalla de Stalingrad. Les atrocitats nazis sobre la població civil.Els errors dels comandaments. El que diuen els soldats. El que diuen els civils, la manera com acullen els militars soviètics, quina vida porten tots plegats. L’heroïcitat, el patiment. La grandesa i la misèria.
Algunes descripcions, amb quatre pinzellades, parlen molt.
Un fet de la retirada: un grup de soldats, entre els quals hi ha el Vasily Grossman, passen la nit en una casa on viuen dues mestres russes. Està previst que l’endemà abandonin tots el poble en el camió dels soldats. Senten com les dues noies passen la nit discutint en veu baixa entre elles, i al matí els diuen que una ha decidit marxar amb els soldats cap a Moscou, però que l’altra marxa en una altra direcció a retrobar la seva família. La casa queda buida, davant l’arribada imminent dels alemanys. Els soldats són dalt del camió esperant que surti de la casa la jove que ha d’anar-se’n amb ells. La veuen venir amb una bossa de mà, sense maletes, paquets ni farcells. Diu, decidida, que ho deixa tot, que no vol endur-se’n res. Grossman veu, astorat, com un soldat rus baixa del camió, entra a la casa, n’agafa un coll de piqué blanc de les noies, un pot de crema cosmètica i es neteja les botes.
Una altra imatge. Aquesta, sobre la idea que es fan els soldats soviètics a propòsit de l’enemic. Quan entren en una trinxera alemanya abandonada hi descobreixen que els germànics hi havien construït una llar de foc decorada amb rajola de València: sorpresa immensa del soldats russos davant la forma de vida dels alemanys, materialment tan superior a la seva.
És interessant la sensibilitat de Grossman per la situació de les dones. Parla de la dura feina de les dones a la reraguarda i la contraposa amb amargor al paper que han hagut d’acabar jugant algunes noies soviètiques destinades al front rus en tant que infermeres, administratives o soldats. Diu que han esdevingut les concubines dels caps i que els soldats s’hi refereixen com “la puta del comandant tal o qual”. Fins i tot, a partir d’un joc de mots, hi ha unes sigles per designar aquestes “esposes de campanya”: PPZh. Cito V.Grossman : “La gent diu ‘És la guerra, ara’. Pero les PPZh són el nostre gran pecat”. (1)
Després ve l’ofensiva soviètica, l’entrada a poblacions russes i ukraïneses arrasades, i també la descoberta de les massacres de jueus. Grossman hi anota amb amargor la constància que té de la col.laboració de delators civils en aquests assassinats. La seva mare va morir precisament en un d’aquest assassinats massius de jueus a Ukraïna.
Quan entren a Polònia descriu emocionat el que troben a Treblinka i deixa anotat que des de les altures no es volen articles que posin èmfasi en les matances de jueus al camp de concentració.
És justament a Polònia on Grossman constata que l’actitud de l’exèrcit soviètic canvia només passar la frontera: ell mateix deixa anotat que comencen els saquetjos, els robatoris i les violacions. I es refereix en primer lloc a les violacions de noies soviètiques que havien estat deportades a Polònia per l’exèrcit alemany on treballaven en règim d’esclavatge per a empreses germàniques.
Segueix amb anotacions breus i despullades: una dona que es presenta al quarter general acompanyant una noia molt jove, tota macada, i acusa un soldat allà present d’haver violat la seva filla. Grossman afegeix literalment: el comandant interroga el soldat sense gaire entusiasme.
Més endavant escriu en una sola ratlla: Horror als ulls de les dones i de les noies.
Altres apunts: Se senten crits de dones des de finestres obertes.
I també: Coses horribles estan succeïnt a les dones alemanyes. Un alemany educat, la dona del qual ha rebut “nous visitants” -soldats de l’Exèrcit Roig-, està explicant amb gestos expressius i en mal rus que avui ja ha estat violada per deu homes. La senyora és allà present. (1)
Al llibre citat a la primera nota, Una mujer en Berlín, la diarista explica que, durant aquests primers dies de l’arribada de l’Exèrcit Roig, quan dues amigues alemanyes es retroben es pregunten indefectiblement una a l’altre: A tu quantes vegades?
Aviat una nova nota sobre una variant del tema: les instruccions dels serveis d’intel.ligència britànics per als súbdits del Regne Unit destinats a l’Alemanya ocupada.
(1) Traduït per mi
Fa 5 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada