He rebut una demanda per correu de Montse Carrera, que copio a continuació. Si algú pot donar-li una pista per trobar el poema que busca pot adreçar-se directament a ella per correu electrònic:
verneda2@hotmail.com
Objet: cerco un poema molt especial
Date: Fri, 19 May 2006 19:33:11
HOLA
M'adreço a vostè perquè potser em podrà ajudar.
La meva mare (65 anys) fa molt temps que sent un immens desig de
poder retrobar una poesia que es va aprendre de memòria quan era
petita que creu que es diu "La felicitat"; no coneix el nom de l'autor però
segurament va ser escrita abans dels anys 30.
Se que es molt difícil el recuperar-la ja que no sabem el nom de l'autor ni el temps en que va ser escrita però he sentit la necessitat de dirigir-me a vostè en busca d'ajuda, potser n'ha sentit a parlar o be pot dirigir-nos a alguna associació o adreça on ens puguin ajudar. Li agrairíem enormement tan la meva mare com jo.
A continuació redacto la poesia tal i com la recorda la meva
mare, espero sabrà perdonar les errades, tan ortogràfiques, com gramaticals i
estructurals.
Agrairia molt que em pugues orientar a on buscar o que fer per
poder retrobar-la, la meva mare sempre ha pensat que hi ha gent gran amant de la poesia que també se la deu saber, el mes d’ octubre vinent celebrarà els seus 65 anys i li volem organitzar una festa sorpresa, seria tan bonic poder entregar-li aquest present.
Moltes gràcies,
Montserrat Carrera.
(Per llegir el poema cliqueu sobre el CONTINUA de més avall)
“ Hi havia un pobre pescador
Que habitava en una barraca
Feta de quatre fustes velles
I una vela esparracada.
Tota la seva fortuna
Eren la xarxa i la barca
Una salut ben complerta
Muller que prou l’ estimava
Un bon fill que li era ajuda
En totes les seves tasques.
Del producte de la pesca
Per desgràcia prou escassa
En prou feines si cobria
Les despeses de la casa.
Mireu que es prou deia l’ home
Que un hom tot l’ any s’ escarrassa
S’ exposa cent cops la vida
Barallant-se amb les onades
I no pot avançar un cèntim
Per si ve una mala anyada.
Mal es negués el ser pobre
Mal viratge als peus d’ un quatre
!Home! la muller li deia
Tenim el que ens fa mes falta
Salut que és la gran fortuna
I un plat d’ escudella a taula.
Be ho se prou
Però jo voldria
Portar plenes les butxaques
Llevar-me en tocar migdia
Menjar escollides viandes
I no haver de fer cap feina
Per guanyar les queixalades.
Quines il•lusions que et forges
Mes ximples i mes estranyes
Visquem contents i feliços
Com hem viscut fins ara
Demanant salut i feina
Un bon sol i mar en calma.
La bona muller tenia
Reflexions prou assenyades
Però l’ home sempre amb la idea
De ser ric d’ una vegada.
Així va passar fins que un cert dia
Que la pesca va ser magra
Tornant tot trist cap a terra
L’ home s’ hi desesperava.
Jo he sentit dir a gent sabuda
Que del mar en surten fades
Que als pescadors protegeixen
Donant-los-hi el que demanen
Per què a mi no m’ en surt una ?
Si ha pogut sortir a tants d’ altres?
De sobte, va veure extendres
Com una boirina blanca
Que semblava que sortia
talment de la mateixa aigua
i la boira prengué forma
d’una dona embolcallada.
Aquella fada preciosa
Va prendre per fi la paraula
Aquí em tens, que necessites ?
M’ has cridat, que busques ? !Parla!
Ets la fada benefactora
Dels pecadors que et demanen?
Jo soc la fada que busques.
Digues – en que puc ajudar-te?
Estic cansant de ser pobre i tip de ser un miserable
Vull tenir diner, diners a dojo
Ser feliç de una vegada.
Com sens dubte deuen ser-ho
Tots aquells que no treballen..
Torna a terra la barca
Jo faré que et tornis mosca
Així tindràs entrada
A tots els palaus que vulguis
I amb tota mena de cases
Mira la vida que porten
Els que allí tenen estada
I si en trobes un que sigui
Tan feliç com tu demanes
Torna, vine deseguida
I seràs mes ric que els altres.
Dit i fet, s’ en va anar a terra
I allí va deixar la barca
Va tornar-se una mosca
Com li havia dit la fada
I a un palau deseguida
Va dirigir la volada.
I a l’ entrar per la porta
Va veure gent endolada.
Aquí no que veig que ploren
Deu pesar-hi una desgràcia
I a un altre palau riquíssim
Va dirigir la volada.
Allí de dol no ni havia
La gent allí no plorava
Però a canvi d’ això hi va veure
Un fill que pegava al pare.
Malament, també aquí dintre
La felicitat hi manca
I va fugir-ne despresa
anant cap una altra banda.
A on verdaderament no hi havia
Ni raons ni dol ni llàgrimes
Però els menjars de la cuina
En els trastos de la casa
Va endevinar la misèria
Que allà dintre si passava.
Misèria per misèria
Val mes la de la barraca
Si en va seguir de gent rica
Si en va recórrer de cases
Però a tot arreu hi va veure
O be una cosa o be una altra
Que feia molt infeliços
Aquells a qui tan envejava.
Cansat va decidir a l’ últim
Tornar-se’n cap a la platja
Allí prengué forma d’ home
Va tirar la barca a l’ aigua
Quan va arribar a cert lloc
Va cridar a la seva fada.
Has vis gent rica ?
Has trobat el que cercaves?
No ho he trobat fada meva
I ja veig que m’ enganyava
En una casa sofrien
A l’ altra s’ es barallaven
Aquí la salut perduda
Allà la misèria que mata
No , no vull ser ric
Ja m’ consolo amb la pau que tinc a casa.
Bon pescador
Això que em conte
T’ he de dir que no m’ estranya
Tu et pensaves que els feliços
Eren aquells que vagaven
Ara ja has pogut ven veure
Quan equivocat anaves
La felicitat no es troba
Entre les sedes i els marbres
Ni en tot l’ or que hi ha a la terra
Fora impossible comprar-la.
Qui son doncs els feliços?
Diguem-ho que estic amb ànsia
La felicitat que cerques
Tan sols podran disfrutar-la
Aquells que en el cor la portin
En premi de vida honrada.
Una nit de ja fa mesos, vaig haver de passar força estona a ca un matrimoni veí, perquè tenia la porta del pis bloquejada: un lladre me l'havia intentada espanyar i des de casa d'ells vaig haver de telefonar al serraller, a la policia i demés. Vam matar un parell d'hores enraonant.
Ella es diu Mercè, té el cabell completament blanc, més de vuitanta anys, sovint se la sentia tocar el piano. Aquell vespre em va dir que, justament, havia treballat amb un tal Petit. Va resultar que m'estava parlant dels anys cinquanta, quan ella era mecanògrafa a l'Editorial Seix i Barral, llavors situada al carrer Provença tocant a Balmes, on també treballava en Joan Petit.
A les seves memòries, el Carlos Barral parla de la Seix i Barral a aquesta època i de qui era qui al quarto dels savis, on es llegia, es traduïa i es prologava.
La meva veïna em va recitar de memòria un vers de felicitació nadalenca que li havia fet per a ella en Joan Petit. Després me'l va ensenyar mecanografiat i el vaig copiar.
Aquestes vacances de Nadal he entrat a veure la Mercè. Està força malament, li costa molt llevar-se i hem fet visita a la seva habitació. Aquest cop estirada a dins del llit, m'ha tornat a recitar la felicitació, amb dicció clara i emoció continguda.
Cinquanta-un anys d'un vers de circumstàncies.
He pensat en la força dels gestos amables, en el poder de les paraules i en el de la rima.
El text és aquest:
Què li pot donar un filòleg,
Per molt que li sigui amic,
Si no és algun text antic
Amb més o menys docte pròleg?
Accepti aquest, tanmateix,
Mercè, i guardi'l en memòria
D'una època de la història
En què treballà a can Seix.
Sempre en el quarto dels savis
Se la tractà amb simpatia,
Res es deia amb ferotgia,
Tot amb el somriure als llavis.
I amb afecte no fingit
Avui a recordar-li-ho vinc:
Feliç any cinquanta-cinc,
Bon nadal. Joan Petit.
Aquesta història resumia l'obligatorietat de l'escola i el zel de l'autoritat perquè l'escolarització fos efectiva. La Léona donava valor a aquesta imatge, França era això, l'educació. D'altra banda, els instituteurs, els mestres de primària, havien estat durant els anys anteriors al ministeri de Jules Ferry l'exèrcit de propagandistes republicans més potent que mai hagi tingut cap bàndol polític a cap país, i ara continuaven la seva tasca alliçonadora amb el suport de la nova llei. La nostra àvia no havia anat a cap altra escola, la seva llengua d'escriptura era el francès, i al col.legi també hi havia fet seu un fort sentiment patriòtic. La besnéta s'ha preguntat a vegades si els bunyols plans i allargassats que la Léona ens feia quan érem petits i que, com qui no diu res, s'anomenaven orelles de Kàiser, els hi havia ensenyat a fer la Marie o els hi havia ensenyat a fer un d'aquells instituteurs republicans que li explicaven història de França.
La Léona ens n'havia parlat d'aquestes montées, però sense mencionar-les directament, i la besnéta ara que les ha trepitjades ha entès el que deia l'àvia. Ens havia explicat que a Lyon els nens portaven sabates amb soles de fusta i patinaven sobre el gel dels carrers, zis-zas, zis-zas, i que en un tres i no res arribaven a l'escola. Ara que ho ha vist, s'ha adonat que l'àvia feia el ximple per aquestes pentes, i que no fa falta ni gaire sola de fusta ni gaire gel per trencar-se el cap carrer avall.
Bruant és un personatge peculiar que es dóna a conèixer en cabarets parisencs i obre aviat el seu propi local, el Mirliton, on la nit de la inauguració només hi ha tres clients. L'artista s'empipa per l'escassíssim públic, els llença invectives i crea a partir de llavors un estil provocador per acollir la clientela, que donarà renom al seu cabaret. La burgesia parisenca aviat hi assisteix i sent extasiada com se la insulta en cançons, presentacions i comentaris, perquè al cantant li agrada épater les bourgeois i als bourgeois els encanta deixar-se épater. Coses dels francesos. Aristide Bruant completava la seva imatge lluint un estil bohemi i estrafolari, amb vestit negre, botes, fulard vermell i barret d'ales amples, indumentària amb què va ser immortalitzat en un conegut cartell de Toulouse-Lautrec, que havia col.laborat en la decoració del Mirliton.
La denominació de Voraces ens porta a parlar de les organitzacions de treballadors lionesos. Des de molt aviat del segle XIX hi ha diverses societats documentades que agrupaven teixidors amb finalitats diverses. Tenim les cooperatives de consum, per exemple, que permetien que els treballadors accionistes poguessin comprar articles de primera necessitat a millor preu: n'hi havia per comprar carbó, d'altres per comprar menjar, com la Boulangerie sociale, l'Alimentaire des Tapis o una Boulangerie ouvrière que tenia més de 400 cooperativistes, feia de 8 a 10 fornades diàries i va aconseguir fer baixar el preu del pa d'altres fleques competidores. Hi havia també agrupacions de lleure, com els Châteaux des canuts, que posseïen cases amb jardí als afores de la ciutat, on se servien begudes i s'organitzaven activitats d'esbarjo els dies de festa.
